Mes: abril de 2018

NOSALTRES no ho volem silenciar
en aquest temps de silenci
el verd ja brota a les branques
Nosaltres ho volem ensenyar a tothom, i així tots ho sabran
i així tots ho sabran

Fa poc vaig trobar un poema de Wolf Biermann, un cantautor comunista alemany dels anys 60-80, que va escriure aquesta cançó el 1968 per al seu amic P. Huchel (editor de Sinn und Form), llavors sota arrest domiciliari a la República Democràtica Alemanya. En Wolf Biermann va ser invitat 25 anys després de la caiguda del mur per cantar-la davant del parlament alemany. La coincidència amb el que està passant a Catalunya no deixa de ser sorprenent. L’he traduïda per compartir-la amb vosaltres.

Donar coratge

La bona gent també necessita de tant en tant un parell de bones persones
i els encoratjadors, ells també necessiten ser encoratjats

TU no et deixis endurir
en aquest temps tan dur
Aquells qui són massa durs es trenquen
els qui són massa punxeguts punxen, i es trenquen immediatament
i es trenquen immediatament

TU no et deixis amargar
en aquest temps tan amarg
Els governants tremolen,
ets darrere les reixes, però no davant del teu patiment
davant el teu patiment.

TU no et deixis terroritzar
en aquest temps de terror
Això és el que volen,
que nosaltres deixem les armes, just abans de la gran disputa
abans de la gran disputa.

TU no et deixis desgastar
gasta bé el teu temps
No pots enfonsar-te
Tu ens necessites, i nosaltres just necessitem la teva alegria
just la teva alegria

NOSALTRES no ho volem silenciar
en aquest temps de silenci
el verd ja brota a les branques
Nosaltres ho volem ensenyar a tothom, i així tots ho sabran
i així tots ho sabran

Ermutigung

(https://www.youtube.com/watch?v=0e6q6tLRzGM&list=RD0e6q6tLRzGM&t=2)

Die guten Leute brauchen auch manchmal ein paar gute Leute
und die Ermutiger, die brauchen auch Ermutigung

Du lass dich nicht erhärten
in dieser harten Zeit
Die allzu hart sind brechen,
die allzu spitz sind stechen und brechen ab sogleich,
und brechen ab sogleich

Du lass dich nicht verbittern
in dieser bittren Zeit
Die Herrschenden erzittern
sitzt du erst hinter Gittern doch nicht vor deinem Leid,
doch nicht vor deinem Leid

Du lass dich nicht erschrecken
in dieser Schreckenszeit
Das woll’n sie doch bezwecken,
dass wir die Waffen strecken schon vor dem grossen Streit
schon vor dem grossen Streit.

Du lass dich nicht verbrauchen
gebrauche deine Zeit
Du kannst nicht untertauchen
Du brauchst uns und wir brauchen gerad deine Heiterkeit,
grad deine Heiterkeit

Wir wolln es nicht verschweigen
in dieser Schweigezeit,
Das Grün bricht aus den Zweigen
Wir wolln das allen zeigen dann wissen sie bescheid,
dann wissen sie bescheid.

Meike Köhler és Professora de Recerca ICREA i Cap del Grup de Recerca en Paleobiologia a l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, és també professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És doctora per la Universitat d’Hamburg amb una tesi sobre l’evolució dels bòvids del Miocè de Turquia. El seu camp és la Paleobiologia evolutiva, específicament la teoria de l’evolució de Life-Histories i la seva aplicació als fòssils usant histologia òssia i dental. Dins d’aquest marc, el seu interès se centra en: tendències evolutives, ecofisiologia, l’evolució en illes i en altres ecosistemes de recursos limitats, i l’evolució del cervell i del sistema nerviós. Ha publicat els seus treballs en diverses revistes de prestigi internacional, entre elles: Nature, Science, Trends in Ecology and Evolution, PNAS, Current Biology, and Scientific Reports. Ha rebut diversos guardons per la seva tasca, d’entre els que destaca la menció especial del Premi Ciutat de Barcelona, l’any 1999; el “Premi Bartomeu Darder” de la Societat d’Història Natural de les Balears; el “Premio Paleonturología 10”; el “Premi a l’Excel•lència Investigadora 2010” UAB. La seva recerca ha rebut el suport de la fundació Wenner Gren de recerca antropològica, la National Science Foundation USA, la German Science Foundation (DFG), la Generalitat de Catalunya (DURSI) i el Ministeri d’Educació i Ciència (MINECO, CAICYT), entre altres.

