També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous. La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans” però son inaplicables “el dia després”.
Francesc Villarroya (UB)
Aquests dies estem assistint al bombardeig de missatges des de molts agents compromesos amb el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol adreçats a fer por a la gent per les preteses conseqüències catastròfiques de la independència. També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous.
A part dels aspectes ètics i de dignitat personal que mereix aquesta estratègia i que es desqualifica per si sola, crec que les amenaces tenen en el nostre cas poca credibilitat, com ja s’ha indicat en aquest blog per part d’altres col·legues.
Vull afegir que la meva experiència com a avaluador de plans nacionals de recerca de països europeus petits m’ha demostrat que és un marc molt més favorable a la internacionalització i objectivitat que el manteniment d’un marc “nacional” espanyol, amb les seves servituds de pretesos equilibris territorials i centralisme a Madrid. Potser l’atorgament de fons competitius en el projectes del “Plan Nacional” ha mantingut uns estàndards d’objectivitat raonables envers Catalunya, gràcies sovint als nostres col·legues raonables de la resta de l’Estat. No obstant, les inversions milionàries de l’Estat en centres i estructures de recerca a Madrid, independentment de qualsevol criteri diferent al control central i absorció de recursos des de tot l’Estat, és un llast que deu n’hi do la “por” que fa. Us recomano l’article de Manel Esteller a “El Periódico” de fa unes setmanes per a un assortit d’anècdotes al respecte. I pel que segueix fent referència a la “por”, tot tipus de represàlies envers finançament o manteniment de salaris de personal investigador son inversemblants.
La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans des de Madrid seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans”, però son inaplicables “el dia després” si el volt massiu i democràtic és favorable a l’Estat propi i no hi ha més remei que entrar en una negociació de com es fan les coses sense que cap part es vegi perjudicada.
Francesc Villarroya i Gombau és Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de Institut de Biomedicina de la UB i investigador ICREA Acadèmia. És expert en estudis de regulació metabòlica en relació a malalties com la obesitat i la diabetis.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.
Josep M. Llovet
Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..
Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.
Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.
Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa.
Manel Esteller
Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.
Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.
Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).
Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.
Alícia Casals
Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.
En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.
En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.
En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.
Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet
No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…
Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.
Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.
Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.
En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.
Joaquim Bruna
Per quins motius sóc independentista?
En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.
En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.
Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.
Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.
També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.
Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.
Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.
La creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir internacionalment de manera eficaç i garantir el benestar de la població.
Gonçal Mayos Solsona
La turboglobalització actual ha generat una economia planetària marcada per una intensa competitivitat internacional en tots els àmbits. Ara bé, es constata que l’impacte de la innovació és cada vegada més el factor decisiu, per sobre dels factors tradicionals com la disponibilitat de matèries primeres o el nombre i cost dels treballadors manuals. Per això, els països que no formen adequadament les seves poblacions en la creativitat i la innovació les condemnen a treballs degradats, mal pagats i a la pobresa.
Avui sens dubte, maximitzar la formació cognitiva i la innovació és el factor més important per garantir el desenvolupament social dels països i el benestar de la gent, incloent el manteniment d’un Estat del benestar cada vegada més car de finançar (per l’envelliment de la població, les creixents necessitats…)
A més, a la turboglobalització s’hi afegeixen actualment molt rellevants “fenòmens-inter” -com la integració europea- que impedeixen les velles polítiques autocràtiques i de devaluació de la moneda per mantenir la competitivitat internacional dels països. Per això, són molt més decisives que mai abans les eficaces, justes, àgils i compromeses polítiques de proximitat educatives, de recerca i de foment de la innovació.
La innovació no és fàcil i, àdhuc petits endarreriments fan que es bloquegi o que s’hi arribi tard i malament. Necessita complexes i coordinades polítiques educatives, socials, tecnològiques, econòmiques… molt àgils, flexibles, atentes, compromeses i col·laboradores amb les persones innovadores i amb el conjunt de la població. Per tant, requereixen un Estat i una classe política molt propers, implicats i atents a les necessitats de la gent.
El pitjor és un Estat i una classe política llunyans, displicents, poc compromesos amb la gent i més preocupats pels seus equilibris electorals (p.e. per l’oposició d’interessos, ideologies, cultures i territoris). Encara és pitjor si hi ha corrupció i elits extractives, que poden encomanar al conjunt de la població els seus costums corruptes, acomodats i menyspreadors de la intel.ligència. En aquests casos els recercadors, innovadors i el conjunt de la població es troba en clara inferioritat comparativa amb països menys corruptes, més àgils i més preocupats per l’educació, la recerca i la innovació.
Per això, la creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir eficaçment internacionalment i garantir el benestar de la població.
