No passis de llarg

Vine a casa meva
encara que no et coneguin,
encara que no t’esperin,
i cura’ns les ferides
del mal que ens han fet,
del mal que ens hem fet,
del mal que els hem fet.

Roura.jpg
Pere Roura (UdG)

Llum de les nacions,
no passis de llarg
dels pobles marginats,
ignorats, menystinguts,
oprimits, perseguits,
reprimits, oblidats.

Fes-los insubmisos,
rebels, somniadors,
agosarats, perseverants,
generosos, solidaris.

Vine a casa meva
encara que no et coneguin,
encara que no t’esperin,
i cura’ns les ferides
del mal que ens han fet,
del mal que ens hem fet,
del mal que els hem fet.

Llum de les nacions,
no passis de llarg
del meu poble.

Bon Nadal!

Pere Roura Grabulosa (Sant Feliu de Pallerols, 1961) és Catedràtic de Ciència dels Materials a la Universitat de Girona. Llicenciat per la UB va fer la tesi doctoral sobre materials semiconductors a cavall entre la UB i l’INSA de Lyon. La seva especialitat és l’anàlisi tèrmica de materials. Actualment col•labora amb l’Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB) en l’optimització dels processos de síntesi de capes de superconductor d’alta temperatura.

La República de les llibertats

Tot el que ha passat abans i després de l’1 d’Octubre de 2017 pot considerar-se una revolució democràtica en tota regla. De fet, només podem adjectivar un moviment social de “revolucionari” si té com a objectiu principal aconseguir la llibertat. La “llibertat per ser lliures”, com matisa Hannah Arendt.

Foguet.jpg
Francesc Foguet

Malgrat les aparences, la revolució catalana no viu cap ensulsiada, sinó un punt de no retorn. La repressió exercida contra líders socials i polítics, l’ús de la violència policíaca l’1 d’Octubre, la persecució judicial de la dissidència, la manipulació informativa dels mitjans, la descaradura de la monarquia borbònica i la corrupció sistèmica dels poders fàctics han permès certificar, de manera categòrica si calia, que l’Estat espanyol viu una involució democràtica galopant. Les llibertats civils i polítiques hi estan més amenaçades que mai. Però l’ús de la força i de la imposició també han ferit profundament l’ànima dels catalans que saben que l’Estat espanyol és incapaç de buscar solucions polítiques a una qüestió política i que ha actuat –i actua– amb Catalunya com fa un imperi en declivi en relació amb una de les seves colònies díscoles.

Bona part de la societat catalana ha comprès que la repressió –denotadora de la feblesa d’un estat que no sap reconduir els problemes per la via política d’una manera oberta i democràtica– pot estabornir a curt termini, perquè resulta increïble a cop calent, però, a llarg termini, esdevé ineficaç i autodestructiva. Al segle vint-i-u, a Europa, no es poden posar traves a les llibertats i a la democràcia, ni limitar la possibilitat de debatre i, si cal, votar qualsevol assumpte que tingui una dimensió inequívocament política, com és el cas de l’autodeterminació.

Tot i els errors i desencisos, la mobilització de la societat catalana ha aconseguit que l’Estat espanyol mostri les seves vergonyes més impúdiques al món: la corrupció de les estructures de poder, la violència policial i jurídica injustificades, la tolerància envers la ultradreta o la vulneració dels drets més bàsics. També ha creat una inquietud creixent en els demòcrates europeus i d’arreu que han vist, estupefactes, com, a l’Estat espanyol, continua existint l’ombra allargada del franquisme, amb una deriva cada vegada més preocupant cap a l’autoritarisme. Ni la dreta ni l’esquerra espanyoles –com també s’ha posat de manifest– tenen un projecte de futur per a la pluralitat de l’Estat que aprofundeixi en els valors democràtics, sinó més aviat al contrari. El dogma de la unidad e indivisibilidad serveix de coartada per pervertir les lleis i laminar la democràcia.

Tot el que ha passat abans i després de l’1 d’Octubre de 2017 pot considerar-se una revolució democràtica en tota regla. De fet, només podem adjectivar un moviment social de “revolucionari” si té com a objectiu principal aconseguir la llibertat. La “llibertat per ser lliures”, com matisa Hannah Arendt al seu assaig La llibertat de ser lliures, inspirant-se en Henry David Thoreau. La capacitat d’autoorganització de la societat civil, demostrada l’1 d’Octubre i les jornades posteriors, va fer saltar totes les alarmes. A Madrid i a Barcelona. Perquè evidenciava que la societat catalana és capaç d’exercir la democràcia per la via directa i de reaccionar davant de les injustícies, sense esperar consignes polítiques de ningú.

Els drets civils i polítics no poden garantir-se en una monarquia decrèpita, ni en un estat que encara viu en un postfranquisme desinhibit; que no respecta la divisió de poders, bàsica en qualsevol democràcia real, i que incompleix sense cap rubor tant la Declaració Universal dels Drets Humans com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. La majoria de la societat catalana reclama més que mai una forma de govern nova: una república. És la diferència que hi ha entre ser súbdit i ciutadà, entre la plutocràcia i la democràcia, entre la infàmia i l’ètica, entre la submissió i la llibertat. El problema és que resulta molt difícil de gestionar un nou ordre i, sobretot, quan no es vol repetir una situació bis, com diria Manuel de Pedrolo. No es tracta només de la creació d’un nou d’estat, que ja és molt, sinó també de la configuració d’un nou sistema polític, que encara és més gros, és a dir, d’una república que tingui una idea nítida de llibertat.

Segons Hannah Arendt en l’assaig esmentat més amunt, “cada revolució passa primer per la fase de l’alliberació, abans de poder atènyer la llibertat, la segona fase i també la decisiva en la fundació d’una nova forma de govern i d’un nou cos polític”. La llibertat implica, naturalment, la “qüestió social”: no volem fer una República Catalana per continuar com fins ara, amb les inèrcies de sempre, sinó perquè el pastís de la riquesa estigui molt més ben repartit, la corrupció sigui esborrada del mapa, els més vulnerables tinguin cobertura social, els més grans puguin viure una vellesa digna o els més joves, si s’ho han guanyat, estudiïn en universitats públiques de qualitat, etcètera.

La República Catalana únicament podrà ser una realitat si la lluita persisteix, si no defallim. Les llibertats no es reclamen: es guanyen. Ens hi juguem molt. Ens hi va la democràcia de debò. Com totes les revolucions, la catalana ha esdevingut irreversible. Ara tenim el deure d’aprofundir en la República i instaurar una nova forma de govern que sigui més justa, més solidària, més humana. Els qui han d’assumir la responsabilitat d’aquest moment històric han de disposar del tremp moral, la dignitat ètica i la gosadia política necessàries per convertir-se en els fundadors d’un nou país en què els drets civils i polítics com a pràctica quotidiana –la llibertat de ser lliures– siguin fonamentals.

Publicat a Núvol. El Digital de Cultura, 29.11.2018

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Ajudem a fer néixer la República catalana!

Em proposo de fer algunes reflexions i alguns comentaris referents a la manera com entenc que nosaltres (totes i tots) podem ajudar a fer realitat la tan desitjada República catalana al servei de les persones

 Puig.jpg
Pep Puig

Dies enrere, llegia un escrit en què l’autor, arran de les crítiques que se solen fer a les persones que han assumit una responsabilitat política de govern, es demanava si nosaltres havíem fet la nostra feina. I responia que no: ‘Nosaltres vam fallar més que no pas ells. […] Els polítics electes van complir la paraula d’organitzar un referèndum i declarar la independència després. Per a sorpresa de molts, això van fer. I tal dia com avui, la immensa majoria dels membres d’aquell govern valent els tenim o tancats a la presó o a l’exili.’

Atesa la greu situació que vivim a Catalunya, em ve també a la memòria la coneguda frase pronunciada pel malaurat John F. Kennedy: ‘Don’t ask what your country can do for you, but what you can do for your country’. (‘No et demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.’)

Per això, em proposo de fer algunes reflexions i alguns comentaris sobre la manera com entenc que nosaltres (totes i tots) podem ajudar a fer realitat la tan desitjada República catalana al servei de les persones, i que, a la vegada, respecti els sistemes naturals.

Els humans, per sobreviure, necessitem alimentar-nos, respirar, beure i aixopluc i feina dignes. A més a més, si volem viure bé, necessitem disposar d’energia, perquè qualsevol activitat que fem avui, des que ens llevem fins que anem a dormir, requereix energia. La societat en què vivim estaria paralitzada sense energia. Perquè tot rutlli sense fer malbé els sistemes ecològics, que són la base sobre la qual floreix la vida, hem de parar atenció a la manera com ens alimentem, què mengem, com i què respirem, com i què bevem, com vivim i on, com treballem i quina feina fem, de quina energia disposem i com la fem servir i on van els diners que esmercem quan comprem els béns i serveis i a qui beneficien aquests diners.

Per una altra banda, fixeu-vos que, des de fa algunes dècades, el sistema dominant ja no ens considera pas això que som: persones. Ens ha posat una llufa i ens diu que som ‘consumidores’. Sí, ens fa ‘consumidores’ de tota mena de béns i serveis que la societat basada en un sistema de producció industrialista-productivista-consumista posa a la nostra disposició (sempre que tinguem diners per a comprar-los, és clar). Un sistema que practica un extractivisme ecocida (destarota els sistemes naturals) i culturicida (destrueix cultures), que malbarata els béns comuns per convertir-los en riquesa monetària, la qual se l’apropia una ínfima minoria de la societat que en reparteix les engrunes a la resta.

I moltes vegades, amb les nostres accions quotidianes ajudem a reproduir aquest sistema injust i insolidari. Aquesta mena de ‘desenvolupament’, de ‘progrés’, ens ha anat fent estranys a la nostra terra i aquesta estranyesa ha estat interioritzada per moltes persones que conformen la nostra societat. En una frase del film Matrix es deia ben clarament: ‘Has de comprendre que la majoria d’aquestes persones són encara part del sistema i que això les converteix en els nostres enemics. Has de comprendre que la majoria de la gent no està preparada per ser desconnectada. I molts d’ells són tan inerts, tan desesperadament dependents del sistema, que lluitaran per protegir-lo.’

Què podem fer? Primer de tot, sortir de la bombolla i despertar a la realitat, tot adonant-nos de quins són, i on, els sistemes de domini que ens tenen tenallats i que ens impedeixen d’actuar. En segon lloc, practicar la resistència enfront de tots els sistemes de domini. I en tercer lloc, innovar en les relacions personals i entre les persones i els sistemes naturals.

No hi ha receptes màgiques per a construir una república del segle XXI que estigui al servei de les persones i que respecti els sistemes naturals.

Però podríem començar per demanar-nos: què mengem i on ens proveïm de menjar? Quin aire respirem? Quina aigua bevem? On fem vida? On treballem? On tenim els estalvis? Quina energia fem servir? On van els nostres diners quan ens proveïm de béns i serveis? La resposta a aquestes preguntes ens farà veure si les nostres accions entorpeixen el camí cap a la República catalana, tot mantenint les estructures de poder que ens paralitzen, o fan planer el camí cap a una República del segle XXI.

És evident que la República catalana no es podrà basar solament en els principis republicans de segles passats: llibertat, igualtat i fraternitat. Els desafiaments que tenim davant al segle XXI són immensos: dels ecològics (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, destarotament de molts cicles ecològics bàsics, etc.) als socials (creixents desigualtats, distribució injusta de la riquesa, apropiació en poquíssimes mans dels béns comuns, etc.). Molts d’aquests desafiaments no existien quan van néixer les repúbliques heretades del passat i que avui coneixem.

Com que una gran part de la població de Catalunya manifesta la voluntat d’autodeterminar-se políticament, comença a ser hora que les persones ens anem autodeterminant a escala personal, perquè sense una massa crítica de persones que s’hagi autodeterminat personalment, serà molt difícil d’arribar a autodeterminar-nos com a poble. I això vol dir decidir-se a respondre a les preguntes que s’exposaven més amunt, de manera que la resposta que hi donem i la pràctica ajudin a fer néixer i créixer la República que volem.

Podríem sintetitzar-ho tot plegat amb aquella dita ancestral: ‘Si no fas allò que penses, acabes pensant allò que fas.’ Posem-la en pràctica, doncs, tot autodeterminant-nos i arrenglerant allò que fem amb allò que pensem. De ben segur que, d’aquesta manera, contribuirem a fer realitat una República del segle XXI en pau amb la natura i en pau amb les cultures.

Article publicat a Vilaweb el 7 de desembre de 2018

Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona

El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya

L’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Covenant on Civil and Political Rights de les Nacions Unides, és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural.

 LGRC.jpg
Lluís Garcia i Roser Cussó

A Carles Viver i Pi-Sunyer

Introducció

Els redactors de constitucions espanyoles fan trampes clarament intencionades. Llevat de la primera constitució, la bonapartista de Baiona (7 juliol 1808), a partir de la segona, la borbònica de Cadis (19 març 1812), miren de fer «la quadratura del cercle del principi de la sobirania», afirmant alhora, i sense cap contradicció ni restricció, el principi sobirà de la Revolució Francesa i la sobirania del rei per dret diví. Una autèntica quimera política: conjuminar el «dret diví» del monarca, típic de l’Antic Règim, amb el de la sobirania nacional, propugnat per la Revolució Francesa. Podem llegir al començ de la Constitució de Cadis:

«DON FERNANDO SEPTIMO, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas».

I immediatament s’especifica: «Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales».

