Mes: gener de 2019

El PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país.

El Producte Interior Brut (PIB) és un dels indicadors econòmics més populars. Contínuament se’ns informa de si puja o baixa, i se’ns explica com les principals decisions econòmiques, industrials o polítiques s’hi remeten. De fet, avui dia, aquest indicador s’utilitza en la majoria de les anàlisis, planificacions i avaluacions econòmiques nacionals i internacionals, tant si són promogudes per governs de dretes com d’esquerres. És tant omnipresent que ja ni se l’esmenta: ha esdevingut gairebé sinònim de riquesa del país. Per aquesta raó, molta gent creu que el PIB és un indicador fiable, que reflecteix el progrés real del país i, per tant, s’alegren quan puja i es planyen quan baixa. La realitat, però, és molt, molt diferent.

Sota l’influx de les teories que l’economista britànic John M. Keynes va popularitzar als anys 1930, el PIB (Gross Domestic Product en anglès) fou concebut als Estats Units l’any 1942, en una època en que l’escassetat de recursos naturals i la degradació ambiental preocupaven ben poc. Una vegada incorporat dins del sistema de comptabilitat nacional promogut per l’Oficina d’Estadística de les Nacions Unides, i amb el suport de les institucions econòmiques més influents, el PIB va assolir un gran prestigi internacional, que manté encara en un món ben diferent, immers en una acceleració sense precedents.

La veritat és que el PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país. Què vol dir això, a la pràctica? Doncs que un país pot destruir els seus recursos naturals, degradar i contaminar el seu medi ambient, perjudicant greument la salut social, i tenir alhora un excel•lent PIB. O, encara més breu: els accidents industrials, les catàstrofes naturals, les guerres i molts altres fenòmens indesitjables quasi sempre fan pujar el PIB. Dit amb altres termes, el PIB ignora la majoria dels efectes negatius indesitjables del sistema industrial, que els països que ens autoanomenem ‘desenvolupats’ tendim a exportar cap a d’altres menys afavorits, de manera cada vegada més eficient. Què vol dir això? Doncs que com que el PIB ignora els efectes ambientals de les decisions polítiques i econòmiques, indirectament fomenta un desenvolupament insostenible, els efectes negatius del qual creixen de forma exponencial a nivell mundial. Fou per això que, fa més de vint anys, la Comissió Mundial pel Desenvolupament i el Medi Ambient va instar a la comunitat internacional a corregir-lo, o usar indicadors alternatius, sense que ho hagi aconseguit encara.

El PIB és un indicador engendrat per l’economia neoclàssica, una disciplina tan eficaç en el marc dels béns de propietat privada i llurs productes mercantils, com incapaç de tractar els processos i els productes que generen els béns públics i comunals, dels quals no sols depèn el benestar de la societat, sinó fins i tot la continuïtat de la vida. A més, com que l’economia neoclàssica està lligada al present i al curt termini en el que es mouen tant les empreses com els cicles electorals, el seu utillatge conceptual no li permet tenir en compte el llarg termini, és dir, el futur, el qual, no és mai representat en el mercat. Les conseqüències que això comporta en una economia esdevinguda mestressa preponent, es poden resumir en una infravaloració sistemàtica dels valors socials i mediambientals essencials, amb l’encadenament d’efectes negatius que tots podem constatar.

Aquesta economia ignora que la immensa majoria dels béns i dels serveis que la natura (o els ecosistemes i el medi ambient, si ho preferiu) faciliten gratuïtament a la societat no són mercantils ni tenen substituts. Des de la regulació de la composició química de l’atmosfera o del clima global, fins la regulació del règim hídric, l’emmagatzematge subterrani d’aigua, la formació del sòl, els cicles dels nutrients, la pol•linització de les plantes, les migracions estacionals de les espècies, i un llarguíssim etc. no tenen vàlua monetària, per més indispensables que siguin per a la vida, la salut i el benestar. És per això que el medi ambient escapa a l’abast conceptual de l’economia neoclàssica, fet que explica les greus ineficiències que resulten quan hom s’entesta a aplicar-la-hi, tal com veiem contínuament al nostre redós.

Els escassos avenços fets en l’aplicació del Cinquè Programa de la Comunitat Europea del 1992, aquell que justament es titulava “Cap a un Desenvolupament Sostenible” es van fer palesos en l’informe Dobrís de 1995 i en la seves posteriors actualitzacions. La Cimera Rio+20, l’any 2012, va constatar el fort declivi que, des de 1992, han experimentat la majoria de les dimensions essencials per a la sostenibilitat global, malgrat la proliferació de tractats i convenis internacionals.

L’esbiaixament del PIB ha estat denunciat per experts de primera fila, que han demostrat que la consecució d’un desenvolupament més sostenible és sistemàticament minada per les decisions basades en aquest indicador obsolet. Fa més de 35 anys que Fritz Schumacher, un dels economistes més lúcids del segle passat, declarava que “el fet que el PIB pugi o baixi hauria de deixar perfectament indiferent a qualsevol persona raonable”. Aquesta opinió es va anar estenent gradualment entre els experts més conscients, fins al punt que cada vegada són més els països, que han adoptat sistemes de comptabilitat nacional alternatius: Noruega, Canadà, Holanda, França, Japó, Vermont, Bhutan ha estat més valent, perquè ha substitut el PIB per un indicador radicalment diferent que anomena Felicitat nacional agregada (Gross National Happiness) un dels vectors de la qual és la qualitat ambiental.

Entre els indicadors alternatius que han anat sorgint els darrers trenta anys escau destacar l’Index de Progrés Genuí (que integra indicadors socials, ambientals i econòmics); l’Índex de Desenvolupament Humà, proposat per l’ONU; el PIB verd (que descompta les externalitats negatives); la petjada ecològica (que mesura la pressió global del país als ecosistemes) i el seu correlat el dèficit ecològic (molt més greu que l’econòmic) entre altres. L’aplicació d’aquests indicadors alternatius posa de manifest l’engany del PIB: la societat de molts dels estats que tenen un PIB baix estan realment millor que d’altres països que des de fa anys mantenen els PIB més alts del món.

