Què fem els ‘defensors de la terra’ davant del declivi de la biodiversitat a Catalunya?

Ara que el cant dels “defensors de la terra” ressona per més viles i ciutats de Catalunya que mai, serem capaços de copsar, finalment, el compromís que comporta avui dia ‘defensar la terra’ i aturar, finalment, la irresponsable tendència autodestructiva de la vida que ens sosté?

 Mallarach.jpg
Josep Maria Mallarach

Una de les tendències insostenibles més preocupants, tant a escala global, com europea o nacional, és, incontestablement, la pèrdua de biodiversitat, és dir, l’aniquilació irreversible d’espècies, races i varietats, tant silvestres com domèstiques, que s’estén com un càncer arreu del món. Un fenomen d’empobriment irreversible de la Terra, provocat pels efectes col•laterals indesitjats de les polítiques sectorials (agràries, forestals, pesqueres, urbanístiques, energètiques, etc), que cap tecnologia no pot pal•liar ni compensar.

A l’any 1992, a la primera Cimera de la Terra, la comunitat internacional va valorar aquesta amenaça global a la vida, i va aprovar el Conveni de la Biodiversitat el qual proposa “frenar la pèrdua de biodiversitat”. Tanmateix, a la Unió Europea, els ministres de medi ambient, varen comprendre que aquest objectiu era insuficient, i es varen comprometre a aturar les pèrdues de biodiversitat l’any 2010. Una avaluació de l’Agència Europea de Medi Ambient publicada l’any abans, va mostrar que les pèrdues de biodiversitat ni tan sols s’havien frenat a la Unió Europea, amb algunes petites excepcions. A la vista d’aquesta situació, varen acordar posposar l’objectiu d’aturar les pèrdues de biodiversitat fins a l’any 2020.

L’any següent de la Cimera de Rio, el Govern d’Espanya va ratificar el Conveni de la Biodiversitat, i va començar a redactar l’estratègia estatal corresponent. Catalunya, amb el seu flamant Departament de Medi Ambient, va aprovar el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) el 1993, i va començar a redactar l’Estratègia de conservació de la biodiversitat corresponent, atès que la competència en aquesta matèria és principalment de la Generalitat de Catalunya. Es va obrir l’esperança que es podria aturar la pèrdua de biodiversitat a casa nostra, tot i que els fets que s’han esdevingut des d’aleshores l’han anat esvaint.

Com que la societat civil catalana té molta vitalitat i està organitzada en nombrosos grups de naturalistes, conservacionistes, ecologistes i científics –sovint formats per voluntaris- les alarmes de la continua pèrdua de biodiversitat han anat sonant una i altra vegada. Han posat de manifest, que no sols ha continuat el declivi de certes espècies i hàbitats més amenaçats, com són els hàbitats marins bentònics, els esteparis, o els boscos madurs, sinó que el declivi ha afectat, fins i tot, una bona part dels espais naturals legalment protegits, sovint per manca d’aplicació de la normativa vigent. Així ho va posar de manifest la primera -i única fins ara- avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits que va dur a terme entre 2002 i 2004 la Institució Catalana d’Història Natural. L’avaluació, publicada l’any 2008, amb rigor i una abundosa documentació, plantejava una bateria de recomanacions per revertir les tendències negatives, la majoria de les quals esperen encara ser tingudes en compte.

Resulta que el mateix any 2008 va esclatar la darrera crisi econòmica, i un dels àmbits d’acció del govern que més retallades va patir (entorn del 60%) fou el de conservació de la natura, tot i que estava lluny d’haver assolit els mínims necessaris per fer front als reptes. Això va comportar el desmantellament de polítiques i equips, l’eliminació de programes d’actuació i de seguiment, amb unes conseqüències fortament negatives per a la conservació de la biodiversitat.

Els anys següents, les tendències regressives de la biodiversitat foren confirmades, novament, pels informes sobre l’evolució de les tendències en indicadors clau del medi natural de 2010 i 2013, publicats per la Institució Catalana d’Història Natural, avalats per la millor informació científica disponible.