I més endavant s’introdueix el «dret diví»: «Art. 168. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad». És a dir, el rei, el cap suprem de l’estat, de les forces armades (exèrcit i marina) i designador de tots els ministres, dels jutges i de tots els càrrecs governants, és una persona per damunt de totes les altres, perquè el seu poder vindria directament de déu.

Aquesta excepcionalitat divina, fora dels «mortals», també és proclamada a la constitució espanyola de 1837: «Art. 44. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1845: «Art. 42. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de1856, que no fou promulgada: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1869: «Art. 67. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I al projecte de constitució del 1876: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable».

I és la constitució monàrquica de 1978, la de la «transició o disfressa» franquista, la que dessacralitza el rei, si bé continua fora dels ciutadans comuns i «mortals»: «Art. 56.3. La persona del Rey es inviolable».

També la constitució espanyola del 1978 conté trampes que afecten directament els drets col•lectius dels catalans.

El tema «colonial»

Sovint des de Madrid hom ha manifestat que el dret a l’autodeterminació només és aplicable a les colònies i atès que, segons la Constitució espanyola de 1979, el Regne d’Espanya no en té, de colònies, la dita constitució no el reconeix explícitament. Emperò:

a) Moltes de metròpolis ni usaven ni usen el qualificatiu de colònia per a territoris que realment n’eren o encara en són, de colònies. En el cas del Regne d’Espanya, abans anomenat Regne d’Espanya i Índies, Argentina, Cuba i d’altres molts territoris americans i asiàtics eren realment colònies, si bé no eren anomenades així, contrariant històricament l’emfàtic ús que actualment fan a Madrid de l’expressió d’un passat Imperio Espanyol que suposa una metròpoli i diverses colònies, expressió falsa i calcada de l’Imperi Francès o l’Imperi Britànic que sí que n’eren, d’imperis.

b) En temps ja no imperials, diversos moviments nacionalistes promogueren la independència de les províncies espanyoles de Fernando Poo i de Río Muni, independència que aconseguiren de Madrid mitjançant un referèndum celebrat l’11 agost 1968 sota la supervisió de les Nacions Unides. Un 63 % de l’electorat votà per constituir-se en un nou estat sobirà sota el nom de República de Guinea Equatorial.

No tengué la mateixa solució democràtica la província del Sàhara Espanyol, on els moviments nacionalistes, especialment el Front Polisario, foren brutalment reprimits, amb morts i tortures, per les autoritats de Madrid. Tanmateix el Regne d’Espanya sota la pressió de la Marxa Verda (16 octubre 1975), una invasió de 350.000 marroquins civils desarmats, evacuà i abandonà amb total impotència la província en favor del Regne del Marroc i de la República Islàmica de Mauritània. El 14 novembre 1975 s’acordà a Madrid aquesta cessió territorial, acord que no ha estat mai reconegut per les Nacions Unides, perquè implicà una solució militar i no un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí. El 26 febrer 1976 quan els darrers soldats espanyols abandonaven la ja no província espanyola del Sàhara, el Front Polisario proclamava la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica, actualment instal•lada dins el territori contigu de la República Democràtica Popular d’Algèria.

Madrid, contràriament al cas de la molt rica, en recursos naturals, província espanyola del Sàhara, no tengué mai la pretensió de conservar a ultrança la també província espanyola d’Ifni, immersa en un intermitent i llarg conflicte militar pràcticament amagat, sense declaració prèvia de guerra, entre el Regne d’Espanya i el Regne del Marroc. Finalment el Tractat de Fes (4 gener 1969) la província espanyola d’Ifni fou cedida al Regne del Marroc.

c) Segons l’historiador Jaume Sobrequés, Catalunya és una colònia del Regne d’Espanya perquè empíricament compleix tots els requisits per a esser declarada colònia: 1. L’exèrcit de la metròpoli ocupa sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. 2. La potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. 3. La potència ocupant organitza l’espoli econòmic de la colònia. 4. La potència colonitzadora mira de trobar i promou, a l’interior de la colònia, organitzacions polítiques, socials o econòmiques favorables a la metròpoli. 5. Els colonitzadors miren d’anorrear la llengua i la cultura de la colònia.

El Regne d’Espanya i Índies, actualment reduït a simple Regne d’Espanya (tot i que no ocupa tota la península anomenada Hispania des del temps dels romans), és potser l’entitat política amb menor atractiu de totes les grans entitats polítiques aglutinadores, per bé o per mal, del planeta. El dit regne ha perdut des de l’any 1800 14.654.329,30 km2 de territori que havia dominat. Com a termes de comparació, tenim les extensions territorials actuals de la Unió Europea 4.324.782 km2 (incloent-hi el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord: 243.610 km2), la República Popular de la Xina 9.596.961 km2, els Estats Units d’Amèrica 9.826.675 km2 i la Federació Russa 17.125.200 km2.

La qüestió del «jus cogens»

És clara la intenció de Madrid d’esquivar, en temes fonamentals, el dret internacional públic. Potser, tractant-se del Regne d’Espanya, seria més escaient dir que Madrid toreja l’obligació se servar el dret internacional d’obligat compliment o jus cogens.

Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» a l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

És evident que l’«oblit» de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, haver afirmat a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Aquesta imposició de l’espanyol, dit «castellano», a un territori polític plurilingüe, on fins i tot el programari dels telèfons mòbils demanen quina llengua cal usar («espanyol, euskara, català, galego», implica reconèixer que no «Todos los españoles» saben espanyol sinó que l’han d’aprendre. I encara l’art del primer «toreador», el cap de l’estat, del Regne, el rei Juan Carlos de Bourbon, qui proclamà solemnement el 23 abril 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Així, segons el rei Bourbon, la coerció de saber espanyol és un acte molt lliure, libèrrim.

Si el lector d’aquest escrit no és constret a parlar una llengua diferent de la pròpia i nativa, pot fer-se una idea de la gravetat de la imposició lingüística si la constitució espanyola hagués volgut imposar la religió catòlica com a obligatòria, «oblidant» la religió en la transcripció de l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, lengua, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

Així podrien afirmar, sense incórrer en cap tipus de discriminació, «La religión católica es la religión cristiana oficial del Estado». I d’ací: «Todos los españoles tienen el deber de profesarla y el derecho a propagarla» sense incórrer en cap tipus de contradicció legal.

