Onze de setembre

ONZE DE SETEMBRE

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

DJou.jpg
David Jou

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.

Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia,
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.

Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l’ofegament, contra la prevaricació, contra l’arrogància.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tant motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Catalunya: la Recerca a les Universitats i el problema CERCA

Catalunya necessita la sinergia del talent de tots (Universitats, CSIC, i CERCA) i no només d’uns quants (CERCA). Cal doncs, tot mantenint els centres CERCA que funcionen bé, potenciar la recerca a les Universitats canviant-ne el model de finançament.

baguna.jpg
Jaume Baguñà (UB)

Quan un país (Catalunya en el nostre cas) pretén millorar el futur de qualsevol aspecte de la seva activitat, és imprescindible el concurs de tots els seus agents i de totes les persones implicades. I per dur-ho a terme, cal evitar el menysteniment i/o l’exclusió de cap d’ells/elles. Les dues darreres actituds són, malauradament, el perill que plana avui sobre la recerca a Catalunya.

A Catalunya (i també a Espanya), la recerca científica pública ha estat bàsicament lligada a les Universitats i al CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Fins a finals dels 1970s aquesta activitat era més aviat minsa, si bé amb evidents puntes de qualitat. A partir dels 80s, amb l’adveniment del sistema democràtic, la recerca va centrar més l’interès, tant del Gobierno de Madrid com de la Generalitat. El primer, va establir un sistema de subvencions (les anomenades ‘Asesoras’) a projectes de recerca i va incrementar notablement el nombre de beques per a joves investigadors. Des de 1982 fins ben entrat els 90s el cabal de diners per a les universitats i el CSIC augmentà molt notablement. El resultat: el manteniment i millora de grups ja existents i el sorgiment de nous grups de recerca que van elevar molt notablement el nivell de la recerca a Catalunya i a Espanya. Al seu torn, la Generalitat, al no aconseguir la competència exclusiva en recerca, va optar per no finançar projectes científics a les Universitats, afavorint una ‘ciència intersticial’; és a dir, atorgant petits ajuts a alguns projectes concrets, a beques de curta o llarga estada, i a ajuts a projectes ‘grans’, però ‘a dit’. El sumatori de les accions de Madrid i de la Generalitat va ser que a finals dels 90s hi havia un bon nombre de grups de recerca de qualitat (‘excel•lents’ en la terminologia avui al ús) a les universitats catalanes, bastants de projecció internacional.

Als voltants de l’any 2000, el model a Catalunya canvia. El gruix del finançament de la recerca a les Universitats es deixa (com ja estava) en mans dels Ministerios de Madrid i s’inicia un ambiciós, i costós, programa de nous centres de recerca en àrees temàtiques competitives (biomedicina, biotecnologia, genòmica, nanotecnologia, fotònica, etc,..). L’any 2010, el nombre d’aquests centres, agrupats en l’acrònim CERCA (CEntres de Recerca de CAtalunya; també autoanomenats ‘d’excel•lència’) era ja de més de 40, en front de les 7 Universitats publiques.

Globalment, els CERCA han estat raonablement exitosos, però sense exagerar. I alguns d’ells, han estat molt exitosos al captar nombrosos recursos d’agències, ens, i laboratoris europeus (ERCs, Programes Marc, EMBO Lab, per exemple), publicar nombrosos articles en revistes de qualitat, i rebre reconeixement internacional. Cal parlar clar però. Han disposat d’un excel•lent i sostingut finançament (fins i tot en l’època de la crisi econòmica de 2010-2016) per contractar bons científics (bastants estrangers), un nombre molt considerable de personal administratiu i tècnic qualificat, i prou diners per contractar postdoctorals. I han disposat també d’un eficaç aparell de comunicació i propaganda que ha dut als principals medis de comunicació a cantar les seves excel•lències mentre qualificaven a les universitats de ‘mediocres’. S’ha fet creure a la societat catalana que Catalunya és un paradís científic, un oasi dins l’erm espanyol o, en paraules del Dr. Bertranpetit (vegeu el seu article del 30 de Juny al Blog de Científics per la Independència, titulat ‘Recerca i Govern’) un miracle en recerca.

Doncs no; Catalunya no és cap miracle en recerca, al menys per a bastants. En primer lloc, la despesa en la creació i manteniment dels CERCA ha estat més que considerable. Això ha malmès les oportunitats d’invertir també aquests diners (o part d’ells) en Universitats i altres centres. En segon lloc, els resultats no són proporcionals a la despesa feta. I quan dic resultats vull dir la productivitat; és a dir, el cost (en Euros per ítem) que ha suposat fer una publicació científica, rebre una citació científica, fer una patent, o al mesurar el retorn econòmic sobre el PIB. No hi ha cap estudi comparatiu entre centres d’aquests (p.ex. CRG, IRB, ICFO, IBEC,…) i els bons Departaments universitaris, que n’hi ha uns quants. El dia que es publiquin hi haurà moltes sorpreses. En tercer lloc, els CERCA han gaudit d’un nombre proporcionalment exagerat de professors ICREA, de beques especials, i de fons de dinamització (‘start up money’) dels que, al menys en Biomedicina, no ha gaudit cap Departament universitari. Això és competència deslleial. I finalment, s’amaga que uns quants d’aquests centres són massa cars, poc productius, han de reduir pressupostos i personal i, en algun cas, caldria minoritzar-los o tancar-los. És la bombolla dels CERCA que un dia o altra esclatarà.

I a les Universitats, què cal fer? Apart de millorar-ne l’estructura, la governança, la seva operativitat, i canviar el model funcionarial pel contractual, és evident que per no deixar-les esllanguir i desaparèixer en recerca com passa ara abocant-les a fer ‘només’ docència, els Departaments universitaris haurien de tenir un finançament sostingut, basal, en recerca. La meva proposta és implementar un model semblant a l’anglès on hi ha un finançament basal per a recerca i infraestructures, que representa el 50% del finançament total del país en recerca, dirigit als Departaments universitaris segons barems basats en la seva activitat prèvia en recerca (‘research assessments’). L’altra 50% prové del que els Research Councils donen a grups concrets de recerca, a més del que obtenen d’altres agències o agents nacionals i internacionals. Això seria equivalent al que ve dels Ministerios de Madrid (mentre no siguem independents) i de les diferents agències europees i ens privats. Crec que hem d’anar cap a aquest model.

Només augmentant la despesa en recerca a les universitats, podrem avançar i millorar. Mantenir els privilegis dels CERCA i relegar les Universitats a una funció merament educativa, altrament molt lloable, no és el que necessita Catalunya. Cal reformar el funcionament de les Universitats. Alhora, cal racionalitzar en profunditat el sistema dels CERCA, clarament sobredimensionat. Per a les necessàries reformes cal comptar amb les energies, el talent, i les sinèrgies de tothom. De les 10 institucions més importants del món en tots els ‘rankings’ de recerca (i també docència), és ben sabut que, la majoria són Universitats (Harvard, Yale, Stanford, Princeton, Oxford, Cambridge, Londres,..). Cal afegir res més?

Un prec final. En comptes de martellejar al personal demanant conselleries o departaments específics en recerca, universitats, etc,.. per mantenir privilegis i canals especials de comunicació (vegeu el nou article del exconseller Mas-Colell a l’ARA de 8 de Juliol ‘Per un Departament d’Universitats, Recerca i Innovació’), o de menystenir de manera injusta i deshonesta a les Universitats (veure l’article esmentat del Dr Bertranpetit), per què no reflexionar més sobre com optimitzar el talent, tant de les Universitats com dels CERCA, en un projecte comú?

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

Declaració d’independència dels Estats Units

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

 XComas.jpg
Xavier Comas

Aquest 4 de juliol els americans han celebrat el 242 aniversari de la seva independència que, per cert, va ser unilateral i declarada il•legal pels anglesos. Resulta interessant rellegir-ne el text. Curiosament, aquesta és també la declaració d’independència que, no fa gaire, en el seu viatge als EUA, Felipe VI va recordar amb orgull que havia estat decididament recolzada per Espanya. Us n’ofereixo una traducció que he trobat per Internet. Com a dada curiosa, dels 242 anys de vida dels EUA jo hi he viscut 41 anys; es a dir gairebé el 17%.

La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer:

S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d’immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l’únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps a permetre que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l’Estat, mentre, exposat a tots el perills d’una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l’Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltre:
Per protegir-los, per mitjà d’un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests Estats
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d’un Judici amb Jurat
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d’una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions

En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres contínues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.

Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

Xavier Comas és llicenciat en economia per la UAB i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament (Washington) amb diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i cap de la Institutional Capacity of the State Division.

