La petjada ecològica de Catalunya: dèficits, reflexions i propostes

La petjada ecològica és un dels indicadors més seriosos i acceptats internacionalment per ajudar a guiar el desenvolupament de polítiques dels estats cap a un futur sostenible. Per conèixer les tendències que ha seguit des d’inicis d’aquest segle, s’hauria d’haver tornat a calcular, cosa que no s’ha fet.

 Mallarach.jpg
Josep Maria Mallarach

Si volem aspirar a redreçar les tendències insostenibles hem de sortir del paradigma que les ha creat. I per això, el més urgent és canviar de mentalitat col•lectiva que sosté les tendències autodestructives. Promoure aquest canvi demana creativitat i coratge. Demana impulsar canvis valents a molts nivells i en molts àmbits. En l’àmbit de la política, és indispensable abandonar els indicadors econòmics obsolets, que s’han pres com a guia de la riquesa dels països (sobretot el PIB o producte interior brut) i substituir-los per uns altres, que mostrin de quina manera les activitats humanes d’un país són sostenibles o no, és dir, si s’adeqüen a la capacitat regenerativa de la Terra que en sosté a tots.

En un context marcat per la complexitat i els canvis accelerats, on les interaccions dels processos exponencials són cada vegada més difícils de predir, l’impuls de polítiques sostenibles demana adoptar indicadors adequats a totes les escales, com ara la Petjada ecològica, l’Índex mundial de sostenibilitat, l’Índex de performance ambiental, l’índex per a una vida millor de l’OCDE, l’Índex de desenvolupament humà i l’índex de felicitat de l’ONU, l’índex del planeta feliç, etc. Cap d’aquest indicadors és complet, però tots ells ajuden a valorar si un país s’acosta o s’allunya de la sostenibilitat. Sense indicadors fiables i entenedors, com aquests, difícilment la societat podrà adquirir la consciència necessària per impulsar els canvis pregons que són necessaris per revertir les tendències insostenibles. I aquests canvis mai no podran ser assumits de manera lliure i responsable (Mallarach, 2003).

La petjada ecològica: què mesura i com ho fa

La petjada ecològica és un indicador, creat pels investigadors canadencs Mathis Wackernagel i William Rees (1996), que es pot definir, simplement, com “l’àrea ecològicament productiva que cal per satisfer el nostre estil de vida actual de manera indefinida”. Es basa en la premissa de considerar que no és sostenible l’estil que vida que consumeix més del que la Terra ens ofereix. La petjada ecològica mesura les superfícies de terra i mar productives que són necessàries per generar els recursos que consumeix un determinat país, i aquelles que serien necessàries per absorbir les emissions i els residus que produeix. Per fer-ho, considera que el consum de matèria i energia d’una població definida es pot calcular, i que aquesta matèria i energia necessita una determinada superfície, mesurable en hectàrees, que són necessàries per a la seva producció, i que també es poden calcular. És a dir, la petjada ecològica informa de la superfície productiva –terrestre i marítima- que és necessària per renovar els recursos que utilitza la població d’un país concret, un any determinat, amb les tecnologies i la gestió de recursos d’aquell moment.

El càlcul de la petjada ecològica considera cinc tipus bàsics de recursos: l’alimentació, l’habitatge, el transport, els béns de consum i els serveis. Per a cada tipus estima la superfície que és necessària per produir els recursos consumits i per absorbir els residus produïts (recuperació, reutilització, reabsorció, reciclatge). La seva unitat de mesura és l’hectàrea global, mútuament exclusiva, de superfície biològicament productiva, per habitant; és dir, un valor mitjà, que es calcula a escala planetària. El fet d’emprar la mateixa unitat arreu del món, permet fer comparances globals.

El càlcul d’aquest indicador té dos components principals: el subministrament ecològic (capacitat bioproductiva) i la demanda sobre la natura (la petjada ecològica, pròpiament dita). La capacitat bioproductiva equival al proveïment ecològic, i es defineix com la superfície (expressada en hectàrees per habitant) que hi ha disponible al país per satisfer les necessitats del consum humà, sense que el territori pateixi un deteriorament. La capacitat bioproductiva d’un país es defineix com la suma de totes les seves superfícies biològicament productives, expressades en hectàrees globals. La conversió d’hectàrees a hectàrees globals, es realitza mitjançant uns factors d’equivalència i de producció.

Les premisses en les que es fonamenta el càlcul són clares i comprensibles. Wackernagel et al., (2004) les van resumir en les sis punts següents:

1. Les quantitats anuals de recursos consumits i de residus o emissions atmosfèriques generats per un país són quantificades per organismes nacionals i internacionals

2. La quantitat de recursos biològics apropiada per a l’ús humà està directament relacionada amb la quantitat de superfície bioproductiva necessària per a la regeneració i l’assimilació dels residus.

3. Les diferents àrees poden ésser expressades en termes de producció mitjana estandarditzada per hectàrea (hectàrees globals (gha)), a partir de la proporció de productivitat de biomassa utilitzable.

4. La demanda global pot ésser agregada, afegint totes les àrees que, de forma mútuament exclusiva, proveeixen recursos i assimilen residus o emissions.

5. La demanda humana agregada (petjada ecològica) i el subministrament per part de la natura (capacitat bioproductiva) es poden comparar directament.

6. Si l’àrea de demanda supera l’àrea de subministrament, vol dir que la demanda excedeix la capacitat regenerativa del capital natural existent, i per tant es genera un dèficit ecològic, que és mesurable.

En tractar-se d’un indicador agregat i sintètic, la petjada ecològica permet traduir el concepte de desenvolupament sostenible, sovint ambigu, difícil de mesurar i de comprendre per la majoria de la societat, en una única magnitud, clara, fàcil d’entendre i de comunicar, a més de ser comparable mundialment. Se li pot criticar la manca de precisió, cert, però la mateixa crítica es pot fer a qualsevol altre valor agregat i sintètic, que permeti comparances mundials, perquè sempre serà aproximatiu, sense que per això deixi de tenir valor.

Els darrers anys s’han realitzat i difós molts d’estudis relacionats amb la petjada ecològica a escala internacional, com ara els que ha promogut l’Ecological Footprint Network (Xarxa de la Petjada Ecològica), i alguns estudis importants a escala espanyola (Carpintero, 2005), que en alguns casos aborden els impactes ecològics i socials que recauen a l’estranger (Ortega Cerdà, 2008).

El càlcul de la petjada ecològica a Catalunya

Poc després que l’indicador de la petjada ecològica fos presentat internacionalment l’any 1994, l’Ajuntament de Barcelona va decidir promoure’n el càlcul aplicat a la ciutat. Per fer-ho, els seus autors varen dur a terme, primer, el càlcul de la petjada ecològica de Catalunya, usant dades de l’any 1996 principalment, i varen aplicar el valor mitjà obtingut a la població de la ciutat de Barcelona, corregint-lo mitjançant diversos factors específics de la metròpoli. Les premisses i hipòtesis utilitzades, tant en el càlcul de Catalunya com en el de Barcelona, s’exposen clarament en el treball, al qual remetem al lector interessat. Escau només remarcar que els seus autors afirmen que no varen poder disposar de totes les dades necessàries, com ara les de comerç interior, i que varen considerar la població censada a Catalunya, que aleshores era de 6.090.040 habitants, sense considerar el turisme (Relea i Prat, 1998).

El resultat de la petjada ecològica per càpita de Catalunya de l’any 1996, queda resumit en la taula següent:

 taula-1.jpg

Aquesta magnitud multiplicada pel quasi 6 milions d’habitants d’aleshores, va donar una petjada ecològica d’unes 19,8 milions de ha, és dir 6,5 vegades més gran que l’extensió de Catalunya, que és de 3.032.840 ha. I atès que la superfície bioproductiva (o capacitat de càrrega) de Catalunya es va calcular que era d’1 ha per habitant, el dèficit ecològic de Catalunya, l’any 1996, es va estimar que era de -2,2 hag/h.

Set anys més tard, el Consell Assessor per el Desenvolupament Sostenible, va impulsar el càlcul de la petjada ecològica de Catalunya. La majoria de les dades utilitzades en aquest segon càlcul provenien de fonts oficials de l’any 2001 (Mayor, Quintana i Belmonte, 2005). La taula següent resumeix els resultats del càlcul:

 taula2.jpg

Aquesta vegada, però, els autors varen fer un segon càlcul considerant la presència de turistes. L’any 2001 Catalunya va rebre 20.485.000 turistes estrangers i 4.751.800 turistes espanyols, és dir uns 25 milions de turistes. Ateses llurs estades mitjanes respectives, es va calcular que equivalien a uns 442.508 habitants permanents. Per tant la població real de Catalunya es va estimar que era de 6,8 milions. Si es divideix per aquest nombre d’habitants, el valor de la petjada ecològica per càpita resultaria 3,67 hag/h, lleugerament inferior al del càlcul estàndard.

A més d’aquest càlcul basat en la població real, els autors varen plantejar altres millores metodològiques, afinant alguns dels paràmetres de la realitat de Catalunya. El càlcul de la petjada ecològica amb un dimensionat més prudent de les necessitats per conservar la diversitat biològica, va donar 4,1 hag/h. El càlcul del mateix indicador, incloent l’espai corresponent de l’absorció de CO2 pel mar, va donar 3,90 hg/h. I amb un ajustament més precís de la importació i exportació de productes, es va obtenir el valor de 5,27 hag/h. Aquest darrers valors, tots ells superiors al valor del càlcul estàndard, no sols tenen interès acadèmic, sinó també pràctic, de cara a realitzar seguiments de l’evolució de la sostenibilitat a Catalunya, quan es tornin a calcular.

Tot i que les metodologies dels dos càlculs estàndards realitzats no eren idèntiques, car el segon va disposar de dades més completes, s’observa que la petjada ecològica de Catalunya va augmentar des de 3,26 fins a 3,92 hag/h, entre 1996 i 2001. Atès l’augment poblacional, això vol dir que, en termes absoluts, la petjada ecològica del conjunt de la població de Catalunya va créixer, correlativament, des de 6,5 a 7,7 vegades la seva pròpia superfície. En altres termes: durant aquest període, Catalunya va experimentar un clar retrocés vers la sostenibilitat.

Reflexions finals

El càlcul de la petjada ecològica ha assolit una ampla aplicació internacional i està ben estandarditzat. Si es repeteix periòdicament, permet mesurar la tendència que segueix un país respecte la sostenibilitat. Com qualsevol altre indicador, per interpretar bé la petjada ecològica, cal emprar comparadors. A escala europea, els estats que tenien un dèficit ecològic més elevat a l’any 2005 eren Espanya (-4,4 hag/h), Grècia (-4,2 hag/h) i Bèlgica (-4 hag/h) (WWF, 2008). El dèficit ecològic de Catalunya (calculat amb dades de 2001) se situava en una posició mitjana, però la tendència fins al 2003 era negativa.

La petjada ecològica és un dels indicadors més seriosos i acceptats internacionalment per ajudar a guiar el desenvolupament de polítiques dels estats cap a un futur sostenible. Per conèixer les tendències que ha seguit des d’inicis d’aquest segle, s’hauria d’haver tornat a calcular, cosa que no s’ha fet. Podríem preguntar: ha minvat, la petjada ecològica, i el corresponent dèficit ecològic, des del darrer càlcul? Quins efectes hi va tenir la crisi de 2008? Preguntes tan importants, romanen sense resposta. Enmig de tants discursos i proclames a favor de la sostenibilitat, perquè s’ha permès que s’escolessin tants d’anys sense calcular la petjada ecològica? Perquè se’ns informa contínuament de l’evolució del deute econòmic (bona part del qual és un artefacte de l’economia especulativa) alhora que s’ignora l’evolució del deute ecològic, que és molt més greu i real que l’anterior?

En tot cas, és evident, que el model de desenvolupament de Catalunya és lluny de ser sostenible i equitatiu, tant socialment com ambiental. En un context així, impulsar el decreixement del consum dels recursos amb majors impactes negatius és un imperatiu moral, com han assenyalat algunes de les més importants organitzacions científiques (Union of Concerned Scientists, 1992; Rippel et al, 2017) i nombroses declaracions de líders religiosos, com el Papa Francesc a l’encíclica Laudato si’ (2015)

L’objectiu d’expandir els estàndards de consum dels països més rics a la resta de països del planeta, és materialment inviable: la Terra no ho permet. La necessitat de desenvolupar sistemes econòmics alternatius, com els de l’economia ecològica o circular, que proveeixin els serveis amb uns costos energètics i materials molt inferiors als actuals és evident. Si volem un futur digne pels nostres fills, hem d’aprendre a viure millor reduint substancialment el consum de béns materials. Com que la petjada ecològica permet identificar els factors que hi contribueixen pot ajudar a intervenir, políticament i socialment, els aquells sectors que ofereixen més oportunitats de reduir les tendències insostenibles.