Hi ha un ampli consens internacional que un sistema de comptabilitat nacional que reflectís adequadament l’estat dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país esdevindria un instrument essencial per integrar les polítiques ambientals i econòmiques en tots els sectors de l’administració pública. Les passes concretes que caldria donar perquè una alternativa es pogués introduir globalment, Robert Repetto les va resumir així: Les institucions clau (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i OCDE) haurien de posar-se d’acord per adoptar un nou indicador més integrador i fiable, haurien de publicar-ne els resultats anuals i haurien de facilitar assistència tècnica als països que volguessin introduir-lo. I a més, caldria que les Nacions Unides li donessin suport explícit. El desenvolupament de l’economia especulativa i les plutocràcies associades han anat bloquejant els intents que aquest acord institucional al màxim nivell avancés. Tanmateix, aquesta paràlisi no justifica quedar-se plegats de braços.

A nivell de Catalunya, la substitució del PIB per un indicador que integrés l’estat real dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país seria, probablement, una de les accions més útils que es podrien impulsar per ajudar a que la nostra societat, i els polítics que la representen, prenguessin consciència de la necessitat de redreçar l’actual model de desenvolupament insostenible. Altrament, les decisions polítiques i econòmiques, mancades d’una guia fiable, seguiran empenyent inexorablement en direcció contrària a la que tots declaren que volen anar.

Arribats a aquest punt escau demanar quin seria el PIB de Catalunya si es descomptessin, com caldria, les pèrdues ocasionades per la pèrdua de biodiversitat (que ha patit un 20% de declivi els darrers 15 anys), la contaminació de la majoria d’aqüífers, la pèrdua irreversible dels bons sòls agrícoles, la degradació dels ecosistemes litorals i dels seus paisatges, la regressió generalitzada de les platges, la destrucció i l’empobriment dels ecosistemes fluvials, la contaminació atmosfèrica, els sorolls que afecten a la major part de la població urbana, i, naturalment, els danys provocats per les morts i les malalties (tant físiques com psíquiques) produïdes pels tots aquests factors combinats. Recordem que l’any passat només la contaminació atmosfèrica es va estimar que havia causat, a Catalunya, el triple de morts que els accidents de trànsit.

Ara que el nostre Govern s’ha compromès a avançar cap un nou estat, i que s’ha creat el Consell de la República, seria molt desitjable abordar aquest tema seriosament. Una proposta factible seria la següent: que un equip d’economistes independents i honestos, formats en l’economia ecològica i ambiental –i Catalunya en té de molt prestigiosos- calculessin els indicadors alternatius esmentats i que les instàncies corresponents en publiquessin els resultats regularment. Així el nostre Govern podria orientar les seves polítiques a partir d’indicadors més solvents i integradors, i demostrar que li interessa, realment, el benestar de la nostra societat més que no pas l’evolució d’indicadors econòmics tan enganyosos com el PIB.

(reescrit a partir d’un article publicat el 2006 al Diari d’Andorra)

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

A Catalunya es calculen moltíssims indicadors cada any, de tota mena, sobretot socials i econòmics. Perquè no es vol calcular ni fer públic cap indicador de sostenibilitat ambiental general? Per què no ens informen periòdicament de com evoluciona el nostre deute ecològic? Com podrem impulsar polítiques que redrecin la situació si ni la societat ni el govern no disposem de cap indicador que permeti conèixer on som, ni quines tendències seguim?

A la dècada dels 1990s, quan es varen difondre les agendes 21 locals, es va popularitzar un esquema que mostrava que la sostenibilitat tenia tres components: el social, l’econòmic i l’ambiental. Normalment es representava per mitjà de tres cercles equivalents que intersectaven al centre. Tothom quedava content d’una gràfica que donava el mateix tracte a la dimensió ambiental que a l’econòmica i la social –cosa que, com sabem no s’ha assolit encara, perquè la sostenibilitat econòmica –especulativa- s’imposa damunt de les altres dos. Ara bé, el cas és que aquell gràfic induïa a engany. La dimensió ambiental de la sostenibilitat no és equivalent a les altres dues, ni ho pot ser, sinó que ha de prevaldre perquè és fonamental, en el sentit més literal del terme: sense ella cap de les altres dues no és possible. Per això les altres dues se li han de subordinar. De fet la sostenibilitat econòmica s’ha de subordinar a la social i ambdues ho haurien de fer a l’ambiental… si volguéssim aspirar a un futur millor. Però com bé sabem, aquest no és el cas, ni globalment, ni a Catalunya.

A escala global, les tendències insostenibles van superar la biocapacitat planetària fa anys, segons quins indicadors consideren, entre els anys setanta o noranta del segle passat. D’aleshores hem progressat, a escala global, cap a la insostenibilitat i ja estem immersos en el declivi ecològic global, malgrat que ens els països enriquits ho haguem notat relativament poc.

Globalment, la crisi ecològica es caracteritza per un conjunt de processos de creixement exponencial, que interactuen entre si de maneres extraordinàriament complexes i difícilment predictibles, amb sinergies que produeixen efectes d’abast planetari, molts d’ells acumulatius i irreversibles: l’augment exponencial dels deserts, de l’erosió i degradació dels bons sòls agraris, de la destrucció de jungles tropicals, de la sobreexplotació de les pesqueres oceàniques, de l’anihilació d’espècies, de les emissions contaminants, dels residus perillosos i tants d’altres…provoquen uns efectes que ja desborden els sistemes d’autoregulació homeostàtica de l’atmosfera, la biosfera i la hidrosfera, que estan en equilibri dinàmic dins d’uns llindars molt determinats, i que són els que mantenen les condicions físiques que fan possible aquest prodigi que és la vida a la Terra. L’acceleració del canvi climàtic n’és una prova irrefutable.

Com seria un país ecològicament sostenible ?

Cal definir-ho amb claredat, perquè s’ha abusat molt del terme “sostenibilitat” per justificar polítiques o pràctiques inqüestionablement insostenibles. Un país ecològicament sostenible seria aquell que preservés la integritat de tots els seus sistemes ecològics (atmosfera, hidrosfera, biosfera i litosfera) i que assumís totes les responsabilitats internacionals i globals corresponents per mantenir els béns naturals.