Repòquer judicial

El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors.

FerranRequejo_sq.jpg
Ferran Requejo

L’estat de dret constitueix la columna vertebral de les democràcies liberals. I la separació de poders i la imparcialitat dels tribunals de justícia constitueixen columnes vertebrals de l’estat de dret. Quan el poder judicial falla tot l’edifici de la democràcia està en situació precària.

Dos criteris fonamentals pel bon funcionament del poder judicial son la seva independència i la seva imparcialitat. Son dues coses diferents. Es pot assolir una i no l’altra. Però sense una justícia alhora imparcial i independent s’obté un estat de dret coix i una democràcia malalta.

Les perversions del sistema judicial espanyol son estructurals. Radiquen en deficiències del seu disseny institucional. Això afecta sobretot a la cúpula judicial. Podem parlar d’un “repòquer” institucional en la degradació judicial de l’estat de dret: l’Audiència Nacional (AN), el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el Tribunal Suprem (TS), el Tribunal Constitucional (TC), i la Fiscalia General (FG).

El Consell d’Europa ha destacat reiteradament les deficiències del poder judicial espanyol en relació als criteris d’independència i d’imparcialitat. L’AN és un tribunal en continuïtat amb el Tribunal d’Ordre Públic del franquisme. Vinculat en bona part a la lluita contra ETA representa una vulneració del dret dels ciutadans al jutge ordinari. Una reforma del poder judicial hauria simplement d’abolir aquest tribunal. No fa cap falta.

El CGPJ, l’òrgan de govern del jutges que entre altres funcions nomena els membres del TS, està escollit pels partits polítics, els quals atenen més a criteris de lleialtat ideològica que de competència professional. Es tracta d’una descarada politització de la justícia controlada pels partits dominants (tradicionalment PP i PSOE) a costa dels criteris de competència i mèrit.

A més dels diversos ridículs internacionals, resulten clares les vulneracions del criteri d’imparcialitat de la sala penal del TS i de l’AN: invenció de delictes -rebel•lió, terrorisme- inaplicables a casos concrets (Altsasu, polítics i líders socials catalans), laminacions de la llibertat d’expressió (rapers), parcialitat procedimental basada en “informes” (sic) de la Guardia Civil com a via de descripció de fets, dispersió de les causes que genera indefensió, ús autoritari de la presó preventiva, vista grossa davant agressions de l’extrema dreta, etc. No es tracta d’actuacions merament “desproporcionades” sinó d’autèntics fraus de llei decidits sota el paraigües d’una impunitat jurídica pràctica.

La politització és flagrant en el nomenament dels membres del TC, un òrgan extern al poder judicial però amb una clara incidència política. Es tracta d’una institució que ha sofert una notòria degradació en les dues darreres dècades. El prestigi dels primers presidents i magistrats, així com la qualitat de les sentències del anys vuitanta i noranta contrasta amb decisions posteriors que mostren una autèntica “caiguda lliure” del TC en termes de qualitat i de legitimitat. La darrera reforma que dota aquest tribunal d’unes capacitats executives inèdites a Europa aprofundeix la dilució de la separació de poders.

Finalment, la parcialitat política de la FG en les seves funcions –obstinació en el delicte de rebel•lió, negació a investigar fets com les càrregues policials de l’1 d’octubre- afegeix una corretja de transmissió que incideix en la pèrdua de legitimitat del sistema.

El “repòquer” judicial espanyol actua en els termes del que Carl Schmitt mantenia en “Defensa de la Constitució”. Com es sabut, aquest constitucionalista del període d’entreguerres no es referia a la defensa de la Constitució vigent (Weimar), sinó a la defensa d’Alemanya, a la defensa de l’estat alemany. Els actors judicials espanyols es comporten de manera semblant: la unitat d’Espanya és més important que l’estat de dret (això defensat explícitament pel president del TS i del CGPJ). No importa gaire si es vulneren drets polítics o llibertats parlamentàries quan es qüestiona aquella unitat.

A bona part de les decisions del repòquer de la cúpula judicial espanyola li escauen les paraules que Shakespeare posa en boca del Rumor en el Pròleg d’Enric IV, 2ª part: “A la llengua em cavalquen contínues calumnies/que pronuncio en tots els idiomes/farcint de falsedats les orelles dels homes/Parlo de pau mentre l’oculta hostilitat/fereix el món amb un somriure acollidor”.

La impunitat converteix la mentida protegida en costum i la mera opinió en sentència judicial arbitraria. El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors. Mentre no hi hagi aquesta reforma del repòquer judicial la democràcia espanyola serà de Segona B, allunyada de les de l’entorn occidental que juguen la Champions dels estats de dret.

Un estat de dret sempre ha de lluitar per no caure en els perill advertits per Rousseau (Discurs sobre els Orígens de la Desigualtat): “els defectes que fan necessàries les institucions socials son els mateixos que fan inevitable el seu abús”.

(Publicat a La Vanguardia, 29 de juny de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Recerca i Govern

Esperem que en l’estructura del nou govern i en les persones que hi haurà no perdrem la gran feina feta en la recerca de posicionament internacional, de captació de fons i talent, i d’apropament a la innovació tecnològica que hem assolit i que encara volem i podem millorar

Jaume Bertranpetit.jpg
Jaume Bertranpetit

Carta oberta als Presidents Puigdemont i Torra

Benvolgut President de la Generalitat de Catalunya,

En aquests moments en que el govern català està ultimant la seva estructura, voldria fer unes reflexions des del món de la Universitat i la Recerca.

Primer: voldria recordar la meva implicació personal en crear i fer créixer estructures de país en l’entorn de les Universitats i la Recerca, com a director durant més de 8 anys d’ICREA, com a professor a la UPF (amb diversos càrrecs), reconegut científic internacionalment i signant de la carta pro 1-O des del món de la recerca.

Segon: Catalunya ha aconseguit un miracle en el món de la recerca. Sense una inversió extraordinària, gràcies a polítiques molt ben dissenyades i optimitzades hem assolit un nivell reconegut internacionalment i envejable. Encara ahir m’ho deia el rector de la Universitat de Toulouse Paul Sabatier en lliurar-me el títol de Doctor Honoris Causa. I ara no podem fallar: ens cal continuar en la mateixa línia per tal d’assentar i consolidar la feina feta. Som una potència en recerca i ho comencem a ser en innovació gràcies a la política sostinguda durant 15 anys. No podem defallir.

Tercer: com a país no ens podem permetre afluixar el més mínim en una política de recerca en la mateixa direcció. Les Universitats van raonablement bé, però cal que existeixi una part del sistema en un nivell d’excel•lència que els centres de recerca CERCA han aconseguit. Aquest nivell per dalt és el que empeny tota la resta, impulsant i demostrant que jugar a la champions mundial és possible, factible i desitjable. Necessitem una política que continuï donant suport a una recerca del màxim nivell. Això farà que assoleixi finançament extern (especialment amb les ERC europees) i farà possible la innovació tecnològica. I en el govern ha de tenir molt pes: hem perdut l’opció de tenir Conselleria, però cal que continuï tenint molt pes. El país ho necessita.

Quart: necessitem una política de continuïtat, amb persones que coneguin bé el sistema i que estiguin disposats a continuar i empènyer la política que hi ha hagut els darrers anys. No explicaré la gran feina que vaig tenir amb el tripartit que va intentar eliminar (amb bona fe, però amb un fort desconeixement) alguna de les estructures més exitoses de recerca: això no ens pot tornar a passar. Esperem que la dinàmica de partits no ens porti de nou a una situació semblant. Hem aconseguit una posició internacional de prestigi, de captació de fons i de reconeixement (que està ja portant retorn i que aviat farà venir la recerca de les grans multinacionals a Catalunya) que no podem deixar perdre. Ens cal un reforç continuat a la política d’excel•lència, que NO serà duta a terme per les Universitats: de fet es conformen amb un “anar fent” molt més modest del que ara ja tenim. Hem anat molt lluny, tenint en compte d’on veníem (i comparativament es pot mirar a Espanya).

Final: la Recerca, les Universitats, i si pot ser la Innovació han de tenir un paper rellevant en el nou Govern de la Generalitat i ha de tenir-hi al davant una persona forta i coneixedora del sistema. No pot ser “només” un polític. Podria parlar com de bé s’ha fet amb les persones que hi ha hagut els darrers anys, començant per l’Andreu Mas-Colell, l’Antoni Castellà, en Pep Martorell i aquests darrers temps, per l’Arcadi Navarro. Els que som en (i hem fet) el sistema, necessitem força i continuïtat i volem que la dinàmica dels partits polítics no ens porti a una situació que pot suposar la pèrdua de tot allò que hem aconseguit com a país. Esperem que en l’estructura del nou govern i en les persones que hi haurà no perdrem la gran feina feta en la recerca de posicionament internacional, de captació de fons i talent, i d’apropament a la innovació tecnològica que hem assolit i que encara volem i podem millorar.

