La República de les llibertats

Tot el que ha passat abans i després de l’1 d’Octubre de 2017 pot considerar-se una revolució democràtica en tota regla. De fet, només podem adjectivar un moviment social de “revolucionari” si té com a objectiu principal aconseguir la llibertat. La “llibertat per ser lliures”, com matisa Hannah Arendt.

Foguet.jpg
Francesc Foguet

Malgrat les aparences, la revolució catalana no viu cap ensulsiada, sinó un punt de no retorn. La repressió exercida contra líders socials i polítics, l’ús de la violència policíaca l’1 d’Octubre, la persecució judicial de la dissidència, la manipulació informativa dels mitjans, la descaradura de la monarquia borbònica i la corrupció sistèmica dels poders fàctics han permès certificar, de manera categòrica si calia, que l’Estat espanyol viu una involució democràtica galopant. Les llibertats civils i polítiques hi estan més amenaçades que mai. Però l’ús de la força i de la imposició també han ferit profundament l’ànima dels catalans que saben que l’Estat espanyol és incapaç de buscar solucions polítiques a una qüestió política i que ha actuat –i actua– amb Catalunya com fa un imperi en declivi en relació amb una de les seves colònies díscoles.

Bona part de la societat catalana ha comprès que la repressió –denotadora de la feblesa d’un estat que no sap reconduir els problemes per la via política d’una manera oberta i democràtica– pot estabornir a curt termini, perquè resulta increïble a cop calent, però, a llarg termini, esdevé ineficaç i autodestructiva. Al segle vint-i-u, a Europa, no es poden posar traves a les llibertats i a la democràcia, ni limitar la possibilitat de debatre i, si cal, votar qualsevol assumpte que tingui una dimensió inequívocament política, com és el cas de l’autodeterminació.

Tot i els errors i desencisos, la mobilització de la societat catalana ha aconseguit que l’Estat espanyol mostri les seves vergonyes més impúdiques al món: la corrupció de les estructures de poder, la violència policial i jurídica injustificades, la tolerància envers la ultradreta o la vulneració dels drets més bàsics. També ha creat una inquietud creixent en els demòcrates europeus i d’arreu que han vist, estupefactes, com, a l’Estat espanyol, continua existint l’ombra allargada del franquisme, amb una deriva cada vegada més preocupant cap a l’autoritarisme. Ni la dreta ni l’esquerra espanyoles –com també s’ha posat de manifest– tenen un projecte de futur per a la pluralitat de l’Estat que aprofundeixi en els valors democràtics, sinó més aviat al contrari. El dogma de la unidad e indivisibilidad serveix de coartada per pervertir les lleis i laminar la democràcia.

Tot el que ha passat abans i després de l’1 d’Octubre de 2017 pot considerar-se una revolució democràtica en tota regla. De fet, només podem adjectivar un moviment social de “revolucionari” si té com a objectiu principal aconseguir la llibertat. La “llibertat per ser lliures”, com matisa Hannah Arendt al seu assaig La llibertat de ser lliures, inspirant-se en Henry David Thoreau. La capacitat d’autoorganització de la societat civil, demostrada l’1 d’Octubre i les jornades posteriors, va fer saltar totes les alarmes. A Madrid i a Barcelona. Perquè evidenciava que la societat catalana és capaç d’exercir la democràcia per la via directa i de reaccionar davant de les injustícies, sense esperar consignes polítiques de ningú.

Els drets civils i polítics no poden garantir-se en una monarquia decrèpita, ni en un estat que encara viu en un postfranquisme desinhibit; que no respecta la divisió de poders, bàsica en qualsevol democràcia real, i que incompleix sense cap rubor tant la Declaració Universal dels Drets Humans com el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. La majoria de la societat catalana reclama més que mai una forma de govern nova: una república. És la diferència que hi ha entre ser súbdit i ciutadà, entre la plutocràcia i la democràcia, entre la infàmia i l’ètica, entre la submissió i la llibertat. El problema és que resulta molt difícil de gestionar un nou ordre i, sobretot, quan no es vol repetir una situació bis, com diria Manuel de Pedrolo. No es tracta només de la creació d’un nou d’estat, que ja és molt, sinó també de la configuració d’un nou sistema polític, que encara és més gros, és a dir, d’una república que tingui una idea nítida de llibertat.

