Presentació al President de la Generalitat del manifest dels claustres de les universitats públiques catalanes

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha rebut aquest dijous 7 de novembre, al Palau, representants dels claustres de les universitats públiques catalanes, que li han lliurat el manifest conjunt que han subscrit rebutjant les condemnes dels presos polítics catalans i la judicialització de la política. Conxita Àvila, de la Universitat de Barcelona, hi ha llegit el següent escrit de presentació:

 Avila.jpeg
Conxita Àvila

Bon dia a tothom. En primer lloc volem començar aquest acte manifestant el nostre sentit condol al legítim President de la Generalitat a l’exili, el Molt Honorable President Carles Puigdemont, per la mort del seu pare.

En segon lloc, volem agrair al Molt Honorable President Torra que ens hagi rebut avui al Palau de la Generalitat per presentar el manifest dels claustres universitaris.

Aquesta breu introducció al manifest la volem dividir en tres punts que considerem rellevants. En primer lloc, volem explicar què és un claustre universitari, en segon lloc, comentarem quin paper han jugat els claustres històricament, i per últim, explicarem per què és important aquest manifest.

1. QUÈ ÉS UN CLAUSTRE UNIVERSITARI?

– El claustre és l’òrgan màxim de representació i control d’una universitat (segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans).

– Hi ha representats els 3 col•lectius de la comunitat universitària (alumnat, Personal d’Administració i Serveis, i Personal Docent-Investigador) en una proporció definida, i es vota a persones, no a llistes tancades. Se sap el que es vota: són persones que per la seva rellevància de pensament i d’acció a la universitat, hom vol que ens representin. La part institucional està representada pels membres nats, o sigui en funció del seu càrrec (25%); per tant, només es pot votar el 75% de llocs a cobrir. Es renova cada 4 anys (o 2), en funció del col•lectiu.

– El claustre és representatiu de la comunitat universitària en els termes d’Estatut: com hem dit, “és el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària”.

– Les decisions que adopta el claustre són les més representatives de la Universitat. Els grans temes que impliquen l’orientació científica, educativa, social i valors de la institució emergeixen del Claustre: Estatut, censura del Rector (en algunes universitats es pot elegir el rector), declaracions diverses de posicionaments en matèria politicosocial, etc.

Les universitats tenen un rellevant paper social. Com a exemple, esmentarem el que diu l’Estatut de la UB, que és similar al que existeix en altres universitats. En el seu preàmbul es diu que la universitat afronta importants reptes, que són especialment rellevants en una societat que reconeix el paper del coneixement com a actiu essencial, on és fonamental continuar estant a l’altura de la confiança que la societat i el país li fan arribar. També diu que es ratifica el compromís com a universitat pública al servei de la societat i del país.

Entre els objectius fonamentals de la UB, destaca el foment del pensament crític i de la cultura de la llibertat i el pluralisme, i la transmissió dels valors cívics i socials propis d’una societat democràtica, així com l’enriquiment del patrimoni intel•lectual, cultural i científic de Catalunya, el seu desenvolupament econòmic i el benestar social.

En un altre article, es diu que la Universitat fa seus els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat. Tots els membres de la comunitat universitària estan obligats a atenir-s’hi en la seva actuació. Així, són proclamats i garantits, entre d’altres, l’orientació cap a la cultura de la pau, i el progrés social i humà fonamentat en els drets humans.

Igualment, es destaca que el Claustre Universitari és el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària, com ja hem dit, format per una representació del personal acadèmic, d’estudiants, i del personal d’administració i serveis.

Entre les competències del claustre, destaca ser el principal òrgan de consulta de la comunitat universitària, i també debatre i aprovar propostes de resolució sobre temes de transcendència social o universitària.

Tot això és molt semblant als estatuts de la resta d’universitats del país, i ARA MÉS QUE MAI cal tenir-ho ben present… De fet, si no és ara, quan?

