El 27S per al CSIC: escollir entre modernitzar-se a la Catalunya independent o extingir-se a una Espanya cada cop més centralitzada

Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya.

MAR.jpg
Miquel Àngel Rodriguez Arias

El proper 27 de setembre el poble podrà finalment expressar amb el seu vot com desitja que sigui el futur polític de la nostra terra. Individualment l’opció escollida respondrà a múltiples aspectes racionals i irracionals vinculats a les experiències i als sentiments de cadascú. Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya. Als que encara no hagin decidit el sentit del seu vot sempre els hi suggereixo un exercici molt simple: escolliu aspectes concrets i importants de la vostra vida i projecteu cap al futur el que implicaria continuar a Espanya o ser independents. En tractar-se d’aspectes nuclears de la vida, en principi, tothom té, de manera conscient o inconscient, un model mental de com funcionen, i pot jugar a fer pronòstics de la seva futura evolució. De retruc, si estàs al costat de la persona que fa l’exercici resulta fàcil detectar unionistes disfressats d’indecisos –són aquells que, independentment del tema, projecten només un via crucis en cas d’independència-. Intentarem fer, doncs aquest exercici des del punt de vista d’un indecís que treballi en un dels centres del CSIC a Catalunya, i partirem d’una comparativa amb el sistema CERCA, propi dels centres de recerca de la Generalitat de Catalunya.

Al CSIC, el 50,5% dels treballadors són funcionaris i la resta tenen una volatilitat laboral molt elevada, mentre que als centres CERCA hi ha molts menys funcionaris però les condicions laborals són relativament estables pel personal científic sènior i pel personal de suport. La diferència principal però la trobem a nivell institucional. Al sistema CERCA les estratègies i el desenvolupament corporatiu són responsabilitat dels centres de recerca. Quan tot funciona correctament, la institució i els seus investigadors estan alineats i tendeixen a afavorir-se mútuament, de manera que el centre s’enforteix a la vegada que ho fan els seus grups de recerca. En el CSIC els instituts són simples estructures de gestió administrativa sense capacitat estratègica. La organització central funciona totalment dissociada i allunyada de la activitat investigadora dels instituts, fet que deriva en una manca sistèmica de polítiques i estratègies de centre, en una ineficiència acusada en la gestió dels recursos humans i les inversions, i en la generació constant de situacions absurdament conflictives que massa sovint es resolen per imposició jeràrquica. Per a molta gent que hi treballa, el funcionament institucional del CSIC és percebut com una llosa, una font de problemes i una barrera en el seu desenvolupament professional. Tot això permet explicar, al menys en part, la baixa capacitat de captació de recursos del CSIC respecte al sistema CERCA: el 2011 el CSIC globalment aconseguia només un 25% dels seus ingressos a partir de fons competitius i contractes, mentre que la majoria dels centres CERCA es situen en valors superiors al 50%. Dit d’una altra manera, mentre que el sistema CERCA pretén desenvolupar estructures institucionals alineades amb la missió i visió de les activitats científiques, el CSIC, com a part integral de la burocràtica administració pública espanyola, s’ha convertit en una institució intervinguda, sense autonomia i completament allunyada del que hauria de ser una entitat de recerca moderna.

En cas d’independència, els instituts catalans del CSIC s’hauran d’integrar en el sistema de recerca català, i encara que això es podrà fer moltes maneres incloent-hi fins i tot solucions a mida a títol individual, en el cas dels centres de recerca més grossos, això voldrà dir probablement una transició cap al model CERCA. Serà aquesta transició dura i difícil? La resposta es si, però no pas en termes laborals que és el que a tothom li fa por. Qui sigui funcionari ho podrà continuar sent a la República Catalana i aquells que això li pugui resultar massa repulsiu sempre podran demanar ser traslladats a algun altre centre de l’administració pública espanyola. La situació del personal contractat, en canvi, millorarà sensiblement perquè als centres CERCA hi ha carrera laboral, s’aplica correctament la legislació laboral vigent enlloc de les esperpèntiques absurditats cada cop més enrevessades que caracteritzen la captació i gestió dels recursos humans en el CSIC, on bona part del personal contractat actualment està en situació de “frau de llei” i on els processos de selecció són eterns i surrealistes. La principals dificultats de la transició dels centres del CSIC cap al model CERCA seran bàsicament quatre: la constitució de les noves institucions, la creació d’estructures de direcció i de gestió eficients a nivell de centre, l’empoderament del personal de suport i un inevitable canvi substancial en la cultura científica dels investigadors.