Atentament,

Jaume Bertranpetit
IBE, Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC)
CEXS-Universitat Pompeu Fabra
Doctor Aiguader 88 (PRBB)
08003 Barcelona.
Jaume.bertranpetit@upf.edu

Jaume Bertranpetit és Catedràtic de Biologia a la Universitat Pompeu Fabra. Fundador de la Unitat de Biologia Evolutiva en el Departament de Ciències Experimentals i de la Salut d’aquesta Universitat. Ha estat director d’ICREA (Institució Catalana per a la Recerca i Estudis Avançats) des de 2007 fins 2015. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Conferències en suport al professorat injustament perseguit

Compartint les meves vivències i sensacions, d’unes xerrades estrictament científiques, a l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca

pujade.jpg
Juli Pujade

Hi va haver una crida, una proposta silent, tímida, que va tenir una resposta massiva per part dels científics per la independència. Bravo. Es tractava de donar suport als professors d’un institut que han estat vilment perseguits per la (in)justícia espaÑola, pels mitjans de comunicació i per algun partit segurament pro-feixista, amb falsedats i amb l’única intenció de fer mal, de destruir, de mostrar que ells tenen el poder i la força.

En Gabriel Borràs i jo vam ser els escollits per fer les primeres conferències. El dilluns 4 de juny va ser el dia assenyalat. Anem cap allà amb cotxe, ens hem aixecat d’hora, no vull fer tard, la meva dóna m’acompanya. Ja som a Sant Andreu de la Barca i just tombar pel carrer Ripollès deixem a l’esquena la comandància de la Guardia Civil; en front l’institut El Palau. La separació entre els dos centres és de poc més de 100 metres. Quan gires amb el cotxe et passen pel cap, i de cop, moltes de les imatges vistes per la tele o el WhatsApp del que va succeir a Catalunya l’1-O passat. És com una cascada de visions terribles, de malsons… (i de joia, de valentia, d’orgull, de democràcia…). Aparquem al mateix carrer Ripollès, hi ha lloc de sobres i estem a prop d’un bar. És d’hora, tenim temps per prendre un cafè abans d’anar a l’institut. Surto del cotxe, evident amb el llaç groc al pit… fa tant temps que el duc que si no el porto sembla que vagi despullat. Seiem… i si les mirades matessin ara no estaria escrivint aquestes línies, però tot transcorre amb una normalitat tensa, res a dir. Evidentment era el Bar on anaven molts GC. Cap paraula es va creuar entre mirades ensordidores; només vam parlar amb el cambrer, per cert molt amable. Paguem, desprès d’uns 20 minuts de xerrameca amb la meva dona d’idees no viscudes i situacions imaginàries. Anem al centre. Ens presenten a una part del professorat, els que ara no estaven fent classe o en tornaven, tots molt amables. Cap símbol és visible però una tensa imparcialitat es respira. Xerrem una estona i anem a les aules.

Les conferències van ser un acte dolç, mig clandestí ja que els professors sabien la raó de la nostra presència però els alumnes no. Per a ells érem conferenciants que presentàvem dues temàtiques completament diferents (canvi climàtic i organismes que deformen plantes) més o menys relacionats amb les assignatures que rebien. Uns oradors més, que intentaríem obrir-los els ulls de coses que desconeixien. En realitat érem el suport visible de ‘científics per la independència’ al professorat de l’IES El Palau.

Els estudiants eren com els de qualsevol centre, ni més bons ni més dolents, com era d’esperar. Jo no vaig apreciar cap tipus de tensió. Suposo que aquesta va per dins o suposo que, abans de diferenciar el ser fills d’un o fills d’un altre, primer és ser companys de classe o companys d’institut. Les lluites dels pares els superen i malauradament ells en seran els perjudicats ja que hauran de dir tard o d’hora la veritat davant del jutge, i aquesta no és la que expliquen els acusadors (que a més no hi eren en el moment dels suposats fets). Dels 9 professors investigats, 5 casos no van ser admesos pel jutge de Martorell (malgrat que la fiscalia ha presentat un recurs i per tant encara continua el procés ) i 4 casos sí que ho van ser. És d’esperar que tots ells, tard o d’hora seran exculpats, però mentrestant l’escola, els professors i els alumnes estan patint les conseqüències d’aquest acte irresponsable de l’esperit de venjança injusta davant el ridícul que van fer milers de ‘piolins’ buscant urnes i paperetes, i davant les mostres violentes de l’-O contra gent absolutament pacífica. Alguns d’aquests professors investigats estan de baixa per depressió, i molts han demanat el trasllat a un altre centre per al curs vinent. Això és un desastre. Professors implicats amb l’ensenyament d’El Palau, amb anys d’experiència, amb funcions molt concretes com el programa Erasmus, amb càrrecs, coneixedors dels problemes i de les sensibilitats dels alumnes, etc… deixaran el centre, han canviat psicològicament i emocionalment. L’autocensura s’ha imposat en molts dels que hi són.

Això sí que pot fer malbé una escola. Que professors implicats i compromesos amb la docència i l’ensenyament estiguin perseguits per frases tretes de context, a cops falses; que siguin assenyalats, fotografiats, insultats, ‘grafiats’ als murs, intimidats perquè els telèfons privats s’han fet públics… Això és tant greu que encara que no vulguis deixes de creure en moltes coses. El responsable d’això no és la justícia espanyola (que també), ni el PP censurat i expulsat recentment del govern (que també), ni el Virrei català del PP (el majordom pepero segons Sala i Martín) que ja ha estat cessat (que també). És un partit polític, nascut a Catalunya per destruir Catalunya, que a més és majoritari al municipi de Sant Andreu de la Barca i que la única cosa que volen els seus adeptes actius i els seus dirigents és la inestabilitat i la confrontació de la societat catalana. Han fet mal, molt de mal, però de moment no han aconseguit el seu fi, malgrat que l’institut no és el mateix i malgrat que els perjudicats en seran també els fills (o algun d’ells).

L’institut El Palau podria haver estat conegut per la seva acció educativa amb el compromís d’Erasmus (aquest any professors i alumnes provinents de Malta, Itàlia, Grècia, Polònia, i Turquia han visitat el centre durant una setmana i estudiants d’El Palau han participat en estades d’intercanvi i viatges a Irlanda, Itàlia, Alemanya i Grècia; properament, al mes de juny, viatjaran a la Bretanya francesa). Podria haver estat noticia pels Cicles Formatius de Grau Mitjà (Gestió Administrativa, Electricitat, Mecanització i Soldadura-Caldereria) o de Grau Superior (Administració i Electricitat) i per les seves instal•lacions educatives o per la implicació perquè els estudiants facin pràctiques a l’empresa i trobin feina desprès dels estudis de FP. Podria haver estat noticia per tenir uns 1.000 estudiants i un centenar de professors d’ESO, Batxillerat i Formació Professional, per formar estudiants crítics i solidaris, per tenir un projecte de mediació entre iguals, per impartir un curs gratuït d’AutoCad, per haver rebut una beca de la “Gene Haas Foundation”, etc., però no, la maldat d’uns pocs indecents ha fet que hagi estat conegut injustament per les acusacions que tots coneixem.

Sortim de l’Institut, i anem a veure la meva filla que viu a Sant Andreu de la Barca. Com ha anat pare? (em diu). Molt bé, filleta. La impressió que m’he emportat és excel•lent. Quan l’Ona (la nostra neta) sigui més gran és una possibilitat a tenir en compte (li dic). És un bon centre, amb el professorat implicat en l’escola i amb l’educació-convivència dels alumnes. Ah! , i m’han dit que la matriculació no ha baixat ans el contrari… Me’n alegro per El Palau.

Molta sort companys d’El Palau, jo també he estat professor de batxillerat i de FP abans de ser professor d’Universitat, i sé el que costa i l’esforç que es gasta en aquestes edats. Ah, i gracies per haver-me donat l’oportunitat d’estar davant dels vostres estudiants de 1er de Batxillerat. Espero que en vinguin més de conferenciants, la llista de voluntaris per venir era molt llarga.

Juli Pujade és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), amb Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre.

