Catalunya, bressol republicà

S’acosten noves eleccions i arriba el moment de buscar ponts però també de no cedir a les seves trampes, les mentides i els abusos comesos per tal que no desperti massivament l’ideari republicà a tots els pobles. La resposta hauria de ser recuperant casa a casa, poble a poble, aquell ideari republicà que van arrencar dels nostres avis i àvies, amb bona lectura i de la mà dels que encara són aquí.

 JMTrigo.jpg
Josep Maria Trigo

La gravetat de la situació que vivim, orquestrada des del 2010 per un partit que s’ha demostrat incompetent i corrupte, més tard estancada amb hipotètics socialistes de saló, fa que molts ens posem mans a l’obra per denunciar la incapacitat absoluta de la política espanyola per arribar a una solució al conflicte. Els polítics no només no han volgut afrontar la crisi catalana com una oportunitat per fer realitat un federalisme del que molts s’omplien la boca, sinó que de retruc l’han aprofitada per establir ponts amb el filo-feixisme. Tot amb l’excusa d’evitar qualsevol diàleg i no donar peu a cap canvi, com ara una modernització i reforma de l’estat més que convenient davant tots els casos sostinguts d’abús i corrupció que patim. Veiem ara com aquesta extrema dreta, crescuda arran de tots els passos en fals comesos pels partits afins al Règim del 78, i gràcies a la manipulació i deriva absolutista de bona part dels mitjans de comunicació, ens vol retallar fins i tot la llibertat individual, per imposar una mena d’estat de setge a les llibertats. Hem d’aixecar la veu i els nostres vots, per demostrar-los que en la seva deriva absolutista: no passaran!

Per si tot plegat no fos prou surrealista ens trobem que s’empresonen o forcen a l’exili a uns líders catalans que van ser conseqüents amb els desitjos de dirimir democràticament l’ànsia del poble català d’esdevenir una república. La majoria de la societat espanyola segueix enrocada i pensa que despertant el malson franquista i autoritari serà capaç d’aturar una necessitat històrica, un deute. És ben conegut el caràcter innovador i llibertari del poble català, una virtut que la majoria d’empreses ja reconeixen fent de Catalunya a hores d’ara una potència industrial i tecnològica. Certament aquesta empenta molts altres països l’aprofitarien mentre que aquí alguns només volen retallar-la. Per posar un exemple digne d’elogi i que pot tenir les seves versemblances, amb els matisos que vulguem, els Estats Units d’Amèrica tenen la reeixida República de Califòrnia, font d’innovació a nivell mundial, a la que he tingut la fortuna de viure i conèixer. Per Espanya no seria gens dolent que Catalunya esdevingui una república, tot just al contrari, donat els lligams que tenim entre nosaltres.

S’acosten noves eleccions i arriba el moment de buscar ponts però també de no cedir a les seves trampes, les mentides i els abusos comesos per tal que no desperti massivament l’ideari republicà a tots els pobles. La resposta hauria de ser recuperant casa a casa, poble a poble, aquell ideari republicà que van arrencar dels nostres avis i àvies, amb bona lectura i de la mà dels que encara són aquí. Aquell ideari deixa enrere aquest règim i no coneix fronteres ni bàndols. A mi me’l va ensenyar tant el meu pare andalús com ara la meva mare gallega, tots dos immigrants. Fem pràctica de la llibertat, igualtat i fraternitat, associem-nos i ajudem al veí desnonat o a les famílies que passen gana. Cal ara seguir votant en pro d’aquests ideals. Però també caldrà mobilitzar-nos com nosaltres mai havíem fet abans. Si volem que s’escolti la veu del poble, que es posin els recursos en pro del progrés, en pro de la justícia, de la dignitat i de la pau social. Arriba l’hora de sotmetre a votació una monarquia que ni tan sols ha estat capaç de ponderar la resposta que a un moviment pacífic ha tingut un govern corrupte i incompetent. Uns polítics que no volent dialogar ens han portat a tots els ciutadans que vivim a Catalunya a una situació insostenible on els nostres drets individuals i polítics s’han vist vulnerats. Per això col•lectius des de totes les universitats i centres de recerca han promogut un manifest al que tot acadèmic o estudiant crític i coherent s’hauria d’adherir. Cal que la gent treballadora comenci a fer-se preguntes i reaccioni, cal que els periodistes comencin a qüestionar la banalització del pensament radical contra tot un col•lectiu, contra tota una nació. Més d’un any després de l’u d’octubre tots els que vivim a Catalunya, siguem o no catalans, reclamem pacíficament però de forma sostinguda que és hora de llibertat: el 28A toca República!

Josep Maria Trigo i Rodríguez és astrofísic doctorat Cum Laude per la Universitat de València, especialitzat en meteorits i planetologia a UCLA (Califòrnia) i actualment científic titular a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC)

Sindicats catalans, en la via cap a la República

Les eleccions sindicals dels darrers mesos mostren un canvi significatiu en el panorama sindical català. En moltes de les eleccions realitzades a la funció pública els sindicats estatals han perdut la majoria dels vots a mans de sindicats catalans (Intersindical-CSC, COS, etc.) que defensen sense ambages que Catalunya és el nostre marc de relacions laborals natural, i aposten clarament per la República catalana. Aquest fet també s’ha donat al mon universitari i de recerca: La Intersindical-CSC és ja la segona força sindical a la UPF, i a Personal Acadèmic de la UPC.

Crespo.jpg
Daniel Crespo

El sobiranisme és un moviment transversal que ha anat creixent i ocupant espais de la vida pública en els darrers anys. Els bons resultats dels sindicats independentistes a les eleccions sindicals celebrades darrerament indiquen que aquest creixement capil•lar afronta ara una nova etapa, la consolidació de forces sindicals d’arrel catalana i objectius republicans.

El règim del 78 va transformar l’estructura sindical del franquisme en un sistema bipolar, amb dos sindicats – CCOO i UGT – d’implantació estatal i altres sindicats minoritaris. De facto, durant 40 anys el panorama sindical de l’estat espanyol ha estat controlat per aquests dos sindicats, amb l’honrosa excepció d’ELA-STV al País Basc. Per comparació precisament amb el País Basc, no deixa de ser curiós que a Catalunya no s’hagi desenvolupat en aquests 40 anys cap sindicat potent d’àmbit català.

El procés cap a la independència ha posat a les delegacions catalanes d’aquests sindicats davant un repte al que no han sabut, o no han pogut, respondre. La gran majoria dels seus militants i simpatitzants es defineixen com a republicans i defensen el dret a l’autodeterminació del poble català, i una part important donen suport a la independència i la creació d’una República catalana. Tanmateix, la posició oficial d’aquests sindicats és contrària al dret a l’autodeterminació, i només han mostrat una tèbia solidaritat amb els presos i represaliats polítics.

Les eleccions sindicals dels darrers mesos mostren un canvi significatiu en el panorama sindical català. En moltes de les eleccions realitzades a la funció pública els sindicats estatals han perdut la majoria dels vots a mans de sindicats catalans (Intersindical-CSC, COS, etc.) que defensen sense ambages que Catalunya és el nostre marc de relacions laborals natural, i aposten clarament per la República catalana. Aquest fet també s’ha donat al mon universitari i de recerca: La Intersindical-CSC és ja la segona força sindical a la UPF, i a Personal Acadèmic de la UPC. Aquest procés continuarà sense dubte en les eleccions sindicals que s’aniran succeint.

El canvi en els resultats de les recents eleccions sindicals es deu també a un altre fenomen, el significatiu augment de la participació. A les eleccions a la Junta de PDI funcionari de la UPC la participació ha augmentat del 34% del cens el 2015 al 54% el passat 10 d’abril. La correlació entre aquest augment de participació i la victòria de la Intersindical-CSC amb un 45% dels vots és notable i mereix una anàlisi específica. La presència d’opcions netament independentistes ha aconseguit despertar l’interès d’una part significativa de les treballadores i treballadors, que consideren que la defensa dels seus drets laborals és indissociable de la defensa dels seus drets cívics i polítics. En altres paraules: un important sector de les treballadores i treballadors han perdut la seva confiança en els sindicats estatals i creuen que els seus interessos poden estar millor representats per sindicats catalans, republicans i independentistes.