La constitució dels nous centres no ha de ser més difícil de la que van experimentar en el seu dia els diferents centres CERCA. És cert que no seran constitucions de novo, però el sistema ja te experiència amb casos encara més complexos (pensem en el BSC o en el sincrotró) i ja existeix una institució CERCA a la qual se la pot habilitar com a organisme de suport. En el CSIC actual, els gerent són poc més que caps d’administració lligats curt per l’organització central, mentre que els directors, amb molt poc poder real i eines per exercir lideratge, són càrrecs rotatius escollits pels claustres dels centres. La selecció dels nous directors tampoc no ha de presentar cap dificultat, es podran fer processos de reclutament internacional com ja s’està fent darrerament en els centres CERCA i s’hauran d’evitar les designacions per afinitat política que va caracteritzar les primeres èpoques del sistema català. El canvi en les gerències anirà íntimament lligat als canvi en les administracions dels centres, que serà sens dubte uns dels més gran reptes de tot plegat. És probable que molts dels actuals funcionaris s’estimin més continuar en les administracions públiques catalana o espanyola i en aquests casos s’haurà d’agilitzar el procés del trasllat. Per aquells que es vulguin quedar, així com pels contractats (que finalment podran veure regularitzada la seva situació laboral), s’hauran d’analitzar les seves competències, trobar les funcions més adequades per ells en les noves administracions i capacitar-los quan sigui necessari mitjançant plans de formació especialitzats. Els perfils i les funcionalitats administratives actualment inexistents en el centres del CSIC (CEOs, CFOs, comptables, especialistes en KTT i en IP, captadors de fons, gestors de projecte, personal de comunicació) s’hauran de reclutar quan no sigui proveir-les amb el personal existent. En el cas del personal de suport tècnic, se’ls obrirà una gran finestra d’oportunitat per all seu desenvolupament professional. Actualment, el personal tècnic de suport al CSIC es percebut en la majoria dels casos com a assistents de determinats grups de recerca sota el control directe del personal científic. La transició cap al sistema CERCA implicarà un necessari empoderament d’aquest personal en paral·lel a la creació de serveis i instal·lacions de suport completament autònoms i responsables de la seva pròpia gestió a partir de les actuals, amb suficients recursos econòmics i humans per fer la seva feina i alineats a les estratègies de centre. La part difícil serà avaluar si totes les estructures de suport tècnic que existeixen avui als centres del CSIC actual són realment necessàries i viables, un tema tabú que de moment no s’està abordant però que serà impossible de no tenir en compte en cas de transició. La transició més subtil serà sens dubte el canvi de la cultura científica dels investigadors. Actualment, ser investigador del CSIC implica estar sol (sense cap suport més enllà del que l’investigador es procuri) però ser lliure i no rendir comptes. En els centres CERCA, en canvi, sí que hi ha retiment de comptes i un necessari alineament entre les línies de recerca individuals i la planificació estratègica del centre. A canvi de perdre alguns graus de llibertat, als centres CERCA, els investigadors estan envoltants d’un sistema que mira de promoure i valoritzar la seva recerca de manera eficient. La majoria dels investigadors del CSIC en principi valoraran positivament el canvi donat que finalment deixaran de lluitar contra la seva institució i en general són prou excel·lents per no tenir por de ser avaluats. Potser el més difícil serà crear una cultura de comunitat científica que col·labora activament per tirar endavant el centre. En l’actualitat, la majoria dels investigadors del CSIC funcionen com a “lonely riders” que col·laboren més fàcilment amb un col·lega de l’altre punta del món que amb un company de passadís.

Què li pot passar al centres del CSIC si no hi ha independència? Doncs en principi res de gaire excitant. Bàsicament la projecció cap al futur de les tendències actuals, tenint en compte que no hi ha cap previsió de modernització institucional. Recentment s’ha comunicat la intenció del govern central de transformar el CSIC en Organisme Autònom (com per exemple el Servei de Parcs Nacionals), i que deixi de ser Agència Estatal. Això implica perdre autonomia funcional, responsabilitat de gestió i control de resultats. Com a Organisme Autònom, tota despesa requerirà autorització prèvia des del punt de vista d’una administració que dona un servei públic. No cal tenir gaire imaginació per entendre que l’execució de les despeses dels projectes de recerca, incloses les de personal, serà tot un malson (i ja ara no es pas un camí de roses). Aquesta involució en l’estructura institucional va acompanyada d’una pèrdua de massa crítica. Entre el 2011 i el 2014, el personal del CSIC va perdre un 22,6% del seu personal. Entre els funcionaris la reducció va ser per jubilació i va representar el 6,1%. El més afectats van ser els contractats, que es van reduir en un 38,6%. No hi ha compromís ferm per assolir taxes de recanvi en els funcionaris que permetin mantenir el personal actual, sent el més probable que el degoteig continuï els propers anys, encara que de manera no tan accentuada. Quan es jubilen científics es perden línies de recerca senceres, així com la capacitat de captació de fons i per tant els calers necessaris per mantenir el personal contractat i per cobrir el dèficit en fons estructurals que ja comencen a experimentar alguns centres del CSIC (en alguns casos sobredimensionats en l’època de les vaques grosses –recordem que als centres del CSIC no hi ha planificació estratègica real). Quan es jubilen els funcionaris que formen part del personal tècnic i de l’administració es perden capacitats i competències essencials que sovint no poden ser cobertes pel personal que es queda i s’entra en risc de col·lapse de funcionament. Un problema afegit és que les reposicions de personal funcionari no es fan per centres sinó que són globals. A la pràctica això implica que els centres que conjunturalment s’han trobat amb moltes jubilacions des de l’any 2010 estiguin perdent personal més ràpidament encara que els altres i que no tinguin cap garantia de recuperar-se encara que torni a entrar personal.
Algú podria dir que la situació es transitòria i que eventualment el CSIC es recuperarà quan l’economia ho permeti. Globalment però, hi ha un problema basal de la percepció del CSIC per part de l’administració pública espanyola que considera la institució més com una càrrega problemàtica que com un actiu que ha de liderar l’R+D espanyola. La realitat és que la diagnosi feta en el paràgraf anterior no sembla casual i podria formar part d’un pla per reduir la mida del CSIC i per tant el seu cost com a institució. Sota aquest escenari, bona part del CSIC tendiria a convertir-se en un cementiri d’elefants i el govern promouria únicament aquella part que s’alineï millor amb les seves polítiques d’innovació o pel seu valor patrimonial (instituts tecno-científics, infraestructures tecnològiques singulars i museus). En el cas dels instituts catalans del CSIC, la situació encara podria ser pitjor, perquè el més probable és que es mantingui el seu dèficit estructural respecte als de la resta d’Espanya. Paradoxalment, és la crisi econòmica la que permet evidenciar aquest fet. Entre el 2011 i el 2014 el personal dels instituts del CSIC a Catalunya van decréixer menys que els de la resta d’Espanya (un 19,3% respecte a un 22,6%). Aquest descens no va ser gaire diferent en el personal científic però si entre el personal de suport (descens del 13% a Catalunya, i del 29% a la resta d’Espanya). L’explicació fàcil podria ser una suposada major capacitat de captació de recursos dels centres catalans del CSIC però això es contradiu amb el fet que l’any 2011 els centres de la resta d’Espanya tenien proporcionalment molt més personal de suport que els de Catalunya (1,61 persones per investigador a la resta d’Espanya i 1,41 a Catalunya). Dit clar i català, abans de la crisi els centres del CSIC de la resta d’Espanya havien rebut significativament més recursos per investigador que els centres catalans. Algú amb dos dits de front pot pensar que això hauria de ser diferent en el futur?

Fonts: Les dades han estat elaborades a partir d’informes oficials. Les del CSIC es poden trobar a les memòries anuals dels anys 2011 al 2014, les úniques que proporcionen dades desglossades de personal per comunitat autònoma. Desafortunadament aquesta informació no està disponible a nivell econòmic i s’haurien d’agregar les dades individuals dels centres. La informació relativa als centres CERCA (no es fàcil tampoc disposar d’informació agregada) s’han estret de la revisió dels comptes de l’any 2011 feta per la Sindicatura de Comptes de Catalunya (informe 13/2013).

Miquel Àngel Rodriguez Arias és actualment fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballar en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.

Woody Allen, ciència i independència

El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA

Quim Bosch
Quim Bosch (IFAE)

“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?

Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.

Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.

Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.

La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.

Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.

La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.

Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.

Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

I què se’n farà dels centres del CSIC a Catalunya?


No hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
En un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC.

AMesseguer.jpg
Àngel Messeguer Peypoch

El conjunt d’aportacions fetes fins ara a aquest bloc “Els científics, per la independència” coincideixen en posar sobre el paper els avantatges que obtindria el sector de l’R+D a Catalunya en poder planificar, decidir i executar la seva política en l’espai europeu, sense dependre dels criteris dels governants espanyols. Tot i el peatge que podria suposar la situació de transició, més encara quan poden anticipar-se les reaccions i les accions dels diferents organismes de l’Estat, inclosos els relacionats amb l’àmbit de recerca controlats a Madrid, no hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.

Llavors, en un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC. No hi ha dubte que aquest organisme ha jugat un paper molt rellevant en la curta història de la tradició de recerca científica al nostre país. No fa pas massa anys que era en aquests centres on es podia fer, atesa la situació de marginalitat i misèria de recursos de les altres institucions aquí i a tot l’Estat, una recerca amb un mínim de possibilitats de projecció exterior o de transferència al sector productiu. Alguns sectors de la ciència catalana se’n pogueren aprofitar, generant llavors grups investigadors de qualitat aquí i allà, els quals arribaren a ser l’embrió d’instituts que el CSIC creà a Catalunya ja a la dècada dels anys 60. L’empenta que determinats governs estatals comunicaren a l’activitat investigadora comportà la creació i consolidació de més centres, propis o mixtos, tot sigui dit la majoria a la capital de l’Estat, però que també arribaren a Catalunya, particularment en els campus de determinades universitats del país.