Les Universitats Catalanes pels Drets Civils i la Democràcia

No volem una universitat emmordassada ni còmplice, tampoc aquí, al nostre país. La Universitat no pot restar indiferent davant la involució democràtica i la regressió en drets i llibertats que s’està aplicant, com un estat d’excepció, a Catalunya, en reacció a un moviment emancipatori i alliberador, de regeneració democràtica i social, sense paral•lel ni equivalència avui a la UE.

Antich.jpg
Xavier Antich

Intervenció en l’acte Les Universitats Catalanes pels Drets Civils i la Democràcia celebrat a la Universitat Politècnica de Catalunya el 14 de juny de 2018:

Consellera, autoritats, col•legues, amigues i amics, i especialment Beta Forn, Oriol Sànchez, Laura Turull i familiars dels represaliats, representants de l’ACDC i organitzadors de l’acte, bon dia a tothom. És un honor estar aquí i participar en aquest acte.

Quan la primavera del 2001 George Steiner, aleshores professor de la universitat de Cambridge, va venir a Girona, convidat per la universitat, ens va fer una confidència que no oblidaré mai i que vull compartir amb vosaltres.

A finals dels anys cinquanta, va acceptar una invitació a donar una conferència a la universitat de Praga, quan Txecoslovàquia esllanguia sota la pressió glacial de l’estalinisme, que privava els txecs de l’exercici de certs drets civils i llibertats fonamentals i els mantenia sotmesos a una repressió policial generalitzada sobre totes les formes de vida. En un principi, Steiner va tenir la temptació de no anar-hi, perquè el convidava l’organització oficial d’estudiants que imaginava còmplice d’aquell règim sinistre. I sobretot perquè li havien proposat un tema que només li provocava badalls: les novel•les del realisme socialista nord-americà. Tanmateix, al capdavall, hi va pesar més l’enorme il•lusió que li feia visitar Praga, la ciutat d’un dels seus escriptors favorits, Franz Kafka. Quan va arribar a la universitat, acompanyat pels estudiants de l’organització i pels comissaris polítics que l’havien anat a buscar a l’aeroport, va descobrir estupefacte que en la sala de la universitat que havia de fer la conferència no hi havia absolutament ningú. Els estudiants van acordar, evidentment, suspendre l’acte. I els comissaris polítics, que eren allí per vetllar perquè l’acte no es convertís en una improbable ocasió subversiva contra el règim, van acceptar, resignats, que els estudiants s’emportessin el professor Steiner a prendre una cervesa en algun local de la ciutat.

Els estudiants, ja sols, sense la vigilància dels comissaris polítics, van conduir Steiner a un local del centre de Praga. Van entrar en una mena de bodega i van baixar per unes escaletes estretes a un espai enorme, en el soterrani. Un cop allí, Steiner va quedar-se commocionat: hi va descobrir una multitud d’estudiants i professors universitaris que esperaven amb avidesa, en absolut silenci, les seves paraules lliures. Va ser llavors quan un dels estudiants li va dir: “I ara, professor Steiner, parli’ns de Kafka”. Franz Kafka, com segurament imagineu, era una lectura absolutament prohibida a la universitat i a la Txecoslovàquia de l’època, i els seus llibres només circulaven clandestinament amb una enorme dificultat.

Steiner va confessar que mai havia parlat ni tornaria a parlar davant d’un auditori tan atent i commocionat com aquella nit. Amb llàgrimes als ulls, aquella gent que havia convertit l’espai soterrani d’una cerveseria en una universitat lliure, quan la universitat oficial era un lloc de censura i repressió, va poder escoltar fragments sencers dels textos prohibits de Kafka, que Steiner òbviament sabia de memòria, parafrasejats i comentats pel que encara és, avui, un dels seus millors intèrprets.

He volgut començat amb aquesta anècdota avui que ens revoltem contra la repressió i que ens convoca la defensa dels drets civils, les llibertats fonamental i la democràcia, en el context d’aquest acte unitari promogut per col•lectius de totes les universitats catalanes, sindicats, entitats cíviques i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Civils, en revolta i defensa de tot això, en el context d’un país, com el nostre, que viu dramàticament l’experiència de l’empresonament i l’exili per motius polítics, de la repressió generalitzada contra la llibertat d’expressió i de reunió, contra el dret a l’elecció política activa i passiva, i fonamentalment contra tota dissidència, i que fa en carn viva l’experiència d’una erosió de la democràcia sense precedents al nostre país en les darreres quatre dècades. I he volgut començar amb aquesta anècdota, justament, perquè en aquella taberna de Praga, a finals dels cinquanta, em sembla reconèixer el millor que defineix la universitat en la seva responsabilitat ètica i social: capacitat de resistència crítica, imaginació política per crear escenaris on la seva comesa pugui desplegar-se sense coercions ni limitacions, llibertat de pensament i d’expressió, i participació en la resolució de conflictes. O si voleu: la capacitat d’usar el coneixement per obrir espais de llibertat i de reconquesta dels drets limitats o negats.

Perquè la universitat no és només la institució i les seves facultats, departaments i instituts de recerca, ni, per suposat, els espais físics i arquitectònics que ocupa, encara que de vegades tinguem la temptació d’identificar la universitat amb els seus llocs físics. La universitat no és, tampoc, o no ho hauria de ser, la gestió administrativa del saber i del coneixement amb finalitats productives: de titulacions i formacions, d’ocupacions laborals, d’ocupació educativa de col•lectius (encara) no directament productius, de patents o del que avui anomenem innovació, en tots els àmbits. La universitat, en realitat, és el nivell més alt, en les nostres societats, no de gestió del saber, sinó de la seva socialització; no de la transmissió del coneixement, sinó de la seva producció; no de la legitimació de l’actual estat de les coses, sinó l’origen de la seva transformació, sempre possible; no de la instrucció, sinó de la formació de l’esperit crític, aquell que, des de la recerca científica o tecnològica, fins a la social i humanística, aspira a formar una ciutadania madura implicada en el món i la realitat social que viu en l’horitzó, promogut des de la Il•lustració, a una col•lectivitat que reconeix la seva “majoria d’edat”, com deia Immanuel Kant, i, amb ella, la seva capacitat per autodeterminar-se de manera integral, amb ple reconeixement dels seus drets.

La universitat, en realitat, no viu al marge de la seva realitat política i social, al contrari: és una sinècdoque de la polis, l’avantguarda per la conquesta d’un espai públic i compartit, alliberat de servituds i de dominació.

Per què la universitat, des dels seus orígens, és l’espai per antonomàsia de la llibertat. La democratització de la universitat, en la seva renovació contínua dels sabers, coneixements i tècniques, va assajar, segles abans que la democràcia moderna fos una realitat, les formes més avançades d’apoderament, l’intercanvi d’opinions, la revisió dels principis aparentment més inamovibles i la participació en la creació col•lectiva del saber.

Per això la universitat no és ni pot ser mai neutra. I menys pel que fa a qüestions socials i polítiques. I menys encara, quan els drets i les llibertats estan amenaçats o són directament atacats i violats. La universitat és posicionament continu, no només en cadascuna de les àrees del seu saber i de les seves tècniques, sinó, també, respecte al lloc que aquests sabers i tècniques ocupen en la societat. La universitat, des de l’edat mitjana, és el lloc en què una societat es problematitza a si mateixa: el que sap, el que coneix, les tècniques que usa, la memòria amb què s’explica i el valor que atorga a les produccions del passat amb les que prova a definir-se i a fer front als reptes, contínuament renovats, del seu present continu. El gest dels estudiants i professors universitaris de Praga, en el soterrani d’una bodega de la Txecoslovàquia stalinista, van aconseguir de crear universitat allí on la universitat, com a espai de llibertat, no era possible. I, amb aquest gest literalment subversiu, van donar forma a una aspiració de llibertat negada en la realitat oficial, atorgant-se uns drets civils amputats i exercint una llibertat que, per la seva radicalitat, va prefigurar unes altres formes de llibertat que encara tardarien dècades a socialitzar-s’hi de manera generalitzada. Però ja ho sabem: actuar com si fossis lliure és el que anticipa que un dia puguis arribar a ser-ho. És l’exercici de la llibertat l’únic que pot preparar per a l’alliberament. Em sembla endevinar que és precisament això el que diu sovint Steiner quan reconeix que la missió de la universitat és proporcionar, per a la societat de la que depèn i es nodreix, “una mena de salvavides contra el buit”.