L’acció sindical en el mon universitari va ésser molt important en els anys 70 i 80, i va contribuir notablement a la millora de les condicions de treball del professorat precari de l’època (els famosos PNN). Posteriorment va entrar en una fase de conllevància amb el poder polític què, en el cas de la funció pública, és també la patronal. Potser per aquesta raó el nivell de militància sindical en el sector universitari i de recerca ha estat darrerament molt baix. Tanmateix, cal que la comunitat universitària i de recerca reconegui la importància dels sindicats en la negociació de les condicions de treball i també la seva condició d’actor polític de primer nivell. La comunitat universitària i de recerca pateix un fort envelliment i precisa una renovació generacional que és més urgent cada dia que passa. Cal que els sindicats defensin els drets dels treballadors del sector però cal, encara més, que defensin els drets del personal docent i investigador en formació que no està aconseguint un lloc de treball digne, estable i que li permeti desenvolupar una carrera acadèmica de qualitat. Cal lluitar amb decisió contra la precarietat que s’està instal•lant al sistema universitari i de recerca. I cal fer-ho des de la perspectiva nacional.

El personal universitari i de recerca no podem delegar aquesta tasca, hem d’assumir-la nosaltres mateixos. Personal docent i investigador, i personal d’administració i serveis, cal que tots creem seccions sindicals de sindicats independentistes allà on no existeixin, i que ens afiliem i les hi donem suport allà on ja existeixen, participant en les candidatures i en les campanyes electorals. Ens hi juguem molt, tant a nivell laboral com a nivell cívic i polític. Amb la nostra feina hem contribuït a crear un sistema universitari i de recerca digne d’un gran país, amb l’acció sindical hem de contribuir a mantenir i millorar aquest nivell en un gran país independent.

Salut i República catalana,

Properes convocatòries:

• L’ANC i la Intersindical-CSC criden a la manifestació del 1 de Maig, per una República catalana dels drets socials.

• Les eleccions sindicals a la UAB seran el proper 20 de juny, i les candidatures es tanquen el 18 de maig.

Daniel Crespo Artiaga (Barcelona, 1959) és catedràtic de Física Aplicada a la Universitat Politècnica de Catalunya. Llicenciat a la UB i Doctor per la UPC, treballa en el estudi de les propietats tèrmiques, mecàniques i estabilitat dels vidres metàl•lics. Actualment és director del Departament de Física de la UPC, membre del Consell de Govern i membre de la Junta de Personal Docent i Investigador Funcionari. És membre de la Secció Sindical de la Intersindical-CSC a la UPC

Un nou afer Dreyfus

El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.

Foguet.jpg
Francesc Foguet

La lectura de Jo acuso! La veritat en marxa d’Émile Zola, en una acurada edició de Valèria Gaillard publicada recentment per Angle, ajuda a comprendre molt millor què ens passa als catalans i les catalanes. Si l’afer Dreyfus a França fou una “qüestió d’estat” que va adquirir una indubtable dimensió internacional, l’anomenat “judici al procés català” pot convertir-se en un altre cas similar. No es tracta d’un assumpte intern, reduïble a les fronteres espanyoles, sinó un afer d’abast internacional, atès que afecta directament la vulneració de drets civils i polítics en territori europeu.

En el pròleg de l’edició, Gaillard conclou que l’afer Dreyfus anava molt més enllà de la injustícia comesa contra aquest militar jueu caigut en desgràcia: qüestionava, d’arrel, els valors democràtics de la Tercera República Francesa. Les preguntes que formula Gaillard sobre el rerefons de tot plegat ressonen amb estrèpit en l’atziac moment polític que ens toca de viure: “Què passa amb la separació de poders quan la sentència d’un judici ja ha estat decidida per endavant? Què passa quan la raó d’Estat […] s’imposa per damunt de la justícia? On queda la separació de poders quan darrere d’un judici s’amaga un problema d’ordre polític? On queda la dignitat d’un poble que condemna un innocent per la seva raça, religió o les seves idees polítiques?” (p. 23).

Des del primer article sobre l’afer Dreyfus, Zola ja planteja que l’única sortida “airosa” és que la magistratura francesa assumeixi l’error i repari la injustícia. Hi lamenta, també, que la premsa coetània hagi exasperat l’opinió pública amb immundes campanyes antisemites d’una enorme virulència. Sense por, Zola assenyala els responsables de fer creure a la societat francesa que els jueus que defensaven la innocència de Dreyfus eren una colla de “traïdors” que perpetraven una “tenebrosa maquinació” contra la República. Durant el judici, Zola imputa a la premsa, l’antisemitisme i els mateixos francesos el fet d’haver permès la infàmia i la mentida i, sense que li tremoli el pols, denuncia l’ofuscament de la consciència pública i la pulsió nacionalista i retrògrada que enardeix els seus compatriotes.

En el text més conegut, “Jo acuso!” (L’Aurore, 1898), Zola s’adreça al president de la República francesa per advertir-lo que la seva estrella propícia està amenaçada per “la més vergonyosa i inesborrable de les taques”. Per evitar ser-ne còmplice, l’autor de Germinal es proposa de dir la veritat sobre l’afer Dreyfus, sense estalviar-ne detalls. Al final de la carta, un enèrgic clam nascut de l’ànima d’un revoltat, reprova amb noms i cognoms –després del cèlebre “jo acuso”– els artífexs de la condemna contra un home innocent. “Només tinc una passió, que es faci llum en nom de la humanitat que ha sofert tant i que té dret de ser feliç”, conclou. Encès per la fam de veritat i justícia, Zola escriu a cop calent. I n’assumeix plenament les conseqüències.

Als membres del jurat que el condemnarien pel seu “Jo acuso!”, Zola els etziba amb contundència: “Facin-me l’honor de creure que no estic aquí per defensar la meva llibertat. Si em condemnen, només aconseguiran engrandir-me. […] No m’empeny ni l’ambició política ni la passió sectària. Soc un escriptor lliure […]. Condemnin-me si volen! Però serà un nou error que s’afegirà als altres, i hauran d’arrossegar el seu pes en la història futura.” I encara afegeix: “Com pot ser que no es facin càrrec de la terrible crisi que travessa el país? Diuen que som els autors de l’escàndol, que els amants de la veritat i de la justícia són els que pertorben la nació i promouen els esvalots. Dir això és prendre el pèl a la gent”. Llegiu, llegiu amb atenció els seus escrits fins al darrer, quan confessa l’esperança de l’arribada de “molta veritat, molta justícia, dels camps llunyans on creix el futur”. En tots hi trobareu moltes similituds a allò que –com una anacronia sinistra– hem de veure amb els nostres ulls, més d’un segle llarg més tard.

Els temps han canviat, però les injustícies romanen. El simulacre de judici contra els líders polítics i socials catalans que té lloc al Tribunal Suprem espanyol no és cap error. Pertany a una operació d’Estat per neutralitzar la dissidència política. Un estat democràtic resol els problemes polítics –en tenim exemples ben clars a Europa mateix– per la via del pacte, el consens, l’acord. En canvi, seguint la tònica de temps infausts, l’Estat espanyol ha optat per la repressió econòmica, policial i judicial contra la dissidència catalana, tot revelant d’aquesta manera la seva incapacitat de dirimir democràticament un problema polític.

Els grans partits de tot l’espectre (PSOE-PSC, Ciudadanos i PP), alguns dels líders dels quals no tenen cap rubor a l’hora de manifestar-se amb l’extrema dreta, són corresponsables de la repressió, l’aplicació anticonstitucional del 155, la vulneració dels drets fonamentals i, amb la connivència dels mitjans, la immensa manipulació informativa que es consuma avui al Regne d’Espanya. Els discursos catalanofòbics d’alguns dels seus líders, les mentides que escampen compulsivament, el menyspreu patològic per la ciutadania i la democràcia són d’una gravetat extrema. Com la militarada reaccionària que va condemnar Dreyfus a final del segle XIX, el poder polític i econòmic espanyol del segle XXI posa la raó d’Estat per damunt de la justícia, la democràcia i els drets.