Per molt que s’augmentés la gestió de la despesa de competències d’autogovern es mantindria sense resoldre el punt clau de la capacitat de Catalunya de decidir polítiques diferenciades i sense ingerències de l’estat en els àmbits simbòlic, institucional, competencial, econòmic, fiscal, de política europea i de política internacional. El problema no és Espanya. El problema és l’estat espanyol. Un estat que segresta la plurinacionalitat.

Tots els estats son nacionalistes. No hi ha cap excepció al món (salvant alguns microestats). En democràcies plurinacionals com el Regne Unit, Bèlgica, Canadà o Espanya es dona una tensió inherent entre el nacionalisme que sempre impulsen les institucions, organitzacions i actors polítics de l’estat, i els projectes nacionals impulsats per les institucions (quan existeixen), organitzacions i bona part dels ciutadans de les nacions minoritàries.

A la pràctica, una síntesi harmònica entre aquestes dues lògiques esdevé una missió quasi impossible malgrat que es comparteixin valors cívics, democràtics i socials. Els ciutadans d’ambdues realitats viuen en universos mentals massa diferents (reconstruccions històriques, valors col•lectius, autoimatge i autoestima, projectes de futur, etc). Les solucions, quan son possibles, son de caràcter pragmàtic. I son establertes a través de la negociació.

El reconeixement del pluralisme nacional constitueix un aspecte clau de la concreció dels valors de llibertat i d’igualtat política, una concreció que resulta irrenunciable per les col•lectivitats nacionals que no disposen d’un estat propi. En absència de reconeixement nacional, els discursos sobre la “llibertat” i la “igualtat de ciutadania” esdevenen formulacions retòriques que actuen en favor dels particularismes nacionals, culturals i lingüístics de les majories. En aquests contexts esdevé encara més important la qüestió de com evitar la “tirania de la majoria”.

En termes de teoria política: en les democràcies plurinacionals els enfocaments individualistes de Kant o Rawls son necessaris, però resulten insuficients. Cal complementar-los amb les perspectives analítiques sobre el reconeixement individual i col•lectiu obertes per Hegel, Berlin i Taylor.

La Constitució espanyola no estableix un reconeixement efectiu del pluralisme nacional. A més, totes les matèries de govern tenen el seu centre real de decisió en les institucions de l’estat. Però per molt que s’augmentés la gestió de la despesa de competències d’autogovern es mantindria sense resoldre el punt clau de la capacitat de Catalunya de decidir polítiques diferenciades i sense ingerències de l’estat en els àmbits simbòlic, institucional, competencial, econòmic, fiscal, de política europea i de política internacional. El problema no és Espanya. El problema és l’estat espanyol. Un estat que segresta la plurinacionalitat.

L’estat de les autonomies arrossega “aluminosi” tant en el seu disseny com sobretot en el seu desenvolupament pràctic. Ha esdevingut obsolet. Com he dit en altres ocasions, la política comparada mostra solucions institucionals de caràcter pragmàtic en el moment d’acomodar una societat plurinacional en termes liberal-democràtics: models confederals, federals plurinacionals (amb asimetries constitucionals) i models consociacionals.