Segons Hannah Arendt en l’assaig esmentat més amunt, “cada revolució passa primer per la fase de l’alliberació, abans de poder atènyer la llibertat, la segona fase i també la decisiva en la fundació d’una nova forma de govern i d’un nou cos polític”. La llibertat implica, naturalment, la “qüestió social”: no volem fer una República Catalana per continuar com fins ara, amb les inèrcies de sempre, sinó perquè el pastís de la riquesa estigui molt més ben repartit, la corrupció sigui esborrada del mapa, els més vulnerables tinguin cobertura social, els més grans puguin viure una vellesa digna o els més joves, si s’ho han guanyat, estudiïn en universitats públiques de qualitat, etcètera.

La República Catalana únicament podrà ser una realitat si la lluita persisteix, si no defallim. Les llibertats no es reclamen: es guanyen. Ens hi juguem molt. Ens hi va la democràcia de debò. Com totes les revolucions, la catalana ha esdevingut irreversible. Ara tenim el deure d’aprofundir en la República i instaurar una nova forma de govern que sigui més justa, més solidària, més humana. Els qui han d’assumir la responsabilitat d’aquest moment històric han de disposar del tremp moral, la dignitat ètica i la gosadia política necessàries per convertir-se en els fundadors d’un nou país en què els drets civils i polítics com a pràctica quotidiana –la llibertat de ser lliures– siguin fonamentals.

Publicat a Núvol. El Digital de Cultura, 29.11.2018

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Ajudem a fer néixer la República catalana!

Em proposo de fer algunes reflexions i alguns comentaris referents a la manera com entenc que nosaltres (totes i tots) podem ajudar a fer realitat la tan desitjada República catalana al servei de les persones

 Puig.jpg
Pep Puig

Dies enrere, llegia un escrit en què l’autor, arran de les crítiques que se solen fer a les persones que han assumit una responsabilitat política de govern, es demanava si nosaltres havíem fet la nostra feina. I responia que no: ‘Nosaltres vam fallar més que no pas ells. […] Els polítics electes van complir la paraula d’organitzar un referèndum i declarar la independència després. Per a sorpresa de molts, això van fer. I tal dia com avui, la immensa majoria dels membres d’aquell govern valent els tenim o tancats a la presó o a l’exili.’

Atesa la greu situació que vivim a Catalunya, em ve també a la memòria la coneguda frase pronunciada pel malaurat John F. Kennedy: ‘Don’t ask what your country can do for you, but what you can do for your country’. (‘No et demanis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.’)

Per això, em proposo de fer algunes reflexions i alguns comentaris sobre la manera com entenc que nosaltres (totes i tots) podem ajudar a fer realitat la tan desitjada República catalana al servei de les persones, i que, a la vegada, respecti els sistemes naturals.

Els humans, per sobreviure, necessitem alimentar-nos, respirar, beure i aixopluc i feina dignes. A més a més, si volem viure bé, necessitem disposar d’energia, perquè qualsevol activitat que fem avui, des que ens llevem fins que anem a dormir, requereix energia. La societat en què vivim estaria paralitzada sense energia. Perquè tot rutlli sense fer malbé els sistemes ecològics, que són la base sobre la qual floreix la vida, hem de parar atenció a la manera com ens alimentem, què mengem, com i què respirem, com i què bevem, com vivim i on, com treballem i quina feina fem, de quina energia disposem i com la fem servir i on van els diners que esmercem quan comprem els béns i serveis i a qui beneficien aquests diners.

Per una altra banda, fixeu-vos que, des de fa algunes dècades, el sistema dominant ja no ens considera pas això que som: persones. Ens ha posat una llufa i ens diu que som ‘consumidores’. Sí, ens fa ‘consumidores’ de tota mena de béns i serveis que la societat basada en un sistema de producció industrialista-productivista-consumista posa a la nostra disposició (sempre que tinguem diners per a comprar-los, és clar). Un sistema que practica un extractivisme ecocida (destarota els sistemes naturals) i culturicida (destrueix cultures), que malbarata els béns comuns per convertir-los en riquesa monetària, la qual se l’apropia una ínfima minoria de la societat que en reparteix les engrunes a la resta.

I moltes vegades, amb les nostres accions quotidianes ajudem a reproduir aquest sistema injust i insolidari. Aquesta mena de ‘desenvolupament’, de ‘progrés’, ens ha anat fent estranys a la nostra terra i aquesta estranyesa ha estat interioritzada per moltes persones que conformen la nostra societat. En una frase del film Matrix es deia ben clarament: ‘Has de comprendre que la majoria d’aquestes persones són encara part del sistema i que això les converteix en els nostres enemics. Has de comprendre que la majoria de la gent no està preparada per ser desconnectada. I molts d’ells són tan inerts, tan desesperadament dependents del sistema, que lluitaran per protegir-lo.’

Què podem fer? Primer de tot, sortir de la bombolla i despertar a la realitat, tot adonant-nos de quins són, i on, els sistemes de domini que ens tenen tenallats i que ens impedeixen d’actuar. En segon lloc, practicar la resistència enfront de tots els sistemes de domini. I en tercer lloc, innovar en les relacions personals i entre les persones i els sistemes naturals.

No hi ha receptes màgiques per a construir una república del segle XXI que estigui al servei de les persones i que respecti els sistemes naturals.

Però podríem començar per demanar-nos: què mengem i on ens proveïm de menjar? Quin aire respirem? Quina aigua bevem? On fem vida? On treballem? On tenim els estalvis? Quina energia fem servir? On van els nostres diners quan ens proveïm de béns i serveis? La resposta a aquestes preguntes ens farà veure si les nostres accions entorpeixen el camí cap a la República catalana, tot mantenint les estructures de poder que ens paralitzen, o fan planer el camí cap a una República del segle XXI.

És evident que la República catalana no es podrà basar solament en els principis republicans de segles passats: llibertat, igualtat i fraternitat. Els desafiaments que tenim davant al segle XXI són immensos: dels ecològics (canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, destarotament de molts cicles ecològics bàsics, etc.) als socials (creixents desigualtats, distribució injusta de la riquesa, apropiació en poquíssimes mans dels béns comuns, etc.). Molts d’aquests desafiaments no existien quan van néixer les repúbliques heretades del passat i que avui coneixem.

Com que una gran part de la població de Catalunya manifesta la voluntat d’autodeterminar-se políticament, comença a ser hora que les persones ens anem autodeterminant a escala personal, perquè sense una massa crítica de persones que s’hagi autodeterminat personalment, serà molt difícil d’arribar a autodeterminar-nos com a poble. I això vol dir decidir-se a respondre a les preguntes que s’exposaven més amunt, de manera que la resposta que hi donem i la pràctica ajudin a fer néixer i créixer la República que volem.

Podríem sintetitzar-ho tot plegat amb aquella dita ancestral: ‘Si no fas allò que penses, acabes pensant allò que fas.’ Posem-la en pràctica, doncs, tot autodeterminant-nos i arrenglerant allò que fem amb allò que pensem. De ben segur que, d’aquesta manera, contribuirem a fer realitat una República del segle XXI en pau amb la natura i en pau amb les cultures.

Article publicat a Vilaweb el 7 de desembre de 2018

Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona

El dret a l’autodeterminació de Catalunya i el Regne d’Espanya

L’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Covenant on Civil and Political Rights de les Nacions Unides, és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural.

 LGRC.jpg
Lluís Garcia i Roser Cussó

Introducció

Els redactors de constitucions espanyoles fan trampes clarament intencionades. Llevat de la primera constitució, la bonapartista de Baiona (7 juliol 1808), a partir de la segona, la borbònica de Cadis (19 març 1812), miren de fer «la quadratura del cercle del principi de la sobirania», afirmant alhora, i sense cap contradicció ni restricció, el principi sobirà de la Revolució Francesa i la sobirania del rei per dret diví. Una autèntica quimera política: conjuminar el «dret diví» del monarca, típic de l’Antic Règim, amb el de la sobirania nacional, propugnat per la Revolució Francesa. Podem llegir al començ de la Constitució de Cadis:

«DON FERNANDO SEPTIMO, por la gracia de Dios y la Constitución de la Monarquía española, Rey de las Españas».

I immediatament s’especifica: «Art. 3. La soberanía reside esencialmente en la Nación, y por lo mismo pertenece a ésta exclusivamente el derecho de establecer sus leyes fundamentales».

I més endavant s’introdueix el «dret diví»: «Art. 168. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad». És a dir, el rei, el cap suprem de l’estat, de les forces armades (exèrcit i marina) i designador de tots els ministres, dels jutges i de tots els càrrecs governants, és una persona per damunt de totes les altres, perquè el seu poder vindria directament de déu.

Aquesta excepcionalitat divina, fora dels «mortals», també és proclamada a la constitució espanyola de 1837: «Art. 44. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1845: «Art. 42. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de1856, que no fou promulgada: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I a la de 1869: «Art. 67. La persona del Rey es sagrada e inviolable, y no está sujeta a responsabilidad. Son responsables los Ministros».

I al projecte de constitució del 1876: «Art. 48. La persona del Rey es sagrada e inviolable».

I és la constitució monàrquica de 1978, la de la «transició o disfressa» franquista, la que dessacralitza el rei, si bé continua fora dels ciutadans comuns i «mortals»: «Art. 56.3. La persona del Rey es inviolable».

També la constitució espanyola del 1978 conté trampes que afecten directament els drets col•lectius dels catalans.

El tema «colonial»

Sovint des de Madrid hom ha manifestat que el dret a l’autodeterminació només és aplicable a les colònies i atès que, segons la Constitució espanyola de 1979, el Regne d’Espanya no en té, de colònies, la dita constitució no el reconeix explícitament. Emperò:

a) Moltes de metròpolis ni usaven ni usen el qualificatiu de colònia per a territoris que realment n’eren o encara en són, de colònies. En el cas del Regne d’Espanya, abans anomenat Regne d’Espanya i Índies, Argentina, Cuba i d’altres molts territoris americans i asiàtics eren realment colònies, si bé no eren anomenades així, contrariant històricament l’emfàtic ús que actualment fan a Madrid de l’expressió d’un passat Imperio Espanyol que suposa una metròpoli i diverses colònies, expressió falsa i calcada de l’Imperi Francès o l’Imperi Britànic que sí que n’eren, d’imperis.

b) En temps ja no imperials, diversos moviments nacionalistes promogueren la independència de les províncies espanyoles de Fernando Poo i de Río Muni, independència que aconseguiren de Madrid mitjançant un referèndum celebrat l’11 agost 1968 sota la supervisió de les Nacions Unides. Un 63 % de l’electorat votà per constituir-se en un nou estat sobirà sota el nom de República de Guinea Equatorial.

No tengué la mateixa solució democràtica la província del Sàhara Espanyol, on els moviments nacionalistes, especialment el Front Polisario, foren brutalment reprimits, amb morts i tortures, per les autoritats de Madrid. Tanmateix el Regne d’Espanya sota la pressió de la Marxa Verda (16 octubre 1975), una invasió de 350.000 marroquins civils desarmats, evacuà i abandonà amb total impotència la província en favor del Regne del Marroc i de la República Islàmica de Mauritània. El 14 novembre 1975 s’acordà a Madrid aquesta cessió territorial, acord que no ha estat mai reconegut per les Nacions Unides, perquè implicà una solució militar i no un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí. El 26 febrer 1976 quan els darrers soldats espanyols abandonaven la ja no província espanyola del Sàhara, el Front Polisario proclamava la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica, actualment instal•lada dins el territori contigu de la República Democràtica Popular d’Algèria.

Madrid, contràriament al cas de la molt rica, en recursos naturals, província espanyola del Sàhara, no tengué mai la pretensió de conservar a ultrança la també província espanyola d’Ifni, immersa en un intermitent i llarg conflicte militar pràcticament amagat, sense declaració prèvia de guerra, entre el Regne d’Espanya i el Regne del Marroc. Finalment el Tractat de Fes (4 gener 1969) la província espanyola d’Ifni fou cedida al Regne del Marroc.

c) Segons l’historiador Jaume Sobrequés, Catalunya és una colònia del Regne d’Espanya perquè empíricament compleix tots els requisits per a esser declarada colònia: 1. L’exèrcit de la metròpoli ocupa sense cap dret un país que fins aleshores era sobirà. 2. La potència invasora destrueix les institucions del país ocupat i hi imposa el control militar. 3. La potència ocupant organitza l’espoli econòmic de la colònia. 4. La potència colonitzadora mira de trobar i promou, a l’interior de la colònia, organitzacions polítiques, socials o econòmiques favorables a la metròpoli. 5. Els colonitzadors miren d’anorrear la llengua i la cultura de la colònia.

El Regne d’Espanya i Índies, actualment reduït a simple Regne d’Espanya (tot i que no ocupa tota la península anomenada Hispania des del temps dels romans), és potser l’entitat política amb menor atractiu de totes les grans entitats polítiques aglutinadores, per bé o per mal, del planeta. El dit regne ha perdut des de l’any 1800 14.654.329,30 km2 de territori que havia dominat. Com a termes de comparació, tenim les extensions territorials actuals de la Unió Europea 4.324.782 km2 (incloent-hi el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord: 243.610 km2), la República Popular de la Xina 9.596.961 km2, els Estats Units d’Amèrica 9.826.675 km2 i la Federació Russa 17.125.200 km2.

La qüestió del «jus cogens»

És clara la intenció de Madrid d’esquivar, en temes fonamentals, el dret internacional públic. Potser, tractant-se del Regne d’Espanya, seria més escaient dir que Madrid toreja l’obligació se servar el dret internacional d’obligat compliment o jus cogens.

Si bé la constitució espanyola del 1978, actualment vigent, proclama a l’article 10.2 que «Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España», tanmateix no transcriu literalment l’article 2.1 de la Universal Declaration of Human Rights (UDHR, 1948): «Everyone is entitled to all the rights and freedoms set forth in this Declaration, without distinction of any kind, such as race, colour, sex, language, religion, political or other opinion, national or social origin, property, birth or other status». La constitució espanyola en fa una versió «afaitada» a l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

És evident que l’«oblit» de la llengua en aquest article, aquesta manca de referència explícita, pot abonar interpretacions discriminatòries per raó de llengua en tota la legislació derivada de la constitució, com així ocorre, per exemple en el codi penal espanyol i en codis deontològics de professions diverses. I pot permetre, sense cap contradicció legal, haver afirmat a l’article 3.1 de la constitució «El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla».

Aquesta imposició de l’espanyol, dit «castellano», a un territori polític plurilingüe, on fins i tot el programari dels telèfons mòbils demanen quina llengua cal usar («espanyol, euskara, català, galego», implica reconèixer que no «Todos los españoles» saben espanyol sinó que l’han d’aprendre. I encara l’art del primer «toreador», el cap de l’estat, del Regne, el rei Juan Carlos de Bourbon, qui proclamà solemnement el 23 abril 2001: «Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes». Així, segons el rei Bourbon, la coerció de saber espanyol és un acte molt lliure, libèrrim.

Si el lector d’aquest escrit no és constret a parlar una llengua diferent de la pròpia i nativa, pot fer-se una idea de la gravetat de la imposició lingüística si la constitució espanyola hagués volgut imposar la religió catòlica com a obligatòria, «oblidant» la religió en la transcripció de l’article 14:

«Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, lengua, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social».

Així podrien afirmar, sense incórrer en cap tipus de discriminació, «La religión católica es la religión cristiana oficial del Estado». I d’ací: «Todos los españoles tienen el deber de profesarla y el derecho a propagarla» sense incórrer en cap tipus de contradicció legal.

Aquestes filigranes constitucionals de suprimir qualque mot, serien molt difícils de fer per restringir o tergiversar el dret a l’autodeterminació. Madrid té raó quan afirma que el dret a l’autodeterminació no està explícitament reconegut dins la constitució espanyola, però «obliden» que el Regne d’Espanya ratificà sense cap reserva (BOE núm. 103, de 30 abril 1977), el dret a l’autodeterminació contingut al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (ICCPR o International Covenant on Civil and Political Rights) de les Nacions Unides, acordat a Nova York el 19 desembre 1966. I el ratificà abans, fins i tot, de confegir la constitució espanyola vigent actualment, aprovada en referèndum el 6 desembre 1978 i sancionada pel rei Juan Carlos de Bourbon el 27 desembre 1978. Un «oblit», doncs, intencionat i no gens casual, perquè l’article 96.1 de la constitució espanyola disposa que «Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional». Així, doncs, no podent trastocar el redactat del dret a l’autodeterminació, suprimint alguns mots o tergiversant-ne expressions, optaren, els redactors de la constitució, per no citar-lo directament, perquè el pacte ICCPR és ben clar:

«Article 1

1. All peoples have the right of self-determination. By virtue of that right they freely determine their political status and freely pursue their economic, social and cultural development.
2. All peoples may, for their own ends, freely dispose of their natural wealth and resources without prejudice to any obligations arising out of international economic co-operation, based upon the principle of mutual benefit, and international law. In no case may a people be deprived of its own means of subsistence.
3. The States Parties to the present Covenant, including those having responsibility for the administration of Non-Self-Governing and Trust Territories, shall promote the realization of the right of self-determination, and shall respect that right, in conformity with the provisions of the Charter of the United Nations».

Els redactors de la constitució espanyola, no podent torejar i afaitar un text tan llarg i clar, decidiren, simplement, d’escamotejar-lo. L’article 10.2 que afirma solemnement que el Regne d’Espanya accepta i acata tota la legislació internacional, el jus cogens, és la tapadora d’un joc de mans: citen i trastoquen, com hem comentat, la Declaració UDHR, i no citen l’altre document de les Nacions Unides que conjuntament amb la Declaració són el bessó fonamental del jus cogens: el Pacte ICCPR. Els dos textos, conjuntament, són coneguts com a Pactes Internacionals de Drets Humans o Pactes de Nova York. I justament el dret a l’autodeterminació, contingut als Pactes, és el principi cardinal del dret modern internacional, superant l’obsolet «dret de conquesta», la llei internacional usada per les monarquies i d’altres entitats polítiques fonamentades en la llei de la «gràcia de déu», potser el veritable fonament del Regne d’Espanya i Índies i del seu successor el Regne d’Espanya. Remarquem que el nom estrictament geogràfic de Regne d’Espanya i Índies avala l’error geogràfic del «descobridor» Colom, qui sempre pensà que havia arribat a la Índia i no pas a un continent fins llavors desconegut per als europeus, Amèrica.

El punt 2 de l’article 1 del Pacte ICCPR, igual que el punt 3 del citat Sobrequés, és el quid de la qüestió: els humans, animals vertebrats territorials, viuen dels recursos d’un territori que els cal dominar. Certament el punt 1 del Pacte és molt important «humanament» parlant, autoorganització del grup, llengua i cultura, però allò rellevant i substantiu, com «animals territorials», és l’economia: els recursos del territori. «In no case may a people be deprived of its own means of subsistence». Els països hispans d’Amèrica, considerats, segons el moment històric, virregnats o províncies com els peninsulars, se separaren violentament del Regne d’Espanya i Índies, no per tenir unes llengües, cultures i institucions diferents a les espanyoles peninsulars, sinó per l’espoli que de llurs territoris feien els espanyols de Madrid, perquè nacionalment, «humanament», tan espanyols eren els de Madrid com els d’Amèrica. Encara ara, independents i sobirans, els «espanyols» americans continuen, malauradament, amb la mateixa cultura econòmicament depredadora basada en l’espoli, amb cobdícia i sense miraments de cap casta, dels autèntics propietaris humans dels territoris ocupats: els indígenes, els indis americans. En breu, la part europea del Regne d’Espanya i Índies, la major part de la península dita Hispania pels romans, vivia a costa de l’espoli de les Índies. I els assentaments espanyols a Amèrica, els autors locals de l’espoli, continuaren i continuen sotmetent els indis a l’espoli de llurs territoris, com les metàstasis d’un càncer definitivament instal•lades dins tots els «òrgans» de les Índies.

En conclusió, l’atac a la llengua, cultura i autoorganització d’un poble, allò que taxativament prohibeix el punt 1 de l’article 1 del Pacte ICCPR és el procediment per a fer perdre a un poble el coneixement que és el propietari del territori on viu, allò que es coneix com a genocidi cultural. Són els punts 2, 4 i 5 d’en Sobrequés. Per al Regne d’Espanya, Catalunya és una societat i un territori a explotar, no una plena i diferenciada cultura humana, una nació, i atès que en treu molt de benefici econòmic defensarà la seva possessió com defensà el ric territori del Sàhara, i no com abandonà Ifni militarment o Río Muni amb un referèndum. Caldrà una gran marxa de més de 350.000 persones desarmades, perquè Catalunya sigui lliure.

Article publicat a Rellevant.cat el 27 de setembre de 2018 i a L’Unilateral el 2 d’octubre de 2018

Lluís Garcia Sevilla és llicenciat i doctor en Medicina, professor emèrit de psicologia mèdica a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques. Roser Cussó és professora a la Université de Paris 1 Panthéon-Sorbonne, Institut d’Étude du Développement Economique et Social (IEDES). Treballa en història i sociologia de les estadístiques elaborades per les organitzacions intergovernamentals i supranacionals, així com sobre l’activitat tècnica internacional i transnacional en general. Les àrees principals de recerca són la població, l’educació i l’economia. Està interessada sobre tot en l’impacte de la producció quantitativa en el debat públic i en la transformació de la presa democràtica de decisions.

Vaga de fam

DENUNCIEM:
el bloqueig a la justícia europea que el Tribunal Constitucional ens imposa

 Jordis.jpg.jpg

L’accés als tribunals sense dilacions ni traves innecessàries és un dret que tota persona té. Dificultar l’exercici d’aquest dret amb plenes garanties i en condicions justes pot comportar perjudicis i danys irreparables a drets fonamentals.

La causa que l’Estat espanyol instrueix al voltant del Referèndum de l’1 d’octubre evidencia un munt d’afectacions dels nostres drets fonamentals, entre ells el de la presumpció d’innocència, la llibertat, els drets polítics i el d’un procés judicial amb totes les garanties. Les vulneracions del Conveni Europeu de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics són ben visibles en moltes de les resolucions que tant el Tribunal Suprem com l’Audiència Nacional han dictat contra nosaltres des del 16 d’octubre del 2017, data en què es van produir les primeres ordres de presó preventiva.

La nostra determinació per tenir un procés i un judici justos segueix més viva que mai. No hem deixat de recórrer judicialment totes aquelles vulneracions que els tribunals espanyols han infringit contra els nostres drets. Però són els tribunals internacionals, i en particular el Tribunal Europeu de Drets Humans, on avui dipositem la confiança per rebre justícia.

El Tribunal Constitucional, però, ens imposa el bloqueig per accedir a la justícia europea. L’acció del TC és tan simple com indissimulada: admetre a tràmit el 100% dels nostres escrits d’empara per, posteriorment, no resoldre’n cap.

D’acord amb les dades oficials del TC, els escrits d’empara admesos es mouen entre un 1% i un 1,5% del total dels presentats. En el nostre cas se n’admeten el 100% per, seguidament, oblidar-los en un calaix. La legislació espanyola (Llei d’enjudiciament criminal) i la doctrina del mateix Tribunal Constitucional estableixen que els recursos contra els escrits de presó provisional han de gaudir de tramitació preferent i s’han de resoldre en un termini màxim de 30 dies. El primer recurs d’empara acceptat a tràmit pel Constitucional contra l’ordre de presó provisional decretada per l’Audiència Nacional es va presentar el 22 de novembre del 2017, fa més de 365 dies. Una demora injustificada i més quan tenim ben viu el record de resolucions exprés que el Tribunal Constitucional ha fet en diverses ocasions, on ha arribat a reunir-se en cap de setmana i amb només 24 hores després de ser requerida la seva intervenció.

Manifestem la necessitat d’un Tribunal Constitucional imparcial i diligent, que no obstaculitzi l’exercici dels nostres drets. Denunciem el bloqueig que de facto el Tribunal Constitucional espanyol ens imposa per accedir al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Ens reafirmem en la nostra determinació, d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans, a exercir amb plenitud de drets la nostra defensa. No renunciarem mai a un judici just.

No demanem al Constitucional cap tracte de favor. Però tampoc no acceptem passivament cap discriminació ni dilació injustificada. La qüestió ni tan sols és que es dictamini al nostre favor, sinó simplement que es desbloquegin (inadmetin o desestimin) els recursos d’empara presentats. Només així es desbloquejarà la via per accedir a la justícia europea. Som conscients que com més s’endarrereixi el nostre accés al Tribunal Europeu de Drets Humans més s’endarrerirà la recuperació de la nostra llibertat.

Denunciem el bloqueig a la justícia europea que el Constitucional ens imposa. I ho fem amb tota la força i dignitat d’una acció amarada en la no-violència. Una de les poques protestes legítimes que el fet d’estar empresonats ens permet: la vaga de fam.

No ho fem contra ningú sinó a favor de remoure consciències i voluntats per impedir que s’assumeixi com a normal allò que no ho és. El funcionament irregular del Tribunal Constitucional és d’una gravetat sense matisos en un Estat de Dret. I això ha d’interpel•lar tots els demòcrates pensin com pensin.

Demanem l’atenció i el suport de totes les persones demòcrates de Catalunya, Espanya, Europa i el Món. Convidem a preservar l’actitud cívica i pacífica que tan forts ens ha fet al llarg d’aquests anys. Instem a donar nova volada a la “revolució dels somriures” a través dels actes que els propers dies i setmanes es continuaran celebrant a Catalunya en forma de concentracions, sopars grocs i concerts. I demanem també que la nostra vaga de fam no alteri l’esperit ni les trobades de celebració que aquestes dates properes al Nadal i a Cap d’Any comporten per a la immensa majoria de nosaltres.

Agraïm, finalment, la solidaritat de totes les dones i de tots els homes que se senten interpel•lats i compromesos en la defensa efectiva dels drets i les llibertats, personals i col•lectius.

Junts i dignes fins la llibertat!

Jordi Sànchez i Jordi Turull
Lledoners, 1 de desembre del 2018.

Podeu adherir-vos a aquesta denuncia al web DENÚNCIA