No podem romandre en silenci ni mirar cap a una altra banda davant d’una injustícia que clama al cel i que deteriora fins a extrems molt preocupants la fràgil democràcia espanyola i europea. L’existència de presos i exiliats polítics és aliena a una democràcia plena. El nyap judicial que té lloc a Madrid –apoteòtic, ridícul, surrealista a estones i insòlit avui– resulta una anomalia flagrant en el conjunt de l’Europa democràtica. S’hi vulneren impúdicament no tan sols els drets de la defensa, sinó els drets humans més bàsics. Només cal contrastar-ho amb les justícies europees que han hagut de pronunciar-se sobre els exiliats polítics catalans.

Salvant distàncies i contextos, cada vegada és més visible que ens trobem davant d’un nou afer Dreyfus, una de les iniquitats judicials i un dels crims cívics més escandalosos del nostre segle. En són víctimes homes i dones honestos i innocents, representants polítics i socials, perseguits i represaliats en aquest cas per les seves idees polítiques. Com aleshores, és molt probable que la història absolgui els condemnats injustament, però qui els rescabalarà del dolor, l’esgotament i la humiliació que pateixen? Qui els retornarà les hores, els dies, els mesos i els anys que passaran lluny de casa seva o apartats de l’acció política i de l’activisme social? Podem romandre impassibles davant d’aquesta injustícia?

Confiem que cada vegada més homes i dones del món de les lletres, les arts, les ciències, el pensament o l’educació d’aquí i d’arreu, esperits lliures i demòcrates, entonin també un “jo acuso” que denunciï la palmària conculcació dels drets i contribueixi així –com volia Zola– a fer que la veritat continuï sempre en marxa.

Publicat a Núvol, 22 de març de de 2019

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Comunicat de la Sectorial Universitats I Recerca per la Independència (URxI) de L’Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Davant de tots aquests fets, rebutgem qualsevol tipus de repressió que vulneri els nostres drets i emplacem a tots els col•lectius, juntes de facultats, deganats, rectorats i claustres universitaris en llur defensa proactiva, el món universitari hauria de ser capdavanter en la defensa dels drets civils i la democràcia.

En els darrers anys estem assistint a la criminalització de la societat que es manifesta de manera cívica i pacífica, però que sovint és tractada amb actuacions desproporcionades i violentes per part dels diferents cossos policials. Mentrestant, l’extrema dreta actua impunement, és omnipresent als mitjans de comunicació i marca l’agenda política i judicial de l’Estat Espanyol.

Aquesta situació posa en perill drets tan bàsics com la llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació o de participació, i la comunitat universitària també ho està patint. La censura ha arribat a les universitats i sembla que ha arribat per quedar-s’hi, a continuació mostrem alguns exemples:

‒ La fiscalia demana penes de dos anys i nou mesos de presó per cadascun dels cinc membres de la Sindicatura Electoral del 1r d’octubre de 2017 (Jordi Matas i Marc Marsal ‒UB‒, Tània Verge ‒UPF‒, Josep Pagès ‒UAB‒ i Marta Alsina), acusant-los de cometre els delictes de malversació de fons públics, usurpació de funcions i desobediència. Tots els claustres de les universitats catalanes han mostrat llur suport als síndics electorals, no així alguns dels rectorats.

Sindicatura Electoral de l’1-O, un any després


https://universitatspelsdretscivils.blogspot.com/search/label/Manifestos
#1O2017 @JMatasD @MMarsalFerret @UniBarcelona @taniaverge @UPFBarcelona @jpagesm @UABBarcelona

‒ A les eleccions del Claustre de la Universitat de Barcelona del 10-05-2018, la Junta Electoral de la UB va censurar les agrupacions Universitat de Barcelona per la República, Assemblea Feminista de la UB, i Transformem UB. Tot i això, els representants d’aquestes agrupacions, que es van haver de presentar de manera individual, van aconseguir uns resultats excel•lents.
Un Claustre combatiu
#ClaustreUB #UBCensura @UniBarcelona @JoanEliasG @UBxlaRepublica @assfeministaUB #TransFormemUB

‒ Al vespre del 10 de setembre de 2018, el rectorat de la UB va retirar les pancartes reivindicatives que va col•locar el col•lectiu UB x la República al Campus Diagonal amb motiu de la Diada.
Ens retiren les pancartes amb què volíem celebrar la Diada
#UBCensura @UniBarcelona @JoanEliasG @UBxlaRepublica

‒ I aquest mateix divendres, la UB ha retirat llaços grocs i estelades a la Facultat de Geografia i Història, entrant inclús a despatxos tancats en clau, com va passar a l’última Diada.
https://www.ara.cat/politica/Mossos-UB-instancies-Junta-Electoral_0_2205979629.html
#UBCensura @UniBarcelona @JoanEliasG @UBxlaRepublica

Davant de tots aquests fets, rebutgem qualsevol tipus de repressió que vulneri els nostres drets i emplacem a tots els col•lectius, juntes de facultats, deganats, rectorats i claustres universitaris en llur defensa proactiva, el món universitari hauria de ser capdavanter en la defensa dels drets civils i la democràcia.
https://universitatspelsdretscivils.blogspot.com/

El silenci no és una opció per nosaltres, és per això que exigim la llibertat dels presos polítics i exiliats i la retirada de càrrecs a totes les persones represaliades.
#UniversityNoSilence #MakeAMove #LlibertatPresosPolíticsiExiliats #ProuRepressió #Democracy #ThisIsTheRealSpain #StopFascism

Diumenge 31 de març de 2019

Sectorial ANC Universitats i Recerca per la Independència

La petjada ecològica de Catalunya: dèficits, reflexions i propostes

La petjada ecològica és un dels indicadors més seriosos i acceptats internacionalment per ajudar a guiar el desenvolupament de polítiques dels estats cap a un futur sostenible. Per conèixer les tendències que ha seguit des d’inicis d’aquest segle, s’hauria d’haver tornat a calcular, cosa que no s’ha fet.

 Mallarach.jpg
Josep Maria Mallarach

Si volem aspirar a redreçar les tendències insostenibles hem de sortir del paradigma que les ha creat. I per això, el més urgent és canviar de mentalitat col•lectiva que sosté les tendències autodestructives. Promoure aquest canvi demana creativitat i coratge. Demana impulsar canvis valents a molts nivells i en molts àmbits. En l’àmbit de la política, és indispensable abandonar els indicadors econòmics obsolets, que s’han pres com a guia de la riquesa dels països (sobretot el PIB o producte interior brut) i substituir-los per uns altres, que mostrin de quina manera les activitats humanes d’un país són sostenibles o no, és dir, si s’adeqüen a la capacitat regenerativa de la Terra que en sosté a tots.

En un context marcat per la complexitat i els canvis accelerats, on les interaccions dels processos exponencials són cada vegada més difícils de predir, l’impuls de polítiques sostenibles demana adoptar indicadors adequats a totes les escales, com ara la Petjada ecològica, l’Índex mundial de sostenibilitat, l’Índex de performance ambiental, l’índex per a una vida millor de l’OCDE, l’Índex de desenvolupament humà i l’índex de felicitat de l’ONU, l’índex del planeta feliç, etc. Cap d’aquest indicadors és complet, però tots ells ajuden a valorar si un país s’acosta o s’allunya de la sostenibilitat. Sense indicadors fiables i entenedors, com aquests, difícilment la societat podrà adquirir la consciència necessària per impulsar els canvis pregons que són necessaris per revertir les tendències insostenibles. I aquests canvis mai no podran ser assumits de manera lliure i responsable (Mallarach, 2003).

La petjada ecològica: què mesura i com ho fa

La petjada ecològica és un indicador, creat pels investigadors canadencs Mathis Wackernagel i William Rees (1996), que es pot definir, simplement, com “l’àrea ecològicament productiva que cal per satisfer el nostre estil de vida actual de manera indefinida”. Es basa en la premissa de considerar que no és sostenible l’estil que vida que consumeix més del que la Terra ens ofereix. La petjada ecològica mesura les superfícies de terra i mar productives que són necessàries per generar els recursos que consumeix un determinat país, i aquelles que serien necessàries per absorbir les emissions i els residus que produeix. Per fer-ho, considera que el consum de matèria i energia d’una població definida es pot calcular, i que aquesta matèria i energia necessita una determinada superfície, mesurable en hectàrees, que són necessàries per a la seva producció, i que també es poden calcular. És a dir, la petjada ecològica informa de la superfície productiva –terrestre i marítima- que és necessària per renovar els recursos que utilitza la població d’un país concret, un any determinat, amb les tecnologies i la gestió de recursos d’aquell moment.