És per tot això que la universitat ha jugat un paper essencial en la defensa dels drets civils, les llibertats i la democràcia en les darreres dècades, i també de forma molt especial en el nostre país, sotmès, per dir-ho eufemísticament, a un marc democràtic contínuament interromput. I aquesta no és una ocupació extrínseca o eventual de la universitat, que fonamentalment faria unes altes coses però que en podria prescindir d’aquesta, sinó que aquesta n’és, justament, la raó de la seva existència. Sense la llibertat, no existeix universitat digna d’aquest nom, com tampoc no n’existeix si no fa, de la defensa dels drets civils, la condició necessària de la seva responsabilitat social. Perquè la llibertat forma part de la universitat com si en fos la seva medul•la.

No cauré en la temptació de fer-ne un recorregut històric que pretengui mostrar-ho, però sí que m’agradaria recordar alguns moments, al meu entendre fundacionals, d’aquesta aspiració. I disculpeu-me que me’n vagi, per un moment, una mica lluny, al segle XIII, en un context molt diferent del nostre, quan les universitats medievals, de les quals, per mutacions molt diverses que ara no venen al cas, sorgeixen les universitats modernes i les nostres.

M’agradaria viatjar amb vosaltres, per uns instants, al París de 1277, el lloc de la primera revolta universitària pròpiament dita. La Universitat era aleshores el lloc de transmissió i celebració d’un saber heretat al llarg de tota l’edat mitjana: un saber, articulat de manera orgànica i sistemàtica, al voltant de totes les àrees antigues de coneixement, però també una forma de pensament sotmesa a l’imperi de la teologia, des d’on es dictaven els continguts de les disciplines ètiques o morals, i també els ensenyaments dels que se n’ocupava la física, la matemàtica, la cosmologia o l’astronomia. En aquest context, les veritats científiques estaven subordinades a la veritat teològica, i la raó havia de sotmetre’s, sense discussió, als dictats de la fe. Encara que pugui semblar-nos increïble, amb ulls del segle XXI, el principal argument del coneixement, també el científic, era llavors l’argument d’autoritat: una cosa era certa o falsa en funció de la seva adequació a allò que, durant segles, s’havia transmès perquè algú (considerat com a autoritat) havia dit: Euclides o Sant Agustí, Sant Bonaventura o Albert el Gran, Ptolomeu o Aristòtil.

Entre d’altres novetats d’aquest fascinant segle XIII, van començar-se a traduir-se textos grecs i àrabs desconeguts fins aleshores: autors, en totes les disciplines, no només desconeguts fins aleshores, sinó que provenien de contextos pagans diferents del cristianisme hegemònic. A la Faculté des Arts de París, un grup de professors van començar a traduir, estudiar, discutir i divulgar textos d’Aristòril, Avicena o Averrois. I això va provocar un terratrèmol perquè a través d’ells van començar a escampar-se idees considerades com a perillosíssimes: és el que coneixem con la disputa averroista. El papa Joan XXI va intervenir amb una butlla que advertia aquests professors i estudiants universitaris dissidents del dogma, i el bisbe de París promulgaria, el 7 de març de 1277, un cèlebre decret amb el que condemnava 219 tesis, prohibia llibres i ensenyaments, reprimia professors com Siger de Brabant, Boeci de Dàcia o Jean de Sécheville i amenaçava amb l’excomunicació qualsevol que continués defensant o difonent alguna d’aquestes idees i doctrines. Tot, per haver sostingut una cosa que podria semblar-nos tan peregrina com la unitat de l’enteniment agent: és a dir, que la part més activa i productiva de la intel•ligència no és individual, sinó col•lectiva. En el fons, deien alguna cosa que per a nosaltres avui, més de vuit segles després, ja és una evidència: la importància de la comunitat científica per sobre de la individualitat dels investigadors o, per dir-ho en termes polítics, la intel•ligència col•lectiva, alló que teòrics com Toni Negri, Paolo Virno o Maurizio Lazzarato han anomenat, i nosaltres amb ells, el General Intellect, la intel•ligència de la multitud

Disculpeu que hagi anat tan lluny per mostrar que la creació de la universitat és inseparable d’aquest exercici de llibertat: la universitat del segle XIII consagrarà les qüestions disputades (quaestiones disputatae) com a forma exemplar de la recerca i l’ensenyament universitaris, on tot ha de ser problematitzat, impugnat i sotmès a revisió, i on l’aspiració a una comunitat lliure i crítica desborda els murs de les universitats perquè apel•la a la realitat social i política de la seva època, lligant-se així a la vida de la comunitat de la que la universitat en forma part. La nostra universitat és hereva d’aquest gest averroista de contestació subversiva i d’aquests condemnats del 1277 que prefiguren el que molt aviat serà un enfrontament contra el principat tirànic (del Papa, con escriurà Ockham) i, més endavant, contra tota forma d’absolutisme, de despotisme, de coerció i repressió del lliure exercici del pensament i del saber. Aquella tropa d’averroistes visionaris van prefigurar, sense voler-ho, una convicció que encara és la nostra: que el saber és sempre polític.

Amb ells, la modernitat i l’exercici de la llibertat crítica havien entrat definitivament a la universitat europea, i la possibilitat de la impugnació del saber, la discussió dels marcs mentals preexistents i l’escrutini crític de totes les coses conegudes, per sòlides que poguessin semblar, esdevenia, no només una realitat, sinó la marca d’allò que, a partir d’aleshores, definiria la universitat fins avui: no gestionar les respostes, sinó fer-se preguntes i, si cal, inventar-se noves preguntes per a una realitat social que, per definició, és sempre canviant. Era possible i, a partir d’aleshores ja ho seria sempre en la universitat, discutir el que s’havia dit i el que s’havia pensat sense més restriccions que la discussió sense xarxa de protecció segura i amb l’exigència de la confrontació ordenada del dissens, de la discrepància i de l’objecció crítica racionalment defensada.

Aquest 2018 estem commemorant els 50 anys de l’esclat de llibertat i d’aspiració a l’ampliació dels drets civils i socials que, de forma prioritària en les universitats de tot el planeta, va sacsejar un any que ha esdevingut mític: 1968. No només maig i no només París, com sabeu. El 1968 les universitats de Tunísia, El Caire o Líban, esclaten en defensa, primer, de la llibertat acadèmica i de càtedra i, de seguida, d’uns Estats democràtics i representatius en què les llibertats siguin respectades, començant per la llibertat d’expressió i de premsa. A les universitats del Japó professors i estudiants es mobilitzen contra la guerra de Vietnam i la delirant carrera armamentística del seu país. A les universitats de Belgrad es produeixen les primeres protestes massives, des del final de la segona guerra mundial, exigint el respecte per les llibertats i justícia social i, de seguida, les protestes s’encomanen a Sarajevo, Zagreb i Ljubljana. I a tot el món tenen lloc esdeveniments semblants, de protesta i resistència, de reivindicació de drets, llibertats i democratització, a Bonn, Berlín, Bratislava, Londres, Toronto, Chicago, Berkeley, Amsterdam, Tucumán, Santiago de Xile, Montevideo, però també Sidney, Kingston o Dakar. A cada lloc, amb les seves particularitats polítiques: Rio de Janeiro veu al seus carrers una mobilització d’estudiants i treballadors contra la dictadura militar. El 26 d’abril totes les universitats nord-americanes van mobilitzar-se en contra de la guerra i, tot i que és l’any de l’assassinat de Martin Luther King, la pressió del massiu moviment en defensa dels drets civils força que a l’abril el president Lyndon Johnson signi la Civil Rights Act, la primera llei en contra de la discriminació racial. Com podeu imaginar, això no és una llista exhaustiva, sinó només alguns pocs exemples, que em semblen prou significatius per copsar-ne l’abast del que va suposar 1968.

Mèxic D.F. és un cas singular per diverses raons: la metròpoli viu a l’agost del 68 una protesta sense precedents iniciada per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i a la que se sumen de seguida tots els sectors socials i cívics en contra de l’autoritarisme del règim. Javier Barros Sierra, rector de la UNAM, encapçala una mítica manifestació dels estudiants i, dos mesos després d’aquesta marxa, el 2 d’octubre, l’exèrcit i la policia provoquen la massacre de Tlatelolco, a la Plaça de les Tres Cultures. Només dues setmanes després, quan el règim pretén rentar-se la cara amb la celebració dels Jocs Olímpics, després de la carrera dels 200 metres es produeix una imatge absolutament insòlita amb dos atletes universitaris: Tommie Smith, medalla d’or, i John Carlos, medalla de bronze, van pujar descalços amb mitjons al podi i, quan va començar a sonar The Star-Spangled Banner, l’himne dels Estats Units, van baixar el cap, van tancar els ulls i van fer el gest que va ocupar totes les portades dels mitjans de comunicació del món: van aixecar el braç, amb el puny tancat i un guant negre, símbol del Black Power, en protesta per la segregació racial i la violència contra les comunitats afroamericanes, contra l’apartheid a Sud-àfrica, en defensa dels drets civils i, com recordaria sempre John Carlos, en record dels estudiants assassinats a Tlatelolco. Deixeu-me concentrar en aquest gest potentíssim: amb l’assassinat de Martin Luter King i la massacre de Tlatelolco, per dramàtics que fossin, que ho van ser, aquests esdeveniments, no es va acabar el cicle de mobilitzacions en defensa dels drets civils i les llibertats a tot el planeta, sinó que les mobilitzacions van canviar d’escala i abast: el puny negre de Tommie Smith i John Carlos n’és la metàfora. Val la pena recordar que els dos atletes van entrar en el Projecte Olímpic per als Drets Humans (comandat per Henry Edward) precisament durant la seva etapa universitària.

Només donaré un pas enrere respecte a 1968.

El gener de 1957, en plena dictadura franquista, la societat barcelonina protagonitza un pols contra el règim, la reedició de la vaga d’usuaris de tramvies de 1951. Aquest cop, 12 dies d’aturades contra la pujada del preu dels bitllets, com a detonant d’un profund malestar social. En aquest segon embat, el protagonisme dels estudiants universitaris va ser tan notable que va provocar que la policia entrés a la universitat. Aquella era una universitat “degradada, derrotada i ocupada”, per dir-ho amb paraules d’August Gil Matamala, un dels membres de la primera cèl•lula universitària del PSUC reconstruïda sota la dictadura. En la protesta universitària, a la protesta social, s’hi afegia l’exigència de la desaparició del SEU, el sindicat únic universitari, i la demanda, per primer cop articulada, de llibertats democràtiques i drets civils. La repressió va ser fulminant: la Universitat es va tancar durant un mes i es van prendre diverses mesures per limitar les accions dels estudiants: impedir el contacte entre els dos patis de l’edifici històric, tancar les portes centrals d’accés a l’edifici, convertir en aules el Paranimf i l’Aula Magna, i policialitzar amb controls els accessos a les facultats.

En aquest ambient tan conflictiu i repressiu, els estudiants van convocar una assemblea al Paranimf. Era el febrer de 1957, i van assistir-hi més de 800 estudiants: aquella va ser la primera assemblea lliure d’estudiants de la Universitat de Barcelona. Com li agradava recordar al rector Antoni Badia i Margarit, en aquells dies un bust de Franco va sortir per la finestra, volant. La reacció de les autoritats acadèmiques va ser molt contundent: el rector i els degans van anar a la porta del Paranimf i amb la policia van obligar els assistents a l’assemblea a abandonar la sala i a lliurar-los els carnets d’estudiant que els identificaven. Tot i la repressió (més de 700 estudiants expedientats per motius disciplinaris, gairebé 300 sancionats amb pèrdua de curs), la primera revolta estudiantil en ple franquisme [“els fets del Paranimf”] marcaria un abans i un després en la nova politització universitària i comportaria el fracàs definitiu de l’intent de sotmetre la comunitat universitària als dictats de la dictadura. L’endemà va començar una vaga en solidaritat amb els estudiants sancionats i, amb ella, una llarga època de vagues, protestes, irrupcions i càrregues de la policia, detencions, suspensions de classes i tancaments periòdics de les facultats. La repressió va provocar la resistència i, el 1964, el moviment universitari antifranquista ja estava organitzat, clandestinament, i s’havia infiltrat en totes la xarxes de la comunitat universitària. Aquest “procés constituent”, que els historiadors ens han explicat sovint de forma curosa, culminaria, com és sabut, el març de 1966, en l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que va tenir lloc en els Caputxins de Sarrià, amb l’assistència de més de 450 representants d’estudiants, professors i intel•lectuals catalans.

En aquesta assemblea es van presentar diferents documents, entre els quals el Manifest per a una universitat democràtica, crític amb l’endarreriment universitari espanyol per culpa del massiu exili de professors el 1939 i pels models culturals arcaics imposats pel franquisme. Encara avui emociona llegir-ne algun paràgraf: “La universitat no pot ser una fàbrica d’especialistes que possibiliten mecànicament el funcionament de l’economia; no es pot extirpar de la universitat la formació oberta, humanista i universal; el progrés tècnic i científic ha de possibilitar el progrés social; la universitat no es pot subjugar a la via tecnocràtica imposada des de dalt; els plans universitaris no es poden elaborar al marge del poble governat; no es poden perseguir els professors que no es resignen a la burocràcia, mentre s’ofereixen millores econòmiques als que accepten el règim; la universitat ha de liquidar els instruments d’opressió; ha d’eliminar les barreres per a la llibertat d’investigació i les desigualtats de classe; ha de tenir un respecte absolut al pluralisme lingüístic, i no ha d’abandonar mai la funció crítica encomanada”. 1966: la Universitat del nostre país entrava de ple en les trinxeres de la lluita en defensa de les llibertats i els drets civils.

En plena dictadura, des de la universitat i a la universitat, la resistència antifranquista assajava formes d’apoderament polític, processos participatius i iniciatives democratitzadores. Fins a final dels anys 70, en el post-franquisme que segueix a la mort del dictador, la universitat serà primera línia de front en la batalla pels drets, les llibertats i la democràcia, al costat dels fronts socials més actius, com els sindicats, associacions cíviques com Òmnium Cultural o partits i organitzacions polítiques (fins al 1977 en gran part clandestins). Les nostres universitats són hereves de tot allò, i convé recordar-ho sovint: hereves de Manolo Sacristan i José María Valverde, de Jordi Carbonell i Eva Serra, de tots els repressaliats, expulsats de la universitat i fins i tot empresonats per defensar els drets i les llibertats durant el franquisme i el postfranquisme. Però, i convé no oblidar-ho, les nostres universitats són també hereves d’aquella amputació dramàtica que va suposar l’exili republicà a partir de 1939 en les figures de Ferrater Mora, Joaquim Xirau, Nicol, Serra Hunter, Agustí Bartra, i tants i tants altres.

Però la nostra vocació profundament europea ens permet sentir-nos també hereus de gent com Jan Patočka, un dels més grans pensadors del segle XX, expulsat de la universitat de Praga després de 1972, per la seva oposició al totalitarisme, i que va impulsar i escriure, amb Vaclav Havel, aquella mítica “Carta 77” que va iniciar, en els països satèl•lits de la URSS en l’Est d’Europa, un moviment democratitzador que tindria, també allí, la universitat com a primer front de batalla. Patočka va ser detingut, interrogat i torturat, i, només una setmana abans de morir, pels efectes d’aquesta detenció, escrivia: “Alguna gent es pregunta si parlar en defensa dels drets civils no farà les nostres condicions encara pitjors. ¿No proporcionaria al règim un incentiu per a una repressió encara més rígida? […] ¿No fora millor el silenci que parlar?” I Patočka contestava, en aquelles hores fosques, amb absoluta determinació: “la submissió no ha portat mai a la relaxació [de la repressió], sinó a una més gran severitat. Com més gran és la por i el servilisme, a més s’han atrevit els poderosos, a més s’atreveixen i a més s’atreviran. Res no pot fer-los relaxar les seves armes, excepte una corrosió de la seva confiança; un adonar-se que els seus actes i injustícia i discriminació no passen inadvertits, que les aigües no es tanquen sobre les pedres que ells llancen”.

Podríem continuar parlant de les protestes estudiantils de Tiananmen, el 1989; de les universitats xilenes el 2011; de les protestes a la Universitat del Caire el 2014, contra la privació de llibertats pel cop d’Estat; del paper del Moviment universitari “19 d’abril” a Nicaragua i el seu activisme contra la repressió i els crims policials, i en defensa dels drets civils, aquest 2018; de la mobilització universitària a França contra els plans socials (o antisocials) de Macron, ara mateix…

És igual: ens sentim solidaris de qualsevol comunitat universitària que, a qualsevol lloc del món, lluita en la defensa dels drets i llibertats de la seva societat contra la temptació autoritària i la repressió ideològica i política.

I per això no volem una universitat emmordassada ni còmplice, tampoc aquí, al nostre país. La Universitat no pot restar indiferent davant la involució democràtica i la regressió en drets i llibertats que s’està aplicant, com un estat d’excepció, a Catalunya, en reacció a un moviment emancipatori i alliberador, de regeneració democràtica i social, sense paral•lel ni equivalència avui a la UE. La democràcia de l’Estat espanyol, ho sabíem, era una democràcia profundament deficitària en termes plurinacionals, socials i econòmics. Cosa que, d’altra banda, no estranya, en un país que encara no ha fet la seva Il•lustració, aquella que va transformar les comunitats nacionals europees al segle XVIII.