2. QUIN PAPER HAN JUGAT ELS CLAUSTRES HISTÒRICAMENT?

No és la primera vegada que els claustres s’expressen per demandes i temes socials. Històricament, els claustres han representat el conjunt del professorat de les universitats (des dels seus inicis medievals). Avui s’hi expressen la totalitat de col•lectius que en formen part: professorat, alumnat i PAS. La Universitat s’ha pronunciat històricament al voltant dels grans temes de país. La Universitat de Barcelona va ser clausurada el 1714 i la resta d’universitats catalanes ho van ser el 1717 a causa de la seva actitud política austriacista; el desterrament, a Cervera, va durar fins al 1837-1842, quan, amb la Revolució Liberal, es va produir el retorn de la universitat a Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), estudiants i professors van protagonitzar actuacions a favor de la democràcia. Amb la II República, l’Estatut d’Autonomia de 1932 i la instauració de la Generalitat va esdevenir Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell període, la universitat va adoptar el lema: “Libertas perfundet omnia luce”, que va ser prohibit per la dictadura franquista el 1939. El seu rector, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, va ser empresonat pels fets d’octubre de 1934, i es va haver d’exiliar el 1939, amb l’ocupació franquista de Barcelona (va ser professor de la UNAM, a Mèxic). Molts altres professors van patir depuració, presó o exili. Durant la dictadura franquista, diversos col•lectius de professors i alumnes es van mobilitzar contra el règim i van patir repressió. Va ser important la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i els fets de la Caputxinada (1966). Les universitats van tenir un paper clau en els anys de la Transició. El 1987 es va recuperar el lema prohibit durant la dictadura. Es va contribuir al procés de “democratització”, per la llibertat, per l’amnistia, i pel canvi social profund que es va produir… tot i que veiem ara que no va ser suficient.

És, doncs, incontestable que els Claustres són actors representatius socials de rellevant importància. Temes com els models d’immersió a Catalunya, el NO a la guerra, les declaracions per la mort del Dr. Lluch, i d’altres, són exemples d’això.

Més recentment, per exemple, al claustre de la UB del 15 de novembre de 2017, es va aprovar un document contra la presó preventiva dels que acabaven de ser empresonats i a favor dels drets civils i socials.

3. PER QUÈ ÉS IMPORTANT AQUEST MANIFEST?

És important perquè les universitats catalanes es manifesten públicament des dels seus màxims òrgans de representativitat, des de l’acadèmia, a través de Claustres extraordinaris demanats simultàniament des de la base de la comunitat universitària, enfront de la falsa equidistància dels rectors, que no es volen posicionar, però alguns van a aplaudir al rei del país veí. És un clam de la societat que la universitat surti d’aquesta equidistància i reflecteixi el que la societat demana. Ens hem volgut pronunciar, doncs, per contribuir a enfortir les demandes de la societat, no només perquè així ho diuen els nostres estatuts, sinó perquè la societat ens interpel•la i com a universitaris hem de respondre.

En l’històric dels claustres universitaris no hi ha precedent d’un manifest conjunt sorgit de tots els claustres. Hi ha moltes altres declaracions, manifestos, actes, recollida de signatures… que s’han fet en els darrers anys, alguns s’han aprovat als claustres de diferents maneres al llarg del temps, però cap com aquest, en claustres extraordinaris gairebé simultanis i amb un text pràcticament igual. Com a exemple de declaracions fetes anteriorment, cal destacar la presentació de la sectorial de recerca de l’ANC, el 20 de setembre de 2017, de més de 1.800 signatures de científics catalans a favor de la independència, que va passar força desapercebuda. Per tant, com hem dit abans, és la primera vegada que es fa un manifest conjunt a tots els claustres de les universitats públiques catalanes, i que a més, ha obtingut un suport molt contundent. Cal dir que a la Universitat de Barcelona, el claustre el va aprovar amb un 90% de vots, un 79% a la Universitat Autònoma de Barcelona, un 88% a la Universitat Politècnica de Catalunya, un 78% a la Universitat Pompeu Fabra, un 89% a la Universitat de Lleida, un 74% a la Universitat Rovira i Virgili, i un 84% a la Universitat de Girona. A més la Universitat de Vic també s’hi ha adherit mitjançant un claustre ordinari, i també ho han fet les Taules per la Democràcia de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i el Col•lectiu Laude d’exrectors. En conjunt, doncs, el manifest surt de la comunitat universitària, que aplega més de 200.000 persones.

És comparable això a altres textos o cartes signades per alguns “professors”? No. De cap manera. Ni per representativitat, ni per rellevància. La carta de més de mil “professors” està signada en realitat per només 134 professors d’universitats catalanes (un 10 % aproximadament dels signants), és a dir, un nombre de persones inferior fins i tot a alguns dels nostres departaments universitaris, sense cap representativitat. Aquestes persones estan representades als claustres, on han pogut manifestar-se lliurement i debatre el manifest, que com ja s’ha dit ha obtingut un suport molt contundent.