El càlcul de la petjada ecològica considera cinc tipus bàsics de recursos: l’alimentació, l’habitatge, el transport, els béns de consum i els serveis. Per a cada tipus estima la superfície que és necessària per produir els recursos consumits i per absorbir els residus produïts (recuperació, reutilització, reabsorció, reciclatge). La seva unitat de mesura és l’hectàrea global, mútuament exclusiva, de superfície biològicament productiva, per habitant; és dir, un valor mitjà, que es calcula a escala planetària. El fet d’emprar la mateixa unitat arreu del món, permet fer comparances globals.

El càlcul d’aquest indicador té dos components principals: el subministrament ecològic (capacitat bioproductiva) i la demanda sobre la natura (la petjada ecològica, pròpiament dita). La capacitat bioproductiva equival al proveïment ecològic, i es defineix com la superfície (expressada en hectàrees per habitant) que hi ha disponible al país per satisfer les necessitats del consum humà, sense que el territori pateixi un deteriorament. La capacitat bioproductiva d’un país es defineix com la suma de totes les seves superfícies biològicament productives, expressades en hectàrees globals. La conversió d’hectàrees a hectàrees globals, es realitza mitjançant uns factors d’equivalència i de producció.

Les premisses en les que es fonamenta el càlcul són clares i comprensibles. Wackernagel et al., (2004) les van resumir en les sis punts següents:

1. Les quantitats anuals de recursos consumits i de residus o emissions atmosfèriques generats per un país són quantificades per organismes nacionals i internacionals

2. La quantitat de recursos biològics apropiada per a l’ús humà està directament relacionada amb la quantitat de superfície bioproductiva necessària per a la regeneració i l’assimilació dels residus.

3. Les diferents àrees poden ésser expressades en termes de producció mitjana estandarditzada per hectàrea (hectàrees globals (gha)), a partir de la proporció de productivitat de biomassa utilitzable.

4. La demanda global pot ésser agregada, afegint totes les àrees que, de forma mútuament exclusiva, proveeixen recursos i assimilen residus o emissions.

5. La demanda humana agregada (petjada ecològica) i el subministrament per part de la natura (capacitat bioproductiva) es poden comparar directament.

6. Si l’àrea de demanda supera l’àrea de subministrament, vol dir que la demanda excedeix la capacitat regenerativa del capital natural existent, i per tant es genera un dèficit ecològic, que és mesurable.

En tractar-se d’un indicador agregat i sintètic, la petjada ecològica permet traduir el concepte de desenvolupament sostenible, sovint ambigu, difícil de mesurar i de comprendre per la majoria de la societat, en una única magnitud, clara, fàcil d’entendre i de comunicar, a més de ser comparable mundialment. Se li pot criticar la manca de precisió, cert, però la mateixa crítica es pot fer a qualsevol altre valor agregat i sintètic, que permeti comparances mundials, perquè sempre serà aproximatiu, sense que per això deixi de tenir valor.

Els darrers anys s’han realitzat i difós molts d’estudis relacionats amb la petjada ecològica a escala internacional, com ara els que ha promogut l’Ecological Footprint Network (Xarxa de la Petjada Ecològica), i alguns estudis importants a escala espanyola (Carpintero, 2005), que en alguns casos aborden els impactes ecològics i socials que recauen a l’estranger (Ortega Cerdà, 2008).

El càlcul de la petjada ecològica a Catalunya

Poc després que l’indicador de la petjada ecològica fos presentat internacionalment l’any 1994, l’Ajuntament de Barcelona va decidir promoure’n el càlcul aplicat a la ciutat. Per fer-ho, els seus autors varen dur a terme, primer, el càlcul de la petjada ecològica de Catalunya, usant dades de l’any 1996 principalment, i varen aplicar el valor mitjà obtingut a la població de la ciutat de Barcelona, corregint-lo mitjançant diversos factors específics de la metròpoli. Les premisses i hipòtesis utilitzades, tant en el càlcul de Catalunya com en el de Barcelona, s’exposen clarament en el treball, al qual remetem al lector interessat. Escau només remarcar que els seus autors afirmen que no varen poder disposar de totes les dades necessàries, com ara les de comerç interior, i que varen considerar la població censada a Catalunya, que aleshores era de 6.090.040 habitants, sense considerar el turisme (Relea i Prat, 1998).

El resultat de la petjada ecològica per càpita de Catalunya de l’any 1996, queda resumit en la taula següent:

 taula-1.jpg

Aquesta magnitud multiplicada pel quasi 6 milions d’habitants d’aleshores, va donar una petjada ecològica d’unes 19,8 milions de ha, és dir 6,5 vegades més gran que l’extensió de Catalunya, que és de 3.032.840 ha. I atès que la superfície bioproductiva (o capacitat de càrrega) de Catalunya es va calcular que era d’1 ha per habitant, el dèficit ecològic de Catalunya, l’any 1996, es va estimar que era de -2,2 hag/h.

Set anys més tard, el Consell Assessor per el Desenvolupament Sostenible, va impulsar el càlcul de la petjada ecològica de Catalunya. La majoria de les dades utilitzades en aquest segon càlcul provenien de fonts oficials de l’any 2001 (Mayor, Quintana i Belmonte, 2005). La taula següent resumeix els resultats del càlcul:

 taula2.jpg

Aquesta vegada, però, els autors varen fer un segon càlcul considerant la presència de turistes. L’any 2001 Catalunya va rebre 20.485.000 turistes estrangers i 4.751.800 turistes espanyols, és dir uns 25 milions de turistes. Ateses llurs estades mitjanes respectives, es va calcular que equivalien a uns 442.508 habitants permanents. Per tant la població real de Catalunya es va estimar que era de 6,8 milions. Si es divideix per aquest nombre d’habitants, el valor de la petjada ecològica per càpita resultaria 3,67 hag/h, lleugerament inferior al del càlcul estàndard.

A més d’aquest càlcul basat en la població real, els autors varen plantejar altres millores metodològiques, afinant alguns dels paràmetres de la realitat de Catalunya. El càlcul de la petjada ecològica amb un dimensionat més prudent de les necessitats per conservar la diversitat biològica, va donar 4,1 hag/h. El càlcul del mateix indicador, incloent l’espai corresponent de l’absorció de CO2 pel mar, va donar 3,90 hg/h. I amb un ajustament més precís de la importació i exportació de productes, es va obtenir el valor de 5,27 hag/h. Aquest darrers valors, tots ells superiors al valor del càlcul estàndard, no sols tenen interès acadèmic, sinó també pràctic, de cara a realitzar seguiments de l’evolució de la sostenibilitat a Catalunya, quan es tornin a calcular.

Tot i que les metodologies dels dos càlculs estàndards realitzats no eren idèntiques, car el segon va disposar de dades més completes, s’observa que la petjada ecològica de Catalunya va augmentar des de 3,26 fins a 3,92 hag/h, entre 1996 i 2001. Atès l’augment poblacional, això vol dir que, en termes absoluts, la petjada ecològica del conjunt de la població de Catalunya va créixer, correlativament, des de 6,5 a 7,7 vegades la seva pròpia superfície. En altres termes: durant aquest període, Catalunya va experimentar un clar retrocés vers la sostenibilitat.

Reflexions finals

El càlcul de la petjada ecològica ha assolit una ampla aplicació internacional i està ben estandarditzat. Si es repeteix periòdicament, permet mesurar la tendència que segueix un país respecte la sostenibilitat. Com qualsevol altre indicador, per interpretar bé la petjada ecològica, cal emprar comparadors. A escala europea, els estats que tenien un dèficit ecològic més elevat a l’any 2005 eren Espanya (-4,4 hag/h), Grècia (-4,2 hag/h) i Bèlgica (-4 hag/h) (WWF, 2008). El dèficit ecològic de Catalunya (calculat amb dades de 2001) se situava en una posició mitjana, però la tendència fins al 2003 era negativa.