L’empitjorament sostingut de la biodiversitat va ser denunciat en la Declaració en defensa del patrimoni natural, que l’any 2014 va subscriure el conjunt més nombrós de centres de recerca, col•legis professionals, entitats naturalistes, conservacionistes, ecologistes, excursionistes, que mai s’hagi aplegat a Catalunya. De les sis propostes urgents que aquella Declaració plantejava, quatre anys més tard amb prou feines se n’han aplicat dues.

Des de principis d’aquest segle, investigadors de l’Institut Ornitològic de Catalunya, Museu de Granollers i Associació Herpetològica Espanyola han estat calculant l’Index Planeta Viu (Living Planet Index), que dóna una visió de conjunt de l’evolució de la biodiversitat, basada en el seguiment de les tendències poblacionals de 258 espècies vertebrades i invertebrades representatives del país. Per al període comprès entre 2002-2016, aquest índex, adaptat a Catalunya, mostra que el declivi de la biodiversitat ha assolit el 22% de les poblacions avaluades! Un declivi molt greu i preocupant, que no ha tingut el ressò que mereix.

LPIndex.jpg
Índex Planeta Viu a Catalunya

Enguany, finalment, el govern de Catalunya ha aprovat l’Estratègia per a la conservació de la biodiversitat, una estratègia llargament esperada, que ens arriba amb 25 anys de retard i sense que els responsables d’impulsar-la disposin de les eines per poder-la desplegar i aplicar amb efectivitat. El nostre govern, embolicat com està amb el conflicte amb l’Estat espanyol, tindrà la visió i el coratge necessaris per impulsar els canvis que demanen aturar les pèrdues de biodiversitat?

Tot i que les enquestes socials mostren que la majoria de la població de Catalunya està a favor de la conservació de la natura i de la qualitat del medi ambient, les polítiques de conservació que tenim segueixen patint uns dèficits estremidors, els objectius bàsics segueixen sense poder ser assolits i la tendència a l’empobriment de la biodiversitat segueix el seu curs descendent, alhora que van augmentant, en contrapartida, les espècies exòtiques invasores.

Als problemes vinculats al model econòmic insostenible -que compartim amb els països del nostre entorn- com el de la desmesurada petjada ecològica, s’hi afegeixen algunes mancances polítiques que es podrien haver resolt fa temps. Ací només escau esmentar-ne tres: el marc legal obsolet, l’administració inadequada i la manca de prevalença de la conservació de la natura, en la coordinació de les polítiques sectorials. Les polítiques de conservació que caldria impulsar han estat proposades i argumentades -amb rigor tècnic- pel col•lectiu professional Conservacio.cat. Entre les accions més prioritàries destaquen l’aprovació i aplicació d’un nou marc legal; el desplegament i aplicació de l’estratègia de conservació del patrimoni natural i la biodiversitat; i la creació i posada en funcionament d’una agència del patrimoni natural de Catalunya, àgil, flexible i efectiva. Mentrestant, caldria adoptar mesures urgents per salvaguardar els habitats més amenaçats del país, des de les platges litorals fins als boscos madurs.

Cap societat no pot aspirar a la salut ni al benestar, físic, anímic o espiritual, si no viu en un entorn natural íntegre i sa. I Catalunya, que té una gran biodiversitat, sotmesa a extraordinàries pressions, no podrà conservar-la, ni ajudar a que s’adapti als canvis climàtics, sense impulsar uns nous models de conservació, que integrin els criteris de conservació de la biodiversitat en totes les polítiques sectorials, amb honestedat i transparència. Calen uns models més creatius, equitatius i participatius i efectius, seguint l’exemple d’altres països europeus: models de cogestió i de gestió comunitària, espais naturals protegits privats, noves estratègies de custòdia del territori, aliances creatives amb les organitzacions de la salut i una fiscalitat ambiental a l’alçada dels reptes actuals, entre d’altres.

El patrimoni natural no és només un llegat que tenim el deure de conservar i transmetre als nostres fills, sinó que és part de la nostra llar, o millor dit, de la nostra vida. Perquè la seva salut i la nostra són interdependents –en el sentit més profund del terme. Ara que el cant dels “defensors de la terra” ressona per més viles i ciutats de Catalunya que mai, serem capaços de copsar, finalment, el compromís que comporta avui dia ‘defensar la terra’ i aturar, finalment, la irresponsable tendència autodestructiva de la vida que ens sosté?

(Publicat a la revista digital Sostenible el 8 de novembre de 2018)

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.