Aquestes filigranes constitucionals de suprimir qualque mot, serien molt difícils de fer per restringir o tergiversar el dret a l’autodeterminació. Madrid té raó quan afirma que el dret a l’autodeterminació no està explícitament reconegut dins la constitució espanyola, però «obliden» que el Regne d’Espanya ratificà sense cap reserva (BOE núm. 103, de 30 abril 1977), el dret a l’autodeterminació contingut al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR o International Covenant on Civil and Political Rights) de les Nacions Unides, acordat a Nova York el 19 desembre 1966. I el ratificà abans, fins i tot, de confegir la constitució espanyola vigent actualment, aprovada en referèndum el 6 desembre 1978 i sancionada pel rei Juan Carlos de Bourbon el 27 desembre 1978. Un «oblit», doncs, intencionat i no gens casual, perquè l’article 96.1 de la constitució espanyola disposa que «Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional». Així, doncs, no podent trastocar el redactat del dret a l’autodeterminació, suprimint alguns mots o tergiversant-ne expressions, optaren, els redactors de la constitució, per no citar-lo directament, perquè el pacte ICCPR és ben clar:

«Article 1

1. All peoples have the right of self-determination. By virtue of that right they freely determine their political status and freely pursue their economic, social and cultural development.
2. All peoples may, for their own ends, freely dispose of their natural wealth and resources without prejudice to any obligations arising out of international economic co-operation, based upon the principle of mutual benefit, and international law. In no case may a people be deprived of its own means of subsistence.
3. The States Parties to the present Covenant, including those having responsibility for the administration of Non-Self-Governing and Trust Territories, shall promote the realization of the right of self-determination, and shall respect that right, in conformity with the provisions of the Charter of the United Nations».

Els redactors de la constitució espanyola, no podent torejar i afaitar un text tan llarg i clar, decidiren, simplement, d’escamotejar-lo. L’article 10.2 que afirma solemnement que el Regne d’Espanya accepta i acata tota la legislació internacional, el jus cogens, és la tapadora d’un joc de mans: citen i trastoquen, com hem comentat, la Declaració UDHR, i no citen l’altre document de les Nacions Unides que conjuntament amb la Declaració són el bessó fonamental del jus cogens: el Pacte ICCPR. Els dos textos, conjuntament, són coneguts com a Pactes Internacionals de Drets Humans o Pactes de Nova York. I justament el dret a l’autodeterminació, contingut als Pactes, és el principi cardinal del dret modern internacional, superant l’obsolet «dret de conquesta», la llei internacional usada per les monarquies i d’altres entitats polítiques fonamentades en la llei de la «gràcia de déu», potser el veritable fonament del Regne d’Espanya i Índies i del seu successor el Regne d’Espanya. Remarquem que el nom estrictament geogràfic de Regne d’Espanya i Índies avala l’error geogràfic del «descobridor» Colom, qui sempre pensà que havia arribat a la Índia i no pas a un continent fins llavors desconegut per als europeus, Amèrica.

El punt 2 de l’article 1 del Pacte ICCPR, igual que el punt 3 del citat Sobrequés, és el quid de la qüestió: els humans, animals vertebrats territorials, viuen dels recursos d’un territori que els cal dominar. Certament el punt 1 del Pacte és molt important «humanament» parlant, autoorganització del grup, llengua i cultura, però allò rellevant i substantiu, com «animals territorials», és l’economia: els recursos del territori. «In no case may a people be deprived of its own means of subsistence». Els països hispans d’Amèrica, considerats, segons el moment històric, virregnats o províncies com els peninsulars, se separaren violentament del Regne d’Espanya i Índies, no per tenir unes llengües, cultures i institucions diferents a les espanyoles peninsulars, sinó per l’espoli que de llurs territoris feien els espanyols de Madrid, perquè nacionalment, «humanament», tan espanyols eren els de Madrid com els d’Amèrica. Encara ara, independents i sobirans, els «espanyols» americans continuen, malauradament, amb la mateixa cultura econòmicament depredadora basada en l’espoli, amb cobdícia i sense miraments de cap casta, dels autèntics propietaris humans dels territoris ocupats: els indígenes, els indis americans. En breu, la part europea del Regne d’Espanya i Índies, la major part de la península dita Hispania pels romans, vivia a costa de l’espoli de les Índies. I els assentaments espanyols a Amèrica, els autors locals de l’espoli, continuaren i continuen sotmetent els indis a l’espoli de llurs territoris, com les metàstasis d’un càncer definitivament instal•lades dins tots els «òrgans» de les Índies.

En conclusió, l’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Pacte ICCPR és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural. Són els punts 2, 4 i 5 d’en Sobrequés. Per al Regne d’Espanya, Catalunya és una societat i un territori a explotar, no una plena i diferenciada cultura humana, una nació, i atès que en treu molt de benefici econòmic defensarà la seva possessió com defensà el ric territori del Sàhara, i no com abandonà Ifni militarment o Río Muni amb un referèndum. Caldrà una gran marxa de més de 350.000 persones desarmades, perquè Catalunya sigui lliure.

Article publicat a Rellevant.cat el 27 de setembre de 2018 i a L’Unilateral el 2 d’octubre de 2018

Lluís Garcia Sevilla és llicenciat i doctor en Medicina, professor emèrit de psicologia mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques. Roser Cussó és professora a la Université de Paris 1 Panthéon-Sorbonne, Institut d’Étude du Développement Economique et Social (IEDES). Treballa en història i sociologia de les estadístiques elaborades per les organitzacions intergovernamentals i supranacionals, així com sobre l’activitat tècnica internacional i transnacional en general. Les àrees principals de recerca són la població, l’educació i l’economia. Està interessada sobre tot en l’impacte de la producció quantitativa en el debat públic i en la transformació de la presa democràtica de decisions.

Vaga de fam

DENUNCIEM:
el bloqueig a la justícia europea que el Tribunal Constitucional ens imposa

 Jordis.jpg.jpg

L’accés als tribunals sense dilacions ni traves innecessàries és un dret que tota persona té. Dificultar l’exercici d’aquest dret amb plenes garanties i en condicions justes pot comportar perjudicis i danys irreparables a drets fonamentals.

La causa que l’Estat espanyol instrueix al voltant del Referèndum de l’1 d’octubre evidencia un munt d’afectacions dels nostres drets fonamentals, entre ells el de la presumpció d’innocència, la llibertat, els drets polítics i el d’un procés judicial amb totes les garanties. Les vulneracions del Conveni Europeu de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics són ben visibles en moltes de les resolucions que tant el Tribunal Suprem com l’Audiència Nacional han dictat contra nosaltres des del 16 d’octubre del 2017, data en què es van produir les primeres ordres de presó preventiva.

La nostra determinació per tenir un procés i un judici justos segueix més viva que mai. No hem deixat de recórrer judicialment totes aquelles vulneracions que els tribunals espanyols han infringit contra els nostres drets. Però són els tribunals internacionals, i en particular el Tribunal Europeu de Drets Humans, on avui dipositem la confiança per rebre justícia.

El Tribunal Constitucional, però, ens imposa el bloqueig per accedir a la justícia europea. L’acció del TC és tan simple com indissimulada: admetre a tràmit el 100% dels nostres escrits d’empara per, posteriorment, no resoldre’n cap.