Perquè ens cal un nou Estat que impulsi polítiques basades en l’intens compromís amb la gent, en l’agilitat i flexibilitat al potenciar la necessària innovació, en aprofitar fins a les més petites oportunitats i avantatges comparatius que permeten la població i el territori, en fomentar l’educació, la recerca, el coneixement i la cultura…
Gonçal Mayos Solsona és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i director del Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’ (GIRCHE) i de l’Open Network for Postdisciplinarity and Macrophilosophy (OPEN-Filosofia). Ha obtingut els Premi Extraordinari llicenciatura (UB), Tercer Premio Final Carrera (MEC) i Premi Prat de la Riba (IEC). Ha publicat més de 15 llibres i de 80 articles, la major part dels quals són accesibles gratuïtament als seus Web i Blog. Ha encunyat el terme “macrofilosofia” per referir-se als processos de llarga durada que uneixen interdisciplinàriament les vessants filosòfiques, epistemològiques, sociològiques i polítiques dels grans moviments culturals i dels trencaments en les mentalitats socials.
En un escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals.
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics.
Jordi Galí
Amb esperit lúdic, i adreçant-me als lectors que gaudeixin de les matemàtiques recreatives i que sentin curiositat pel tipus d’eines que fem servir els economistes, els proposo un problema molt senzill que suggereix que els catalans hauríem d’estar fins i tot disposats a pagar per poder ser independents.
Suposem que les preferències dels catalans venen descrites per una funció d’utilitat
onirepresenten la quantitat de dos béns públics consumida pels catalans. Aquestes preferències contrasten amb les dels espanyols, que venen donades per la funció d’utilitat.
onirepresenten la quantitat dels mateixos béns públics consumida pels espanyols.
Fixin-se que les dues poblacions assignen “pesos” diferents als dos béns. Per exemple, el bé “x” podria consistir en “curses de braus,” mentre que el bé “y” podria correspondre a “teatre en català.”
Suposem, per simplificar, que la mida de les dues poblacions és idèntica i que generen la mateixa quantitat de recursos públics (impostos), que normalitzem a 1 per a cada “regió.”
En una escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals (1+1=2) al consum dels dos béns públics de les dues poblacions. Suposem, però, que a l’hora de decidir, aquest govern utilitza les preferències de la població espanyola (representades per la funció V) com a criteri a maximitzar per a les dues poblacions. Concretament, el govern resol el següent problema:
subjecte a la restricció
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics. Aleshores el seu consum de béns públics serà la solució del problema:
subjecte a la restricció Òbviament en cas de separació, el govern espanyol resoldria un problema semblant pel seu compte, però ara maximitzant la funció
Ara és quan toca agafar paper i llapis, i arremangar-se. A veure si poden contestar les següents preguntes:
1) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’integració política?
2) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’independència?
3) Quin escenari és més desitjable per als catalans? I per als espanyols?
4) Suposem que, en cas d’independència, el govern català pot fer una transferència de valor t>0 al govern espanyol, de forma que els recursos de què disposin els dos governs siguin 1-t i 1+t, respectivament. Demostreu que els catalans estarien disposats a fer aquesta transferència (si no fos excessiva!) si això fos una condició per assolir la independència, i que els espanyols haurien d’acceptar aquest pacte de bon grat (per petita que fos la transferència!).
5) Quin és el màxim de recursos que els catalans estarien disposats a transferir a Espanya per “comprar” la seva llibertat?
No cal dir que, més enllà de l’òbvia simplificació del problema, alguns dels supòsits distorsionen aspectes de la realitat que són rellevants per a la qüestió tractada (e.g. la simetria de recursos). Però n’emfasitza un que, al meu parer, no rep prou atenció: el de l’heterogeneïtat de preferències.
Espero que gaudeixin del problema! (però no en facin massa propaganda a l’adversari…).
Jordi Galí és un economista català, considerat una de les principals figures de la nova macroeconomia keynesiana. Actualment és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Després d’obtenir el seu doctorat en el MIT el 1989 sota la supervisió d’Olivier Blanchard, va ocupar càrrecs docents a la Universitat de Columbia i la Universitat de Nova York abans de traslladar-se a Barcelona. Galí va ser esmentat com un possible guardonat del Premi Nobel 2009 en Ciències Econòmiques. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson el novembre de 2012. El 2005, Galí va rebre el . És Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2011; Premi Societat Catalana d’Economia 2008; Premio Rey Jaime I de Economía, Generalitat Valenciana 2004 i Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, categoria de Jove Investigador 2000.
Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.
Arcadi Navarro i Cuartiellas
Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.
No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).
No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.
Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.
Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.
La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.
Ricard Solé
“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?
El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.
Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.
“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.
Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.