Hem rebut ja algunes denúncies pel nostre manifest, ara en fase d’al•legacions, que ja veurem si ens afecten a tots els signants, a les meses dels claustres, o als rectors, i que únicament pretenen laminar l’autonomia universitària i reprimir la voluntat d’una clara majoria mitjançant un ús partidista de la llei i judicialitzant la democràcia. Des d’aquí els avisem, no podran res contra un poble unit, pacífic, i decidit a lluitar pels seus drets civils i socials, i que té al seu costat, com no podia ser d’una altra manera, la comunitat universitària.

Visca Catalunya!

Llegit al Palau de la Generalitat, 7 de Novembre de 2019.

Conxita Àvila és investigadora i professora de Biologia Animal a la Universitat de Barcelona. Treballa en la biologia i ecologia dels organismes que habiten els fons marins, a latituds temperades, tropicals, i sobretot antàrtiques. Ha estudiat les interaccions entre organismes regulades per productes naturals i el possible ús d’aquestes molècules úniques com a productes bioactius útils per als éssers humans.

Contra els vàndals

Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.
….
Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,

DJou.jpg
David Jou

Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.

Els vàndals del tribunals
–foc a les paraules per fer mal–
i els vàndals encaputxats
–foc als carrers per ràbia i vanitat–,
destruint la convivència els uns i els altres.

Aquests jutges, quan seran jutjats?
La justícia, quan serà restaurada?
Els incendiaris, quan seran aturats?
Quan acabaran les provocacions i les flames?

Quants quilòmetres haurem de caminar,
quanta energia haurem de dilapidar
per ser escoltats d’una vegada?

Quan deixaran espai a la paraula,
sense menyspreus, ni mentides, ni presons,
sense la llosa d’una Espanya autoritària?

Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Carta dels intel•lectuals eslovens pels presos polítics catalans

Hem rebut de part de científics eslovens amics una carta-manifest de 40 intel•lectuals d’aquell país, encapçalats per Kucan Milan Primer President d’Eslovènia després de la seva independència, protestant i demanant la intervenció de la Comunitat Europea per les condemnes als 9 presos polítics catalans.

Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España

¡Tener prisioneros políticos en suelo de la UE es una vergüenza! ¡Es inaceptable que nuestros conciudadanos europeos sean castigados simplemente porque luchan por sus derechos individuales y colectivos a través de medios democráticos sin violencia! Los nueve líderes catalanes que lideraron el voto pacífico y democrático de los catalanes sobre el futuro de la nación catalana han estado en prisión preventiva durante dos años. Varios expertos en derecho de todo el mundo consideran que este es un caso de presos políticos. Incluso de acuerdo con los criterios de la Resolución 1900 de la Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa de 2012, estos políticos catalanes y líderes de la sociedad civil son presos políticos. Esperamos razonablemente que el Equipo de Investigación Especial de la ONU adopte una posición similar. Después de dos años de prisión preventiva fueron ahora sentenciados a un total de 100 años de prisión.

La crisis en las relaciones Madrid-Barcelona no es sólo una cuestión de política interna de España. Es muy limitado creer que esta crisis puede resolverse mediante represión, intimidación, encarcelamiento e incitación a la hostilidad. La violencia siempre genera nueva violencia. La crisis puede resolverse mediante el diálogo abierto, los medios políticos democráticos, la razón y la responsabilidad de las partes involucradas.

Guardar silencio ante la violación de los derechos de nueve líderes europeos prominentes de Cataluña, y muchos otros que también están siendo perseguidos por participar en el referéndum de 2017, significa asumir la responsabilidad de su destino y derrocar los principios democráticos europeos. No queremos y no podemos estar de acuerdo con eso. Creemos que muchos ciudadanos europeos se unirán a nuestra protesta.

Al mismo tiempo, esperamos que los Parlamentos y Gobiernos europeos, las instituciones de la UE, el Parlamento Europeo, la Comisión y el Consejo Europeo no guarden silencio ante las graves violaciones de los derechos de los presos políticos catalanes y de los valores fundamentales de la UE en España. Los derechos humanos son de aplicación universal y estan por encima de las leyes nacionales en los estados soberanos.

Comité de apoyo a los presos políticos catalanes en España

Ljubljana, 18.10.2019

PS. Demanen excuses per no proporcionar la traducció al català, degut a no dominar aquest idioma.

Podeu trobar la versió original eslovena a Odbor za podporo katalonskim političnim zapornikom v Španiji

Bertold Brecht, poeta de la revolta, d’actualitat a Catalunya

Quina mena de temps, en els quals
Parlar d´arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
(Fragment de “Als nascuts després”, traducció de Feliu Formosa)

Malet.jpg
Antoni Malet

Uns poemes de Bertold Brecht, traduïts per Feliu Formosa, que serveixen per aquesta Catalunya. Pot estar bé recordar-los a través de Científics per la Independència

CANÇÓ DE LA RODA HIDRÀULICA (fragment)

S’escometen amb fúria
i es maten per la presa.
Diuen que són uns lladres
els altres, i ells són bons.
Veiem com entre ells no cessen els insults
ni les baralles. Però així que nosaltres
no els volem engreixar,
heus aquí que, de sobte, es posen tots d’acord.
Perquè la roda mai no deixa de voltar
i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt.
Però per a l’aigua de sota, això vol dir només
que dia rera dia la roda cal fer anar.

LA CANÇÓ DEL “POTSER”, O RONDA DELS AMOS DE LA TERRA

Potser viurem tranquils els anys que ens queden.
Potser es fondran les ombres que ens trasbalsen.
I aquests rumors que corren fa uns quants dies,
Potser no són tan alarmants com semblen.
Potser ens oblidaran de cop i volta
Com també a ells volíem oblidar-los.
Potser seurem encara a fer uns bons àpats.
Potser als nostres llits podrem morir-nos.
Potser no rebrem més insults sinó lloances.
Potser la nit aclarirà les coses.
Potser tindrem ja sempre aquesta lluna plena.
Potser caurà la pluja de baix enlaire.

ALS NASCUTS DESPRÉS (fragment)

Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.

….
Malgrat tot, ho sabem:
També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.

També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables.

Però vosaltres, quan haurà arribat l´hora
Que l´home esdevindrà un ajut de l´home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.

Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.

Declaració de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS en relació amb la sentència del Tribunal Suprem que condemna la Presidenta del Parlament, membres del Govern de Catalunya i els presidents de dues entitats socials

 Logo-IEC.jpg

L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS constata que hi ha un conflicte polític, històric, no resolt entre Catalunya i l’Estat espanyol. Catalunya és un país amb els trets diferencials d’una nació, tant per història i per llengua i cultura singulars, com per voluntat popular manifestada reiteradament.

A la vista de la sentència del Tribunal Suprem en el judici del Procés, i en espera de valorar-ne més extensament el contingut jurídic, l’Institut d’Estudis Catalans es referma en les seves anteriors declaracions * i manifesta que:

Catalunya té dret a expressar democràticament la seva voluntat i a determinar lliurement la seva relació amb Espanya. La celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 mai no hauria d’haver estat portada als tribunals penals. La celebració d’un referèndum no pot ser delicte, fins i tot en el cas que fos prohibit, atès que la convocatòria il•legal de referenda va ser expressament despenalitzada a Espanya l’any 2005.

L’ús de la llei penal per a perseguir actuacions polítiques que constitueixen un exercici de drets humans fonamentals no és tolerable en un estat de dret. En el sentit expressat en l’informe del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, no es poden restringir els drets humans per les opinions –polítiques, científiques, històriques, morals o religioses- expressades o atribuïdes a una persona. Per això, no està permès perseguir, intimidar o estigmatitzar una persona, ni detenir-la preventivament, jutjar-la o empresonar-la per motiu de les seves opinions.

En el judici del procés s’han vulnerat principis bàsics protegits pels articles 6 i 7 del Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, com el dret a la llibertat individual, el dret a la presumpció d’innocència, el dret a un tribunal plenament independent i imparcial establert prèviament per la llei, i l’equitat en la presentació de proves. D’altra banda, les penes establertes en la sentència del Tribunal Suprem no reflecteixen l’aplicació dels principis d’objectivitat i de proporcionalitat. Tots aquests aspectes posen en qüestió la legitimitat d’aquest judici.

L’INSTITUT reclama que:

El conflicte que hi ha entre Catalunya i l’Estat espanyol se solucioni per via de l’acció política, sense presos ni exiliats, sense vencedors ni vençuts, i que es respecti la voluntat popular lliurement expressada.

Barcelona, 15 d’octubre de 2019

* Sobre els drets del poble català (3 de febrer de 2011), Sobre el dret a decidir (18 de novembre de 2013), Sobre la constitucionalitat de la Llei 10/2014 i la congruència legal del Decret 129/2014 (6 d’octubre de 2014), En defensa dels polítics i de les institucions del poble de Catalunya (19 de gener de 2017), En defensa de les institucions catalanes, dels càrrecs públics i dels ciutadans (21 de setembre de 2017), En defensa dels membres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya (6 de novembre de 2017), Contra la repressió dels drets civils i polítics dels ciutadans catalans per part de l’Estat espanyol (26 de març de 2018), De suport als membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre (7 de març de 2019).

La llei, la força i la mentida

El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.

DJou.jpg
David Jou

Combinant la llei, la força i la mentida,
ens ho van prenent tot:
diners, paraula, llibertat, energia,
democràcia, hores de son, anys de vida,
projectes de futur, esperances de justícia.
Togues, uniformes, falsedats: un mateix llot.

Res de nou en el món: a tants llocs és així!:
la mentida i la llei al servei del botxí,
els armats agredint els qui no porten cap arma,
els agressors acusant i mentint,
i tants jutges avalant tantes falses paraules.

El dret de la força contra la força del dret
–la història del poder és la història del crim¬–;
la ràbia que ens mou, la tristesa que sentim,
són tan sols una gota en un oceà de set.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Un cas de discriminació al CAP de les Corts de Barcelona?

És evident que l’oblit de la llengua en aquest article de la constitució espanyola, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses.

 LGS_2.jpg
Lluís Garcia Sevilla

Fa pocs dies en Santiago Espot, un incansable defensor de la catalanitat, denunciava un fet molt greu:

«Divuit de setembre, CAP de les Corts de Barcelona. Una dona hi porta la seva filla discapacitada de vint-i-sis anys per fer-hi una visita al servei d’urgències. Les rep una metgessa i la mare demana a la noia que expliqui exactament els símptomes del seu malestar. La noia només sap parlar l’idioma de casa seva: el català. La metgessa és espanyola i afirma que ella no sap català, i que la visita només es pot fer en llengua castellana. La mare acaba fent de traductora entre la seva filla i la ja autodeclarada colonitzadora llicenciada en medicina.

La perversa doctora “rojigualda” se sap guanyadora, però no en té prou. Vol humiliar i fer mal. Li recepta una medicació que la mare, coneixedora de tots els matisos de la malaltia amb la qual porta més d’un quart de segle lluitant, considera massa forta i sap que no li convé. La resposta de la facultativa és despectiva: “pues que se quede en casa i se tome una manzanilla”. No vol, la mare, ni crear ni generar cap situació de tensió amb la seva noia al davant. Sap que no és bo per a la seva salut. Llavors, la dona i mare catalana s’ha de menjar la ràbia i la vexació patides.

Amb tot, després del desagradable incident, la família presenta una queixa al mateix CAP i envia els detalls de l’incident a diversos mitjans de comunicació. No hi ha cap resposta per part de ningú fins que Plataforma per la Llengua, quinze dies després, concretament el dijous 3 d’octubre, ho difon. És quan salta la notícia als mitjans de comunicació i colpeix a bona part de l’opinió pública donada la situació de vulnerabilitat de la noia afectada».

«M’he preocupat de portar personalment aquest cas davant la consellera de salut, Alba Vergés. N’és sabedora de tots els detalls. Ara, el primer que ha de fer, és anar a veure a aquesta mare per donar-li totes les explicacions necessàries i presentar-li les excuses pertinents. Després, iniciar una investigació exhaustiva que hauria de cloure (si els fets són els que tots sospitem) amb l’expulsió immediata de la sanitat catalana d’aquest perill públic amb bata blanca que visita pacients a les Corts».

En Santiago Espot té tota la raó quan diu que

«Si l’acusació de discriminació hagués estat per raons de raça o religió (llegiu sobretot musulmana), a hores d’ara hi hauria una investigació oficial oberta i tots els partits catalans s’haurien manifestat en contra».

Però el cas és molt més greu i supera les competències de la consellera de salut, perquè el tema és constitucional espanyol. En Santiago Espot té tota la raó LEGAL en el cas “musulmà”, perquè segons la constitució espanyola hom no pot esser discriminat per la raça o per la religió, però en el cas d’un catalanoparlant pot esser discriminat per la LLENGUA sense cap tipus de conseqüències legals, administratives ni penals.

Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» al seu article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

És evident que l’oblit de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, afirmar a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla», perquè legalment no discrimina els parlants d’altres llengües. Una flagrant violació dels drets, reconeguts internacionalment, dels catalanoparlants.