És alguna d’aquestes solucions aplicable al cas espanyol?. En termes realistes crec que no, a no ser que intervinguessin actors europeus o internacionals. Són solucions que els hi venen massa grans als molt limitats plantejaments dels dirigents del PP, del PSOE i de C’s, uns partits híper-nacionalistes als qui els molesta el pluralisme nacional i que reflecteixen cultures polítiques antiquades tant en termes liberals com democràtics. Es tracta de partits que, juntament amb institucions com el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Govern central, no dubten en degradar l’estat de dret i la democràcia amb pràctiques pròpies d’estats autoritaris.

Hem assistit a magistrats del TC que s’extralimiten i actuen en termes inconstitucionals sobre els candidats a la investidura i a magistrats del TS que prevariquen i que jutgen idees més que fets. L’estat espanyol és cada dia menys un estat de dret i més un fet autoritari amb regust de franquisme.

I aquí, el paper del PSOE resulta lamentable –dic lamentable i no decebedor perquè aquest partit avui ni tan sols té la capacitat de decebre. ¿Se’n recorden dels temps en que es presentava ampul•losament com “el partido de las libertades”?. A la inoperància generalitzada de la socialdemocràcia europea aquest partit hi ha afegit la connivència amb un nacionalisme espanyol, en bona part de caràcter preliberal, que comparteix amb PP i C’s. De progressistes a reaccionaris en una generació. Un rècord negatiu difícil de superar.

Dues conclusions i una nota final: 1) tot i haver-hi solucions tècniques en la política comparada de les democràcies plurinacionals, una reforma constitucional profunda que solucionés la qüestió nacional-territorial de l’estat espanyol resulta impossible en termes pràctics; 2) si la independència de Catalunya tampoc no és possible sense intervenció d’actors europeus o internacionals seguirem vivint durant molt temps en el conflicte, amb tots els costos de temps, energia i recursos que això comporta.

Naturalment, m’agradaria poder deixar entreveure que el tema nacional-territorial de l’estat ofereix vies raonables de solució per vies de reforma. Però, francament, no les veig. Fa anys que les terceres vies estan mortes. Cap partit estatal està oferint solucions que puguin semblar justes i estables, és a dir, solucions que mereixin aquest nom. Sobra retòrica i manquen projectes concrets que no defugin el tema de fons: el reconeixement i acomodació política d’una societat plurinacional. I segurament també manquen coneixements de teoria política i de política comparada en la majoria dels integrants de la classe política. Mai és massa tard per aprendre.

Nota final. En política el més important acostuma a ser la pràctica. Crec que cal constituir un Govern efectiu de la Generalitat que eviti unes noves eleccions. Un objectiu que hauria de ser prioritari per JxCat i ERC. També crec que els Comuns i la CUP haurien de facilitar-lo. Per responsabilitat, defensa i projecció de futur del país. Caldria establir una investidura factible, tot i mantenint les accions entorn els presos polítics, el President Puigdemont i els consellers de l’exili. Francament, no crec que posar-se d’acord i combinar aquests objectius sigui tan difícil de fer!.

(article publicat al diari ARA el 29 de març de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

El drac negre de la mentida,
covant el foc de la represàlia,
amb urpes de prevaricació:
cada època té els seus dracs,
les seves autoritats infames,
els seus tribunals contra la democràcia,
els seus afanys de repressió.

El drac negre de la mentida,
covant el foc de la represàlia,
amb urpes de prevaricació:
cada època té els seus dracs,
les seves autoritats infames,
els seus tribunals contra la democràcia,
els seus afanys de repressió.

Voldrien que te’n distraguessis
amb llibres i roses, que et fessis
líric, sentimental, que oblidessis
els qui tenen a la presó.

Sacia’t de roses, de besos, de llibres,
de primavera, de bon humor, d’alegria,
però oblidar-te de l’afany de justícia,
de la lluita pel futur i la vida
contra la tenebra del drac, no.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

De l’1 d’octubre de 2017 ençà, encara tenim més clar que volem ser una República lliure i sobirana, que no podem renunciar al nostre somni. Fer passos enrere és assumir la moral de l’esclau o de l’assetjat, que se senten culpables de la seva situació quan, de fet, en són víctimes. No podem sucumbir a la por, a l’amenaça, a la repressió.

Nosaltres també tenim un somni: la República Catalana. Un estat lliure, sobirà, profundament pacífic i democràtic. Europeu i europeista, reconegut al món. Un estat amb sensibilitat social que garanteixi els drets humans per a tothom, una terra generosa, oberta al món, un poble unit, solidari i combatiu. Un estat modern, respectuós amb les minories, que garanteixi drets com l’educació, la cultura i la sanitat de manera universal. Que vetlli pels més necessitats i els més febles, que fomenti el teixit social, la creativitat i la cultura. Que faciliti l’educació pública, a tots els nivells, per a tothom. Que sigui un exemple de democràcia, de convivència i de solidaritat per a tot el món.

Nosaltres no volem viure mai més el malson de ser súbdits. No volem pertànyer a un estat que ens tracta com si fóssim una colònia. Un estat que és capaç de transgredir les seves pròpies lleis, que reprimeix amb les porres el dret a votar, que censura i manipula els mitjans, que vulnera la separació de poders, que empresona o empeny a l’exili els dissidents polítics, que insulta, amenaça i menysprea els catalans. Un estat cínic que ha forçat les costures de la seva sacrosanta constitució per anul•lar les institucions catalanes de govern, empresonar els nostres representants polítics, perseguir els que van haver de marxar a l’exili, imposar el morrió i la por als catalans.

De l’1 d’octubre de 2017 ençà, encara tenim més clar que volem ser una República lliure i sobirana, que no podem renunciar al nostre somni. Fer passos enrere és assumir la moral de l’esclau o de l’assetjat, que se senten culpables de la seva situació quan, de fet, en són víctimes. No podem sucumbir a la por, a l’amenaça, a la repressió. No podem fer-los el joc renunciant al nostre somni. Hem de ser valents per fer-hi front amb astúcia i intel•ligència.

Continuar al Regne d’Espanya és assumir que som mesells, que som súbdits del més fort, que ja ens està bé romandre en un estat que no respecta la democràcia, que no garanteix els drets bàsics, que no compleix els pactes institucionals ni les legislacions internacionals dels països democràtics. Més que mai, no podem acceptar-ho de cap manera. Ens faríem còmplices de la seva ignomínia. Seria una capitulació, un suïcidi com a poble.

No ens podem deixar vèncer tampoc pel desencís, ni pel pessimisme. És cert que ningú no s’esperava, en l’Europa d’avui, que l’Estat espanyol fos capaç d’ultrapassar els límits democràtics i que oferís impúdicament i impunement al món la seva cara més dogmàtica, intolerant i autoritària. Al capdavall, gairebé quaranta anys de franquisme i una transició a la democràcia de fireta, que va deixar intactes estructures de poder com la judicatura, la policia, l’exèrcit o la monarquia, no han fet res més que consolidar els hereus dels feixistes al poder.

El PP, el partit més corrupte i immoral de l’Europa actual, ha imposat un relat del passat cínic, triomfalista i excloent, amarat de franquisme sociològic i de podridura política, que ha arrossegat la resta de partits espanyols, fins i tot els presumptament d’esquerres. S’han estimat més, de Ciudadanos al PSOE, amb els silencis de Podemos, avalar les polítiques autoritàries del PP que no pas defensar la democràcia i els drets individuals i polítics.

Nosaltres també tenim un somni i hem de treballar de valent per aconseguir-lo. Cadascú des del seu àmbit, cadascú segons les seves possibilitats, amb la màxima unitat interna de les forces polítiques republicanes i de la societat civil organitzada. Sempre pacíficament, democràticament, amb paciència i tenacitat revolucionàries, teixint complicitats endins i enfora de tots els demòcrates d’aquí i d’arreu.