D’acord amb les dades oficials del TC, els escrits d’empara admesos es mouen entre un 1% i un 1,5% del total dels presentats. En el nostre cas se n’admeten el 100% per, seguidament, oblidar-los en un calaix. La legislació espanyola (Llei d’enjudiciament criminal) i la doctrina del mateix Tribunal Constitucional estableixen que els recursos contra els escrits de presó provisional han de gaudir de tramitació preferent i s’han de resoldre en un termini màxim de 30 dies. El primer recurs d’empara acceptat a tràmit pel Constitucional contra l’ordre de presó provisional decretada per l’Audiència Nacional es va presentar el 22 de novembre del 2017, fa més de 365 dies. Una demora injustificada i més quan tenim ben viu el record de resolucions exprés que el Tribunal Constitucional ha fet en diverses ocasions, on ha arribat a reunir-se en cap de setmana i amb només 24 hores després de ser requerida la seva intervenció.

Manifestem la necessitat d’un Tribunal Constitucional imparcial i diligent, que no obstaculitzi l’exercici dels nostres drets. Denunciem el bloqueig que de facto el Tribunal Constitucional espanyol ens imposa per accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Ens reafirmem en la nostra determinació, d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans, a exercir amb plenitud de drets la nostra defensa. No renunciarem mai a un judici just.

No demanem al Constitucional cap tracte de favor. Però tampoc no acceptem passivament cap discriminació ni dilació injustificada. La qüestió ni tan sols és que es dictamini al nostre favor, sinó simplement que es desbloquegin (inadmetin o desestimin) els recursos d’empara presentats. Només així es desbloquejarà la via per accedir a la justícia europea. Som conscients que com més s’endarrereixi el nostre accés al Tribunal Europeu de Drets Humans més s’endarrerirà la recuperació de la nostra llibertat.

Denunciem el bloqueig a la justícia europea que el Constitucional ens imposa. I ho fem amb tota la força i dignitat d’una acció amarada en la no-violència. Una de les poques protestes legítimes que el fet d’estar empresonats ens permet: la vaga de fam.

No ho fem contra ningú sinó a favor de remoure consciències i voluntats per impedir que s’assumeixi com a normal allò que no ho és. El funcionament irregular del Tribunal Constitucional és d’una gravetat sense matisos en un Estat de Dret. I això ha d’interpel•lar tots els demòcrates pensin com pensin.

Demanem l’atenció i el suport de totes les persones demòcrates de Catalunya, Espanya, Europa i el Món. Convidem a preservar l’actitud cívica i pacífica que tan forts ens ha fet al llarg d’aquests anys. Instem a donar nova volada a la “revolució dels somriures” a través dels actes que els propers dies i setmanes es continuaran celebrant a Catalunya en forma de concentracions, sopars grocs i concerts. I demanem també que la nostra vaga de fam no alteri l’esperit ni les trobades de celebració que aquestes dates properes al Nadal i a Cap d’Any comporten per a la immensa majoria de nosaltres.

Agraïm, finalment, la solidaritat de totes les dones i de tots els homes que se senten interpel•lats i compromesos en la defensa efectiva dels drets i les llibertats, personals i col•lectius.

Junts i dignes fins la llibertat!

Jordi Sànchez i Jordi Turull
Lledoners, 1 de desembre del 2018.

Podeu adherir-vos a aquesta denuncia al web DENÚNCIA

Que obeeixin ells!

El règim s’ha cansat de jugar al gat i la rata del blindatge versus segrest de competències i ha permès el cop d’estat de 2010, a partir del qual el Tribunal Constitucional pot modificar estatuts o qualsevol llei, altres tribunals poden designar o vetar presidents autonòmics i un simple jutge de primera instància pot anul•lar directament una llei autonòmica.

 Lluis.jpg.jpg
Lluís de Yzaguirre

Vaig acabar un article recent en aquest mitjà parafrasejant la frase “Que inventen ellos” que dóna títol en aquest article. Hi defensava la idea que ens perjudiquem quan li diem al món que potser algun dia desobeirem les lleis espanyoles; això ens perjudica perquè ajuda a ocultar el fet més dramàtic: que el règim espanyol fa anys que se salta totes les lleis de tots els nivells jeràrquics en tot allò que ateny Catalunya, quan en realitat només caldria que Espanya respectés l’article 96 de la seva Constitució, amb això ja podríem passar a negociar el repartiment d’actius i passius.

Avui vull reblar la idea que són ells qui han de començar a obeir les seves lleis, i ho faré posant el punt de mira en el fet que aquesta desobediència ha format part –des del començament– del transicionisme, aquesta roda de hàmster que ens havia de dur a la democràcia però ens ha mantingut donant voltes sense sortir del franquisme.

Per als que troben excessiu considerar que la dictadura actual és el perllongament de la dictadura franquista, explicaré el meu punt de vista: del franquisme, que gaudeix de salut, jo n’he conegut les tres etapes fins ara:

1. El franquisme preconstitucional, que menystenia obertament la democràcia;

2. el franquisme constitucional, des del 1978, que adopta un simulacre de democràcia per tal de poder ser admès al que anomenàvem Mercat Comú i

3. El franquisme postconstitucional, des del 2010, quan el Tribunal Constitucional va decidir carregar-se la Constitució (articles 2 i 152.2) i l’estatutet, davant la passivitat còmplice de tots els partits del règim.

Podríem distingir subetapes: per exemple, el primer franquisme era molt més salvatge abans del 1963 (quan era l’exèrcit qui s’encarregava dels dissidents amb judicis “sumarísimos”) que un cop se’n va encarregar un tribunal d’excepció “civil”, el TOP, que és com es deia llavors l’Audiencia Nacional.

Una carta recentment coneguda (que un presumpte criminal de lesa humanitat, reclamat per l’Argentina, va enviar el 1981 a un col•laboracionista català) demostra que ja llavors els preocupava que l’autogovern pogués arribar a ser mínimament efectiu. L’article 145 de la Constitució vigent a Espanya demostra nítidament que va ser concebuda i redactada contra els Països Catalans i la manera com s’han gestionat durant el franquisme constitucional les discrepàncies entre el nostre Govern i el de la metròpoli evidencia un pla preconcebut que aquí només podré esbossar.

Durant el franquisme constitucional, qualsevol via valia per a laminar l’autogovern: denegació o bloqueig de transferències, asfíxia econòmica que n’impedeix l’execució o, principalment, recentralització encoberta per la via del 150.3, recurs sistemàtic en un Tribunal Constitucional dissenyat com a arma de destrucció autonòmica …

No té res a veure amb el franquisme postconstitucional, quan el règim s’ha cansat de jugar al gat i la rata del blindatge versus segrest de competències i ha permès el cop d’estat de 2010, a partir del qual el Tribunal Constitucional pot modificar estatuts o qualsevol llei, altres tribunals poden designar o vetar presidents autonòmics i un simple jutge de primera instància pot anul•lar directament una llei autonòmica.