Si volem avançar cap un nou estat que sigui ecològicament sostenible cal, per tant, transformar qualitativament el model de desenvolupament (la producció i el consum de recursos) ajustant-lo de manera que no malmeti la integritat dels ecosistemes dels quals depèn la nostra vida i benestar. I això no serà possible sense una transformació radical de l’ètica, els valors i la visió del món de la societat per tal que tothom sàpiga que és part integral de la Natura, que cal canviar les inèrcies més negatives de soca-rel, i que cal actuar en conseqüència si volem aturar els processos autodestructius per tal que els nostres fills i néts tinguin un futur digne.

Entre els principis de sostenibilitat més essencials escau destacar-ne cinc:

El principi de precaució a totes les escales (des de la local fins la nacional) i en tots els sectors, cosa que demana, entre altres coses, avaluar l’impacte ambiental de projectes, plans, programes, i també normes i polítiques, i -això és el més important- no permetre que se n’executi cap que prevegi que pot causar danys severs irreversibles, que no puguin ser adequadament compensats.

El principi de responsabilitat és dir, qui malmet un bé natural comú, el contamina, fragmenta, deteriora, etc, s’ha de responsabilitzar de pagar tots els danys que causi, a curt i llarg termini, sigui quin sigui el sector d’activitat (públic, privat o social). Llegit en positiu seria: qui aporta més beneficis ecològics a la societat (els anomenats serveis ecosistèmics) és retribuït. Aquest principi hauria de permetre corregir les retribucions que perceben els ajuntaments rurals, amb poca població, que generen grans beneficis ecològics a la resta.

El principi d’equitat intergeneracional, que implica decidir i actuar pensant sempre en el bé de les generacions futures. S’ha de superar la miopia de les polítiques que canvien de direcció a cada mandat electorals, i adequar la durada de las polítiques de sostenibilitat a la dels cicles naturals.

El principi del consum responsable, que fomenta viure millor consumint menys i penalitza el malbaratament, per acabar el model de creixement lineal autodestructiu i fer la transició cap un model cíclic de contínua renovació i regeneració.

El principi d’informació ambiental i de transparència informativa, que transmet informació honesta, transparent i clara, basada en el seguiment de la qualitat del medi ambient en relació a la salut humana i la dels ecosistemes.

Quins criteris podrien quedar reflectits en la constitució del país que volem?

Lliure de deute ecològic i econòmic, que impulsa polítiques decidides per reduir gradualment la petjada ecològica i evitar que els impactes negatius de la nostra activitat econòmica causin efectes socials i ecològics negatius en altres països, aplicant sistemàticament els principis de solidaritat i d’equitat intrageneracional.

Energèticament autosuficient, lliure de combustibles fòssils i d’emissions contaminants a l’atmosfera, que prioritza la producció energètica descentralitzada, promou la desnuclearització i signa el tractat de no proliferació nuclear (dret de tots els ciutadans a produir energia a partir de fonts renovables).

Amb l’aire i les aigües lliures de contaminació, compromès a protegir la qualitat de l’aire de tots el nuclis i ciutats i a protegir amb cura les conques hidrogràfiques que abasteixen la major part de la població (dret a un medi ambient saludable, lliure de contaminants a l’aire, aigua i aliments).

Amb indicadors ambientals actualitzats i fiables, indicadors de la salut i integritat dels ecosistemes i la salut i el benestar de la població per guiar les polítiques, com ara la petjada ecològica, i no pas per mitjà d’indicadors obsolets (com el PIB) que en fan abstracció (dret a la informació ambiental).

Autoabastit amb aliments sans i saludables, que prioritza el consum d’aliments frescos i de proximitat, lliures de contaminants i de transgènics (dret a una alimentació suficient, sana i saludable).

Amb una mobilitat segura, sostenible i saludable, que prioritza el transport públic de persones i el desplaçament de les mercaderies per tren (dret a una mobilitat segura, sostenible i saludable).

Amb un hàbitat digne, suficient i saludable per a tothom, que fomenta la rehabilitació dels nuclis decrèpits i el reequilibri territorial de la població, recuperant pobles i masos abandonats i sistemes de governança comunals (dret a l’habitatge digne, suficient i saludable).

Assumeix plenament el deure de conservar el patrimoni natural (biodiversitat i geodiversitat) i la qualitat dels paisatges sense causar pèrdues netes de biodiversitat dins ni fora de les seves fronteres (dret a viure en uns paisatges quotidians lliures de banalitat i mediocritat, que conserven la identitat i reforcen el sentiment de comunitat i pertinença).

Reintegra el sistema financer i els seus instruments dins de la societat i dins de l’economia real, a partir de criteris ètics, per tendir cap el bé comú, eliminar la misèria i les desigualtats excessives (dret a tenir una economia que estigui al servei de la gent i de la natura).

Revitalitza els sistemes comunals de gestió de béns naturals, terrestres i marins d’una manera creativa, refundant-los on calgui, per donar resposta als reptes actuals; compromesa a donar treball a tothom que estigui en edat laboral; fomentant la recuperació de llocs de treball en el primer sector sobretot (dret a un treball digne).

Lliure de residus, tendint cap el residu zero, com fan els sistemes naturals, i assumint la responsabilitat de gestionar tots els residus que hem generat fins ara, sense exportar-los fora de les nostres fronteres (per més perillosos que siguin, com els nuclears), impulsant l’economia circular, que fomenta el tancament de tots els cicles de materials (dret a un entorn net i sà).

Fomenta l’agricultura i la ramaderia ecològiques, amb models familiars i comunitaris, i ajusta la cabana ramadera a la capacitat dels ecosistemes, alhora que promou una silvicultura sostenible (dret a uns aliments sans i de proximitat i a uns paisatges agraris i forestals harmònics i saludables).

Per assolir aquests objectius, quins béns naturals haurien de sortir de la lògica mercantilista o utilitarista?