Ells empren la violència d’estat sense mesura ni control democràtics. Nosaltres tenim la força de la raó i de les conviccions. Ells han convertit l’Estat espanyol en un pàl•lid reflex d’un passat tèrbol, en una presó o un correccional, en què la dissidència política és perseguida i les llibertats bàsiques, vulnerades, com en els anys de la dictadura franquista. Nosaltres tenim un projecte de demà que és la República Catalana. Ells tenen la ràbia i la mentida. Nosaltres, la pau i l’esperança.

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Sense una autèntica separació de poders, sense una societat i una premsa lliure crítiques amb el poder i sense una regulació del pluralisme territorial, desapareixen les virtuts emancipadores de l’estat de dret, la columna vertebral de les democràcies liberals contemporànies.

El nombre de democràcies liberals és avui menor que el que hi havia a finals del segle XX. Hi ha una sèrie d’indicadors de política comparada que apunten a una regressió de les llibertats i dels estats de dret en els estats occidentals. No estem parlant de casos com Turquia o Rússia, sinó d’estats pertanyents a la Unió Europea, com Polònia, Eslovàquia o Hongria. Uns països que presenten vulneracions de les regles bàsiques dels estats de dret. Els índexs de Freedom House, Human Freedom del Cato Institute així com els informes del Consell d’Europa o d’Amnistia Internacional sobre la situació de les llibertats mostren xifres i tendències perilloses. En el món internacional es constaten tendències vers l’autoritarisme.

L’estat espanyol també mostra indicadors de derives autoritàries associades a la degradació dels drets, les llibertats i l’estat de dret. Aquest últim terme resulta tan repetit com quotidianament erosionat. Les actuacions d’alguns jutges i fiscals es troben allunyades de les pràctiques dels estats de dret: invenció de delictes de rebel•lió, arbitrarietat de decisions judicials sobre presó preventiva (polítics catalans -presos polítics-, joves bascos, cantants de rap), llibres que es prohibeixen, un Tribunal Constitucional molt dòcil amb el poder executiu que actua com un “àrbitre arbitrari” i que vulnera drets dels diputats i l’autonomia parlamentària, un rei que s’ha treballat la seva deslegitimació a Catalunya en adoptar una posició política i ideològica aliena a les funcions moderadores i integradores d’una monarquia parlamentària moderna, declaracions i atestats falsos de dirigents i membres de la Guardia Civil, caps policials que contaminen les investigacions a les xarxes socials de manera clandestina amb meres opinions personals, càrrecs d’Interior que neguen l’existència de càrregues policials en el referèndum de l’1-O, manipulacions flagrants de la TV pública espanyola, etc, etc.

Les conclusions del Consell d’Europa i d’Amnistia Internacional resulten també informatives sobre la degradació en pendent de l’estat de dret i de la democràcia a l’estat espanyol. En una democràcia liberal resulta inacceptable l’existència de presos polítics o la vulneració de l’autonomia parlamentària. Si a aquests fets hi afegim: 1) algunes pràctiques de partits de govern (corrupció, clientelisme, afavoriment del frau fiscal), 2) decisions d’organitzacions de la societat civil que restringeixen la llibertat d’expressió (exposició censurada d’Ifema-Arco), i 3) la manca de pluralisme en els mitjans de comunicació públics i privats, especialment els de la capital, el panorama es més que preocupant. Hi ha una clara manca de “contrapesos” civils i institucionals en la democràcia espanyola.

PP, PSOE i C’s defensen l’Estat. No la Constitució, sinó l’Estat, que és una cosa diferent. Quan la constitució legal existent els hi serveix -tal com ells mateixos la interpreten amb els “seus tribunals”- es fan els legals, quan no els serveix se la salten amb forçades invencions interpretatives.

Sobre les democràcies europees continentals sempre planeja l’avió de Carl Schmitt. En els anys trenta del segle passat, quan Schmitt “defensa la Constitució” no es refereix a la Constitució vigent de Weimar, sinó a la defensa de l’Estat alemany. A la defensa d’Alemanya. Els texts legals “interpretats” es veuen com mers instruments per imposar la unitat nacional de l’Estat. No està parlant d’una qüestió de legalitat, sinó d’una qüestió de poder en un territori determinat. Està parlant d’una qüestió d’Estat. D’una qüestió de nacionalisme (no liberal i no democràtic) d’Estat.

El perill últim és que l’avió de Schmitt a vegades aterra. I això passa especialment en democràcies estructurades a partir de la tradició franco-alemanya del dret (en contrast amb el caràcter més flexible i pragmàtic del dret anglosaxó, com mostren els casos plurinacionals de Canadà i el Regne Unit). Aquest tipus de dret incentiva, també en estats plurinacionals, que els Estats liberal-democràtics és comportin molt més com a Estats que com a liberal-democràtics.

A l’Estat espanyol, l’avió de Schmitt té molts “aeroports-sense-avions” per aterrar. Ja ho ha fet en vàries ocasions.

Sense una autèntica separació de poders, sense una societat i una premsa lliure crítiques amb el poder i sense una regulació del pluralisme territorial, desapareixen les virtuts emancipadores de l’estat de dret, la columna vertebral de les democràcies liberals contemporànies. Jefferson sabia molt sobre la importància que per la llibertat política tenen aquests tres components.

A la història hi ha hagut versions no liberals de la democràcia. Versions tant de dretes com d’esquerres. Però avui sabem que sense una regulació clara dels drets i llibertats, una separació de poders efectiva, i un respecte i protecció del pluralisme nacional -no en la retòrica dels governants i partits, sinó en la implementació pràctica de les institucions i processos de decisió-, les democràcies deriven en pràctiques autoritàries.

En la qüestió nacional-territorial, els partits del trident del 155 son molt més seguidors de Carl Schmitt que de Thomas Jefferson. L’Estat espanyol presenta clars dèficits de liberalisme polític i de democràcia, especialment a Catalunya. Per molts ciutadans aquest Estat incentiva viure en un permanent exili interior, en un paisatge d’ombres, en unes institucions alienes. Records de franquisme.

(article publicat al diari ARA el 28 de febrer de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Deixeu aquesta rèmora absurda i superada,
que no aporta moderació ni concòrdia ni arbitratge.
Ja sou prou grans per decidir qui us representa,
no cal una família privilegiada i parasitària.
Si algun dia us deixen fer una nova Constitució,
feu-la confederal i republicana.

Si algun dia us deixen fer una nova Constitució
i no us imposen eternament la d’ara
–la lletra morta i espinosa que n’ha quedat
un cop n’han arrencat la promesa i l’esperança
que un dia va tenir per a tants de nosaltres–,
feu-la confederal i republicana:
el centralisme us anul•la,
la monarquia no us fa cap falta:
allibereu-vos-en, pobles d’Espanya!

Va jugar dignament el seu paper, durant temps difícils,
quan va ser ferment de futur i de diàleg.
Però fa anys que no és així,
ni àrbitre ni moderadora: negligent i encarcarada,
arrenglerada, en moments tan crítics,
amb la falsedat, la prepotència i l’amenaça.