La petjada ecològica és un dels indicadors més seriosos i acceptats internacionalment per ajudar a guiar el desenvolupament de polítiques dels estats cap a un futur sostenible. Per conèixer les tendències que ha seguit des d’inicis d’aquest segle, s’hauria d’haver tornat a calcular, cosa que no s’ha fet. Podríem preguntar: ha minvat, la petjada ecològica, i el corresponent dèficit ecològic, des del darrer càlcul? Quins efectes hi va tenir la crisi de 2008? Preguntes tan importants, romanen sense resposta. Enmig de tants discursos i proclames a favor de la sostenibilitat, perquè s’ha permès que s’escolessin tants d’anys sense calcular la petjada ecològica? Perquè se’ns informa contínuament de l’evolució del deute econòmic (bona part del qual és un artefacte de l’economia especulativa) alhora que s’ignora l’evolució del deute ecològic, que és molt més greu i real que l’anterior?

En tot cas, és evident, que el model de desenvolupament de Catalunya és lluny de ser sostenible i equitatiu, tant socialment com ambiental. En un context així, impulsar el decreixement del consum dels recursos amb majors impactes negatius és un imperatiu moral, com han assenyalat algunes de les més importants organitzacions científiques (Union of Concerned Scientists, 1992; Rippel et al, 2017) i nombroses declaracions de líders religiosos, com el Papa Francesc a l’encíclica Laudato si’ (2015)

L’objectiu d’expandir els estàndards de consum dels països més rics a la resta de països del planeta, és materialment inviable: la Terra no ho permet. La necessitat de desenvolupar sistemes econòmics alternatius, com els de l’economia ecològica o circular, que proveeixin els serveis amb uns costos energètics i materials molt inferiors als actuals és evident. Si volem un futur digne pels nostres fills, hem d’aprendre a viure millor reduint substancialment el consum de béns materials. Com que la petjada ecològica permet identificar els factors que hi contribueixen pot ajudar a intervenir, políticament i socialment, els aquells sectors que ofereixen més oportunitats de reduir les tendències insostenibles.

Les estratègies proposades que tenen més potencial per reduir el dèficit ecològic es basen en (Babua et al, 2017): Millorar l’ús dels recursos mitjançant la implantació de tecnologies ecoeficients que proveeixin els mateixos serveis utilitzant menys recursos. La prioritat, dins aquesta línia, s’hauria d’assignar als recursos energètics, impulsar l’ecoeficiència sistemàticamentt en totsd els àmbit, i l’ús d’energies renovables, atesa la dependència quasi completa de recursos energètics fòssils importats i les forts impactes negatius que això comporta, ambientals, socials i econòmics.

Reduir el consum per càpita, especialment en aliments que comporten una gran petjada ecològica, com ara la carn i altres productes derivats de les granges intensives, o els aliments importats de continents llunyans que es conreen o poden conrear ací mateix.

Incrementar, on sigui possible, la productivitat natural per unitat de superfície de forma respectuosa amb el medi ambient. A Catalunya en serien exemples la recuperació de pastures, per mitjà de ramaderia extensiva en espais ocupats per matollars, brolles o bosquines, o l’aprofitament energètic de l’excés de biomassa acumulada en moltes bosquines i boscos joves i de rebrot (alzinars de rebrot i pinedes colonitzadores), per mitjà d’una gestió forestal que permeti millorar l’estructura forestal i la biodiversitat, alhora que redueix el risc d’incendi.

I, finalment, reduir el creixement poblacional, fins estabilitzar la població. Si la població segueix creixent com ho ha fet el darrer segle, encara que es reduís el consum per càpita, resultaria impossible canviar les tendències insostenibles.

Referències

BABOUA, W., GRUNEWALD, N., OUELLET-PLAMONDONA, S., GRESSOTB, M., GALLIB, A. (2017) The Ecological Footprint of Mediterranean cities: Awareness creation and policy implications. Environmental Science & Policy 69 (2017) 94–104

CARPINTERO, O. (2005) El metabolismo de la economía española. Recursos naturales y huella ecológica (1955-2000) Economía vs Naturaleza. Fundación César Manrique. Madrid. 636 p.

ECOLOGICAL FOOTPRINT NETWORK https://www.footprintnetwork.org/

FRANCESC/ J. M. BERGOGLIO (2015) Carta encíclica Laudato si’ / Lloat sigueu. Ed. Claret.

MAYOR, X. (2005). Aproximació a la petjada ecològica de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Versió trilingüe. Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible. www.cat-sostenible.org.

ORTEGA CERDÀ. M. (2008). El deute ecològic espanyol. Impactes ecològics i socials de l’economia espanyola a l’estranger. Muñoz Moya, Editores Extremeños. Brenes, 142 p.

RELEA, F. I PRAT, A. (1996) La petjada ecològica de Barcelona, una aproximació. Comissió de Medi Ambient i Serveis Urbans. Ajuntament de Barcelona. 46 p. https://www.naturalistesgirona.org/educacio/petjada/info/info07.pdf

RIPPLE, W.J. et al (2017) World Scientists’ Warning to Humanity: A Second Notice. BioScience, Volume 67, Issue 12, 1 December 2017, p.1026–1028, https://doi.org/10.1093/biosci/bix125

UNION OF CONCERNED SCIENTISTS (1992) Worlds’s Scientists Warning to Humanity https://www.ucsusa.org/about/1992-world-scientists.html#.Wy01BSAyVPY

WACKERNAGEL, M. & REESE, W. (1996). Our ecological footprint. The New Catalyst, Bioregional Series. Canada.

WACKERNAGEL, M. & REESE, W. (1999). Evaluating the Use of Natural Capital with the Ecological Footprint. Applications in Sweden and Subregions. Ambio Vol. 28 Nº 7, Nov. 1999. Royal Swedish Academy of Sciences.

WACKERNAGEL, M., MONFREDA, C., MORAN, D., GOLDFINGER, S., DEUMLING, D. I MURRAY, M. (2004). National Footprint and Biocapacity Accounts 2004: The Underlying calculation method. Global Footprint Network.

WWF (2005). Europe 2005 The Ecological Footprint. Global Footprint Network.

Aquest article és una versió abreujada d’un altre dedicat a les petjades ecològiques de Catalunya i Andorra encarregat per l‘Institut d’Estudis Catalans l’any 2018, per a una obra elaborada en motiu del 40è aniversari de l’edició del primer Llibre Blanc de la Natura als Països Catalans.

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

Editorial: Puig Antich

Avui en el 45 aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, hem escrit aquest petit text en angles (per si el voleu distribuir), que descriu la relació, potser no molt coneguda, de Salvador amb la recerca (a través del seu germà).

Today, 45 years ago, the Catalan anarchist Salvador Puig Antich was executed in Barcelona. He was 25 years old.

The last letter he wrote before the execution was to his brother Joaquim (Kim) Puig Antich (see below), who at that time was doing his internship in psychiatry at the Albert Einstein College of Medicine in New York. Kim would become a leader in the field of child psychiatry, in particular on child depressive disorders, and on its neuroendocronological basis. He produced a lasting legacy in this field of research.

He died, suddenly and unexpectdely at the age of 45 of asthma. The chair of child psychiatry at the University of Pittsburgh wears his name.

Letter from Salvador Puig Antich to his brother before Salvador’s execution (in Catalan)

Estimat Kim:

La nova és escueta: Condemnat a mort. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Tal vegada, i com afirmació del per què he lluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament. Han portat a terme una venjança irracional. Fàstic, fàstic és el que sento.

Fa ja molt temps que m’he preguntat què feia jo en aquest món on encara no hi ha lloc per a mi. Arribarà, sens dubte, i no em tractis de dogmàtic. La qüestió on es presenta descarnada és davant de tota aquella gent que estimo. És una prova massa dura per a vosaltres.

Així doncs, per no caure en divagacions metafísiques sobre la vida, accepta aquestes línies com afirmació dels meus sentiments vers a vosaltres (tu, Lee, Michele). Jo he trencat amb tot i accepto les meves responsabilitats. Sang que es vessa, però no inútilment.

Bé, xiquet, tot el que possiblement podria dir-te va dins aquestes línies i en la tristesa del vent.

T’estima,

SALVADOR PUIG
Salut i anarquia

Què fem els ‘defensors de la terra’ davant del declivi de la biodiversitat a Catalunya?

Ara que el cant dels “defensors de la terra” ressona per més viles i ciutats de Catalunya que mai, serem capaços de copsar, finalment, el compromís que comporta avui dia ‘defensar la terra’ i aturar, finalment, la irresponsable tendència autodestructiva de la vida que ens sosté?

 Mallarach.jpg
Josep Maria Mallarach

Una de les tendències insostenibles més preocupants, tant a escala global, com europea o nacional, és, incontestablement, la pèrdua de biodiversitat, és dir, l’aniquilació irreversible d’espècies, races i varietats, tant silvestres com domèstiques, que s’estén com un càncer arreu del món. Un fenomen d’empobriment irreversible de la Terra, provocat pels efectes col•laterals indesitjats de les polítiques sectorials (agràries, forestals, pesqueres, urbanístiques, energètiques, etc), que cap tecnologia no pot pal•liar ni compensar.

A l’any 1992, a la primera Cimera de la Terra, la comunitat internacional va valorar aquesta amenaça global a la vida, i va aprovar el Conveni de la Biodiversitat el qual proposa “frenar la pèrdua de biodiversitat”. Tanmateix, a la Unió Europea, els ministres de medi ambient, varen comprendre que aquest objectiu era insuficient, i es varen comprometre a aturar les pèrdues de biodiversitat l’any 2010. Una avaluació de l’Agència Europea de Medi Ambient publicada l’any abans, va mostrar que les pèrdues de biodiversitat ni tan sols s’havien frenat a la Unió Europea, amb algunes petites excepcions. A la vista d’aquesta situació, varen acordar posposar l’objectiu d’aturar les pèrdues de biodiversitat fins a l’any 2020.

L’any següent de la Cimera de Rio, el Govern d’Espanya va ratificar el Conveni de la Biodiversitat, i va començar a redactar l’estratègia estatal corresponent. Catalunya, amb el seu flamant Departament de Medi Ambient, va aprovar el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) el 1993, i va començar a redactar l’Estratègia de conservació de la biodiversitat corresponent, atès que la competència en aquesta matèria és principalment de la Generalitat de Catalunya. Es va obrir l’esperança que es podria aturar la pèrdua de biodiversitat a casa nostra, tot i que els fets que s’han esdevingut des d’aleshores l’han anat esvaint.

Com que la societat civil catalana té molta vitalitat i està organitzada en nombrosos grups de naturalistes, conservacionistes, ecologistes i científics –sovint formats per voluntaris- les alarmes de la continua pèrdua de biodiversitat han anat sonant una i altra vegada. Han posat de manifest, que no sols ha continuat el declivi de certes espècies i hàbitats més amenaçats, com són els hàbitats marins bentònics, els esteparis, o els boscos madurs, sinó que el declivi ha afectat, fins i tot, una bona part dels espais naturals legalment protegits, sovint per manca d’aplicació de la normativa vigent. Així ho va posar de manifest la primera -i única fins ara- avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits que va dur a terme entre 2002 i 2004 la Institució Catalana d’Història Natural. L’avaluació, publicada l’any 2008, amb rigor i una abundosa documentació, plantejava una bateria de recomanacions per revertir les tendències negatives, la majoria de les quals esperen encara ser tingudes en compte.

Resulta que el mateix any 2008 va esclatar la darrera crisi econòmica, i un dels àmbits d’acció del govern que més retallades va patir (entorn del 60%) fou el de conservació de la natura, tot i que estava lluny d’haver assolit els mínims necessaris per fer front als reptes. Això va comportar el desmantellament de polítiques i equips, l’eliminació de programes d’actuació i de seguiment, amb unes conseqüències fortament negatives per a la conservació de la biodiversitat.

Els anys següents, les tendències regressives de la biodiversitat foren confirmades, novament, pels informes sobre l’evolució de les tendències en indicadors clau del medi natural de 2010 i 2013, publicats per la Institució Catalana d’Història Natural, avalats per la millor informació científica disponible.

L’empitjorament sostingut de la biodiversitat va ser denunciat en la Declaració en defensa del patrimoni natural, que l’any 2014 va subscriure el conjunt més nombrós de centres de recerca, col•legis professionals, entitats naturalistes, conservacionistes, ecologistes, excursionistes, que mai s’hagi aplegat a Catalunya. De les sis propostes urgents que aquella Declaració plantejava, quatre anys més tard amb prou feines se n’han aplicat dues.

Des de principis d’aquest segle, investigadors de l’Institut Ornitològic de Catalunya, Museu de Granollers i Associació Herpetològica Espanyola han estat calculant l’Index Planeta Viu (Living Planet Index), que dóna una visió de conjunt de l’evolució de la biodiversitat, basada en el seguiment de les tendències poblacionals de 258 espècies vertebrades i invertebrades representatives del país. Per al període comprès entre 2002-2016, aquest índex, adaptat a Catalunya, mostra que el declivi de la biodiversitat ha assolit el 22% de les poblacions avaluades! Un declivi molt greu i preocupant, que no ha tingut el ressò que mereix.

LPIndex.jpg
Índex Planeta Viu a Catalunya

Enguany, finalment, el govern de Catalunya ha aprovat l’Estratègia per a la conservació de la biodiversitat, una estratègia llargament esperada, que ens arriba amb 25 anys de retard i sense que els responsables d’impulsar-la disposin de les eines per poder-la desplegar i aplicar amb efectivitat. El nostre govern, embolicat com està amb el conflicte amb l’Estat espanyol, tindrà la visió i el coratge necessaris per impulsar els canvis que demanen aturar les pèrdues de biodiversitat?

Tot i que les enquestes socials mostren que la majoria de la població de Catalunya està a favor de la conservació de la natura i de la qualitat del medi ambient, les polítiques de conservació que tenim segueixen patint uns dèficits estremidors, els objectius bàsics segueixen sense poder ser assolits i la tendència a l’empobriment de la biodiversitat segueix el seu curs descendent, alhora que van augmentant, en contrapartida, les espècies exòtiques invasores.

Als problemes vinculats al model econòmic insostenible -que compartim amb els països del nostre entorn- com el de la desmesurada petjada ecològica, s’hi afegeixen algunes mancances polítiques que es podrien haver resolt fa temps. Ací només escau esmentar-ne tres: el marc legal obsolet, l’administració inadequada i la manca de prevalença de la conservació de la natura, en la coordinació de les polítiques sectorials. Les polítiques de conservació que caldria impulsar han estat proposades i argumentades -amb rigor tècnic- pel col•lectiu professional Conservacio.cat. Entre les accions més prioritàries destaquen l’aprovació i aplicació d’un nou marc legal; el desplegament i aplicació de l’estratègia de conservació del patrimoni natural i la biodiversitat; i la creació i posada en funcionament d’una agència del patrimoni natural de Catalunya, àgil, flexible i efectiva. Mentrestant, caldria adoptar mesures urgents per salvaguardar els habitats més amenaçats del país, des de les platges litorals fins als boscos madurs.

Cap societat no pot aspirar a la salut ni al benestar, físic, anímic o espiritual, si no viu en un entorn natural íntegre i sa. I Catalunya, que té una gran biodiversitat, sotmesa a extraordinàries pressions, no podrà conservar-la, ni ajudar a que s’adapti als canvis climàtics, sense impulsar uns nous models de conservació, que integrin els criteris de conservació de la biodiversitat en totes les polítiques sectorials, amb honestedat i transparència. Calen uns models més creatius, equitatius i participatius i efectius, seguint l’exemple d’altres països europeus: models de cogestió i de gestió comunitària, espais naturals protegits privats, noves estratègies de custòdia del territori, aliances creatives amb les organitzacions de la salut i una fiscalitat ambiental a l’alçada dels reptes actuals, entre d’altres.

El patrimoni natural no és només un llegat que tenim el deure de conservar i transmetre als nostres fills, sinó que és part de la nostra llar, o millor dit, de la nostra vida. Perquè la seva salut i la nostra són interdependents –en el sentit més profund del terme. Ara que el cant dels “defensors de la terra” ressona per més viles i ciutats de Catalunya que mai, serem capaços de copsar, finalment, el compromís que comporta avui dia ‘defensar la terra’ i aturar, finalment, la irresponsable tendència autodestructiva de la vida que ens sosté?

(Publicat a la revista digital Sostenible el 8 de novembre de 2018)

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

A les portes del judici

Benaurats vosaltres per ser justos.
No us voldríem perseguits, ni injuriats.
Com estalviar-vos la dura prova?
Culpables? Innocents?
Ja heu estat absolts per la justícia vera!

Roura.jpg
Pere Roura

Benaurats els perseguits per ser justos,
bons, honestos, íntegres, generosos,
insubornables, entregats, pacífics.
Despullats de poder,
escombrats pel poder,
el vostre capteniment
com fa brillar la promesa!

Per què aquestes injúries, aquestes mentides,
aquest ressentiment?
Per què aquesta set de venjança?
Tres, set, trenta, setanta;
contra quants aquesta mirada tan tèrbola?

El tribunal us crida. Es farà justícia?
Qui gosarà assenyalar amb el dit acusador?
Qui gosarà dictar la vil sentència?
Al banc dels acusats hi serem tots;
el cap ben alt; la mirada, serena.

Benaurats vosaltres per ser justos.
No us voldríem perseguits, ni injuriats.
Com estalviar-vos la dura prova?
Culpables? Innocents?
Ja heu estat absolts per la justícia vera!

Pere Roura Grabulosa (Sant Feliu de Pallerols, 1961) és Catedràtic de Ciència dels Materials a la Universitat de Girona. Llicenciat per la UB va fer la tesi doctoral sobre materials semiconductors a cavall entre la UB i l’INSA de Lyon. La seva especialitat és l’anàlisi tèrmica de materials. Actualment col•labora amb l’Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB) en l’optimització dels processos de síntesi de capes de superconductor d’alta temperatura.

Contra l’ortodòxia

Contra els qui volen veure’ns desanimats, inhibits, derrotats, els qui ens dediquem a les humanitats hem de continuar defensant, amb convicció i responsabilitat, a peu d’aula i al carrer, la vinculació que té la nostra feina amb la història, la política i la societat actuals. No tan sols perquè en depèn la nostra raó de ser, sinó sobretot perquè és imprescindible per viure en una societat més autocrítica, justa, lliure i solidària.

Foguet.jpg
Francesc Foguet

Carta oberta al professorat d’humanitats

Els qui ens dediquem a ensenyar història, filosofia, música, art, literatura o qualsevol altra matèria d’humanitats hauríem de ser conscients de la immensa fortuna que tenim. Avui, l’humanisme esdevé més important que mai. I el nostre compromís amb el món que vivim pren un sentit imprevist fa uns quants anys. No únicament des del punt de vista de la tecnologització creixent de la vida quotidiana. Després de dues guerres mundials, després d’una etapa de relativa bonança, l’Europa actual torna a covar l’ou de la serp, com ha denunciat Rob Riemen a Per combatre aquesta època (2018). Des de la nostra posició, ho veiem de molt a prop. A l’Estat espanyol, on el franquisme s’ha mantingut en les estructures de poder, el feixisme ha emergit amb tota impunitat.

A les aules, no podem fer veure que no passa res i inhibir-nos d’un present que genera indefensió jurídica i deixa a la intempèrie la dissidència política. En nom de l’estat de dret, les institucions de poder espanyoles han vulnerat els drets civils i polítics, han censurat mitjans, han manipulat barroerament els fets, han pervertit el sentit de la llei i de la democràcia. A les aules, aquesta realitat no pot ignorar-se. L’existència de presos polítics o d’exiliats polítics en un estat de l’Europa actual desmenteix que s’hi preservin els drets fonamentals. Com a mínim, aquesta qüestió ha de ser motiu de debat i de crítica humanístics als instituts i a les universitats. Com hi ha de ser tema de diàleg qualsevol aspecte que afecti el present, perquè, a les aules, res d’humà ens ha de ser aliè. L’apoliticisme, la indiferència o l’alienació donen corda als responsables de les injustícies i dels abusos antidemocràtics.

Als qui ens dediquem a la cultura ens és difícil de donar solucions pràctiques i receptes màgiques als problemes de la societat de què formem part. No ens pertoca. És el terreny de l’acció política. Nosaltres, amb una mica de bona sort, podem ampliar els marges del debat; apuntar des d’una certa perspectiva la complexitat i la profunditat dels problemes; suggerir vies d’actuació vàlida des d’una amplitud de mires; aportar models i exemples alternatius, emancipadors del passat més o menys remot, i, amb veu alta i clara, denunciar les situacions injustes i les estafes demagògiques. Perquè sabem que històricament els ideals humanístics –la llibertat, la justícia, la solidaritat, la cultura– han estat, són i seran vàlids per lluitar contra la tirania dels qui detenen el poder de la força.

Des de les acaballes del segle XX, les humanitats han estat residualitzades en els diversos nivells de l’ensenyament. Com als EUA, pioner en les polítiques de devastació cultural, el sistema universitari català s’ha deixat vampiritzar per la praxi empresarial: els claustres s’assemblen cada vegada més a les assemblees generals d’accionistes d’una macroempresa; els plans d’estudis tenen, més que continguts, valor creditici, com si fossin productes i els estudiants, clients, i les polítiques i els resultats es mesuren per criteris quantitatius més que no pas qualitatius. Tret d’algunes excepcions, la recerca acadèmica en humanitats ha abandonat la seva preocupació bàsica pels valors ètics, democràtics, polítics o històrics, i s’ha escolat cap a una especialització suïcida, innòcua i autoreferencial.

Des de la universitat, en lloc d’amagar el cap sota l’ala, s’hauria d’explorar, amb tota calma i llibertat, un dels trets característics de totes les cultures: “una poderosa veta de dissentiment radical i antiautoritari”, com escriu Edward W. Said a Humanisme i crítica democràtica (2004). Atrinxerar-se en actituds elitistes, nostàlgiques, contemplatives o acomodatícies suposa allunyar-se del paper que ha de tenir la universitat en les lluites reals. Les aules –d’instituts o universitats– no són asèptiques ideològicament; s’emmarquen en unes circumstàncies històriques, polítiques i socials concretes. No poden, per tant, viure en una bombolla. Amb les matèries humanístiques, des de les aules, es pot fer front a les idees imposades, desemmascarar les mentides i el cinisme dels poders establerts i, contra l’ortodòxia oficial i mediàtica, oposar resistència als discursos simplistes de la por que provenen de formacions feixistes o complaents amb les actituds autoritàries. A les aules, es pot esmolar –així ho defensa Said– la capacitat crítica com a forma de llibertat democràtica i com a exercici de qüestionament continu de la realitat.

Contra els qui volen veure’ns desanimats, inhibits, derrotats, els qui ens dediquem a les humanitats hem de continuar defensant, amb convicció i responsabilitat, a peu d’aula i al carrer, la vinculació que té la nostra feina amb la història, la política i la societat actuals. No tan sols perquè en depèn la nostra raó de ser, sinó sobretot perquè és imprescindible per viure en una societat més autocrítica, justa, lliure i solidària. El coneixement humanístic parteix de la capacitat crítica de llegir i d’interpretar –des d’una certa perspectiva, no des de la immediatesa de la política– el món d’ahir i d’avui, i de lluitar per canviar l’ara. L’humanisme es capbussa en la realitat present, n’abraça la complexitat i la diversitat (identitats, llengües, cultures, creences), en qüestiona els aspectes conflictius i n’analitza les innovacions més agosarades del pensament, l’art i les lletres. Està, doncs, als antípodes de l’autoritarisme i del feixisme, doctrines velles lligades al passat més bàrbar de la humanitat que, lluny d’estar superades, poden renéixer en qualsevol moment amb una força insospitada.

Publicat al Blog del Col•lectiu Pere Quart, 25 de gener de 2019

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Superar la tirania del PIB per construir un país més just

El PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país.

 Mallarach.jpg
Josep Maria Mallarach

El Producte Interior Brut (PIB) és un dels indicadors econòmics més populars. Contínuament se’ns informa de si puja o baixa, i se’ns explica com les principals decisions econòmiques, industrials o polítiques s’hi remeten. De fet, avui dia, aquest indicador s’utilitza en la majoria de les anàlisis, planificacions i avaluacions econòmiques nacionals i internacionals, tant si són promogudes per governs de dretes com d’esquerres. És tant omnipresent que ja ni se l’esmenta: ha esdevingut gairebé sinònim de riquesa del país. Per aquesta raó, molta gent creu que el PIB és un indicador fiable, que reflecteix el progrés real del país i, per tant, s’alegren quan puja i es planyen quan baixa. La realitat, però, és molt, molt diferent.