En primer lloc convé aclarir què vol dir, concretament, “sortir de la lògica mercantilista/utilitarista”? Vol dir que la titularitat del bé natural ha de ser necessàriament pública?. Que la seva gestió i aprofitament poden ser privats o públics, segons els casos?. I en el supòsit de que l’aprofitament pugui ser privat en certs béns naturals: quins són i en quines condicions seria admissible? Provisionalment apuntem una relació de béns naturals que seria desitjable que sortissin de la lògica mercantilista per mitjà de diverses modalitats o estratègies, sense detallar quines, perquè això depèn de factors conjunturals impossibles de preveure ara mateix.

• El sol – no es podrà posar cap taxa ni impost al seu aprofitament.

• El vent – no es podrà posar cap taxa ni impost al seu aprofitament.

• El domini públic hidràulic. Les aigües superficials i subterrànies que abasteixen la població i la cabana ramadera amb models a petita escala orientats a cobrir necessitats bàsiques. Els preus de l’aigua de rec en l’agricultura intensiva o en l’abastiment d’instal•lacions de ramaderia intensives, el pagaran els seus usuaris. Replantejament general del règim de concessions i de les concessions existents. Les àrees inundables per revingudes de 100 anys o menys de període de retorn, que no estiguin edificades.

• El domini maritimoterrestre -inclou totes les platges- la integritat del qual serà restaurada i preservada (gravant els propietaris i usuaris de les instal•lacions que contribueixen a intensificar la seva erosió, com són els embassaments i ports esportius).

• Els boscos madurs, els boscos de ribera, els boscos protectors de l’estabilitat de vessants o d’allaus, que passaran a ser de domini públic o comunal -si no ho són- i seran preservats per tal que puguin complir les seves funcions ecològiques i socials insustituibles.

• Els fons marins bentònics, on no hi serà admesa la pesca d’arrossegament.

• El subsòl (inclòs l’urbà) i els recursos minerals que pugui contenir.

• Els recursos miners, com ara hidrocarburs, que pugui haver-hi en el domini marítim.

• Els sòls urbanitzables: la seva qualificació urbanística comportarà que passin a ser de promoció pública, que haurà de justificar la seva necessitat i adequació en el marc de la planificació territorial i sectorial vigent.

Si hi ha evidències que els creixements ja desborden els sistemes de regulació planetària, perquè ens costa tant d’admetre-ho? Una raó és que ens resulta molt difícil e concebre els resultats de processos exponencials, més encara si, com s’esdevé a escala planetària, són diversos i interactuen entre si. Estem dins d’un paradigma sostingut per l’optimisme inherent al progrés tecnològic (tecnocràcia), i això ens fa molt difícil adonar-nos del grau d’irrealitat dels seus postulats i que les solucions tecnòliques que propugna no fan més que agreujar la crisi. Aquestes limitacions expliquen, en part, perquè no hem estat capaços -col•lectivament parlant- de reaccionar d’una manera adequada a la gravetat d’una situació que empitjora acceleradament. Per això ens cal una nova visió i una nova ètica, una ètica per a una sostenibilitat ecològica forta.

Una ètica per a una sostenibilitat ecològica forta

L’ètica per inspirar una sostenibilitat ecològica real ha de deixar ben establert que les principals fonts de felicitat són immaterials. Ha de criticar l’engany del progrés material que correlaciona el creixement econòmic, amb les possessions materials i l’èxit, així com de la tecnocràcia que preconitza solucions tècniques a tots els problemes -per no qüestionar cap valor. Ha d’ensenyar que tots som interdependents i que tota societat depèn de la Natura. I per això, ha d’inculcar que els valors de la Natura són intrínsecs. Ha de posar de relleu valors com la humilitat, el respecte mutu, la justícia ambiental i social, la responsabilitat, la cooperació, la integritat, la sinceritat, la compassió, el coratge,… posant l’exemple d’aquelles persones i organitzacions que els visquin amb coherència. Ha de prioritzar els cicles curts i l’arrelament: el coneixement local, la responsabilitat de les comunitats locals i la manufactura i comerç de béns locals, en front del discurs alienador de la globalització anònima, del comerç global i de la irresponsabilitat dels mercats globals. En l’àmbit polític, aquesta ètica ecològica hauria d’inspirar una acció política conscient, prudent i responsable, orientada al bé comú, harmonitzada amb ritmes i cicles naturals, que no sols cerqui l’equitat envers el present sinó envers aquells que encara no han nascut – els drets dels quals no podem negar.

Per tant, els moviments socials que volguessin adherir-se a aquesta ètica seria desitjable que promoguessin totes les accions que puguin ajudar a viure segons aquests valors, començant per ells mateixos, les seves famílies, comunitats, empreses, …alhora que combaten aquelles tendències que fomenten valors oposats (egoisme, mentida, inconsciència, ambició, cobdícia, irresponsabilitat, violència, etc.).

D’aquesta manera seria possible impulsar una presa de consciència gradual que ens comprometi amb el bé comú, des de la coherència ètica entre el que pensem, diem i fem, fomentant la reverència per la vida, actuant amb prudència envers els cicles naturals, i amb responsabilitat i solidaritat envers les generacions futures.

(presentat a la Trobada d’Unitat Popular el 2016, publicat només en el blog de Xavier Carceller
https://reixav.wordpress.com/2016/10/21/article-de-josep-maria-mallarach/)

Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.

L’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Covenant on Civil and Political Rights de les Nacions Unides, és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural.

A Carles Viver i Pi-Sunyer

Introducció

Els redactors de constitucions monàrquiques espanyoles fan trampes clarament intencionades. Llevat de la primera constitució, la bonapartista de Baiona (7 juliol 1808), a partir de la segona, la borbònica de Cadis (19 març 1812), miren de fer «la quadratura del cercle del principi de la sobirania», afirmant alhora, i sense cap contradicció ni restricció, la concepció de la sobirania segons la Revolució Francesa i la sobirania del rei per dret diví. Una autèntica quimera política: conjuminar el «dret diví» del monarca, típic de l’Antic Règim, amb el de la sobirania nacional, propugnat per la Revolució Francesa. Podem llegir al començ de la Constitució de Cadis:

«DON FERNANDO SEPTIMO, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas».