La metgessa, en qüestió, segons la legislació espanyola no comet cap discriminació. No sé que hi diu el codi deontològic dels metges, però sí sé que el dels psicòlegs esmenta aquest article 14 amputat, com a garantia dels drets dels pacients i dels clients dels psicòlegs. Així, idò, els psicòlegs també poden tractar legalment en espanyol els seus clients i pacients.

Caldria portar aquesta amputació legal al debat polític mitjançant els òrgans legislatius dels Països Catalans. No és un tema de la consellera de salut de Catalunya, no és un tema menor, és un tema molt important i bàsic.

Si vos interessa aprofundir-hi llegiu El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya, publicat en aquest mateix blog, on es comenta a fons aquest tema i la peculiar posició “dictatorial” del rei espanyol i no propi d’una monarquia liberal i parlamentària on el rei “regna però no governa”, segons la constitució espanyola actualment vigent.

Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .

Tres poemes d’octubre: Acatament

Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?

DJou.jpg
David Jou

Acatament. Sempre exigeixen acatament.
És lògic i còmode. I la justícia
mereix acatament. I la justícia
presenta camins i procediments
per a esmenar errors i discutir mancaments.
Que visqui, per molt segles, la justícia

Però acatament a la mentida,
a la injustícia, a la represàlia,
per què l’has de tenir?
Acatament a la llei interpretada
com milers de barreres que tanquin tots els camins,
per què l’has de tenir?
Acatament a tribunals parcials,
a acusacions infundades i falsos testimonis,
a prepotències hostils i malcarades,
per què l’has de tenir?

Tant d’acatament, on portaria?
A més comprensió? A ser més escoltat?
A ser tingut en compte algun dia?
A alguna perspectiva de respecte i harmonia?
Certament no pas aquí.

Una injustícia fa jurisprudència
per continuar amb més injustícia,
i cada injustícia t’embruta i et presenta
com a autèntic violent, intolerant, fanàtic,
tancat, regressiu, insolidari,
que és el que voldrien que fossis
per deixar-te aïllat i asfixiar-te.

L’acatament a la injustícia ho podreix tot.
Com acatar-la, en democràcia?
Que visqui per molts anys la justícia!
I que de la injustícia ens salvi.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Tres poemes d’octubre: La llei

Quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!

DJou.jpg
David Jou

Aquests darrers anys, de mica en mica,
una paraula se m’ha anat fent odiosa: la llei.

Respecto i aprecio la llei i la justícia,
el dret, la jurisprudència, la protecció del vulnerable,
però quan la llei s’estrafà, combinant-la amb la mentida,
per a fer-ne un instrument d’escarment i represàlia,
una barricada per a no escoltar,
una arma d’una màfia criminal de salvapàtries,
quin fàstic em fa la llei! Com en temo l’arbitrarietat!

“La ley está por encima de la convivencia”
diu un franquista que ens vingué a colpejar.
“La ley está por encima del diálogo”,
diu un progressista –progressisme hispà–:
només saben parlar de la llei que ells fan i desfan,
interpreten, burlen, vulneren, retorcen i estrafan.

Mentides, muntatges policials, acusacions infundades,
presons preventives, penes exagerades,
manipulacions sistemàtiques dels mitjans,
setge al Parlament i a la llibertat de paraula…:

quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Tres poemes d’octubre: Cartell del referèndum, amb núvols de tempesta

Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.

DJou.jpg
David Jou

Tinc al despatx, en lloc preferent,
el cartell del referèndum de l’1 d’octubre,
un dels cartells més odiats i perseguits
per la sempre civilitzada i oberta Espanya.

M’agrada, de tant en tant, contemplar-lo:
la bifurcació ferroviària en un paisatge
de boscos i turons:
llibertat, pau, natura, i democràcia
-massa idíl•lic, certament

Urnes il•legals, perquè ells les declaren il•legals,
unilateralment,
no pas perquè trenquin cap lògica, cap ètica,
cap dret, cap convivència,
urnes demanades per molts durant molts anys
i aprovades en seu parlamentària.

Hi veig, certament, conflictes d’interessos,
laberints legals, passions de moltes menes,
reticències legítimes, precipitacions innecessàries,
ingenuïtat d’uns, malvolences d’altres,
però no cap mal que mereixi ni un minut de presó.

Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.

M’agrada el cartell:
en la seva suposada il•legalitat
hi ha més futur i dignitat que en la llei
que manté a la presó qui demanava la paraula.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).