Però ara, estem vivint i patint un canvi d’escala: ja no és un dèficit democràtic, ni una erosió dels fonaments democràtics (com passa a d’altres països occidentals que, com aquí, veuen segrestada la voluntat democràtica pels interessos dels poders financers transnacionals). Es tracta d’una autèntica involució democràtica i d’un atac, perfectament orquestrat, de violència policial, judicial i política que està provocant una suspensió real de drets civils fonamentals i de llibertats bàsiques, afectant a polítics electes, a representants cívics, a mestres i professors, periodistes, cantants, còmics i, en el fons, i disculpeu-me, a tota cuca viva.

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez acaben de passar 241 nits a la presó; Quim Forn i el professor Oriol Junqueras, 224 nits; Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i el professor Raül Romeva, 115 nits; i Carme Forcadell, ex-presidenta del Parlament, 84 nits a la presó. El president Puigdemont, el professor Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, la professora Clara Ponsatí, Marta Rovira i la professora Anna Gabriel són a l’exili, lluny de casa seva, de les seves famílies i de la seva gent, per evitar un empresonament arbitrari completament injustificable en termes jurídics. I això per referir-nos només a representants electes, perseguits per les seves idees polítics, i per no començar amb gent com el raper Valtònyc que està perseguida simplement per haver exercit la seva llibertat d’expressió. D’alguna manera, i permeteu-me que ho formuli en aquests termes, som nosaltres que estem a la presó i a l’exili, almenys mentre ells i elles hi siguin. Aquest país no recuperarà la seva llibertat fins que elles i ells no en recuperin la seva. Això és el que està en joc. I, per això, les universitats no poden estar callades.

Perquè no hi ha universitat sense llibertat. Perquè l’exercici de la llibertat és el nervi mateix de la vida universitària, des dels seus orígens. Però no hi ha llibertat si no es declina en plural: són les llibertats que ens importen i afecten: perquè les llibertats estan fundades en els drets, individuals i col•lectius. No defensem i reclamem la llibertat dels presos polítics i de les preses polítiques, i els retorn dels exiliats i les exiliades, com una demanda retòrica. Són els nostres drets i les nostres llibertats que estan en joc. I la universitat, que és, dèiem, una sinècdoque de la polis, no en pot restar al marge ni indiferent: perquè ser indiferent és ser-ne còmplice. “La indiferència”, escrivia Gramsci des de la presó, “és el pes mort de la història”.

Per això estem aquí. I per això, quan sortim d’aquí, tornarem a les trinxeres de les universitats i els carrers. Perquè ens resistim a la indiferència. I perquè ens neguem, amb la mateixa força, a la comoditat del fatalisme i del catastrofisme, de pensar que tot està perdut i que res no té sentit. Oitant, que en té! Patrisse Cullors, una de les fundadores del Black Lives Matter, va escriure: “Volem donar esperança i inspirar accions per construir poder col•lectiu per aconseguir la transformació col•lectiva, arrelats en la pena i la ràbia, però apuntant cap als somnis i la visió de futur”. Perquè va d’això: d’esperança, de resistència i de perseverança.

Permeteu-me, per acabar, que recordi Paulo Freire, a qui molts dels que ens dediquem a l’educació (i no només universitària) tenim alhora com a far i com a brúixola. En la Pedagogia de l’oprimit, escrivia: “Sense un mínim d’esperança, no podem ni començar la lluita. Però sense lluita, l’esperança es dissipa, perd el nord i es converteix en desesperança. […] Per això, cal educar en l’esperança”. Esperança contra la desesperança i contra el desànim. Per això diem que no callarem. Que no acotarem el cap. Que no ens resignarem a la injustícia. Que no ens rendim.

La universitat és indestriable de la lluita per un món millor, més lliure i alhora més just. Per això, la batalla pels drets civils i les llibertats fonamentals, però també (no ho oblidéssim) pels drets socials, és la primera assignatura. Si no aprovem aquesta, i a poder ser amb nota, cap de les altres assignatures tindrà sentit.

Moltes gràcies.

Xavier Antich és doctor en Filosofia, professor d’Història de les Idees Estètiques i director del Màster en Comunicació i Crítica de l’Art a la Universitat de Girona. Actualment és també director del Programa d’Estudis Independents del MACBA. Ha estat professor de doctorat a l’Iberian and Latin American Cultures de la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA), a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Les seves investigacions recents estan centrades en els àmbits de l’estètica i l’art contemporanis, amb especial atenció a les teories sorgides en el marc posterior a 1967 i a les pràctiques artístiques dels darrers quaranta anys. Alguns dels seus treballs s’han orientat a diverses qüestions d’estètica musical. És membre del consell assessor del suplement “Cultura/s” de La Vanguardia i conseller electe pel Parlament de Catalunya del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.

Canvis decisius?

Malgrat l’expectació que ha despertat en diferent sectors de la societat catalana, no és clar que el nou govern de Sánchez assumeixi una reorientació de la política seguida per l’executiu espanyol, centrada fins ara en la repressió policial i judicial, i la negació de tota via de negociació. Encara avui és difícil de saber què farà, però certes declaracions recents d’alguns ministres no sembla que vagin en la línia d’un canvi substantiu.

 Pujol.jpg
Enric Pujol

L’elecció del president Quim Torra i la conformació d’un govern de la Generalitat sorgit de les eleccions de desembre han marcat un punt d’inflexió en la política catalana. Uns fets que han precedit un altre canvi important en el govern espanyol: l’enfonsament del govern de M. Rajoy (motivat per l’escàndol de corrupció del PP) i la formació d’un nou executiu del PSOE presidit per Pedro Sánchez.

Certament són canvis notables, però encara no podem saber si seran transcendentals per resoldre el plet polític català. Malgrat l’expectació que ha despertat en diferent sectors de la societat catalana, no és clar que el nou govern de Sánchez assumeixi una reorientació de la política seguida per l’executiu espanyol, centrada fins ara en la repressió policial i judicial, i la negació de tota via de negociació. Encara avui és difícil de saber què farà, però certes declaracions recents d’alguns ministres (significativament J. Borell) no sembla que vagin en la línia d’un canvi substantiu. Si el govern espanyol persisteix en la línia seguida fins ara, lluny d’una «desescalada» de tensió, hi haurà un nova fase de confrontació política intensa.

L’ambigüitat de la situació actual ha fet forat en els principals partits catalans. El cas potser més emblemàtic és ERC. Aquest partit va fer bandera de la necessitat de rebaixar la tensió i es va dir que fins i tot renunciaria a la via unilateral en la conferència nacional del 30 d’aquest mes. Des de les bases s’ha impulsat, però, una declaració explícita que diu que no s’hi renuncia i que totes les vies pacífiques i democràtiques queden obertes per tal d’assolir la independència política de Catalunya. Sembla que la direcció ara no veu amb mals ulls aquesta explicitació i és possible que s’aprovin esmenes que vagin en aquesta direcció. Així, ERC estaria ben posicionada tant si s’acomplís l’escenari negociador com la via de confrontació. Més quan d’altres grups com l’ANC o la CUP s’havien mantingut ferms en la defensa de la implementació de la República, fos quina fos l’actitud del govern espanyol. El principal partit independentista també manté una posició dual. Mentre que l’estructura del PDCAT anhela una via de diàleg, JuntsxCat sembla disposada a fer costat al bloc que vol dur endavant la implementació republicana de manera unilateral si fracassa la via negociadora. C’s, per la seva banda, ha arribat a un grau de crispació superlatiu i és com si volgués «trencar la baralla» (potser sortir del Parlament?) quan s’ha evidenciat la seva inferioritat numèrica parlamentària i quan, des de Madrid, han retirat les mesures pròpies d’un estat d’excepció imposades a Catalunya pel famós article 155 d’infausta memòria.

(Publicat originalment a Hora Nova de Figueres, 12 juny 2018)

Enric Pujol Casademont (Figueres, 1960) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Autor de El descrèdit de la història (1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995) i Història i reconstrucció nacional (2003). Professor al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dirigir els volums L’exili català de 1936-39. Un balanç (2003) i Història, memòria i identitat (2006). Codirector del Diccionari d’historiografia catalana (2003). Coautor, amb Albert Balcells i Santi Izquierdo, de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2002-2007) i junt amb Felip Solé publicà Exilis (2007). Conjuntament amb Jaume Santaló feren el projecte museològic i museogràfic del Museu de l’Exili de La Jonquera (2002-2007). Fou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (2004-2005) i Coordinador de l’Àrea d’Història i Pensament Contemporani de la Generalitat de Catalunya (2005-2007). El 2009 va comissariar l’exposició El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines (1900-1936), i el 2014 l’exposició 300 onzes de setembre del Museu d’Història de Catalunya. El 2015 publicà Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i l’aplec d’articles polítics de F. Soldevila Per un poble normal (RBA). El 2016, junt amb Josep Santesmases, dirigí el Diccionari de diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), obra en format electrònic impulsada per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Diputació de Barcelona. El mateix 2016 publicà Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-setembre 1977) (Ed. DAU).

D’oportunitats perdudes que es podrien reconduir

Prioritzar la ciència és donar-li un pes específic i rellevant al Govern. És evident que com més lluny ets dels nuclis de decisió, menor és la priorització.

Editorial conjunt de Científics per la Independència i la sectorial Universitats i Recerca per la Independència de l’ANC

Darrerament estem parlant molt, a tots nivells, d’oportunitats perdudes. Davant de tal possibilitat, el que cal fer és no llençar la tovallola. No amb el país, no amb la ciència. Des de 2015 estem publicant en aquest bloc un seguit d’articles lloant el que podrem fer per la recerca quan siguem independents. Ara era el moment dels gestos, de les proves, de les intencions reveladores.

Amb un Govern tot just creat s’ha perdut una nova oportunitat: la de tenir una conselleria de Ciència. O de Coneixement, en qualsevol de les formes utilitzades cada cop més tant per governs regionals (sota concepte europeu de regió) com estatals. Ja sigui de Ciència, Tecnologia i Arts, com a Baden-Württemberg, sòcia de Catalunya a la xarxa dels 4 Motors d’Europa i referent en recerca i innovació, o de Ciència, Innovació i Universitats, com el flamant ministeri de l’Estat espanyol, o de Coneixement, Recerca i Universitat com a Andalusia.

Una de les aspiracions més repetides ha estat la de tenir un govern que prioritzi el coneixement. I recollim algunes de les frases llegides en els successius anys en aquest bloc:

“Una nova oportunitat, una aposta per la recerca “(Jorge Diogène, investigador de l’IRTA, 25/09/2015)

“Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat” (Quim Bosch, gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador, 21/12/15)

“En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols” (Joaquim Bruna, catedràtic de Matemàtiques a la UAB, 16/09/15)

“L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu” (Javier del Campo, University of British Columbia. 08/09/15)

“Sense ciència no hi pot haver un país, una Catalunya amb un estat competent, no competitiu, a Europa” (Eudald Carbonell, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, 25/09/15)

“La recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població” (Jordi Font, Professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, 28/07/15)

“Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit” (Montserrat Daban, assessora a la Secretaria d’Universitats i Recerca, 22/07/15)

“Hem detectat un interès i una preocupació creixent dels darrers governs catalans per la recerca, per la seva promoció i suport, pel seu futur i, ara, un compromís perquè aquest àmbit estigui entre les prioritats del nou país que volem crear” (Martí Pumarola, catedràtic al Departament de Medicina i Cirurgia Animals de la UAB, 02/09/17)

“Cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País” (Jaume Miranda, director-fundador de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, 26/09/17)

Hem volgut manllevar aquestes frases d’alguns dels molts autors que han deixat les seves reflexions en aquest bloc. Ara no som ni on abans érem, ni on volem ser. Però sí que podria ser el moment de veure algun senyal.

Prioritzar la ciència és, com ens referíem a l’inici, donar-li un pes específic i rellevant al Govern. És evident que com més lluny ets dels nuclis de decisió i de les taules de govern, menor és la priorització. El tema no és només de diners. Es tracta d’entendre com funciona el coneixement, saber que la recerca, malgrat ser sector públic, no és una activitat que ha de ser mesurada amb els paràmetres habituals a l’administració. Que fer recerca és una activitat que no pot estar sotmesa als controls ex-ante propis i necessaris al sector públic. Que cal tenir una visió transversal del coneixement, com a generador de societats més informades, lliures i competitives. Que cal posar el coneixement al centre de l’agenda 2030, ja que el paper de la ciència per encarar els objectius de desenvolupament sostenible és cabdal. Els governs ho estan entenent.

Cap als anys 90 del segle passat es va començar de veritat a posar la recerca al centre de les polítiques de govern, amb un comissionat d’Universitats i Recerca. Després es va posar en marxa el DURSI, elevant la ciència a rang de conselleria. Després, algunes raons econòmiques i algunes lògiques de partit van situar Universitats i Recerca dins d’Economia, en línia directa amb el conseller, però amb una singularitat necessària per impulsar un sistema que, en el fons, té un cert grau de fragilitat. La línia directa es va perdre en certa mesura en passar dins d’Empresa. Cal anar endavant, mai enrere. La recerca ha de tenir un lloc propi i visible a la taula del Govern.

El lloc a l’Executiu no garanteix fer bé les polítiques. Aquests darrers anys a l’Estat la recerca era dins d’”Economia y Competitividad”, però amb un ministeri d’Hisenda que manava massa sobre les polítiques científiques. Érem nosaltres els del model de recerca d’èxit.

I ara? Ara, probablement ja no hi ha marge per una crear una conselleria de Ciència i Universitats (amb o sense Innovació). Però un instrument amb més recursos i més autonomia i capacitat de decisió seria una reveladora imatge de priorització. No ens hauríem de conformar amb menys.

Personal statement of thanks for the Premi Ciutat de Barcelona 2017

I also find it unacceptable that while I am receiving this award, elected members of the Catalan government and civil society leaders are being held in detention and that they and others are being threatened and prosecuted with draconian charges simply for standing up for basic rights through non-violent conduct.

Palmer.jpg
John Palmer

Text de regraciament per la concessió del Premi Ciutat de Barcelona 2017 en Ciències de la Terra i Ambientals, 15 de febrer de 2018:

I am honored to receive this award from the City of Barcelona. The recognition from a government body that citizen scientists can help solve the problem of mosquito-borne disease is important and I thank the Barcelona Institute of Culture and the members of the jury for their work and their decision. I am especially happy to see this recognition from the city that I have come to love as my adopted home. The efforts of tens of thousands of Mosquito Alert volunteers have vastly improved our ability to understand and manage disease vector mosquitoes in Barcelona and throughout the region. I hope it will soon be possible to harness this energy around the world to stop the spread of diseases that burden hundreds of millions of people and drive poverty.

I thank, above all, my family. The work I have put into this project has been shared by my wife, Mireia Artigot, and our children, Emma and Albert, who have made it possible for me to devote time to it, and who have entered the world of mosquitoes and citizen science along with me, giving me ideas, enthusiasm and love. This work has been shared also by my parents-in-law, Maria Golobardes and Manel Artigot, who have made me feel at home in Barcelona and dedicated endless time to caring for our children. And it has been shared by my parents, Penny and David Palmer, who spent much their lives helping me be a citizen scientist myself.

Although I am convinced citizen science can play an important role in solving many of the world’s problems, I am under no illusions that it will be sufficient on its own. Citizen science is not a substitute for government commitment and action on environmental protection, public health, and social inequality, or government funding for research. It cannot, on its own, solve the massive environmental challenges we face, the retreat by states from human rights and refugee protection, or the alarming slip towards authoritarianism and fascism in states around the world – including those with which I am most connected: the United States and Spain. What is needed in the face of these problems is not only citizen science but citizen engagement more broadly. We need people to stand up to governments and demand that their rights and the rights of others be respected – and we need governments to listen and respond with dialog instead of threats and violence. In that regard, I absolutely reject the Trump administration’s assault on world peace and nuclear disarmament, the environment, human rights, and democracy – and on truth and reason themselves. I also find it unacceptable that while I am receiving this award, elected members of the Catalan government and civil society leaders are being held in detention and that they and others are being threatened and prosecuted with draconian charges simply for standing up for basic rights through non-violent conduct.

John R. B. Palmer és becari Marie Curie en el Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració (GRITIM) de la Universitat Pompeu Fabra. Treballa en qüestions sobre demografia, dret i polítiques públiques relacionades amb la mobilitat i la migració humanes, la segregació social i l’ecologia de les malalties, i imparteix classes d’Economia de les Migracions al màster del GRITIM. La seva formació inclou ecologia (B.S., Cornell University, 1997), dret (J.D., Cornell University, 2003) i demografia (Ph.D., Princeton University, 2013). A més de la seva recerca ha dirigit projectes d’ajuda als refugiats a Bòsnia, Albània i Kosovo i ha treballat com a oficial de protecció de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats a Kosovo i Montenegro. També ha servit com a agent de dret, mediador i advocat per al U.S. Court of Appeals for the Second Circuit.