I immediatament s’especifica: «Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales».

I més endavant s’introdueix el «dret diví»: «Art. 168. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad». És a dir, el rei, el cap suprem de l’estat, de les forces armades (exèrcit i marina) i designador de tots els ministres, dels jutges i de tots els càrrecs governants, és una persona per damunt de totes les altres, perquè el seu poder vindria directament de déu.

Aquesta excepcionalitat divina, fora dels «mortals», també és proclamada a la constitució monàrquica espanyola de 1837: «Art. 44. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1845: «Art. 42. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de1856, que no fou promulgada: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1869: «Art. 67. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I al projecte de constitució monàrquica del 1876: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable».

I és la constitució monàrquica de 1978, la de la «transició o disfressa» franquista, la que dessacralitza el rei, si bé continua fora dels ciutadans comuns i «mortals»: «Art. 56.3. La persona del Rey es inviolable».

També la constitució espanyola del 1978 conté trampes que afecten directament els drets col•lectius dels catalans.

El tema «colonial»

Sovint des de Madrid hom ha manifestat que el dret a l’autodeterminació només és aplicable a les colònies i atès que, segons la Constitució espanyola de 1978, el Regne d’Espanya no en té, de colònies, la dita constitució no el reconeix explícitament. Emperò:

a) Moltes de metròpolis ni usaven ni usen el qualificatiu de colònia per a territoris que realment n’eren o encara en són, de colònies. En el cas del Regne d’Espanya, abans anomenat Regne d’Espanya i Índies, Argentina, Cuba i d’altres molts territoris americans i asiàtics eren realment colònies, si bé no eren anomenades així, contrariant històricament l’emfàtic ús que actualment fan a Madrid de l’expressió d’un passat Imperio Espanyol que suposa una metròpoli i diverses colònies, expressió falsa i calcada de l’Imperi Francès o l’Imperi Britànic que sí que n’eren, d’imperis.

b) En temps ja no imperials, diversos moviments nacionalistes promogueren la independència de les províncies espanyoles de Fernando Poo i de Río Muni, independència que aconseguiren de Madrid mitjançant un referèndum celebrat l’11 agost 1968 sota la supervisió de les Nacions Unides. Un 63 % de l’electorat votà per constituir-se en un nou estat sobirà sota el nom de República de Guinea Equatorial.

No tengué la mateixa solució democràtica la província del Sàhara Espanyol, on els moviments nacionalistes, especialment el Front Polisario, foren brutalment reprimits, amb morts i tortures, per les autoritats de Madrid. Tanmateix el Regne d’Espanya sota la pressió de la Marxa Verda (16 octubre 1975), una invasió de 350.000 marroquins civils desarmats, evacuà i abandonà amb total impotència la província en favor del Regne del Marroc i de la República Islàmica de Mauritània. El 14 novembre 1975 s’acordà a Madrid aquesta cessió territorial, acord que no ha estat mai reconegut per les Nacions Unides, perquè implicà una solució militar i no un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí. El 26 febrer 1976 quan els darrers soldats espanyols abandonaven la ja no província espanyola del Sàhara, el Front Polisario proclamava la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica, actualment instal•lada dins el territori contigu de la República Democràtica Popular d’Algèria.

Madrid, contràriament al cas de la molt rica, en recursos naturals, província espanyola del Sàhara, no tengué mai la pretensió de conservar a ultrança la també província espanyola d’Ifni, immersa en un intermitent i llarg conflicte militar pràcticament amagat, sense declaració prèvia de guerra, entre el Regne d’Espanya i el Regne del Marroc. Finalment el Tractat de Fes (4 gener 1969) la província espanyola d’Ifni fou cedida al Regne del Marroc.

c) Segons l’historiador Jaume Sobrequés, Catalunya és una colònia del Regne d’Espanya perquè empíricament compleix tots els requisits per a esser declarada colònia: 1. L’exèrcit de la metròpoli ocupa sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. 2. La potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. 3. La potència ocupant organitza l’espoli econòmic de la colònia. 4. La potència colonitzadora mira de trobar i promou, a l’interior de la colònia, organitzacions polítiques, socials o econòmiques favorables a la metròpoli. 5. Els colonitzadors miren d’anorrear la llengua i la cultura de la colònia.

El Regne d’Espanya i Índies, actualment reduït a simple Regne d’Espanya (tot i que no ocupa tota la península anomenada Hispania des del temps dels romans), és potser l’entitat política amb menor atractiu de totes les grans entitats polítiques aglutinadores, per bé o per mal, del planeta. El dit regne ha perdut des de l’any 1800 14.654.329,30 km2 de territori que havia dominat. Com a termes de comparació, tenim les extensions territorials actuals de la Unió Europea 4.324.782 km2 (incloent-hi el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord: 243.610 km2), la República Popular de la Xina 9.596.961 km2, els Estats Units d’Amèrica 9.826.675 km2 i la Federació Russa 17.125.200 km2.

La qüestió del «jus cogens»

És clara la intenció de Madrid d’esquivar, en temes fonamentals, el dret internacional públic. Potser, tractant-se del Regne d’Espanya, seria més escaient dir que Madrid toreja l’obligació se servar el dret internacional d’obligat compliment o jus cogens.

Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» a l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

És evident que l’«oblit» de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, haver afirmat a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Aquesta imposició de l’espanyol, dit «castellano», a un territori polític plurilingüe, on fins i tot el programari dels telèfons mòbils demanen quina llengua cal usar («espanyol, euskara, català, galego», implica reconèixer que no «Todos los españoles» saben espanyol sinó que l’han d’aprendre. I encara l’art del primer «toreador», el cap de l’estat, del Regne, el rei Juan Carlos de Bourbon, qui proclamà solemnement el 23 abril 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Així, segons el rei Bourbon, la coerció de saber espanyol és un acte molt lliure, libèrrim.