Afirmo que el franquisme va tenir des de l’inici de l’etapa constitucional la voluntat de combatre l’autogovern instrumentalitzant el TC. En què em baso? En com es va redactar la llei que en regula el funcionament. Aquesta llei és anticonstitucional perquè, en permetre pròrrogues, subverteix la necessitat de consens exigit per l’article 159.1. Reproduiré un fragment d’un article (F. Santaolalla, 2010, El problema de la renovación de los órganos constitucionales, Revista de Derecho Político, 77: 73-103) gens sospitós de sobiranisme catalanòfil (l’autor, Fernando Santaolalla López era “Letrado de las Cortes Generales, Profesor Titular de Derecho Constitucional de la Universidad de Alcalá”) escrit el 2009, abans del cop d’estat que va donar pas a l’etapa postconstitucional del franquisme:

Lo que sí sufre grave quebranto y merece el consiguiente reproche es la vulneración de claros mandatos constitucionales, como son los relativos a la duración de órganos constitucionales mediante la prorogatio de la que venimos hablando. No se hiere el principio de independencia pero sí el de legalidad o constitucionalidad (artículo 9 de la ley fundamental), que, como recientemente recuerda Albrecht Weber, es elemento capital, sine qua non del Estado de Derecho.

Resulta ciertamente inquietante que el legislador, llamado a dar ejemplo en el cumplimiento de la legalidad, se permita infracciones tan evidentes de la Constitución y leyes básicas. Es una actuación deslegitimadora del Parlamento y, siendo éste pieza clave del edificio constitucional, su deslegitimación corre el riesgo de extenderse a todo el edificio.

dimissió d’una membre catalana del Consejo General del Poder Judicial, el qual designa dos dels dotze membres del TC. I per a entendre que l’etapa constitucional del franquisme es va dissenyar gatopardescament cal tenir en compte que el mecanisme per a burlar la Constitució es pot dir que ve de fàbrica, perquè es va aprovar tan aviat com va ser possible; el 1979 ja estaven concretant com desvirtuar el TC, com explica el mateix article:

Por su parte, la Ley orgánica 2/1979, de 3 de octubre, del Tribunal Constitucional, conduce a la misma conclusión. No hay mención expresa o tácita de prórroga o prolongación en el apartado 1 de su artículo 17. Por eso, al igual que en el caso del CGPJ, la previsión de notificación de la necesidad de renovación con cuatro meses de anticipación supone que la ley se ha preocupado de disponer lo necesario para que el mandato de nueve años se cumpla necesariamente. Es difícil entender en caso contrario un plazo no precisamente reducido como el de cuatro meses. Esto apunta a una renovación no postergable.

Es el apartado 2 de este artículo 17 (Los Magistrados del Tribunal Constitucional continuarán en el ejercicio de sus funciones hasta que hayan tomado posesión quienes hubieren de sucederles) el que viene a legalizar un posible retraso en la renovación del Tribunal. De hecho constituye la (endeble) base legal con la que se ha querido justificar los enormes retrasos padecidos.

Pero como ninguno de estos dos apartados puede entenderse aisladamente, sino combinadamente, hay que admitir que el 1 no puede significar que toda prolongación, por pequeña que sea, resulte inconstitucional, pues a ello se opone el 2. A su vez el retraso que admite este último, visto el espíritu del apartado 1, debe interpretarse estrictivamente, como un retraso acaso más relacionado con la toma de posesión que con la designación propiamente dicha. Al igual que en el caso del CGPJ se trataría de retraso de días o semanas, situación en absoluto parangonable con las prórrogas de facto mencionadas al principio. Un retraso mayor podría admitirse de concurrir un hecho extraordinario, como estar disueltas las Cámaras en el momento en que procede la renovación. Pero otros retrasos no parecen amparados.

Al comte de Romanones (aquell genocida que féu aprovar el 1902 un decret per a poder expulsar de la docència i privar de pensió els mestres que ensenyessin en català) se li atribueix la frase “Haga usted las leyes y déjeme a mí los reglamentos”. Ve a dir que és compatible un funcionament obscur i dictatorial de l’estat amb una façana formosa de lleis plenes de bona voluntat. Llegiu-vos els articles 128, 35 o 47 de la constitució borbònica i potser us demanareu, com li succeí a una parlamentària ignorant del PP, si no és la constitució de la República Democràtica Alemanya (la comunista!), però mai podreu pensar que tingui res a veure amb el que portem vivint aquests 40 anys de processisme transicionista.

El franquisme ha perpetuat el seu poder gràcies a tenir-ho tot atado y bien atado, amb les esquerres borbòniques fent de ximples útils de la roda transicionista. Als franquistes no els treia gens el son el que pogués dir la Constitució ni cap llei, tenen la clau de volta amb el Tribunal Constitucional perfectament controlat i la judicatura franquista tunejada de democràtica gràcies a la rendició dels demòcrates. “Haga usted las leyes y déjeme a mí los tribunales”. En els darrers anys, al règim se li ha acabat la paciència i ha optat per vulnerar totes les lleis, tots els procediments i tots els pactes internacionals, però durant l’etapa constitucional va actuar d’una manera que evidencia que no tenien cap intenció de deixar-nos aixecar el cap.

Comença a ser hora de respondre’ls, a tots aquests mandataris internacionals que diuen que la carpeta catalana s’ha de resoldre en el més estricte respecte a la Constitució, que comencin per reclamar a la dictadura borbònica que obeeixi el seu article 96.

Publicat a L’Unilateral, 3 octubre 2018

Lluís de Yzaguirre i Maura és Doctor en Filologia i Professor Titular d’Universitat, del Departament de Traducció i Filologia de la Universitat Pompeu Fabra. Adscrit a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques i cap de la Unitat de Recerca en Enginyeria Lingüística (IULA-UPF). Professor als cursos de tercer cicle de l’IULA, d’estàndard oral als estudis de Comunicació Audiovisual, i de Tradúctica a la Facultat de Traducció i Interpretació

La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme

Hem de deixar de parlar de la desobediència que fins ara no ens hem atrevit a exercir i hem d’explicar-li al món la desobediència dels sequaços de Felipe VI, posant èmfasi en una desobediència en particular, la de l’article 96 de la Constitució Espanyola del 1978

 Lluis.jpg.jpg
Lluís de Yzaguirre

En aquest país (i a cals veïns), els que desobeeixen totes i cadascuna de les lleis es pengen la medalla del respecte a la legalitat i els que ens vam cagar a les calces quan tocava desobeir anem fanfarronejant de desobedients per a facilitar-li les coses a l’enemic. La gent d’ordre diu que anirà “de la llei a la llei”, fórmula que té el toc d’hipocresia que li escau. I la gent de desordre, els de capgirar-ho tot, parlen sense embuts de desobeir les lleis espanyoles (i alguns fins i tot ho fan de manera simbòlica).