Aquests antecedents expliquen que la recerca a Catalunya s’alimenti, encara en una proporció no gens menyspreable, de la que es fa als centres del CSIC radicats a casa nostra. Per tant, no és irrellevant que el futur de la nostra recerca en una situació de país independent, tingui molt en compte la realitat d’aquests centres. I tenir-la en compte comporta diversos aspectes. L’un, en un primer estadi, potser el més important, és el relatiu al personal. El CSIC, com a institució de l’Estat espanyol, està format per personal funcionari, científic, de suport a la investigació i administratiu, a més del conjunt de personal contractat en una o altra d’aquelles activitats. Per la pròpia naturalesa estatal de la institució, és fàcil admetre que una part del personal no és originària de Catalunya, sinó que s’ha traslladat als instituts del CSIC de casa nostra en guanyar la seva plaça o aconseguir un contracte. En aquestes condicions, cal acceptar que aquest personal, amb independència de les decisions que vulgui adoptar l’organisme estatal, hauria de tenir la llibertat de quedar-se a Catalunya. El govern català de transició hauria d’assegurar aquesta opció als qui la desitgin, com a reconeixement de la feina feta al llarg dels anys i de la qual el nostre país se n’ha beneficiat d’una manera o altra. Aquest missatge hauria d’arribar clarament a tot aquest personal perquè pugui influir en la decisió de cadascú. És evident que la riquesa del conjunt de l’R+D catalana s’enriquiria si es motiva al personal del CSIC que treballa al país, sigui d’on sigui, perquè segueixi fent la seva tasca aquí, oferint-li les condicions laborals i de feina iguals, com a mínim, a les que tenen en l’actualitat. Aquesta podria constituir una condició d’excepcionalitat que no hauria de comprometre els criteris laborals i de selecció de l’entrada de personal nou.

Un segon aspecte el constitueixen els centres i el tipus de recerca que s’hi fa. Hi ha un acord àmpliament compartit sobre la conveniència que en un país petit no ens dediquem a investigar sobre tots els camps del coneixement. La nostra dimensió de recerca pública no té ni la massa crítica, ni el potencial de recursos per fer sostenible plans d’R+D que ho cobreixin tot, o gairebé tot. Llavors cal adoptar una política realista de prioritats que, sense deixar de banda la cerca de la qualitat investigadora, també posi sobre la taula els beneficis a curt i mitjà termini que la investigació als centres públics proporcionin al país, al seu sector productiu i a la societat en general. D’acord amb això, a l’hora d’integrar els centres del CSIC a la realitat d’una Catalunya independent, també caldria tenir preparat, discutit i consensuat, si tots aquests centres han de continuar amb la investigació que fan o si és necessari reconvertir-la o fondre-la amb la que es porta a terme en les institucions de recerca pròpies de la Generalitat o de les pròpies universitats que els han acollit fins ara. Per posar un exemple que m’és pròxim: té sentit integrar un altre institut de recerca en química sense retocar-hi res, quan ja tenim un d’excel·lent a Tarragona, i també altres laboratoris on es fa una bona recerca química a determinats departament universitaris catalans o a instituts que depenen de les universitats? No seria més sensat analitzar fortaleses i febleses de l’institut del CSIC i aprofitar les primeres per complementar el potencial investigador químic a Catalunya? Sense marxar de la química, una reflexió similar faria referència a la compresa en el món dels materials o en el camp de les investigacions ambientals. I davant de les febleses, incentivar les reconversions d’objectius i el reciclatge de capacitats.

És evident que estem davant d’una tasca complexa i que pot fer ferides aquí i allà en el seu desenvolupament, però el col·lectiu investigador dels centres públics, universitari i no, ha de ser conscient que opera amb diner públic i del qual tard o d’hora se’n demanaran comptes. Per tant, caldria evitar tant com fos possible integrar centres del CSIC sense més, amb el risc de duplicar línies de recerca o competir en inferioritat amb les actives a altres centres o departaments (i a la inversa). Aquesta tasca, no gens fàcil, exigeix preparació, diàleg, consens, però també decisió política. Que tothom en sigui conscient. Sortosament, a l’altre plat de la balança hi ha el pòsit d’il·lusió davant d’un projecte de país europeu que per fi pugui ser responsable de les seves decisions i del seu destí. I a parer de molts de nosaltres, aquest pesa molt més.

Àngel Messeguer Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.