L’estratègia de la por i els científics

També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous. La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans” però son inaplicables “el dia després”.

Francesc Villarroya
Francesc Villarroya (UB)

Aquests dies estem assistint al bombardeig de missatges des de molts agents compromesos amb el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol adreçats a fer por a la gent per les preteses conseqüències catastròfiques de la independència. També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous.

A part dels aspectes ètics i de dignitat personal que mereix aquesta estratègia i que es desqualifica per si sola, crec que les amenaces tenen en el nostre cas poca credibilitat, com ja s’ha indicat en aquest blog per part d’altres col·legues.

Vull afegir que la meva experiència com a avaluador de plans nacionals de recerca de països europeus petits m’ha demostrat que és un marc molt més favorable a la internacionalització i objectivitat que el manteniment d’un marc “nacional” espanyol, amb les seves servituds de pretesos equilibris territorials i centralisme a Madrid. Potser l’atorgament de fons competitius en el projectes del “Plan Nacional” ha mantingut uns estàndards d’objectivitat raonables envers Catalunya, gràcies sovint als nostres col·legues raonables de la resta de l’Estat. No obstant, les inversions milionàries de l’Estat en centres i estructures de recerca a Madrid, independentment de qualsevol criteri diferent al control central i absorció de recursos des de tot l’Estat, és un llast que deu n’hi do la “por” que fa. Us recomano l’article de Manel Esteller a “El Periódico” de fa unes setmanes per a un assortit d’anècdotes al respecte. I pel que segueix fent referència a la “por”, tot tipus de represàlies envers finançament o manteniment de salaris de personal investigador son inversemblants.

La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans des de Madrid seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans”, però son inaplicables “el dia després” si el volt massiu i democràtic és favorable a l’Estat propi i no hi ha més remei que entrar en una negociació de com es fan les coses sense que cap part es vegi perjudicada.

Francesc Villarroya i Gombau és Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de Institut de Biomedicina de la UB i investigador ICREA Acadèmia. És expert en estudis de regulació metabòlica en relació a malalties com la obesitat i la diabetis.

Per què? I per què no?

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins d’Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

marto.jpg
Josep M. Martorell

Degut a la meva responsabilitat actual al Govern català, sovint tinc l’oportunitat de parlar amb persones que no viuen a Catalunya. En molts d’aquests casos, són persones que coneixen poc la nostra realitat, a la qual sovint s’hi han aproximat per contactes estrictament acadèmics.

D’ençà del 2012, la majoria de converses van a parar gairebé sempre al mateix lloc: el procés polític que està vivint Catalunya. En aquest cas, m’acostumo a divertir d’allò més responent amb una pregunta a la pregunta habitual.

Gairebé sempre pregunten “why?”.

I jo gairebé sempre els responc “why not?”.

Més enllà de la boutade, em sembla que la meva resposta constitueix l’aproximació correcta al problema, tant si parlem de les oportunitats futures per a la nostra ciència, com si ho fem de les infraestructures, les pensions o l’educació. No crec que cap portuguès, neozelandès o peruà hagi de justificar contínuament el perquè els seus països disposen d’un estat propi. És una manera ben natural de governar-se.

Més encara: el sobiranisme ha explicat per activa i per passiva les oportunitats i virtuts de disposar del nostre propi estat. Ho fa aquest bloc des de fa setmanes, i ho porten fent l’ANC, Òmnium i altres entitats i persones des de fa molt de temps.

Ara, per tant, és l’hora de l’unionisme: a veure si, a banda de discursos de la por convenientment acompanyats de fal·làcies, són capaços de bastir un argumentari que respongui a la meva pregunta. Que ens expliquin exactament perquè no hauríem de voler esdevenir un estat.

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

D’aquí al 27 de setembre, això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “i per què no?”. Veureu què passa.

Josep M. Martorell i Rodon és director general de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca (Departament d’Economia i Coneixement). Llicenciat en física per la Universitat de Barcelona, doctor en enginyeria informàtica per la Universitat Ramon Llull i diplomat en direcció general per l’IESE. Ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya, director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la URL i professor de l’Escola d’Enginyeria la Salle. Actualment, és encara professor del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha format part del Grup de Recerca en Sistemes Intel·ligents (URL). Soci d’Òmnium Cultural, Mans Unides i ANC.