Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral·lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària.
Jordi Miralda
Catalunya ha anat prenent consciència de la necessitat de prendre el control del seu propi rumb, després de la flagrant violació de la Constitució Espanyola comesa pel Tribunal Constitucional en modificar arbitràriament l’Estatut de Catalunya sense sotmetre’l de nou a referèndum (article 152.2). Aquesta presa de consciència culmina després d’un procés de 7 anys en el referèndum de l’1 d’octubre, un temps raonable per madurar decisions havent comprovat l’absència d’alternatives dins d’Espanya a la simple claudicació als interessos centralitzadors de les elits de l’estat espanyol actual.
Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral·lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària. La solidaritat no és possible sense transparència i sense retiment de comptes per part de qui la rep, i la millor forma d’exercir-la és com a estat independent. L’eficàcia no és possible dins d’un sistema corrupte, i mentre no generem l’oportunitat i esperança decrear un sistema millor. Catalunya ja ha demostrat en la recerca que pot generar iniciatives que funcionen millor que les infrastructures tradicionals espanyoles.
Però com deia Ovidi Montllor, ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer. I per això és necessari vèncer el pessimisme insensat i conformista de creure que la República Catalana no podria millorar res de les coses que no funcionen bé a Espanya. I per això ara volem votar Sí a la independència.
Dr. Jordi Miralda és professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos, UB.
Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.
Dolors Vinyoles i Cartanyà
No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.
Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.
Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).
Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
No cal fer un referèndum per saber que no volem un país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones.
Albert Cirera
El dia després segur que tots anirem a treballar. Potser una hora tard per la celebració, amb unes ulleres considerables i cara de son. Contents o decebuts –que també és lícit!-, la pregunta serà a l’aire… i ara què fem?
Crec que no cal fer un referèndum per saber que no volem tenir una país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones. És per aquest motiu que potser fem tard a definir quin model volem. El model ha d’atènyer tant l’objecte (la recerca, el coneixement) com el subjecte (els investigadors) i no ha de perdre de vista a qui va dirigit (societat, empreses). Finalment no cal oblidar el moment clau, la transició, en la que estem immersos.
La recerca
Hem de ser conscients d’on vivim, som un país petit. Podem ser excelsos en un nombre limitat de tòpics, però no en tot. Hauríem de començar a contemplar si alguns dels nostres camps de recerca poden subsumir-se en un altre de més gran en pro de l’excel·lència comuna, la de país. Això no ha de significar suprimir línies de recerca, sinó fer polítiques que apropin les línies minoritàries als focus principals. I en quines línies som forts? Biomedicina, Nanotecnologia, Energia…? Ens ho hem de mirar, i cal fer-ho al més aviat possible.
Els investigadors
La recerca és bàsicament la capacitat dels seus investigadors posada en escena. Sense capital humà no podrem generar coneixement. Hem de fer un model autosostingut i commensurat a la nostrat societat i, especialment, a on hem d’arribar. Aquest model ha de permetre els investigadors la suficient comoditat com per no amoïnar-se pel futur immediat, però prou esperó com per menar-los a un treball intens i competitiu. Igualment hem d’atreure capital humà de relleu internacional. Aquest és el caldo de cultiu que genera coneixement i, sobretot, el seu aprofitament.
Societat i empreses
El coneixement i la recerca seran ineficients, i per tant a la llarga insostenibles, si no serveixen. Han de permetre viure millor (físicament, intel·lectualment) a les persones i també generar beneficis empresarials que retornin en rèdits econòmics a la societat. La promoció pública i/o privada de la recerca ha de ser un instrument a llarg termini, molt llarg termini. Les decisions han de ser estratègiques, i mai conjunturals. L’R+D+I ha de ser valorada tant en clau del país, -on volem arribar en funció del que ja tenim i del que sabem fer o no-, com de l’escena internacional -on volem col·locar Catalunya en certs àmbits-.
La transició
Amb les idees bàsiques dels punts anteriors és més que probable que models funcionarials com el francès no hi tinguin cabuda. Necessitem agilitat, una característica dels animals petits que els fa sobreviure. Però no som una crisàlide, no ens podem transformar de cop en papallona i volar. Sobretot no podem oblidar-nos del que tenim, i en especial de les persones. Els actors són clarament avui en dia els investigadors de centres / instituts / institucions de recerca (CERCA, ICREA i d’altres), els investigadors del CSIC i els professors d’universitat, apart de la incipient recerca en l’empresa privada. Fem el que fem, hem de contemplar un pas “suau” al nou model. Hem de buscar una primera derivada constant, canviem el que calgui, però no destruïm allò que ja tenim perquè ha quedat demostrat que és vàlid. Posem-nos tothom a favor, els que vindran amb son el dia després i aquells que hi estaven en contra.
Albert Cirera és professor agregat (Departament d’Electrònica, UB) i professor ICREA Acadèmia. Realitza la seva recerca en nanoelectrònica aplicada a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona. Rep el guardó Antoni Caparrós l’any 2008 per la tasca de transferència tecnològica. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i actualment és el coordinador del Doctorat en Nanociències de la Universitat de Barcelona i coordinador del Doctorat Industrial en Materials, Nanotecnologies i Processos Industrials (UB, +UPC, +UAB, +UdG, +UVic, +URV).
Els diners que posa l’estat en recerca són una inversió pel futur. L’estat català ens ha de permetre arribar als nivells d’inversió dels països europeus capdavanters. El doble o més del que s’inverteix actualment.
Vicenç Torra
Necessitem l’estat català per poder gestionar els recursos de Catalunya i poder invertir en allò que és necessari. També en recerca i desenvolupament. Espanya ha invertit sempre en aquests àmbits molt per sota de la mitjana europea. Només amb un estat català serà possible un nivell d’inversió homologable als estàndards europeus, o fins i tot al nivell dels països capdavanters.
Segons dades de l’Oficina Estadística de la Comissió Europea (EUROSTAT), Espanya ha dedicat en els darrers 10 anys entre l’1.04% del PIB de 2004 fins a un màxim del 1.35 del PIB del 2009 i 2010. La despesa a Catalunya és una mica superior (1.66% del PIB el 2010, segons dades de l’IDESCAT). Fins i tot en els anys de bonança econòmica això és lluny de la mitjana europea i del 2.7 d’alemanya o el 3.3% de Suècia o Finlàndia.
Les dades d’EUROSTAT també mostren que mentre Espanya ha reduït la inversió en temps de crisis, Europa, i Alemanya en particular, l’ha augmentada. És clar que la recerca no és prioritària a Espanya.
L’estat català ens permetrà destinar més recursos en recerca, la qual cosa ens pot permetre formar nous investigadors, ajudar als investigadors prometedors, i donar suport als que ja estan establerts. La recerca és una inversió a mitjà i llarg termini. Disposar d’un estat ens permetrà establir prioritats, i que el tipus d’ajudes i convocatòries s’adaptin a les necessitats del nostre sistema universitari i de recerca. D’aquesta manera la inversió serà més efectiva. Tot això revertirà en una millora de la qualitat de les universitats catalanes, i de la projecció internacional de la recerca. Això ha de permetre que els nostres estudiants estiguin més ben preparats, millorar el sistema productiu i captar talent internacional.
Vicenç Torra és catedràtic a l’Escola d’Informàtica de la Universitat de Skövde (Suècia). Llicenciat (1991) en grau (1992) i doctor (1994) en informàtica per la UPC. Professor d’Universitat a la Universitat Rovira i Virgili (1992-1999), investigador de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC (1999-2014). Ha escrit 4 llibres a banda d’articles científics per revistes i conferències. Fundador i editor de la revista Transactions on Data Privacy.
Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.
Jordi Font i Ferré
És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.
L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.
A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.
Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.
Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.