L’Europa dels mercaders en pren nota. I diu que sí, que fem bé de demanar democràcia, però que no podem seguir saltant-nos les lleis, que és el relat fals que ven la dictadura borbònica i que a ells els interessa comprar. El compren amb la consciència tranquil•la, perquè nosaltres mateixos contribuïm a l’engany amb la nostra incontinència verbal: quan has de marxar de casa del maltractador, no ho avises mesos abans. Fas les maletes d’amagat i, al darrer moment, te’n vas. Sense haver-te’n vantat abans.

El règim franquista pensava, fa uns anys, que ens aturaria amb l’argument de la democràcia: «d’acord, votem; com que som molts més, mai no sereu independents». Fins que algú els ha fet entendre que a Escòcia no van votar tots els britànics ni el Brexit el vam votar tots els suposats ciutadans europeus.

Llavors els feixistes van subvertir el principi de legalitat, que ha d’emanar de la democràcia, i van empescar-se allò que no hi ha democràcia si no és dins la llei. I li diuen al món que nosaltres ens hem saltat la llei —que és justament el que no han deixat de fer ells en tot el que ateny Catalunya.

L’independentisme ha d’explicar als nostres potencials aliats que sota la dictadura borbònica no hi ha estat de dret: no hi ha separació de poders, els catalans no som iguals davant la llei, el cap de l’estat no és escollit per la sobirania popular, hi ha «dret penal de l’enemic» que veu violència en el pacifisme i no veu les agressions feixistes, no hi ha llibertat de premsa sinó mitjans d’intoxicació del règim, complementats amb la censura i persecució político-policial a les xarxes socials, hi ha policia política que fabrica inculpacions i proves falses i, evidentment, cal insistir en l’existència de presos polítics i exiliats.

O sigui que això va de democràcia. De la que manca en un estat on el Tribunal Constitucional té capacitat legislativa des del 2010 i executiva des del 2015, a la manera del Consell de Guardians de la Revolució Islàmica a l’Iran.

Però no n’hi ha prou. Tot allò que arribarà als tribunals europeus d’ací a vuit o deu anys, ho hem de fer conèixer ja avui als països que senten simpatia per la nostra causa (tant si la veuen com una causa d’alliberament nacional com si hi veuen un contenciós pels drets individuals): hem de preparar un memorial de greuges que inventariï els centenars d’il•legalitats que s’han comès contra la causa catalana, violacions de les lleis de la pròpia dictadura per part dels successius governs espanyols, per part de la judicatura (mai gosaria dir-ne justícia) i per quasi tot l’arc parlamentari.

La desobediència més clamorosa en aquest contenciós és la de l’article 96 de la Constitució borbònica, que govern i parlament espanyols han conculcat cada vegada que ens han negat el dret d’autodeterminació. Aquesta desobediència és especialment transcendent, perquè la ratificació espanyola del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és anterior al referèndum constitucional del 1978 i en va ser un condicionant clar: si ara el parlament espanyol decidís suspendre o anul•lar aquella ratificació, el referèndum del 78 s’hauria de repetir perquè haurien canviat radicalment les regles del joc.

Però el món també ha de saber que el 2010, quan el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut i la Constitució, ho va fer amb membres anticonstitucionals i amb una composició manipulada per la via d’aplicar parcialment els criteris de recusació dels seus membres. I que es va saltar el procediment de modificació estatutària previst a la constitució.

I també ha de saber que el filibusterisme dels partits feixistes espanyols al nostre Parlament va ser possible amb la col•laboració de tots els estaments de l’Estat.

I totes les prevaricacions de la Guàrdia Civil (sic) el 20 de setembre i la prevaricació dels fiscals de no investigar-les: des de les detencions sense autoritat fins als escorcolls sense ordre judicial.

I la prevaricació de no denunciar els fets que, suposadament, en són mereixedors quan es produeixen sinó sols quan està de guàrdia el jutjat número 13, com va passar al llarg de setembre i octubre del 2017.

I la invenció del 155, especialment l’eliminació fraudulenta de la immunitat parlamentària per la via d’eliminar l’autonomia; aquesta il•legalitat és tan greu que el Tribunal Constitucional encara no ha sabut crear una ficció per a encabir-ho en la Constitució neofranquista, deu mesos després.

I els obstacles al restabliment del president Puigdemont, amb l’episodi surrealista del Govern espanyol en ple pressionant tots els membres del Tribunal Constitucional, en contra del criteri del Consejo de Estado i dels lletrats del Constitucional.

I que tota la trama judicial se sustenta en la intervenció de persones que, presumptament, han comès un rosari de delictes per a assegurar que la tramitació als tribunals de la repressió de l’independentisme recaigui en persones de provada lleialtat franquista. I, sense presumpció, descaradament, com l’elecció d’un president per al TSJC saltant-se l’escalafó o la destitució d’un fiscal que no veia punible el 9N.

En resum, hem de deixar de parlar de la desobediència que fins ara no ens hem atrevit a exercir i hem d’explicar-li al món la desobediència dels sequaços de Felipe VI, posant èmfasi en una desobediència en particular, la de l’article 96 de la CE del 78: el dia que els feixistes es rendeixin i respectin aquest article, hauran d’acatar el resultat del referèndum del primer d’octubre i asseure’s a negociar el repartiment d’actius i passius.

Com no va dir aquell criminal, «que obedezcan ellos».

Publicat a L’Unilateral, 20 setembre 2018

Lluís de Yzaguirre i Maura és Doctor en Filologia i Professor Titular d’Universitat, del Departament de Traducció i Filologia de la Universitat Pompeu Fabra. Adscrit a l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada. Director del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques i cap de la Unitat de Recerca en Enginyeria Lingüística (IULA-UPF). Professor als cursos de tercer cicle de l’IULA, d’estàndard oral als estudis de Comunicació Audiovisual, i de Tradúctica a la Facultat de Traducció i Interpretació

Suport internacional als membres de la Sindicatura Electoral

Carta de suport als membres de la Sindicatura Electoral nombrats pel Parlament de Catalunya per supervisar el procés electoral del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, i que ara són perseguits judicialment per l’Estat espanyol

This letter expresses our indignation over the decision by the Spanish judiciary to prosecute two political scientists and three jurists. The political scientists Jordi Matas (full professor, Universitat de Barcelona), Tània Verge (associate professor, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona) and the jurists Marc Marsal (part-time lecturer, Universitat de Barcelona), Josep Pagès (part-time lecturer, Universitat Autònoma de Barcelona) and Marta Alsina (lawyer) were appointed members of the Electoral Commission in September 2017 by the Parliament of Catalonia to monitor the self-determination referendum to be held on October 1, 2017. The Spanish government challenged the legality of this referendum and about ten days before it took place, the Spanish Constitutional Court forced all the electoral commissioners to resign by imposing a fine of 12.000 Euros per person for each day that they remained in their position. Even though they resigned, the Spanish judiciary went a step further and decided to prosecute the members of the Electoral Commission. They currently face criminal charges of “disobedience” and “usurpation of functions” and are facing the very real possibility of up to two years and nine months in prison.

It is probably the first time in the history of the European Union that political scientists and jurists are being threatened with a prison sentence for just doing their job, which is both outrageous and disproportionate. After all, these political scientists and jurists’ only ‘crime’ consisted in using their expertise to guarantee that the referendum would be held in a fair and impartial way. In doing so, they acted at the request of the Parliament of Catalonia which had a valid legal mandate at the time that derived from Act 19/2017 relating to the self-determination referendum of Catalonia. Our colleagues therefore did nothing illegal since the Spanish Criminal Code does not have any specific legal provision to punish the organising of referendums, even if they are not authorised by the central state. Thus, their prosecution is not only a spurious one but is also grounded in political reasons, which is a blatant violation of human rights.

We, the undersigned, professors of political science, law and other disciplines, denounce Spain’s persecution of basic democratic and civil rights. While we do not seek to take a position on Catalonia’s independence in this letter, we firmly condemn the illegality of imprisoning someone because of her or his political beliefs. The global community of university professors is indignant over the prosecution of our colleagues and demand the immediate removal of the threat of a prison sentence and the dropping of all criminal charges filed against them.

TO ADD YOUR SIGNATURE, PLEASE EMAIL: catalunyademocracia@gmail.com

Web version

Version française

Versión castellana

Versió catalana

Peticions de penes

Entre Catalunya i Espanya,
hauria preferit no haver de triar,
que la història hagués estat diferent,
que una part d’Espanya no s’hagués volgut quedar
amb la possessió i el domini de tota Espanya
i no hagués intentat –amb les lleis i les armes–
esclafar els ideals i les llengües de les altres Espanyes

DJou.jpg
David Jou

Entre reclamar llibertat i futur
o demanar empresonaments injustos,
sé què haig de triar;

entre la llei com a camí per a tots
o com a barricada de l’autoritarisme;
entre la justícia com a virtut, ordre i equilibri
o com a repressió, escarment i revenja,
sé què haig de triar:

entre urnes obertes a tots,
o cops de porra contra els qui guarden les urnes;
entre terrorisme judicial i mediàtic
o democràcia activa i compromesa,
sé què haig de triar.

Entre Catalunya i Espanya,
hauria preferit no haver de triar,
que la història hagués estat diferent,
que una part d’Espanya no s’hagués volgut quedar
amb la possessió i el domini de tota Espanya
i no hagués intentat –amb les lleis i les armes–
esclafar els ideals i les llengües de les altres Espanyes;

i que si calgués triar pogués fer-ho amb pau,
civilitzadament i respectant els altres,
sense haver de lluitar contra l’agressivitat d’un dogma
d’inquisidors, feixistes, criminals i fanàtics.

2 de novembre de 2018

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Reflexions a l’entorn de la situació política actual

Fer la república voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.

 carbonell.jpg.jpg
Eduard Carbonell

1. Situació canviant cada dia. Problemes que desapareixen i es creen contínuament. Potser per manca de plantejaments clars de camins a seguir, però pensant que des de fora, des de les instàncies de l’Estat, es produeixen actuacions i interferències greus. Només pensant en els presos polítics i els exiliats per començar.

2. Estem en una situació nova i molt positiva si ens comparem amb, per exemple fa 5 o 6 anys. La societat ara te idees assumides activament com república, dret a decidir, i tota una sèrie de valors socials que ens poden portar a una societat igualitària i diferent, justa. Veiem com la societat està preparada, com els diversos col•lectius tenen assumit la voluntat de canvi de la seva situació, siguin el personal sanitari, els treballadors de la neteja, els jubilats, els científics, els treballadors de l’ensenyament a tots nivells, els treballadors dels serveis públics, etc, etc. Això també es manifesta de forma col•lectiva en les manifestacions anuals de l’onze de setembre, i en les convocatòries de dues entitats civils i molt importants: Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

3. Són els conceptes com república, el dret a decidir, i tots els valors socials, que ens han de portar a una nova situació. Un país nou.

4. Hi ha la voluntat per part dels partits polítics sobiranistes d’augmentar la base social, el nombre de ciutadans que volen el canvi i fan propostes d’actuacions polítiques unitàries. Com ara la Crida per la República

5. Segur que és necessari augmentar el nombre de ciutadans que vulguin el canvi. Però el model al que volem tendir s’ha de definir. És cert que han de ser els partits polítics mitjançant les eleccions i el Parlament els que defineixin les polítiques. Però cal donar prèviament al model de societat que volem uns valors genèrics que facin que veiem els elements bàsics que la definiran, si volem que el ciutadà es senti atret per la proposta. Així si sabem que la societat que plantegem és d’economia liberal, o en ella predomina lo privat per sobre lo públic, sigui en educació o sanitat, per exemple, podrem considerar que aquesta nova societat no ens interessa.

6. Així doncs, cal posar prèviament els adjectius fonamentals que definiran la societat que volem construir, si hem de sentir-nos atrets per treballar per aquesta. I així ampliar la base, el nombre de ciutadans que volen el canvi.

7. I això ara no ho fa ni el govern ni els polítics en general.

8. Un altre tema, que té en els seus fonaments aquest darrer punt, és el full de ruta de les institucions polítiques sobiranistes. Un full de ruta que ha d’anar acompanyat d’una gestió política del dia a dia, ara, que demostri que ens dirigim cap aquesta nova nació, república independent si ho volem. No una política de caràcter autonomista que faci que el dia a dia, sigui continuista. I això és el que entenc que s’ha de fer, malgrat que sabem que estem condicionats dins de l’Estat espanyol.

9. S’han de fer polítiques demostrant quina societat volem i dirigint-nos cap a ella. Polítiques socials en paral•lel a tota la gestió del procés cap al nou estat, que evidentment s’ha de fer. Però així reforçarem i ens avançarem en el model de societat que volem, en tot allò que aconseguim ara.

10. No obstant, fer la república, encara que no tingui les definicions, o els adjectius encara clars, és extremadament positiu i necessari, doncs comporta sortir d’una monarquia que representa la continuïtat del franquisme ja que va ser posada per ell. Era la reforma o la ruptura que es va definir en el seu moment, en que es va triar el primer concepte. I això encara ens condiciona avui.

11. A la vegada voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.

Eduard Carbonell i Esteller (Barcelona, 1946) és Catedràtic d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Girona i Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya. Especialista en patrimoni cultural i museologia. Entre 1988 i 1994 fou Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i entre 1994 i 2005 Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya.