Mes: maig de 2018

Les invasions del poder executiu en el poder judicial i del poder judicial en el poder legislatiu són també indicadors d’una laminació profunda de l’estat de dret. La “tirania de la majoria” resulta imparable quan els jutges no actuen amb imparcialitat i la separació de poders és molt deficient.

Sempre hi ha distància entre la realitat i la manera que tenim de descriure-la, explicar-la o voler transformar-la, sempre hi ha distància entre “les paraules i les coses”. Això ho sabem, però tendim a oblidar-ho.

Les ideologies han anat creant al llarg del temps “ficcions lingüístiques” legitimadores (diverses concepcions de la llibertat, la igualtat, la classe social, la nació, els déus, els valors, etc) que mai coincideixen amb la realitat a la que es refereixen. Viure en un univers de ficcions no equival, però, a fer-ho en un oceà de mentides. No totes les anàlisis i propostes son equivalents. Hi ha ficcions que sense coincidir amb la realitat no menteixen.

La qualitat d’un estat de dret està també relacionat amb la densitat de mentides que emanen de les seves institucions. Quan aquestes últimes en fan un ús sistemàtic estan indicant el caràcter pervers i de baixa qualitat de l’estat de dret i de la democràcia corresponent. Ho estem veient en estats de la Unió Europea: Hongria, Polònia, Eslovàquia, República Txeca …. i a l’actual estat espanyol. De fet, avui ja no cal ser un estat estrictament democràtic i de dret per ser membre de la UE. Això resulta una asseveració que fa poc temps hagués semblat un impossible. Però els fets apunten en aquesta direcció. En alguns estats, els articles del Tractat de la Unió que apel•len als valors liberal-democràtics són cada vegada més un conjunt de ficcions retòriques que tendeixen a convertir-se en “mentides sistèmiques”.

Hi ha diversos indicadors que mostren que l’estat espanyol està esdevenint un engany de dret. En primer lloc, el tipus d’aplicació de l’article 155 vulnera la pròpia Constitució. Hi ha bastant consens entre els juristes que aquest article no permet en cap cas dissoldre un parlament o cessar un govern autonòmic. Es tracta d’una possibilitat que va ser explícitament rebutjada en el període constituent. Estem davant d’un frau de llei.

A més, quan la unitat d’Espanya es presenta per part de la màxima autoritat del poder judicial (President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial) com la base i fonament de l’estat de dret, significa que aquest últim és subsidiari i, per tant, prescindible quan s’amenaça aquella unitat.

En relació a Catalunya, els comportaments de jutges del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional vulneren el principi de legalitat en nom del d’oportunitat política, tot situant-se a la pràctica per sobre de la llei. No es que hi hagi “desproporcionalitat” en les mesures preses, sinó més aviat, arbitrarietat i discrecionalitat. Als jutges Llarena i Lamela se’ls hi pot atribuir allò que el físic rus Landau deia dels cosmòlegs: “acostumen a estar equivocats, però no dubten mai”.

Es fàcil constatar com en les “mesures cautelars” d’aquests tribunals hi ha una voluntat de criminalitzar idees legítimes i perfectament legals. Mentre inventen una sèrie de pretesos delictes (rebel•lió, terrorisme, etc) que no s’apliquen als casos concrets, la Fiscalia i els tribunals s’inhibeixen davant les agressions policials i de l’extrema dreta, tot actuant com si aquests fets no fossin rellevants. La imparcialitat de la cúpula del poder judicial fa temps que ha saltat pels aires.

Les invasions del poder executiu en el poder judicial i del poder judicial en el poder legislatiu són també indicadors d’una laminació profunda de l’estat de dret. La “tirania de la majoria” resulta imparable quan els jutges no actuen amb imparcialitat i la separació de poders és molt deficient.

També es constata una voluntat de voler deixar resolts els casos judicials en la fase d’instrucció, tot redactant interlocutòries amb vocació de sentència ferma. Els informes de la Guàrdia Civil en que es basen algunes de les acusacions suposadament pericials son autèntics nyaps mancats de rigor i sobrats de valoracions que s’acosten als procediments del franquisme. La interpretació que es fa de la desobediència vulnera drets polítics i regles procedimentals, mentre que les imputacions de “terrorisme” mostren una clara parcialitat prevaricativa. Passar amb la rapidesa i impunitat que ho fan algun jutges de les ficcions a les mentides soscava la legitimitat de tot el sistema constitucional.

Per la seva banda, el Tribunal Constitucional, dotat gràcies al PP d’unes capacitats executives inèdites a Europa, pren mesures cautelars no sol•licitades per ningú sobre temes que ni tan sols ha admès a tràmit (!). Es tracta d’un absurd procedimental que vulnera, a més, l’autonomia i la inviolabilitat parlamentàries (competències de la Mesa del Parlament). El judicial és un poder tan criticable com tots els altres, i encara més en seu parlamentària. Que un parlament debati sobre una llei declarada inconstitucional no trenca cap principi liberal-democràtic.

Amb més de dos milions de ciutadans catalans que donen suport a partits independentistes, la por i la repressió de l’estat no semblen una bona estratègia per solucionar el conflicte de fons. La dissuasió és i serà escassa. El convenciment i la persuasió son i seran inexistents. El que es fa és estabilitzar la inestabilitat.

A diferència d’altres àmbits, el poder judicial espanyol no va ser reformat després de la transició. En bona part, el poder judicial segueix la inèrcia i estils de la cultura jurídica de la dictadura.

Són molt clars els advertiments del Consell d’Europa sobre els dèficits de l’estat de dret espanyol. També ho són les conclusions dels relators de Drets Humans i de Llibertat d’Expressió de l’ONU, així com les queixes d’Amnistia Internacional sobre les obstruccions de la Fiscalia a investigar els fets de l’1 d’octubre. I sembla que se li girarà feina al Tribunal Europeu de Drets Humans amb els recursos contra les previsibles sentències dels tribunals espanyols. Recordem que aquest tribunal europeu ja ha condemnat diverses vegades l’estat espanyol per incompliment del Conveni de Drets Humans

Del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem, i Audiència Nacional es pot dir allò que Cervantes atribuïa als humans: “Cada uno es como Dios le hizo, y aun peor muchas veces” (El Quijote, 2ª part).

(Publicat al diari ARA, 11 maig 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Només és ràbia. Només és ganes de fer mal. Segurament només és feixisme disfressat de democràcia.

Tindrem president, en Quim Torra, el quart proposat aquest cop sense causes pendents (ni que siguin artificials) amb la justícia espanyola. Però els unionistes en bloc no els agrada i de fet han començat vilment un atac frontal a la seva persona abans de que sigui anomenat i evidentment sense respectar els 100 primers dies preceptius de nou govern.

Els diaris espanyols l’hi han dedicat les següents floretes: hiperventilat, supremacista, sectari, indesitjable, talibà, servil, un home de palla, masover, “pelele” de Puigdemont, marioneta, titella, lacai, ‘hooligan’, fanàtic, ultra, xenòfob, president conserge, imbècil, “gilipollas, sobiranista totalitari, enemic de les societats obertes, agitador integrista, psicòpata, puteta catalana de Carles Puigdemont etc.

Encara no han paït haver perdut unes eleccions, un altre cop, però aquesta vegada unes eleccions il•legals, segrestades i que en principi, ells pensaven, que ho tenien tot a favor per guanyar. Les eleccions il•legalment convocades van posar en evidència que majoria silenciosa no és cap majoria (malgrat ser molts).

En lloc de recapacitar i veure com és que han tornat a perdre (aquest cop fins i tot fent trampes, com a mínim trampes legals) el que fan es inhabilitar candidats fins que s’ha proposat un candidat que no tingui coses pendents amb la justícia. Els fets posen en evidència que no importa el candidat, si aquest és independentista. No volen cap candidat independentista i punt. Per tant s’ha d’embrutar el més possible el presidenciable com si això fos política. Es ràbia, és impotència, és intentar per enèsima vegada trencar la societat catalana.

En Quim Torra fa uns anys va fer uns tuïts i uns comentaris a diferents llibres que volen vendre’ls com xenòfobs, racistes, intolerants i no sé quantes coses més. Saben perfectament, els detractors, que aquests comentaris marquen un moment que trets de context d’aquest moment perden el sentit. Però això és indiferent ja que el que importa als polítics unionistes és fer mal (o al menys intentar-ho, cal seguir-ho intentant) i d’aquesta forma la qualitat d’aquests polítics queda retratada (encara que molts dels seus votants, cecs crònics amb vista fina, no ho vegin o no ho vulguin veure).

Dit això, amb molts dels comentaris podrien estar-hi d’acord ara, amb petits retocs cosmètics del moment actual, independentment de si ets o no independentista; només cal canviar en molts casos el mot ‘espanyols’ per ‘govern espanyol’, i els detractors ho saben. Fins i tot quan va dir que l’espanyol no és l’idioma de Catalunya ja que els territoris i/o els països abans s’anomenaven per l’idioma: França-francès, Itàlia-italià, Alemanya-alemany, Anglaterra-anglès, Portugal-portuguès, Castella-castellà (‘español’ és un invent modern), Catalunya-català etc… on és el problema?

Ara C’s per boca del seu president, un català renegat i un anticatalanista declarat, i la seva mà dreta femenina a Catalunya una espanyola amb un odi visceral a tot el que fa olor de català, diuen que volen traduir els textos i fer campanya a Europa per ferir l’independentisme. Que facin, que Europa ja ha vist i està veient com és l’unionisme espanyol. Tot seria molt fàcil de rebatre, però no crec que haguem de perdre el temps fent-ho.

Només és desesperació. Només és ràbia. Només és ganes de fer mal, de morir matant. Només és no voler acceptar els resultats democràtics. Segurament només és feixisme disfressat de democràcia.

En Quim Torra és un bon candidat per a Catalunya i el fet que els unionistes trinin ho constata, encara que tirin pestes del passat per intentar desestabilitzar la societat. El més trist és que el Psc i els comuns-podemites s’alineïn amb el PP i C’s. És el que té ser unionista, oi? On és l’esperit democràtic i la presumpció d’innocència a l’esquerra unionista?

Ja poden fer, que guanyarem la llibertat, malgrat ells, fins i tot ho va pronosticar Alexandre Deulofeu, tot i que massa lluny encara al meu gust. És irremeiable. Queden pocs anys, seran llargs, però cal persistir i aguantar.

Salut i república, companys.

Juli Pujade és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), amb Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat.

S’han preguntat mai per què l’unionisme té tanta tirada a l’insult? Evidentment que també hi ha independentistes amb aquesta flaca, però és fàcil constatar que la quantitat, la difusió social i la qualitat dels insults procedents del camp unionista és molt superior. De proves n’hi ha a cabassos. Pensin només en la llista de polítics, d’opinadors, d’escriptors, d’activistes, fins i tot governants i juristes que s’han esplaiat sense ni adonar-se’n en l’improperi contra els adversaris. De fet, sabien que en el debat inicial sobre Tabàrnia van ser els promotors d’aquesta idea els qui més van insults van emprar, no sols contra els seus adversaris (rural, paleto o adoctrinado) sinó fins i tot contra ells mateixos (colono, charnego) (Morales 2017)? Com va dir John Carlin: “[a Espanya] S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica.”(Casulleras Nualart 2018).

Segurament, aquesta tendència a l’insult es deu, almenys en part, a l’èxit periodístic de la prosa cipotuda en la cultura espanyola recent. Aquest terme, que podríem traduir per prosa caralluda, fa referència a un estil marcat per l’agressivitat i l’altisonància que barreja col•loquialismes i trucs retòrics amb una masculinitat violenta i sexista, efluvis tavernaris, i èxtasis lírics, com ara la de Pérez-Reverte (Lomana 2016). El triomf d’aquest estil contribueix segurament a la incontinència verbal de l’unionisme, perquè si l’articulista que qualifica els adversaris de nazi, talibà, gihadista o parrac humà té èxit social, per què no se l’hauria d’imitar?

Ara bé, la pulsió per l’insult de sectors unionistes significatius va més enllà d’un mer artifici verbal. Reflecteix, a parer meu, la necessitat que té el nacionalisme espanyol d’ofegar a base de pirotècnia verbal la contradicció que hi ha entre el mite d’Espanya com a comunitat basada en el consens nacional, i la constatació, per la via de l’independentisme, que tant els límits com els continguts de la nació espanyola no són compartits per tots els presumptes compatriotes.

Davant d’aquest repte, l’espanyolisme hauria pogut abandonar la visió mítico-religiosa d’Espanya com una entitat prèvia a la voluntat dels seus membres i evolucionar cap a un concepció més laica, agnòstica i democràtica que admetés la possibilitat que una part del col•lectiu es desil•lusionés del projecte nacional fins al punt de separar-se’n. És el que han fet, per exemple, Canadà o Gran Bretanya. Espanya, en canvi, ha anat en sentit contrari. Encara que ho disfressi de legalismes, el nacionalisme espanyol continua més a prop de la imposició religiosa que de l’acord polític. En aquesta religió, Espanya és, com un Déu, la “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, tot el seu ordenament jurídic es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i la funció de totes les institucions és vetllar perquè aquest “valor sagrat” es preservi.

És en aquest marc mítico-religiós, amarat de tradició catòlica tridentina, que s’entenen moltes de les invectives que es llancen contra l’independentisme. Si Espanya és una veritat incontestable, qui no l’accepti no pot ser normal. Si hi ha gent que no se sent espanyola deu ser que són ignorants, primitius o tribals i, com els indis, el que cal és evangelitzar-los. Si tot i haver rebut la bona nova, els no-creients no combreguen amb la veritat, deu ser que tenen les neurones trastornades o han perdut el seny. I si l’opció de l’alienació mental no funciona, cal concloure que aquests espanyols desventurats estan adoctrinats, abduïts o lobotomitzats per uns líders abjectes que, fent servir males arts, els han induït a error. Igual com en el passat es van cremar les Bíblies traduïdes a les llengües vulgars per salvar les ànimes del poble catòlic, ara convindria clausurar i purificar l’escola o TV3. Qualsevol cosa abans d’acceptar que l’independentisme pugui ser una opció racional, perquè és obvi que Déu —perdó, Espanya— és senzillament innegociable.

Ara que tantes veus s’alcen reclamant diàleg, convé tenir clar que és molt difícil de negociar sobre qüestions de fe. Quin espai hi ha per al diàleg si alguna part aspira simplement a sotmetre l’altra fins a convertir-la? En aquest sentit, la laïcització del nacionalisme espanyol no implicaria pas la seva desaparició, però sí que obriria les portes a un diàleg més civilitzat. Malauradament, molts signes fan pensar que, en qüestió d’espanyolisme, els laics són massa pocs o massa febles per fer-se valdre davant dels creients.

Bibliografia

Casulleras Nualart, Josep. 2018. «John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’». VilaWeb.cat, 15 març 2018, sec. País>Principat. https://www.vilaweb.cat/noticies/john-carlin-a-madrid-no-nhi-ha-prou-destar-contra-lindependentisme-sha-de-menysprear-gairebe-odiar/.
Lomana, Íñigo F. 2016. «En la era de la prosa cipotuda». El Español, 21 octubre 2016. https://www.elespanol.com/cultura/libros/20161021/164863513_13.html.
Morales i Gras, Jordi. 2017. «Tabarnia y la construcción del adversario». naiz: 30 desembre 2017. https://www.naiz.eus/eu/actualidad/noticia/20180101/tabarnia-y-la-construccion-del-adversario.

(Publicat per primera vegada a Núvol, 30 abril 2018)

Xavier Vila és professor titular de la UB i director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i del centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació d’aquesta universitat. Primer director de la Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, ha publicat en publicacions com European Journal of Language Policy, International Journal of Bilingual Education and Bilingualism, Language Problems and Language Planning, Language, Culture and Curriculum, Revista de Llengua i Dret i Treballs de Sociolingüística. Ha estat director del Màster en Assessorament Lingüístic i Gestió del Multilingüisme, Premi Lupa d’Or de l’IEC 2004 i Premi Jaume Camp de Sociolingüística 2013.

La UAB, reconeguda com a laboratori d’idees de progrés i modernitat, està derivant cap a un laboratori de repressió. Cal exigir una actitud molt més implicada i compromesa de les nostres institucions per enfrontar-se a aquest retrocés en els drets i llibertats socials, polítiques i sindicals.

Article de la Secció Sindical a la UAB dels Col•lectius Assemblearis Universitaris – Intersindical Alternativa de Catalunya publicat a la revista electrònica QUINCACAU de maig de 2018:

Com és prou conegut la primavera del 2013, un grup d’estudiants van protagonitzar una tancada pacífica a l’edifici del rectorat de la UAB, per demanar millores en la seva condició d’estudiants, contra les retallades i sobretot, per defensar l’ensenyament públic.

En base a aquesta tancada, pacífica, 27 persones de la comunitat UAB es veuen imputades i s’enfronten a sol•licituds de penes de presó, i altres, que sumen gairebé 325 anys de presó. Imputacions d’11 a 14 anys; acusats d’organització criminal… Sense proves.

Aquest fet representa l’inici de tota un sèrie de processos repressius que afecten als membres de la comunitat UAB, la Universitat Autònoma de Barcelona.

Històricament la UAB havia estat reconeguda com un laboratori d’idees, de projectes de polítiques de progrés i de modernitat. Però avui en dia sembla haver-se convertit en un laboratori de la repressió. Una repressió que actua a tres nivells: social, política i sindical.

El llistat de persones, vinculades d’una o altra manera a la comunitat UAB, afectades de processos repressiu greus, comença a ser altament preocupant… Aquest llistat cal evidenciar-lo públicament, no per que les persones afectades de la UAB siguin més, o menys, importants, si no per a que siguem conscients de la magnitud de la tragèdia que avui ens afecta a tots els nivells del nostre país: la tragèdia de la repressió sobre la que s’assenta l’estructura bàsica del sistema de govern actual de l’Estat Espanyol: repressió, por i terror com a forma de control de la societat…

1. En el que afecta a la repressió política:

En Santi: ex-estudiant UAB, conseller de govern del 2012 al 2017, pendent de judici.
En Raül: ex-professor, vicepresident del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva .
L’Oriol: professor, vicepresident del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva.
En Josep: ex-estudiant, conseller del govern del 2016 al 2017, en presó preventiva.
En Jordi: ex-professor, conseller de presidència 2017, en presó preventiva.
En Jordi: ex-estudiant UAB, diputat del parlament, en presó preventiva.
La Carme: ex-estudiant UAB, presidenta del parlament 2015 al 2018, en presó preventiva.
La Clara: ex-estudiant, consellera del govern 2017, exiliada a Escòcia.
L’Anna: Professora, diputada del 2015 al 2017, exiliada a Suïssa.

2. Repressió social:

a) L’Oriol, en Jordi, la Bàrbara, en Javier, la Laura, l’Ignasi, la Maria, en Josep, la Lorena, la Cèlia, en Carles, l’Andreu, en Jordi, l’Eduard, en Bruno, en Sergio, l’Andreu, en Nahuel, l’Alejandro, l’Eudald, la María, la Natàlia, l’Adrián, en Joan, en Miguel, en Víctor: Estudiants i ex-estudiants imputats en el cas 27i +: sol•licitud d’entre 11 i 14 anys de presó per la tancada pacífica a l’edifici del rectorat la primavera del 2013.

b) En Bernat, en Lucas, en Dani, l’Arnau, en Jaume, en Marc, en Nestor, en Ricard, en Roger, en Ian, la Laia, en David: Activistes antifeixistes acusats d’ultratge a la bandera, coaccions i delictes de discriminació i odi, sol•licituds de multes, ordres d’allunyament i penes de presó entre els 8 i 3 anys.

3. Repressió sindical:

En Jordi (Koki): Personal d’administració i serveis, membre del Comitè d’Empresa del 2003 al 2015. Sol•licitud de 11 anys de presó per participar en una roda de premsa.
L’Ermengol: Professor, membre del Comitè d’Empresa. Sol•licitud de 11 anys de presó per participar en una roda de premsa.

48 persones (i possiblement ens deixem algú) encausades només a la Universitat Autònoma de Barcelona. 48 en una sola universitat, moltes més a tot el país. Entre els nostres governats, les nostres alcaldesses i alcaldes, els nostres funcionaris i funcionaries, els i les nostres mestres, les nostres activistes, els nostres militants, les nostres afiliades. La millor gent del país, la més compromesa, la més responsable, la més treballadora, el nostre present i el nostre futur!

I què podem fer?

– Expressar la nostra solidaritat a totes les persones represaliades per lluitar per una societat més justa, més equitativa, més democràtica.
– Seguir lluitant per la llibertat d’expressió!
– Col•laborar econòmicament amb la lluita antirepressiva. Omplim les caixes de resistència!
– Mobilitzar-nos contra la repressió arreu del país

Però és necessari, i especialment urgent, exigir una actitud molt més implicada i compromesa de les nostres institucions universitàries, especialment els òrgans de govern, per plantar cara a aquest xacra que representa la repressió. Les institucions universitàries, i especialment els seus membres electes, han de passar a una fase de lideratge que defensi els drets socials, polítics i sindicals i que s’enfronti directament a la repressió. Com a cap i casal de la cultura, la ciència, el coneixement, l’aprenentatge i la recerca, basats en la falsació del principi d’autoritat i l’enriquiment per la discrepància, la comunitat universitària no pot cedir la gestió dels seus problemes a als fiscals, jutges i presons… Especialment la UAB, en el seu aspecte institucional, líder històric de la modernitat i progressia universitària. Claustre, equip de govern, consell social, juntes de personal, comitès d’empresa, juntes de facultat: despertem! Posem-nos en alerta! Barrem el pas a la repressió, obrim camins a la democràcia!!

Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.

Una cultura nacional on tothom, de la bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico, Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá; Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de l’extrema esquerra) li dona la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem entès tot.

Fa molt de temps que les universitats espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel•lectual moral i política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic tot i que les universitats tenen tots els motius per témer la dreta espanyola, que tant ha denigrat la cultura i la intel•ligència, la ciència i la decència. Històricament i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel•lectuals han estat considerats “watchmen in what otherwise would be a pitch-black night” (Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la intelligentsia.

Els historiadors han criticat amb duresa el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui són poc comprensius amb els seus col•legues dels anys trenta—les universitats i els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke, professor d’Economia a la Universitat de Marburg expulsat el 1933: “van ser precisament els professors d’universitat els que van fallar quan va arribar el moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra civilització.”

Espanya s’assembla cada cop més a Turquia, però ambdues estan (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys 30. Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan explícitament qüestionats—com la separació de poders i les llibertats d’expressió i manifestació; el sistema judicial apareix cada dia més dominat per valors i pràctiques franquistes. I el 95% dels intel·lectuals espanyols no piulen—ans al contrari. Els grans media de comunicació espanyols públics i privats són basòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya—però intel•lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers en exigir que tanquin TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del supremacisme espanyol — del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els nens catalans?

D’això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i institucional, però sobre tot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la freqüència d’episodis per intimidar i silenciar els catalans independentistes—episodis en els que manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola, amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen, i les converteixen en quelcom irrellevant o innocu.

Perquè sí que hi ha encaputxats a Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, destrossen màstils municipals, i tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fets escraches violents contra Catalunya Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —“a por ellos!”, se’n recorden? I de tot això a Espanya ningú no en parla. No s’enganyin, intel•ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i polític com una catedral.

Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.

Els que teniu una edat recordareu l’escena final de “La mort a Venècia” (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde) enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta de regalims de rímmel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímmel de Dirk Bogarde.

(article publicat a Vilaweb el dia 1 de maig de 2018)

Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.

Les universitats han de sortir sempre en defensa d’uns principis bàsics per la convivència que ja han de ser universalment acceptats a l’època en què vivim: la democràcia, els drets humans, la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere, i el respecte per totes les ideologies no violentes.

Hi ha bons motius que recomanen que les universitats públiques d’un país es mantinguin políticament neutrals. Les universitats han de servir tots els ciutadans d’un país, i no poden afavorir unes ideologies contra les altres. Per exemple, no seria adequat que una universitat pública es pronunciés a favor de la independència de Catalunya o de la continuïtat de l’actual estat espanyol. Però a la vegada, les universitats han de sortir sempre en defensa d’uns principis bàsics per la convivència que ja han de ser universalment acceptats a l’època en què vivim: la democràcia, els drets humans, la llibertat d’expressió, la igualtat de gènere, i el respecte per totes les ideologies no violentes.

Per això cal no confondre la neutralitat política amb el conformisme amb el poder. I quan ens toca viure una època en què el poder s’allunya cada vegada més d’aquests ideals, és especialment necessari que la universitat qüestioni aquest poder. Precisament la clau del mètode científic que hem d’ensenyar a les universitats exigeix que es pugui parlar de tot, qüestionar tot, investigar tot, experimentar tot, comunicar tot. Precisament la força del mètode científic rau en rebutjar pretensions del poder per imposar idees inqüestionables a tota la societat. Idees com que hi hagi lleis per sobre la democràcia, referèndums que no es puguin fer mai, poders polítics no votats que no es puguin canviar, jutges posats a dit que el poble no pugui desautoritzar. I quan hi ha cantants que no poden cantar sobre tot, Parlaments que no poden parlamentar sobre tot, pobles que no poden votar sobre tot, i representants socials que no es poden manifestar sobre tot, cal denunciar el poder que està imposant aquest retrocés democràtic.

Com va dir Martin Luther King quan era un pres polític a la presó de Birmingham, la injustícia a qualsevol lloc amenaça la justícia a tot arreu. En el cinquantè aniversari del seu assassinat, és bo recordar que també aleshores el poder negava que MLK fos un pres polític, o un pres de consciència. I avui hem de dir que la censura en qualsevol àmbit amenaça la nostra llibertat de recerca i d’expressió en tots els àmbits. Quan hi ha professors amenaçats per debatre a l’escola, representants polítics a la presó per organitzar un referèndum o fer declaracions pacífiques, líders socials empresonats per manifestar-se pacíficament, cal que les institucions del país es pronunciïn, i cal entendre que el silenci representa l’acatament de la injustícia.

És per això que dono suport al manifest del Consell de Govern de la Universitat Politècnica de Catalunya, i convido al personal de les universitats a promoure manifestos en favor de la llibertat de tots els presos polítics i del reinici del diàleg amb els representants legítimament votats pel poble de Catalunya.

Jordi Miralda és doctor en astrofísica per la Universitat de Princeton, i ha estat investigador postdoctoral a la Universitat de Cambridge i a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, i Professor a la Universitat de Pennsylvania i a la d’Ohio State. Actualment és Professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona.

El sistema polític espanyol mostra diverses aluminosis estructurals. Les bases per la demolició de l’edifici estan posades. L’estat de les autonomies resulta actualment un plantejament infantil. O es fan profundes reformes en els àmbits del reconeixement i de l’acomodació político-constitucional del pluralisme nacional de l’estat o la independència de Catalunya serà inevitable.

Quan els jutges fan política, rebreguen la semàntica, obliden “l’esperit de les lleis” i mostren les seves ignoràncies. Quan els jutges fan política es converteixen en mals jutges i en pèssims polítics.

“Manca política” es diu, però també sobren jutges fent-la. El cas Llarena no constitueix un bolet aïllat. Més aviat exemplifica el bosc de problemes estructurals del sistema polític espanyol. Entre aquests problemes en destaquen tres, que enumero en ordre de creixent dificultat de solució:

1. Un estat de dret degradat.

Els esdeveniments dels darrers mesos han mostrat un estat que soscava llibertats i drets fonamentals (llibertat d’expressió, llibertat ideològica, presumpció d’innocència); un estat que entra en l’autonomia parlamentària i vulnera drets dels diputats i dels representats provocant inseguretat jurídica; un estat sense separació real de poders; un estat amb un poder judicial hereu del franquisme que fa el ridícul a Europa, distorsiona el sentit de les paraules (“terrorisme”, “rebel•lió”, “violència”), s’inventa delictes, argumenta amb una notòria pobresa intel•lectual i vulnera la seva suposada imparcialitat; un estat que practica la guerra bruta amb actuacions pròpies d’organitzacions mafioses en un context d’auto-impunitat penal; un estat amb escandalosos índexs de corrupció; un estat en el que el frau fiscal es situa al voltant del doble de la mitjana de la UE; un estat amb un monarca, molt mal assessorat, convertit en titella de les forces més reaccionaries (“a por ellos”); un estat caracteritzat per la seva creixent política repressiva. Aquesta llista no pretén ser exhaustiva, però crec que és suficient com a mostra de la degradació de l’estat de dret. Fa vergonya descriure l’estat espanyol en àmbits internacionals.

2. Una democràcia que rebutja el pluralisme nacional de la societat espanyola.

L’estat mai ha fet seu, tampoc en la Constitució de 1978, el pluralisme nacional (i lingüístic) de la societat espanyola. Es tracta d’una societat que a l’igual que la britànica, la belga o la canadenca, mostra una “diversitat profunda” en les característiques nacionals dels seus ciutadans. Tanmateix, aquesta diversitat mai ha tractat d’acomodar-se equitativament en una democràcia liberal de caràcter plurinacional. Aquest és un tema amb unes profundes arrels històriques i ètiques. Sense reconeixement del pluralisme nacional i sense la seva acomodació efectiva en els drets, els símbols, les institucions, uns autogoverns de qualitat i en la projecció exterior mai quedarà encarrilada, no dic ja solucionada, una gestió civilitzada del tema nacional-territorial de l’estat. Per fer-ho caldrien canvis molt profunds. Uns canvis que crec que només s’incentivarien si venen avalats per actors europeus o internacionals. La raó bàsica d’això ve de la mà del tercer problema.

3. Una cultura política basada en un nacionalisme preliberal d’estat (un nacionalisme d’imperialistes sense imperi).

Aquest és un tema de marcs mentals. Tots els estats són nacionalistes (i amb ells, els seus partits i les seves institucions). No hi ha excepcions al món. Però hi ha maneres i maneres de ser nacionalista. Durant l’època contemporània, l’estat espanyol ha tingut una cultura liberal dèbil, una cultural federal molt precària i una cultura plurinacional inexistent. El nacionalisme espanyol mostra unes arrels autoritàries de caràcter preliberal encara vinculades a concepcions, llenguatges, valors i reconstruccions històriques de la “España imperial”. De fet, tots els territoris que l’estat va perdre, des de Mèxic i Argentina fins a Cuba i Filipines, varen haver d’independitzar-se a partir de guerres. La cultura política espanyola reflecteix un profund rebuig a l’acceptació de la diferència i del pacte, així com un autoritarisme que en la dreta està imbuït de valors reaccionaris i en l’esquerra d’un esperit jacobí molt poc congruent amb una democràcia i un estat de dret d’una societat plurinacional del segle XXI. Els marcs mentals de la majoria de ciutadans de Catalunya és molt diferent. És un altre país.

Hi ha altres problemes, naturalment, especialment en l’àmbit econòmic: dèficit fiscal acumulat de més de 200.000 milions d’euros (dades del govern central), manca crònica d’inversions i infraestructures, etc. Però els tres problemes descrits són més profunds i tenen conseqüències més perverses per la democràcia i l’estat de dret

El tercer problema esmentat, impossible de solucionar a curt termini, dificulta una solució del segon, el qual, els partits híper-nacionalistes espanyols (PP. PSOE i C’s) ni tan sols plantegen, i ambdós problemes precipiten en el primer.

El sistema polític espanyol mostra diverses aluminosis estructurals. Les bases per la demolició de l’edifici estan posades. L’estat de les autonomies resulta actualment un plantejament infantil. O es fan profundes reformes en els àmbits del reconeixement i de l’acomodació político-constitucional del pluralisme nacional de l’estat -possibilitats: un model confederal o un model de federalisme plurinacional- o la independència de Catalunya serà inevitable. Avui els enganys resulten ja impossibles. Temps al temps.

(article publicat a La Vanguardia el 20 d’abril de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.

¿Es pot fer una cosa legítima però legalment prohibida? Vista la gent que darrerament es passeja per aquests conceptes i la que defensa vehementment “la llei” com un absolut (i que en un altre bàndol o moment potser defensaria el contrari), trobo que cal urgentment relativitzar aquesta vella disputa.

Fins i tot un infant entén, i no cal que sigui advocat ni jutge (i potser millor que no ho sigui), que: (1) legal vol dir que està escrit en alguna llei … que vés a saber qui va escriure: pot ser una llei franquista mai no derogada, o que es contradiu amb alguna altra, o que algú va fer per afavorir algú altre, o una constitució d’un país redactada en condicions restrictives (¿ningú recorda que l’espanyola del 1978 es va elaborar en una habitació a tres portes de distància d’on uns militars s’ho anaven mirant tot amb lupa? o que un contracte signat sota coacció és invalid i recusable?); (2) legítim vol dir que es tracta d’un dret que algú creu que té tot i que no li sigui reconegut per la llei (recordeu les dones, fins fa poc, o els negres americans; se’ls deia: “sí, tens raó, però això que vols està prohibit”); i (3) no sempre coincideixen les dues en el temps: una cosa pot ser legal però no legítima (cal recordar cap dictadura?) o legítima però no legal (situació que fa pensar a qualsevol humà raonable que potser és la llei la que ha de cedir, perquè està feta suposadament per servir les persones, no pas al revés). Tot individu no encegat pot recordar com s’han resolt casos històrics on les dues han diferit. Alguns exemples:

¿Com es va fer la revolució americana el 1776? Com tothom sap, els pares fundadors van considerar injusta la situació de les 13 colònies, i van desobeir ostensiblement el seu rei proclamant una “DUI” el 4 de juliol a Filadèlfia. Avui no hi ha cap legalista (incloent l’indignadíssim catedràtic X. Arbós, per qui tot això de Catalunya és “una gran mentida”) que negui plena legitimitat a una república (els EUA) que va començar de manera tan manifestament il•legal. (Per cert, il•legal i tot, l’imperi espanyol s’hi va posar a favor.) ¿I les sufragistes, enfrontant-se a la policia i als marits i anant a la presó estirades pels cabells perquè creien que la seva lluita era justa? (no ho era, potser?) O la Rosa Parks, no volent cedir el seient i així incomplint la llei que l’hi obligava?

Una altra pregunta: ¿era “legal” la “república espanyola” l’abril del 1931 quan uns quants la van proclamar pel seu compte? (No, però ho va ser de seguida.) ¿O la Generalitat quan un govern transfranquista la va “restaurar”? (A Tarradellas l’haurien d’haver detingut: ell, el seu càrrec i la seva institució estaven proscrits per un decret legalment vigent ─des del 1938). I ¿eren o no eren il•legals els insubmisos empresonats just abans de ser exonerats per una sobtada reclassificació legal a les Cortes?… No cal continuar: en qualsevol transició trobaríem moments de crassa il•legalitat.

De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.

Suposem que una aspiració popular és declarada “il•legal”. ¿Què han de fer els ciutadans si creuen que aquesta aspiració és legítima, sobretot quan a més és majoritària? Jefferson, com Gandhi o Mandela, va plantejar el principi filosòfic –la primacia de la justícia‒ i tot seguit, arriscant-ho tot, el va posar en pràctica. ¿Què era la justa demanda de les dones i dels negres sinó manifestament il•legal? (hi havia duríssimes prohibicions explícites en contra). I ¿no és prou significatiu que més d’un milió de persones –moltes més que a Washington el 1964 (“I have a dream” )– surtin cada any al carrer a Catalunya? L’interpel•lat aquí és Rajoy; com a politic ‒¿no diu que ho és?‒ ¿no està pas obligat a “fer alguna cosa”, si li sorgeix un “lío” gros com aquest de Catalunya? Perquè ¿què creu que va passar amb la vintena de països que s’han independitzat d’Espanya –entre ells Holanda i Portugal¬? ¿No és aquest “lío” prou obvi i conegut? O ¿com creu que s’ho ha fet la vintena de països europeus que s’han independitzat al s. XX? Tots ells, com els primers, són reconeguts sense problemes pel Sr. Rajoy, com ho seran sens dubte per qualsevol dels seus jutges i successors. I això que tots aquests països van tenir el seu horrífic moment de ruptura de la legalitat.

Com demostra la història, no hi ha res com un bon fet consumat per polvoritzar opinions pètries ─fins i tot la d’un catedràtic.

(Article publicat al diari ARA el 23 de maig de 2017)

Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.

Un dels èxits de la classe dirigent espanyola és que s’ha perpetuat ideològicament –i fins i tot físicament (són els mateixos)– des del segle XVI. (No és broma: si es consulta la genealogia dels que manen a Espanya es comprova que una proporció sorprenent de les famílies ja manaven als segles XVI-XVIII.) Un altre èxit, encara més gran, és que ha sabut injectar els seus hàbits aristocràtics i arrogants a la cultura que anomenem “espanyola”

A Espanya hi ha hagut moltes revolucions, sovint fetes per militars “liberals” (valgui l’oxímoron) i generalment sense gaires conseqüències. La casta governant ha continuat al seu lloc (i als seus bancs i latifundis): no hi ha manera de treure’ls-en. Ho va observar fins i tot Mario Conde, un plebeu grimpador (i exclòs): les elits espanyoles del poder no s’havien renovat gens “des del s. XVI”, deia.

Això no vol pas dir que a Espanya no hi hagi hagut una persistent voluntat de modernització … mil cops frustrada: llegiu Maragall, que opinava ‒amb els seus contactes (Azorín o Unamuno)‒ que la política, la premsa, la societat i la cultura espanyoles eren un llast (un “mort”, deia) que impedia el progrés de tots plegats, o els laments recurrents dels del “98”, d’Azaña (sobre els “acampados” que sempre copen l’estat) o dels republicans, mil vegades impotents contra generals, Francos i cavernes. Després del franquisme, vocacionalment devastador i irreversible, avui (a un quart de s. XXI!) tornem a la tradició planyívola: gent com Forges o Pérez Reverte ‒o algú que s’hi feia passar‒ es lamentaven en ple 2017 a les xarxes, amb ràbia impotent, de ‒respectivament‒ la mediocritat o la indecència generalitzades que veuen al país. (I això que el país semblava “modern”.)

Potser algun franctirador com Pablo Iglesias II creu de debò que la ben travada estructura de poder espanyola és reformable. (I potser ho serà algun dia ─però no serà ell, segurament, que la farà saltar.) Porta segles de rodatge i automatismes, i per canviar-la potser caldria fer aquella revolució espanyola sempre postposada.

Tampoc no vol dir que “Espanya” com a mentalitat no hagi canviat gens. Oitant. Fins i tot als antics règims les coses canviaven sense canviar: un rei de Prússia podia propagar idees il•lustrades, i un Franco podia acabar acceptant biquinis a la platja. El contagi cultural i econòmic d’Europa ha fet possible que els hidalgos alfa dominants ‒i, darrere, el poble que n’és secularment captiu‒ acceptin divorciar-se o no fer la mili o ser gais. Però els fets fan pensar que la mentalitat profunda, la del “ordeno y mando” ‒i la seva àmplia difusió i acceptació popular de facto‒, no s’ha modificat gaire.

Un dels èxits de la classe dirigent espanyola és que s’ha perpetuat ideològicament –i fins i tot físicament (són els mateixos)– des del segle XVI. (No és broma: si es consulta la genealogia dels que manen a Espanya es comprova que una proporció sorprenent de les famílies ja manaven als segles XVI-XVIII.) Un altre èxit, encara més gran, és que ha sabut injectar els seus hàbits aristocràtics i arrogants a la cultura que anomenem “espanyola”, en la qual és habitual constatar una mentalitat possessiva (¡Cataluña es España!), impositiva i poc dialogant (i no val a dir: “és la del PP”; no, la porten tots subliminalment incorporada). Són poquíssims els que veuen aquestes disfuncions (Cotarelo, Suso de Toro, …). A Espanya, els que hi estan disconformes o gosen protestar sempre s’han vist acusats i proscrits. (No cal dir que en aquest paquet hi anaven els catalans en general, sempre sentits –com mostra claríssimament Sangrador (1996)– com un cos estrany i “estranger”.) I la manera com s’ha portat “Espanya” amb els seus disconformes és prou coneguda.

Acemoglu i Robinson (a Why nations fail, 2012) constaten que a Espanya, com als altres països que no han fet el trànsit canònic al capitalisme, s’hi ha perpetuat una classe dirigent que respon no a l’emprenedor modern sinó a la figura i caràcter del rendista. Es tracta d’un personatge preindustrial conservador i autoritari: no és “inclusiu” (no admet no-amics), ni és un innovador ─ni sol tenir sentit de l’humor─ i no sap calcular costos i beneficis ni preveure futurs. Aquests “rendistes”, amb la seva mentalitat circular, hi formen i perpetuen una casta governant ‒“elit extractiva”, en diuen A. i R.‒, que bàsicament mana (i molt!), però no innova, ni comparteix ni fa créixer la riquesa total, i no sap augmentar les (seves) rendes ─“extreure-les”, diuen─ si no és per l’acció parasitària sobre el conjunt de la població, o per expansió militar, o per abús continuat o, en el cas d’Espanya, de viure de la renda providencial dels metalls americans (al s. XVI) o de les subvencions europees (al XX) ─o de Catalunya (en general). Aquestes elits només saben reclamar i concedir privilegis i favors (“al amigo, el favor; y al oponente, la legislación vigente”, recordeu que deien?), tenen fins i tot aparells de legislació i de justícia propis, i escampen i imposen la seva mentalitat autoritària i jeràrquica, propietària i possessiva, menyspreadora i venjativa (com Humboldt va observar in situ el 1800); en el pla humà i familiar, correspon al que ara s’anomena mentalitat del maltractador. La descripció d’A. i R. no és aplicable només a l’Espanya del precapitalisme sinó també a la del seu crony capitalism d’avui. Una característica dels països que analitzen és que tots tendeixen espontàniament a empobrir-se a llarg termini (Espanya ho fa des del 1492) i tenen dificultats per renovar-se.

Dit això últim, com diria el filòsof alemany Bernd Schuster, ja no cal dir res més.

(Aquest article, com la seva primera part, va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)

Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.

La revolució social-industrial i la idea moderna de nació es van forjar de manera natural i intensa a Catalunya durant més de dos segles. I això va forjar un poble i una mentalitat qualitativament diferents. A l’altra banda, la casta governant espanyola ‒imperial, reaccionària, ignorant i impertorbable‒ s’anava permetent rebutjar qualsevol demanda de canvi (i n’hi va haver moltes).

Catalunya i Espanya són objectivament diferents. Ho afirmo. No per cap diferència ètnica ni per cap suposada qualitat. No. Ho són ‒objectivament‒ perquè a Catalunya hi va haver una revolució industrial, i a Espanya no.

En efecte, a Catalunya es va fer la revolució industrial, i es va fer bé. Va comportar un canvi de mentalitat de totes les classes socials i de tot el territori. Com a l’Anglaterra del set-cents, amb el seu esplet de menestrals inventius, a la Catalunya del vuit-cents et podies trobar, entre moltíssims altres exemples, un Batlló d’Olot, un Güell de Torredembarra, un Muntadas d’Igualada o un Roca de Manlleu anant a Anglaterra o Suïssa a veure com es feia una màquina de vapor, una fàbrica, un dispositiu tèxtil o un radiador. I tornaven i engegaven coses, i tenien al cap la llibertat de creació i el progrés.

A més, la revolució industrial catalana era sòlida: es feia quan ja estaven més o menys afermades les necessàries revolucions prèvies i complementàries: la del desmantellament del feudalisme (amb la guerra civil del quatre-cents), la de la representació política paccionada i tendencialment democràtica, o la de globalització comercial del 1700. La majoria d’observadors creien, a finals del segle XVII, que Catalunya acabaria sent una nova Holanda o Anglaterra. Avui sabem que Lluís XIV ho va frustrar de cop, el 1714. (Amb Anglaterra i una Holanda en tenia prou.)

La profunda renovació econòmica i social dels ss. XVII-XIX ha deixat un pòsit profund. Ens ha diferenciat d’Espanya i dels espanyols (i ja no diguem de la seva mentalitat col•lectiva i del seu sistema de govern). És això el que ens fa objectivament diferents més que no cap característica postulada. I no cal ser marxista (per allò de “el mode de producció condiciona la ‘superestructura’ politico-socio-cultural”). Que un procés profund, lent i durador pugui marcar una diferència profunda de caràcter ho pot entendre qualsevol.

A “Espanya”, en canvi, no va passar res del que va passar a Catalunya. De revolució industrial no n’hi va haver. I no per falta d’intents. Ho va explicar Jordi Nadal a El fracaso de la revolución industrial en España. Legions de catalans, amb la seva revolució ja feta (amb èxit), van anar per tota Espanya els dos primers terços del segle XIX fent apostolat industrial. Inútil: a Espanya la industrialització ningú ‒ni cap classe social‒ l’entenia ni la volia (i menys les seves conseqüències socials). I simultàniament ‒com acaba d’explicar Marfany‒ una munió d’intel•lectuals catalans es van desviure per crear la nació (espanyola) i fer-la “moderna” (és a dir, com Catalunya). Res a fer. També en van sortir frustrats. (Aquí, almenys, en va quedar una escorrialla: el catalanisme.)

La revolució social-industrial i la idea moderna de nació es van forjar de manera natural i intensa a Catalunya durant més de dos segles. I això va forjar un poble i una mentalitat qualitativament diferents. A l’altra banda, la casta governant espanyola ‒imperial, reaccionària, ignorant i impertorbable‒ s’anava permetent rebutjar qualsevol demanda de canvi (i n’hi va haver moltes). En aquest context precapitalista, endarrerit i immobilista, ¿com no hi havien de fracassar, els catalans, i aparèixer-hi com marcians?

Quan Acemoglu i Robinson, en un llibre d’èxit (2012), descriuen Espanya i la contraposen a Anglaterra, un català té la impressió que la primera continua sent la mateixa del segle XVI i que, en canvi, Anglaterra va fer al segle següent un canvi radical que poques nacions han sabut fer (Catalunya n’és una) i que els ha donat indústria, capitalisme, comerç a escala global i, sí, democràcia liberal i separació de poders. Per això Catalunya, amb els deures fets, ha pogut créixer, integrar millions d’immigrants ‒amb taxes fins i tot més grans que les americanes‒ i modernitzar-se tot superant crisis. (Fins i tot ha aconseguit mantenir la llengua i (re)prestigiar-la, cas únic entre les nacions minoritzades). I amb unes classes mitjanes consolidades i una activa societat civil, productes de la seva revolució social, les iniciatives hi solen anar de baix a dalt. No és estrany doncs que, mentre molts espanyols s’hagin desviscut per ser “europeus”, tolerants i “moderns”, els catalans sempre s’hi han sentit, de manera natural. Una conseqüència és òbvia: ara, en un moment d’efervescència social, a la banda “catalana” el moviment és espontani, ascendent (vull dir, de baix a dalt), transversal, democràtic i massiu, en contrast amb la reacció forçada, jeràrquica (de dalt a baix), prohibitiva i penal que hem vist improvisar-se a l’altre cantó.

Vista la secular persistència i fortalesa de cada bàndol, veurem com acaba tot: ¿taules? ¿escac i mat? El moment no pot ser més interessant.

(Aquest article, com la seva segona part, va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)

Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.