Ens sentim mal governats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.
Per circumstàncies, científiques és clar, tal i com per toca en un blog com aquest, m’he vist de nou, desprès de mot de temps, en la situació de tenir que explicar, i el que es fa més empipador, justificar, davant col·legues espanyols, les arrels i els objectius del moviment sobiranista i de la actual situació política que es viu a Catalunya.
Els arguments dels col·legues, tots científics (els col·legues, no els arguments) solen ser semblants i segueixen una progressió força pautada. El primer acte consisteix en la declaració solemne de l’admiració per la societat catalana. Almenys en certs cercles encara se’ns reconeix com un element d’avantguarda i de dinamització d’Espanya. El segon acte és l’argument econòmic, en el fons, ens diuen, és un problema conjuntural. La situació econòmica és dolenta i no es vol contribuir al benestar comú de l’estat sinó que volem els diners per a nosaltres, ja sabeu la pela és la pela. Som, en definitiva, uns insolidaris. Tanmateix se’ns recorda que, en realitat, el nostre benestar econòmic s’ha construït en bona part mercès a la gent vinguda d’altres zones de la península. I és cert, no que no siguem solidaris, sinó que Catalunya és el que és per tota la riquesa que hem rebut de la resta de l’Estat, potser no econòmica però si clarament sociològica. Si l’interlocutor té afinitats cap a l’esquerra de l’espectre polític, el següent pas és una anàlisi, en el context del materialisme dialèctic, sobre el nacionalisme i la seva arrel burgesa. En el fons, els que mouen tot això del separatisme són les classes benestants que defensen els seus interessos i la seva quota de poder. Arribats en aquest punt, te n’adones del mal que han fet i estan fent els medis de comunicació espanyols, amb aquells que en un temps es van dir progressistes al seu davant.
Curiosament, l’últim acte, la gran fi de festa d’aquest acorralament sistemàtic dels nostres compatriotes, és essencialment històric: els catalans mai no hem tingut un país independent, i España és una, gran i lliure des dels temps dels Reis Catòlics… algun diari probablement encara ho mouria una mica més enrere, potser en l’origen de la primera planta amb flors, que com ens han fet saber recentment era espanyola ja fa 130 milions d’anys (… i no es conya).
I arribats en aquest punt, quan ja has desplegat totes les teves dots de diplomàcia, t’has reconegut d’esquerres com el que més i els hi has recordat que el sentit de pertinença a una comunitat no va necessàriament en contra d’una clara vocació internacionalista, comences a pensar que hi ha quelcom que simplement no es vol acceptar i que els argumentaris, al revés del que pensen alguns companys, no són mai prou objectivables com per poder ser convincents per algú que no vol entendre.
I llavors passes al contraatac, i en aquest cas et desproveeixes de sentimentalismes i t’agafes a indicadors que creus que son més descriptius i que esperes que no estiguin obertes a interpretacions mal intencionades.
Som i serem gent catalana, que diu la Santa Espina… i resulta que aquesta afirmació que algú interpretaria com d’un nacionalisme carrincló, és una de les principals raons per les que som on som. No tenim més historia que ningú altre, ni més herois, ni més episodis nacionals, ni més llegendes. Parlem una llegua pròpia, sí, però històricament lligada i intel·ligible amb moltes de les que ens envolten. No tenim cap tret ètnic que ens caracteritzi, som en una zona de pas. Els pares i els avis, i sinó els besavis, eren probablement de qualsevol altre lloc… i malgrat tot ens seguim manifestant i seguim tenint, almenys una quantitat considerable de nosaltres, un sentiment de pertinença i, més important, una capacitat per a la mobilització i la reivindicació d’allò que considerem d’interès comú que d’altres llocs o d’altres pobles més cohesius o uniformes que el nostre mai no han expressat, almenys en un passat recent. I això és quelcom que considero mesurable o, si més no, constatable.
I la segona component és la que crec que és l’element vertebrador fonamental de l’actual reivindicació. Ens sentim mal governats. El govern d’aquell estat al que pertanyem no és sensible a les nostres necessitats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos, perquè pensem que un govern nou, amb uns compromisos nous, amb uns fonaments nous, deslliurat del pes de la història i del present status quo, ens ofereix millors expectatives de futur.
Ja ho sé, no sóna massa dramàtic, li manca una mica d’èpica, al cap i a la fi els escocesos tenen Braveheart i nosaltres l’Auca del senyor Esteve. Què li farem, som un país de botiguers, però de botiguers que volen ser feliços, que volen sentir-se realitzats i que volen que els seus descendents, els genètics i els immigrats, ho siguin també.
En Miquel Arnedo és professor agregat de la Universitat de Barcelona des de 2007. La seva recerca es centra en l’estudi de la diversitat biològica, des d’una vessant fonamentalment evolutiva. Els seus estudis combinen treball de camp i eines tradicionals amb mètodes moderns de seqüenciació massiva per tal de caracteritzar els factors responsables de l’origen de les espècies i la seva diversificació en el temps i l’espai. Té una dilatada experiència com investigador postdoctoral a diferents universitat dels EUA i del Regne Unit. Ha estat professor ICREA acadèmia i és investigador principal del grup de recerca en Sistemàtica i Evolució Zoològica. Actualment és professor visitant a la Harvard University, EUA.