Si el lector d’aquest escrit no és constret a parlar una llengua diferent de la pròpia i nativa, pot fer-se una idea de la gravetat de la imposició lingüística si la constitució espanyola hagués volgut imposar la religió catòlica com a obligatòria, «oblidant» la religió en la transcripció de l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, lengua, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

Així podrien afirmar, sense incórrer en cap tipus de discriminació, «La religión católica es la religión cristiana oficial del Estado». I d’ací: «Todos los españoles tienen el deber de profesarla y el derecho a propagarla» sense incórrer en cap tipus de contradicció legal.

Aquestes filigranes constitucionals de suprimir qualque mot, serien molt difícils de fer per restringir o tergiversar el dret a l’autodeterminació. Madrid té raó quan afirma que el dret a l’autodeterminació no està explícitament reconegut dins la constitució espanyola, però «obliden» que el Regne d’Espanya ratificà sense cap reserva (BOE núm. 103, de 30 abril 1977), el dret a l’autodeterminació contingut al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR o International Covenant on Civil and Political Rights) de les Nacions Unides, acordat a Nova York el 19 desembre 1966. I el ratificà abans, fins i tot, de confegir la constitució espanyola vigent actualment, aprovada en referèndum el 6 desembre 1978 i sancionada pel rei Juan Carlos de Bourbon el 27 desembre 1978. Un «oblit», doncs, intencionat i no gens casual, perquè l’article 96.1 de la constitució espanyola disposa que «Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional». Així, doncs, no podent trastocar el redactat del dret a l’autodeterminació, suprimint alguns mots o tergiversant-ne expressions, optaren, els redactors de la constitució, per no citar-lo directament, perquè el pacte ICCPR és ben clar:

«Article 1

1. All peoples have the right of self-determination. By virtue of that right they freely determine their political status and freely pursue their economic, social and cultural development.
2. All peoples may, for their own ends, freely dispose of their natural wealth and resources without prejudice to any obligations arising out of international economic co-operation, based upon the principle of mutual benefit, and international law. In no case may a people be deprived of its own means of subsistence.
3. The States Parties to the present Covenant, including those having responsibility for the administration of Non-Self-Governing and Trust Territories, shall promote the realization of the right of self-determination, and shall respect that right, in conformity with the provisions of the Charter of the United Nations».

Els redactors de la constitució espanyola, no podent torejar i afaitar un text tan llarg i clar, decidiren, simplement, d’escamotejar-lo. L’article 10.2 que afirma solemnement que el Regne d’Espanya accepta i acata tota la legislació internacional, el jus cogens, és la tapadora d’un joc de mans: citen i trastoquen, com hem comentat, la Declaració UDHR, i no citen l’altre document de les Nacions Unides que conjuntament amb la Declaració són el bessó fonamental del jus cogens: el Pacte ICCPR. Els dos textos, conjuntament, són coneguts com a Pactes Internacionals de Drets Humans o Pactes de Nova York. I justament el dret a l’autodeterminació, contingut als Pactes, és el principi cardinal del dret modern internacional, superant l’obsolet «dret de conquesta», la llei internacional usada per les monarquies i d’altres entitats polítiques fonamentades en la llei de la «gràcia de déu», potser el veritable fonament del Regne d’Espanya i Índies i del seu successor el Regne d’Espanya. Remarquem que el nom estrictament geogràfic de Regne d’Espanya i Índies avala l’error geogràfic del «descobridor» Colom, qui sempre pensà que havia arribat a la Índia i no pas a un continent fins llavors desconegut per als europeus, Amèrica.

El punt 2 de l’article 1 del Pacte ICCPR, igual que el punt 3 del citat Sobrequés, és el quid de la qüestió: els humans, animals vertebrats territorials, viuen dels recursos d’un territori que els cal dominar. Certament el punt 1 del Pacte és molt important «humanament» parlant, autoorganització del grup, llengua i cultura, però allò rellevant i substantiu, com «animals territorials», és l’economia: els recursos del territori. «In no case may a people be deprived of its own means of subsistence». Els països hispans d’Amèrica, considerats, segons el moment històric, virregnats o províncies com els peninsulars, se separaren violentament del Regne d’Espanya i Índies, no per tenir unes llengües, cultures i institucions diferents a les espanyoles peninsulars, sinó per l’espoli que de llurs territoris feien els espanyols de Madrid, perquè nacionalment, «humanament», tan espanyols eren els de Madrid com els d’Amèrica. Encara ara, independents i sobirans, els «espanyols» americans continuen, malauradament, amb la mateixa cultura econòmicament depredadora basada en l’espoli, amb cobdícia i sense miraments de cap casta, dels autèntics propietaris humans dels territoris ocupats: els indígenes, els indis americans. En breu, la part europea del Regne d’Espanya i Índies, la major part de la península dita Hispania pels romans, vivia a costa de l’espoli de les Índies. I els assentaments espanyols a Amèrica, els autors locals de l’espoli, continuaren i continuen sotmetent els indis a l’espoli de llurs territoris, com les metàstasis d’un càncer definitivament instal•lades dins tots els «òrgans» de les Índies.

En conclusió, l’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Pacte ICCPR és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural. Són els punts 2, 4 i 5 d’en Sobrequés. Per al Regne d’Espanya, Catalunya és una societat i un territori a explotar, no una plena i diferenciada cultura humana, una nació, i atès que en treu molt de benefici econòmic defensarà la seva possessió com defensà el ric territori del Sàhara, i no com abandonà Ifni militarment o Río Muni amb un referèndum. Caldrà una gran marxa de més de 350.000 persones desarmades, perquè Catalunya sigui lliure.

Article publicat a Rellevant.cat el 27 de setembre de 2018 i a L’Unilateral el 2 d’octubre de 2018

Lluís Garcia Sevilla és llicenciat i doctor en Medicina, professor emèrit de psicologia mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques. Roser Cussó és professora a la Université de Paris 1 Panthéon-Sorbonne, Institut d’Étude du Développement Economique et Social (IEDES). Treballa en història i sociologia de les estadístiques elaborades per les organitzacions intergovernamentals i supranacionals, així com sobre l’activitat tècnica internacional i transnacional en general. Les àrees principals de recerca són la població, l’educació i l’economia. Està interessada sobre tot en l’impacte de la producció quantitativa en el debat públic i en la transformació de la presa democràtica de decisions.

La revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.

Comunament la Diada d’un poble o nació és la celebració, o commemoració, d’una feta èpica i memorable de la història d’un país i, generalment, és el dia de la independència, és a dir, el dia de la constitució del país com una entitat política i social lliure i sobirana. No pas la Diada Balear que commemora el dia (1r març 1983) que la gaseta oficial del Regne d’Espanya publicà la llei que feia de les Illes Balears una «comunidad autónoma»: un organisme polític supraprovincial d’auto-govern administrativament descentralitzat. Tanmateix, el 1r març 1810 el poble de Menorca, en plena Guerra Peninsular (1807-1814), s’havia revoltat contra la dominació espanyola. Ignorància o ocultació de la feta? O inconveniència? Però no sembla inconvenient que el «Día de la Comunidad de Madrid» sigui el 2 maig 1808, una revolta coetània de la menorquina, celebrant l’aixecament del poble madridenc contra la «dominació» francesa i que la historiografia espanyola consideri aquesta revolta com el desencadenant de la Guerra de la Independència (espanyola), anomenada així retrospectivament a partir del 1860, 46 anys després d’acabada la Guerra Peninsular, tot reinterpretant èpicament el passat. Per contra, la revolta menorquina és sistemàticament minimitzada, o amagada completament, per la historiografia oficial espanyola, que parteix de la idea que Menorca pertany des de sempre a una entitat boirosament anomenada Espanya. Aquesta «pertinença» no sols és discutible per imprecisa, sinó que també és contrària a la idea que els territoris haurien d’esser propietat de les societats que s’hi assenten, i que aquestes societats són les que han de decidir democràticament la seva autoorganització: democràcia i autodeterminació.

L’esmentada revolta menorquina fou estudiada a fons per n’Andreu Murillo i la seva recerca fou publicada el 1977 per l’Editorial Nura de Ciutadella amb el títol La “revolució” menorquina de 1810. Malauradament el llibre, molt aviat exhaurit, no ha estat mai més publicat. Vet a continuació un compendi de la revolta exposada per en Murillo al seu llibre:

Dins la política favorera de Napoléon Bonaparte, en tant que primer cònsol de la República francesa, cap el rei d’Espanya i de les Índies i la seva família, per tal d’implicar-lo contra el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, i aprofitant una treva bèl•lica, coneguda com la pau d’Amiens (25 març 1802), Napoléon Bonaparte imposà un nou repartiment de territoris dominats militarment, sense cap consulta ni consentiment dels pobles afectats. D’aquesta manera, Menorca, un regal de Napoléon Bonaparte, passava del domini de sa Graciosa Majestat, el rei de la Gran Bretanya i d’Irlanda, al de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies. Les forces militars del rei d’Espanya i de les Índies, establertes a Mallorca, aviat desembarcaren a l’illa, 11 juny 1802, i tot d’una s’afuaren a espanyolitzar el territori i els seus devers 32.000 habitants. Un flagrant incompliment de la clàusula del tractat d’Amiens que establia un marge de tres anys per a la implantació progressiva de les lleis i del govern del nou domini estranger al territori ocupat.

Fets de l’ocupació:

• L’arribada d’una corrua de funcionaris i de tropa encarregats d’exercir i de garantir la sobirania del rei d’Espanya i de les Índies, sa Catòlica Majestat.

• Supressió del català com a llengua oficial, fins llavors l’única llengua oficial, parlada per tota la població. Les persones amb estudis superiors dominaven el francès, tenint com a universitat de referència la de Montpeller. Fins i tot els Síndics (ambaixadors) enviats a Londres durant la dominació britànica usaven el francès a la cort de sa Graciosa Majestat.

• La implantació del servei militar obligatori tant per als mariners, la temuda «matrícula de mar» o allistament per a la dura armada espanyola, com per a la resta de la població a l’exèrcit regular espanyol.

• La prohibició d’exportar capitals, cosa que impedia d’iniciar qualsevol tipus de viatge comercial.

• La implantació de la duana espanyola i, per tant, la supressió del lliure comerç i la reconversió «automàtica» de moltes de mercaderies ja emmagatzemades legalment en mercaderies de contraban.

• La implantació d’un nou sistema fiscal, l’espanyol, molt espoliador; on fins i tot arribaren a coexistir els imposts de la suprimida administració menorquina i els nous d’espanyols.

• El manteniment d’una nombrosa guarnició militar espanyola i d’una important armada espanyola ancorada a Maó, que obligatòriament havien d’ajudar a pagar els menorquins mitjançant prestacions personals, la confiscació de bestiar equí (considerat arma de guerra) i el pagament de contribucions especials.

• El pagament de càrregues puntuals per acomodar els nous funcionaris espanyols, molt corruptes d’altra banda, com ara la demanda del governador espanyol de 1.200 duros «para adecentar la casa de mi secretario».

• La ràbia de veure com els nous alts funcionaris espanyols, a més de gaudir de bons sous per un mínim de feina, tudaven els doblers recaptats no sols en benefici propi sinó també en exhibicions de grandesa.

• Suportar els robatoris de les afamegades tropa i marineria espanyoles, mal alimentades i pitjor pagades, així com els seus excessos de tot tipus.

• L’expulsió i desterrament, sense cap tipus de judici ni de garanties jurídiques, de persones sospitoses d’«adhesión a la nación inglesa».

• La vexació d’haver de prendre una actitud proespanyola, més o menys sincera, per tal d’obtenir o de conservar càrrecs.

• Haver de sofrir el nou bisbe catòlic, Juano, un rector d’una parròquia de Madrid, totalment corrupte, amb un afany desmesurat d’enriquiment personal i amb un insultant i no gens dissimulat odi cap els menorquins, especialment els maonesos. Tot d’una d’arribar prohibí la nostra llengua a les esglésies i a l’organització eclesial.

• En situacions puntuals però molt rellevants, perquè eren les situacions de relació amb les noves autoritats imposades, haver d’entendre i fins i tot esser forçats a parlar una llengua desconeguda per als menorquins, l’espanyol, malgrat la ràpida implantació d’una «escuela española» amb mestres forasters que prohibien als fillets l’ús de la nostra llengua en qualsevol situació.

Tot açò provocà una revolta que esclatà el 1r març 1810, una revolta generalitzada, concretada en moltes, petites o grans, accions, des d’empastifar els bans del governador espanyol fins assaltar oficines de l’administració espanyola o cases dels funcionaris espanyols, o desarmar la tropa que feia tasques de policia. La revolta esclatà quasi sincrònicament a totes les poblacions de l’illa: Alaior, Maó, es Castell, es Migjorn Gran, Ciutadella… a tots els pobles hom feu fogueres amb el tan burocràtic i odiat paper «sellado» [«timbrado» en diuen ara], obligatori en totes les transaccions amb el nou govern de sa Catòlica Majestat, el rei d’Espanya i de les Índies.

El governador espanyol reaccionà suprimint la tenalla espanyolitzadora l’endemà de l’esclat de la revolta. Així, dia 2 març distribuïa per tota l’illa un ban on feia «saver a todos los havitantes de esta Isla (…) que no puede tener ni tendrá lugar en dicha Isla de Menorca el alistamiento para soldados ni matriculados [mariners], exaccion de cavallos, monturas, contribuciones ni otra cosa que le perjudique. Que queda Menorca libre de derechos de Aduana, Puerto, Estanco, Resguardo, papel sellado, y en todo libre, menos en el Estanco de Aguardiente [que era de la suprimida administració menorquina] que deve continuar segun se halla actualmente. Que el Governador tomará providencias para que salga de la Isla toda Persona extrangera que no esté domiciliada, y pueda ser sospechosa, y ultimamente el Governador confia la tranquilidad de los Menorquines á ellos mismos, que los vecinos honrrados se encarguen de las Guardias, fiando también la de mi persona á quatro de los mismos vezinos, las Rondas, Patrullas y demas servicio». Un segon ban disposava: «Todos los españoles [ja ho eren legalment tots els menorquins] y extrangeros que se hallan en esta Isla desde 10 de julio de 1808 deveran salir de ella al Pays que les acomode en el termino de 15 dias exceptuándose los ancianos que pasan de 60 años, los impedidos por naturaleza, mugeres de 50 años arriba, los niños hasta la edad de 14 años, los transeuntes por asuntos comerciales, litigios de bienes ú otros motivos temporales ó accidentales legítimos, y los que se hubiesen casado con hijas de la Isla y se hallen connaturalizados con ejercicio ú oficio correspondientes [d’acord amb les lleis de naturalització de l’administració menorquina], los Mag (níficos) Bayles, sus Ten (ientes) y Alcaldes de Barrio cuidaran del cumplimiento de este bando en concepto que los maliciosamente no lo obedecieren seran arrestados y conducidos como vagos y mal entretenidos a su Pays los extrangeros; y destinados a la armada los españoles; comprehendiendose en esta orden los Hebreos, quien sea qual fuese el motivo de su existencia en Menorca deven salir vaxo pena de ser transportados a la inquisicion de Mallorca, si no se embarcan inmediatamente. Y para que llegue a noticia de todos hé mandado fixar el presente en los parajes acostumbrados». Qui més costà d’expulsar fou el bisbe catòlic Juano, qui es resistí fent mil martingales, com aprofitar la rivalitat entre Ciutadella i Maó. Finalment el dit bisbe fou forçat pel governador espanyol, a causa de la insistència dels menorquins, a embarcar-se cap a Alcúdia. Fins i tot, per donar per acabada la «revolució», fou desterrat i afusellat a Palma el patró de mar Joan Mercadal, autèntic cap de turc acusat falsament d’incitar els aldarulls. El seu cos, amb el cap destrossat, va romandre exhibit al públic tot un dia emmanillat al pal d’execució amb el cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey».

Hàbilment i a poc a poc, el governador espanyol començà a estrènyer de nou la tenalla espanyolitzadora. La revolta havia esclatat el 1r març, però a mitjans de juny es «normalitzava» l’ús del paper «sellado», a finals de juny eren arrestats els càrrecs municipals, les guàrdies de menorquins foren paulatinament rellevades i substituïdes per tropa espanyola, a finals d’octubre retornava a Ciutadella el bisbe Juano… El terror s’emparà dels menorquins: «Divúlgase que en breve va a llegar a Menorca un cuerpo de tropa con personas y verdugos destinados a tratar y castigar los pasados disturbios, e inflingir las mas severas penas contra estos habitantes». Just un any després de la revolta, el governador espanyol ja es podia permetre el luxe d’amenaçar les autoritats municipals de Maó d’enviar la marineria espanyola, ancorada a Maó, armada amb ganivets perquè saquejassin la ciutat, o que els faria afusellar en públic, si no contribuïen amb molts de doblers al manteniment de l’armada i de l’exèrcit espanyols ocupants de l’illa. Retornaren els espanyols expulsats, i tornats els funcionaris forasters recomençaren els abusos, les prepotències, les corrupcions… S’evità la defensa legal de la població, suspenent tots els advocats i notaris graduats a Montpeller o a Avinyó, que ho eren pràcticament tots. Dos anys després de la revolta, les autoritats de Madrid ja es pogueren permetre el luxe de fer encunyar a Palma una moneda d’un sou, amb l’autèntic escut d’Espanya (de quarters castell, lleó, castell, lleó) i amb les inscripcions a l’anvers FERDIN-VII DEI GRATIA 1812 i al revers HISP ET BALEARIUM REX, o sigui «Fernando VII, per la gràcia de Déu, rei d’Espanya i de les Balears», una autèntica marca de propietat de la terra i de la gent. Finalment, tota l’illa fou castigada amb una forta multa, multa que els menorquins hagueren de pagar mitjançant la imposició de talles. El deute fou saldat el 1834.

Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .