Independència: Fins i tot pagant, si cal!

En un escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals.
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics.

JGali.jpg
Jordi Galí

Amb esperit lúdic, i adreçant-me als lectors que gaudeixin de les matemàtiques recreatives i que sentin curiositat pel tipus d’eines que fem servir els economistes, els proposo un problema molt senzill que suggereix que els catalans hauríem d’estar fins i tot disposats a pagar per poder ser independents.

Suposem que les preferències dels catalans venen descrites per una funció d’utilitat

formula1

onxciycrepresenten la quantitat de dos béns públics consumida pels catalans. Aquestes preferències contrasten amb les dels espanyols, que venen donades per la funció d’utilitat.

formula2

onxeiyerepresenten la quantitat dels mateixos béns públics consumida pels espanyols.

Fixin-se que les dues poblacions assignen “pesos” diferents als dos béns. Per exemple, el bé “x” podria consistir en “curses de braus,” mentre que el bé “y” podria correspondre a “teatre en català.”

Suposem, per simplificar, que la mida de les dues poblacions és idèntica i que generen la mateixa quantitat de recursos públics (impostos), que normalitzem a 1 per a cada “regió.”

En una escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals (1+1=2) al consum dels dos béns públics de les dues poblacions. Suposem, però, que a l’hora de decidir, aquest govern utilitza les preferències de la població espanyola (representades per la funció V) com a criteri a maximitzar per a les dues poblacions. Concretament, el govern resol el següent problema:

formula3

subjecte a la restriccióformula4

En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics. Aleshores el seu consum de béns públics serà la solució del problema:

formula5

subjecte a la restriccióformula6 Òbviament en cas de separació, el govern espanyol resoldria un problema semblant pel seu compte, però ara maximitzant la funció formula7

Ara és quan toca agafar paper i llapis, i arremangar-se. A veure si poden contestar les següents preguntes:

1) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’integració política?

2) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’independència?

3) Quin escenari és més desitjable per als catalans? I per als espanyols?

4) Suposem que, en cas d’independència, el govern català pot fer una transferència de valor t>0 al govern espanyol, de forma que els recursos de què disposin els dos governs siguin 1-t i 1+t, respectivament. Demostreu que els catalans estarien disposats a fer aquesta transferència (si no fos excessiva!) si això fos una condició per assolir la independència, i que els espanyols haurien d’acceptar aquest pacte de bon grat (per petita que fos la transferència!).

5) Quin és el màxim de recursos que els catalans estarien disposats a transferir a Espanya per “comprar” la seva llibertat?

No cal dir que, més enllà de l’òbvia simplificació del problema, alguns dels supòsits distorsionen aspectes de la realitat que són rellevants per a la qüestió tractada (e.g. la simetria de recursos). Però n’emfasitza un que, al meu parer, no rep prou atenció: el de l’heterogeneïtat de preferències.

Espero que gaudeixin del problema! (però no en facin massa propaganda a l’adversari…).


Podran trobar les solucions del problema aquí

Jordi Galí és un economista català, considerat una de les principals figures de la nova macroeconomia keynesiana. Actualment és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Després d’obtenir el seu doctorat en el MIT el 1989 sota la supervisió d’Olivier Blanchard, va ocupar càrrecs docents a la Universitat de Columbia i la Universitat de Nova York abans de traslladar-se a Barcelona. Galí va ser esmentat com un possible guardonat del Premi Nobel 2009 en Ciències Econòmiques. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson el novembre de 2012. El 2005, Galí va rebre el . És Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2011; Premi Societat Catalana d’Economia 2008; Premio Rey Jaime I de Economía, Generalitat Valenciana 2004 i Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, categoria de Jove Investigador 2000.

Un país viable i de qualitat?

Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

XComas.jpg
Xavier Comas

Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya.

En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat ­i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.

Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.

Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.