Necessitem un marc de llibertat i progrés: Un país nou

L’Estat espanyol ha estat una rèmora per poder avançar en l’àmbit social, econòmic, científic i cultural. L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’stat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.

Xavier_Estivill.jpg
Xavier Estivill

Espanya no ha viscut cap revolució que sacsegés la societat i les seves estructures. Catalunya sí que les ha viscut aquestes revolucions perquè un cop i un altre hem tingut un estat que ha oprimit i castigat la gosadia de la nostra gent de voler ser. Aquesta és una gran diferència entre nosaltres i ells. Els hi caldrà una revolució per deixar el caciquisme de parlament, funcionariat i judicatura. Segurament, la nostra independència els farà millorar les seves estructures de govern. Ens interessa tenir uns bons veïns. Ens importa que també siguin feliços. Segur que ho seran molt més quan nosaltres siguem el que volem ser sense vassallatges ni prebendes. Gairebé tot el que tenim en recerca a Catalunya s’ha aconseguit per la tossuderia de voler desenvolupar les nostres capacitats aquí, i no haver de fer-ho sotmesos a la capital d’un Estat on segueixen invertint com i on volen.

En aquests anys de dificultats econòmiques, la manca de visió de futur en recerca s’ha materialitzat sobretot en els molts investigadors que no treballen als principals centres de recerca. Ells han sofert més que ningú l’efecte de retrocedir en el suport a la recerca i el desenvolupament. La república catalana no deixarà que passi això. Hem de construir un país que estigui basat en l’educació, la cultura la ciència i el progrés, pel bé de tots cada un dels ciutadans i ciutadanes. No fallarem. Tenim la sort que podem recomençar amb tot el que sabem, amb tot el que hem après del que no hem de fer i del que ens cal fer per construir un nou país. No defallirem!

Xavier Estivill és metge i investigador de Salut de la Dona Dexeus (Barcelona) i de Sidra Medical Research Center (Doha).

Les beques universitàries a Catalunya (vídeo-post)

Al 2001 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència on deia que les beques universitàries són competència de la Generalitat i demanava el Govern central que en transferís la competència. Encara no ho ha fet, perquè els successius governs espanyols porten 14 anys incomplint la sentència. Mentrestant, Catalunya té el 15% dels estudiants universitaris d’Espanya però només rep el 10% de les beques que atorga el Ministeri.

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Una nova oportunitat, una aposta per la recerca

Assolir un estat independent pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia. Sempre espero amb optimisme les noves oportunitats per millorar, i aquesta n’és una.

JorgeDiogene.docx.jpg
Jorge Diogène Fadini (IRTA)

El món científic sempre ha de lluitar per estar al capdavant de la societat. Sabem que el finançament de la recerca ha deixat de ser només una qüestió estatal, però el posicionament d’un estat front a la recerca és clau per dotar a aquest sector d’una base sòlida per consolidar projectes internacionals de recerca. Assolir un estat independent, pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia, per fugir definitivament d’una aproximació conservadora de finançament de la recerca, sovint basada en pressupostos residuals. El meu propòsit és aconseguir que un nou sistema social i polític permeti una més justa repartiment de la riquesa i una inversió en recerca conseqüent i responsable.

Tal com per molts altres àmbits, aquesta voluntat d’independència no és pas per aïllar-nos ni d’Espanya ni d’Europa, sinó per millorar, per construir un sistema més just i directe des de la base. En el cas del món científic, per afavorir que un govern permeti finançar correctament la recerca, per donar-li un lloc protagonista i no secundari, i aportar coneixement i innovació a tots, catalans i no catalans, amb total solidaritat amb altres països.