Sota l’influx de les teories que l’economista britànic John M. Keynes va popularitzar als anys 1930, el PIB (Gross Domestic Product en anglès) fou concebut als Estats Units l’any 1942, en una època en que l’escassetat de recursos naturals i la degradació ambiental preocupaven ben poc. Una vegada incorporat dins del sistema de comptabilitat nacional promogut per l’Oficina d’Estadística de les Nacions Unides, i amb el suport de les institucions econòmiques més influents, el PIB va assolir un gran prestigi internacional, que manté encara en un món ben diferent, immers en una acceleració sense precedents.

La veritat és que el PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país. Què vol dir això, a la pràctica? Doncs que un país pot destruir els seus recursos naturals, degradar i contaminar el seu medi ambient, perjudicant greument la salut social, i tenir alhora un excel•lent PIB. O, encara més breu: els accidents industrials, les catàstrofes naturals, les guerres i molts altres fenòmens indesitjables quasi sempre fan pujar el PIB. Dit amb altres termes, el PIB ignora la majoria dels efectes negatius indesitjables del sistema industrial, que els països que ens autoanomenem ‘desenvolupats’ tendim a exportar cap a d’altres menys afavorits, de manera cada vegada més eficient. Què vol dir això? Doncs que com que el PIB ignora els efectes ambientals de les decisions polítiques i econòmiques, indirectament fomenta un desenvolupament insostenible, els efectes negatius del qual creixen de forma exponencial a nivell mundial. Fou per això que, fa més de vint anys, la Comissió Mundial pel Desenvolupament i el Medi Ambient va instar a la comunitat internacional a corregir-lo, o usar indicadors alternatius, sense que ho hagi aconseguit encara.

El PIB és un indicador engendrat per l’economia neoclàssica, una disciplina tan eficaç en el marc dels béns de propietat privada i llurs productes mercantils, com incapaç de tractar els processos i els productes que generen els béns públics i comunals, dels quals no sols depèn el benestar de la societat, sinó fins i tot la continuïtat de la vida. A més, com que l’economia neoclàssica està lligada al present i al curt termini en el que es mouen tant les empreses com els cicles electorals, el seu utillatge conceptual no li permet tenir en compte el llarg termini, és dir, el futur, el qual, no és mai representat en el mercat. Les conseqüències que això comporta en una economia esdevinguda mestressa preponent, es poden resumir en una infravaloració sistemàtica dels valors socials i mediambientals essencials, amb l’encadenament d’efectes negatius que tots podem constatar.

Aquesta economia ignora que la immensa majoria dels béns i dels serveis que la natura (o els ecosistemes i el medi ambient, si ho preferiu) faciliten gratuïtament a la societat no són mercantils ni tenen substituts. Des de la regulació de la composició química de l’atmosfera o del clima global, fins la regulació del règim hídric, l’emmagatzematge subterrani d’aigua, la formació del sòl, els cicles dels nutrients, la pol•linització de les plantes, les migracions estacionals de les espècies, i un llarguíssim etc. no tenen vàlua monetària, per més indispensables que siguin per a la vida, la salut i el benestar. És per això que el medi ambient escapa a l’abast conceptual de l’economia neoclàssica, fet que explica les greus ineficiències que resulten quan hom s’entesta a aplicar-la-hi, tal com veiem contínuament al nostre redós.

Els escassos avenços fets en l’aplicació del Cinquè Programa de la Comunitat Europea del 1992, aquell que justament es titulava “Cap a un Desenvolupament Sostenible” es van fer palesos en l’informe Dobrís de 1995 i en la seves posteriors actualitzacions. La Cimera Rio+20, l’any 2012, va constatar el fort declivi que, des de 1992, han experimentat la majoria de les dimensions essencials per a la sostenibilitat global, malgrat la proliferació de tractats i convenis internacionals.

L’esbiaixament del PIB ha estat denunciat per experts de primera fila, que han demostrat que la consecució d’un desenvolupament més sostenible és sistemàticament minada per les decisions basades en aquest indicador obsolet. Fa més de 35 anys que Fritz Schumacher, un dels economistes més lúcids del segle passat, declarava que “el fet que el PIB pugi o baixi hauria de deixar perfectament indiferent a qualsevol persona raonable”. Aquesta opinió es va anar estenent gradualment entre els experts més conscients, fins al punt que cada vegada són més els països, que han adoptat sistemes de comptabilitat nacional alternatius: Noruega, Canadà, Holanda, França, Japó, Vermont, Bhutan ha estat més valent, perquè ha substitut el PIB per un indicador radicalment diferent que anomena Felicitat nacional agregada (Gross National Happiness) un dels vectors de la qual és la qualitat ambiental.

Entre els indicadors alternatius que han anat sorgint els darrers trenta anys escau destacar l’Index de Progrés Genuí (que integra indicadors socials, ambientals i econòmics); l’Índex de Desenvolupament Humà, proposat per l’ONU; el PIB verd (que descompta les externalitats negatives); la petjada ecològica (que mesura la pressió global del país als ecosistemes) i el seu correlat el dèficit ecològic (molt més greu que l’econòmic) entre altres. L’aplicació d’aquests indicadors alternatius posa de manifest l’engany del PIB: la societat de molts dels estats que tenen un PIB baix estan realment millor que d’altres països que des de fa anys mantenen els PIB més alts del món.

Hi ha un ampli consens internacional que un sistema de comptabilitat nacional que reflectís adequadament l’estat dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país esdevindria un instrument essencial per integrar les polítiques ambientals i econòmiques en tots els sectors de l’administració pública. Les passes concretes que caldria donar perquè una alternativa es pogués introduir globalment, Robert Repetto les va resumir així: Les institucions clau (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i OCDE) haurien de posar-se d’acord per adoptar un nou indicador més integrador i fiable, haurien de publicar-ne els resultats anuals i haurien de facilitar assistència tècnica als països que volguessin introduir-lo. I a més, caldria que les Nacions Unides li donessin suport explícit. El desenvolupament de l’economia especulativa i les plutocràcies associades han anat bloquejant els intents que aquest acord institucional al màxim nivell avancés. Tanmateix, aquesta paràlisi no justifica quedar-se plegats de braços.

A nivell de Catalunya, la substitució del PIB per un indicador que integrés l’estat real dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país seria, probablement, una de les accions més útils que es podrien impulsar per ajudar a que la nostra societat, i els polítics que la representen, prenguessin consciència de la necessitat de redreçar l’actual model de desenvolupament insostenible. Altrament, les decisions polítiques i econòmiques, mancades d’una guia fiable, seguiran empenyent inexorablement en direcció contrària a la que tots declaren que volen anar.

Arribats a aquest punt escau demanar quin seria el PIB de Catalunya si es descomptessin, com caldria, les pèrdues ocasionades per la pèrdua de biodiversitat (que ha patit un 20% de declivi els darrers 15 anys), la contaminació de la majoria d’aqüífers, la pèrdua irreversible dels bons sòls agrícoles, la degradació dels ecosistemes litorals i dels seus paisatges, la regressió generalitzada de les platges, la destrucció i l’empobriment dels ecosistemes fluvials, la contaminació atmosfèrica, els sorolls que afecten a la major part de la població urbana, i, naturalment, els danys provocats per les morts i les malalties (tant físiques com psíquiques) produïdes pels tots aquests factors combinats. Recordem que l’any passat només la contaminació atmosfèrica es va estimar que havia causat, a Catalunya, el triple de morts que els accidents de trànsit.

Ara que el nostre Govern s’ha compromès a avançar cap un nou estat, i que s’ha creat el Consell de la República, seria molt desitjable abordar aquest tema seriosament. Una proposta factible seria la següent: que un equip d’economistes independents i honestos, formats en l’economia ecològica i ambiental –i Catalunya en té de molt prestigiosos- calculessin els indicadors alternatius esmentats i que les instàncies corresponents en publiquessin els resultats regularment. Així el nostre Govern podria orientar les seves polítiques a partir d’indicadors més solvents i integradors, i demostrar que li interessa, realment, el benestar de la nostra societat més que no pas l’evolució d’indicadors econòmics tan enganyosos com el PIB.

(reescrit a partir d’un article publicat el 2006 al Diari d’Andorra)

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.