Les estratègies proposades que tenen més potencial per reduir el dèficit ecològic es basen en (Babua et al, 2017): Millorar l’ús dels recursos mitjançant la implantació de tecnologies ecoeficients que proveeixin els mateixos serveis utilitzant menys recursos. La prioritat, dins aquesta línia, s’hauria d’assignar als recursos energètics, impulsar l’ecoeficiència sistemàticamentt en totsd els àmbit, i l’ús d’energies renovables, atesa la dependència quasi completa de recursos energètics fòssils importats i les forts impactes negatius que això comporta, ambientals, socials i econòmics.

Reduir el consum per càpita, especialment en aliments que comporten una gran petjada ecològica, com ara la carn i altres productes derivats de les granges intensives, o els aliments importats de continents llunyans que es conreen o poden conrear ací mateix.

Incrementar, on sigui possible, la productivitat natural per unitat de superfície de forma respectuosa amb el medi ambient. A Catalunya en serien exemples la recuperació de pastures, per mitjà de ramaderia extensiva en espais ocupats per matollars, brolles o bosquines, o l’aprofitament energètic de l’excés de biomassa acumulada en moltes bosquines i boscos joves i de rebrot (alzinars de rebrot i pinedes colonitzadores), per mitjà d’una gestió forestal que permeti millorar l’estructura forestal i la biodiversitat, alhora que redueix el risc d’incendi.

I, finalment, reduir el creixement poblacional, fins estabilitzar la població. Si la població segueix creixent com ho ha fet el darrer segle, encara que es reduís el consum per càpita, resultaria impossible canviar les tendències insostenibles.

Referències

BABOUA, W., GRUNEWALD, N., OUELLET-PLAMONDONA, S., GRESSOTB, M., GALLIB, A. (2017) The Ecological Footprint of Mediterranean cities: Awareness creation and policy implications. Environmental Science & Policy 69 (2017) 94–104

CARPINTERO, O. (2005) El metabolismo de la economía española. Recursos naturales y huella ecológica (1955-2000) Economía vs Naturaleza. Fundación César Manrique. Madrid. 636 p.

ECOLOGICAL FOOTPRINT NETWORK https://www.footprintnetwork.org/

FRANCESC/ J. M. BERGOGLIO (2015) Carta encíclica Laudato si’ / Lloat sigueu. Ed. Claret.

MAYOR, X. (2005). Aproximació a la petjada ecològica de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Versió trilingüe. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. www.cat-sostenible.org.

ORTEGA CERDÀ. M. (2008). El deute ecològic espanyol. Impactes ecològics i socials de l’economia espanyola a l’estranger. Muñoz Moya, Editores Extremeños. Brenes, 142 p.

RELEA, F. I PRAT, A. (1996) La petjada ecològica de Barcelona, una aproximació. Comissió de Medi Ambient i Serveis Urbans. Ajuntament de Barcelona. 46 p. https://www.naturalistesgirona.org/educacio/petjada/info/info07.pdf

RIPPLE, W.J. et al (2017) World Scientists’ Warning to Humanity: A Second Notice. BioScience, Volume 67, Issue 12, 1 December 2017, p.1026–1028, https://doi.org/10.1093/biosci/bix125

UNION OF CONCERNED SCIENTISTS (1992) Worlds’s Scientists Warning to Humanity https://www.ucsusa.org/about/1992-world-scientists.html#.Wy01BSAyVPY

WACKERNAGEL, M. & REESE, W. (1996). Our ecological footprint. The New Catalyst, Bioregional Series. Canada.

WACKERNAGEL, M. & REESE, W. (1999). Evaluating the Use of Natural Capital with the Ecological Footprint. Applications in Sweden and Subregions. Ambio Vol. 28 Nº 7, Nov. 1999. Royal Swedish Academy of Sciences.

WACKERNAGEL, M., MONFREDA, C., MORAN, D., GOLDFINGER, S., DEUMLING, D. I MURRAY, M. (2004). National Footprint and Biocapacity Accounts 2004: The Underlying calculation method. Global Footprint Network.

WWF (2005). Europe 2005 The Ecological Footprint. Global Footprint Network.

Aquest article és una versió abreujada d’un altre dedicat a les petjades ecològiques de Catalunya i Andorra encarregat per l‘Institut d’Estudis Catalans l’any 2018, per a una obra elaborada en motiu del 40è aniversari de l’edició del primer Llibre Blanc de la Natura als Països Catalans.

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

Un pensament quant a “La petjada ecològica de Catalunya: dèficits, reflexions i propostes”

Els comentaris estan tancats.