En un moment on davant el creixement global de la població, la pesca extractiva ha arribat al seu límit de producció, només una aqüicultura racional i durable pot cobrir les necessitats futures d’aliments aquàtics. Dins l’aqüicultura, la crisi ha estat colpidora i tot un programa espanyol de finançament de la recerca en aqüicultura va ser interromput de cop. No va sofrir pas una reducció, sinó l’abolició. Tot i una crisi, no es pot justificar un plantejament de retallades absolutes dins un àmbit de recerca, ja que aquesta estratègia, a més d’endarrerir l’obtenció de coneixement, pot posar en perill tota una comunitat científica.

La previsió de la UE és que el nombre de científics augmenti durant el segle XXI considerablement, i preveu, mitjançant els seus programes Marie Sklodowska Curie, respondre a aquestes necessitats. No podem permetre que l’estratègia a la UE sigui incrementar el nombre de científics, i que aquí sigui reduir-lo i donar via lliure a la fugida d’investigadores i d’investigadors.

Espero sempre amb optimisme, en tots els àmbits, les noves oportunitats per millorar. Aquesta n’és una a no mancar. Amb un grau d’incertesa? Evidentment, ja que una inversió justa en recerca requerirà que la societat i els polítics estiguin a l’alçada, i això es veurà en el futur. Ara, pel resultat del propi procés que estem vivint, tinc la intuïció que dins una Catalunya Independent, si la societat vol finançar la recerca amb dignitat, aquest finançament hi serà.

Jorge Diogène Fadini és investigador de l’IRTA i director del Subprograma de Seguiment del Medi Marí a Sant Carles de la Ràpita. Es dedica a la recerca dins l’àmbit de les toxines marines i és responsable del programa de seguiment de la qualitat de les aigües a les zones de producció de mol·luscs a Catalunya. Té un doctorat en toxicologia per la Universitat de París 7, i ha desenvolupat la seva carrera investigadora als Estats Units, França, Canadà, Galícia i Catalunya.

L’Estat que ens mereixem

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.

JosepMLlovet1.jpg
Josep M. Llovet

Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..

Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.

Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.

Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.

Futur il·lusionant

Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. 

ManelEsteller.jpg
Manel Esteller

Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.

Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.

Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.

Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).

.

Més eficiència per a la recerca i la innovació tecnològica

Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.

AliciaCasals.jpg
Alícia Casals

Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.

En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.

En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.

En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.

Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Volem ser…

Ens sentim mal governats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.

MiquelAArnedo.jpg
Miquel A. Arnedo

Per circumstàncies, científiques és clar, tal i com per toca en un blog com aquest, m’he vist de nou, desprès de mot de temps, en la situació de tenir que explicar, i el que es fa més empipador, justificar, davant col·legues espanyols, les arrels i els objectius del moviment sobiranista i de la actual situació política que es viu a Catalunya.

Els arguments dels col·legues, tots científics (els col·legues, no els arguments) solen ser semblants i segueixen una progressió força pautada. El primer acte consisteix en la declaració solemne de l’admiració per la societat catalana. Almenys en certs cercles encara se’ns reconeix com un element d’avantguarda i de dinamització d’Espanya. El segon acte és l’argument econòmic, en el fons, ens diuen, és un problema conjuntural. La situació econòmica és dolenta i no es vol contribuir al benestar comú de l’estat sinó que volem els diners per a nosaltres, ja sabeu la pela és la pela. Som, en definitiva, uns insolidaris. Tanmateix se’ns recorda que, en realitat, el nostre benestar econòmic s’ha construït en bona part mercès a la gent vinguda d’altres zones de la península. I és cert, no que no siguem solidaris, sinó que Catalunya és el que és per tota la riquesa que hem rebut de la resta de l’Estat, potser no econòmica però si clarament sociològica. Si l’interlocutor té afinitats cap a l’esquerra de l’espectre polític, el següent pas és una anàlisi, en el context del materialisme dialèctic, sobre el nacionalisme i la seva arrel burgesa. En el fons, els que mouen tot això del separatisme són les classes benestants que defensen els seus interessos i la seva quota de poder. Arribats en aquest punt, te n’adones del mal que han fet i estan fent els medis de comunicació espanyols, amb aquells que en un temps es van dir progressistes al seu davant.

Curiosament, l’últim acte, la gran fi de festa d’aquest acorralament sistemàtic dels nostres compatriotes, és essencialment històric: els catalans mai no hem tingut un país independent, i España és una, gran i lliure des dels temps dels Reis Catòlics… algun diari probablement encara ho mouria una mica més enrere, potser en l’origen de la primera planta amb flors, que com ens han fet saber recentment era espanyola ja fa 130 milions d’anys (… i no es conya).

I arribats en aquest punt, quan ja has desplegat totes les teves dots de diplomàcia, t’has reconegut d’esquerres com el que més i els hi has recordat que el sentit de pertinença a una comunitat no va necessàriament en contra d’una clara vocació internacionalista, comences a pensar que hi ha quelcom que simplement no es vol acceptar i que els argumentaris, al revés del que pensen alguns companys, no són mai prou objectivables com per poder ser convincents per algú que no vol entendre.

I llavors passes al contraatac, i en aquest cas et desproveeixes de sentimentalismes i t’agafes a indicadors que creus que son més descriptius i que esperes que no estiguin obertes a interpretacions mal intencionades.
Som i serem gent catalana, que diu la Santa Espina… i resulta que aquesta afirmació que algú interpretaria com d’un nacionalisme carrincló, és una de les principals raons per les que som on som. No tenim més historia que ningú altre, ni més herois, ni més episodis nacionals, ni més llegendes. Parlem una llegua pròpia, sí, però històricament lligada i intel·ligible amb moltes de les que ens envolten. No tenim cap tret ètnic que ens caracteritzi, som en una zona de pas. Els pares i els avis, i sinó els besavis, eren probablement de qualsevol altre lloc… i malgrat tot ens seguim manifestant i seguim tenint, almenys una quantitat considerable de nosaltres, un sentiment de pertinença i, més important, una capacitat per a la mobilització i la reivindicació d’allò que considerem d’interès comú que d’altres llocs o d’altres pobles més cohesius o uniformes que el nostre mai no han expressat, almenys en un passat recent. I això és quelcom que considero mesurable o, si més no, constatable.

I la segona component és la que crec que és l’element vertebrador fonamental de l’actual reivindicació. Ens sentim mal governats. El govern d’aquell estat al que pertanyem no és sensible a les nostres necessitats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos, perquè pensem que un govern nou, amb uns compromisos nous, amb uns fonaments nous, deslliurat del pes de la història i del present status quo, ens ofereix millors expectatives de futur.

Ja ho sé, no sóna massa dramàtic, li manca una mica d’èpica, al cap i a la fi els escocesos tenen Braveheart i nosaltres l’Auca del senyor Esteve. Què li farem, som un país de botiguers, però de botiguers que volen ser feliços, que volen sentir-se realitzats i que volen que els seus descendents, els genètics i els immigrats, ho siguin també.

En Miquel Arnedo és professor agregat de la Universitat de Barcelona des de 2007. La seva recerca es centra en l’estudi de la diversitat biològica, des d’una vessant fonamentalment evolutiva. Els seus estudis combinen treball de camp i eines tradicionals amb mètodes moderns de seqüenciació massiva per tal de caracteritzar els factors responsables de l’origen de les espècies i la seva diversificació en el temps i l’espai. Té una dilatada experiència com investigador postdoctoral a diferents universitat dels EUA i del Regne Unit. Ha estat professor ICREA acadèmia i és investigador principal del grup de recerca en Sistemàtica i Evolució Zoològica. Actualment és professor visitant a la Harvard University, EUA.

Woody Allen, ciència i independència

El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA

Quim Bosch
Quim Bosch (IFAE)

“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?

Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.

Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.

Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.

La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.

Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.

La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.

Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.

Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Perquè així ho sento

Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

GGiribet.jpeg
Gonzalo Giribet

No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…

Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.

Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.