Deixeu aquesta rèmora absurda i superada,
que no aporta moderació ni concòrdia ni arbitratge.
Ja sou prou grans per decidir qui us representa,
no cal una família privilegiada i parasitària.
Si algun dia us deixen fer una nova Constitució,
feu-la confederal i republicana.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Pare nostre que en un cel de tempesta
santifiqueu el vostre nom en l’esplendor dels llamps,
vingui a nosaltres el tro de la vostra veu,
ressoni la vostra voluntat de pau i de justícia
en la nostra terra com en el vostre cel;
el pa i la dignitat de cada dia,
doneu-nos-els, Senyor, als qui en tenim necessitat

PARE NOSTRE EN UN CEL DE TEMPESTA

Pare nostre que en un cel de tempesta
santifiqueu el vostre nom en l’esplendor dels llamps,
vingui a nosaltres el tro de la vostra veu,
ressoni la vostra voluntat de pau i de justícia
en la nostra terra com en el vostre cel;
el pa i la dignitat de cada dia,
doneu-nos-els, Senyor, als qui en tenim necessitat;
perdoneu la nostra ira i la nostra amargor
com nosaltres perdonem –i ens costa tant!–
la injustícia i la mentida dels qui ens volen esclafar;
no permeteu que caiguem en la temptació
de creure’ns millors que ells ni pitjors que ells,
i deslliureu-nos de la por a qualsevol mal
que ens hagi de venir de ser fidels al coratge
d’un amor on capiguem, algun dia, tots.
Amén.

PRIMAVERA A CASTELLA

Estremera, Soto del Real, Alcalá-Meco,
Noms que en una Espanya normal ens podrien suggerir
La bellesa sòbria, dura i àmplia dels camps de Castella.
En canvi, en aquesta Espanya tancada i autoritària
Han esdevingut tres ferides profundíssimes a l’ànima:
La presó injustificada de representants democràtics,
L’arbitrarietat jurídica, la mentida, la represàlia, l’odi.
És trist que les coses siguin així:
que en lloc de buscar justícia es busqui la revenja
D’un autoritarisme incapaç d’escoltar res,
De proposar cap solució justa per a tots,
D’oferir cap altre futur que la submissió i la renúncia.
Intento imaginar la primavera en aquells camps.
A cada nom que dic, però, sento el fred i la ferida
D’una ganivetada a l’ànima.

RESURRECCIÓ

Com una tomba, la mentida,
la mala llei, el jutge injust,
la presó arbitrària, la veu prohibida,
la llibertat truncada, la paraula perseguida,
l’abús de poder, el governant adust:
cal ressuscitar de tantes ignomínies!

Potser per això, molt abans de morir,
ja et preguntes sovint què deu voler dir
ressuscitar:
que decebedor seria que fos sols recuperar
el pobre cos mortal, la ment distreta i obstruïda,
i no pas guanyar –en amor, en plenitud,
en pau, en justícia, en obertura, en salut–
el cel nou i el món nou d’una nova harmonia!

I intueixes –mig per la fe, mig pel dol, mig per la ira–,
que potser ressuscitar
sigui molt més que una ingènua i humana fantasia
davant d’un cos caduc, o d’un amor malferit,
o de l’absurditat injusta d’un món sense sentit:

que sigui l’esplendor de la revolta divina
contra el dolor, la mort, el poder, la injustícia i l’oblit.

ALS NOSTRES PRESOS POLÍTICS

Presos per la llibertat,
Presos per la democràcia,
Presos de la injustícia,
Estem amb vosaltres

Presos de la mentida,
Presos de l’autoritarisme,
Presos del nou feixisme,
Estem amb vosaltres.

Gràcies d’haver escoltat,
D’haver lluitat, d’haver intentat
Que tothom prengués la paraula:
Estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen,
Fets de presons i d’insults
En lloc d’arguments i diàlegs.
Estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes
Seran llavors d’esperances.
Cada dret ha costat tant!
Tants corruptes governants
N’han fet un camp de batalla!

Presos per la llibertat,
Presos per la democràcia,
Presos pel nostre país:
Estem amb vosaltres.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

La setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant … Setmana Santa fins al fons.

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l’autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la de poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l’odi i que omplen les presons,
que volen l’exclusiva del banc i de la taula,
pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d’ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons;
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant … Setmana Santa fins al fons.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).