De l’1 d’octubre de 2017 ençà, encara tenim més clar que volem ser una República lliure i sobirana, que no podem renunciar al nostre somni. Fer passos enrere és assumir la moral de l’esclau o de l’assetjat, que se senten culpables de la seva situació quan, de fet, en són víctimes. No podem sucumbir a la por, a l’amenaça, a la repressió.
Nosaltres també tenim un somni: la República Catalana. Un estat lliure, sobirà, profundament pacífic i democràtic. Europeu i europeista, reconegut al món. Un estat amb sensibilitat social que garanteixi els drets humans per a tothom, una terra generosa, oberta al món, un poble unit, solidari i combatiu. Un estat modern, respectuós amb les minories, que garanteixi drets com l’educació, la cultura i la sanitat de manera universal. Que vetlli pels més necessitats i els més febles, que fomenti el teixit social, la creativitat i la cultura. Que faciliti l’educació pública, a tots els nivells, per a tothom. Que sigui un exemple de democràcia, de convivència i de solidaritat per a tot el món.
Nosaltres no volem viure mai més el malson de ser súbdits. No volem pertànyer a un estat que ens tracta com si fóssim una colònia. Un estat que és capaç de transgredir les seves pròpies lleis, que reprimeix amb les porres el dret a votar, que censura i manipula els mitjans, que vulnera la separació de poders, que empresona o empeny a l’exili els dissidents polítics, que insulta, amenaça i menysprea els catalans. Un estat cínic que ha forçat les costures de la seva sacrosanta constitució per anul•lar les institucions catalanes de govern, empresonar els nostres representants polítics, perseguir els que van haver de marxar a l’exili, imposar el morrió i la por als catalans.
De l’1 d’octubre de 2017 ençà, encara tenim més clar que volem ser una República lliure i sobirana, que no podem renunciar al nostre somni. Fer passos enrere és assumir la moral de l’esclau o de l’assetjat, que se senten culpables de la seva situació quan, de fet, en són víctimes. No podem sucumbir a la por, a l’amenaça, a la repressió. No podem fer-los el joc renunciant al nostre somni. Hem de ser valents per fer-hi front amb astúcia i intel•ligència.
Continuar al Regne d’Espanya és assumir que som mesells, que som súbdits del més fort, que ja ens està bé romandre en un estat que no respecta la democràcia, que no garanteix els drets bàsics, que no compleix els pactes institucionals ni les legislacions internacionals dels països democràtics. Més que mai, no podem acceptar-ho de cap manera. Ens faríem còmplices de la seva ignomínia. Seria una capitulació, un suïcidi com a poble.
No ens podem deixar vèncer tampoc pel desencís, ni pel pessimisme. És cert que ningú no s’esperava, en l’Europa d’avui, que l’Estat espanyol fos capaç d’ultrapassar els límits democràtics i que oferís impúdicament i impunement al món la seva cara més dogmàtica, intolerant i autoritària. Al capdavall, gairebé quaranta anys de franquisme i una transició a la democràcia de fireta, que va deixar intactes estructures de poder com la judicatura, la policia, l’exèrcit o la monarquia, no han fet res més que consolidar els hereus dels feixistes al poder.
El PP, el partit més corrupte i immoral de l’Europa actual, ha imposat un relat del passat cínic, triomfalista i excloent, amarat de franquisme sociològic i de podridura política, que ha arrossegat la resta de partits espanyols, fins i tot els presumptament d’esquerres. S’han estimat més, de Ciudadanos al PSOE, amb els silencis de Podemos, avalar les polítiques autoritàries del PP que no pas defensar la democràcia i els drets individuals i polítics.
Nosaltres també tenim un somni i hem de treballar de valent per aconseguir-lo. Cadascú des del seu àmbit, cadascú segons les seves possibilitats, amb la màxima unitat interna de les forces polítiques republicanes i de la societat civil organitzada. Sempre pacíficament, democràticament, amb paciència i tenacitat revolucionàries, teixint complicitats endins i enfora de tots els demòcrates d’aquí i d’arreu.
Ells empren la violència d’estat sense mesura ni control democràtics. Nosaltres tenim la força de la raó i de les conviccions. Ells han convertit l’Estat espanyol en un pàl•lid reflex d’un passat tèrbol, en una presó o un correccional, en què la dissidència política és perseguida i les llibertats bàsiques, vulnerades, com en els anys de la dictadura franquista. Nosaltres tenim un projecte de demà que és la República Catalana. Ells tenen la ràbia i la mentida. Nosaltres, la pau i l’esperança.
Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca