El desengany i l’única sortida

Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”. Però, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar), els nuclis de poder del franquisme -després d’un temps més o menys cohibits de cara enfora- van passar a l’ofensiva en tots els àmbits, i de mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat.

JFont_2013.jpg
Jordi Font

Fa quaranta anys començava el Congrés de Cultura Catalana. A l’àmbit de la Recerca, impulsat sobretot des del Col·legi de Llicenciats que aleshores tenia per degà en Ramon Fuster i Rabés, es van fer moltes reunions obertes i discussions plenes d’il·lusió, esperança i idees. Pensàvem en un futur sistema català de recerca bastit al voltant de l’Institut d’Estudis Catalans.

En Franco encara era viu i tot bullia. Eren temps de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, els tres punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya. Però hi havia també un quart punt que parlava de la “coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”. Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”, on no només les diversitats culturals serien respectades, sinó que entre tots construiríem un país nou lliure de les xacres i injustícies del franquisme. Els independentistes d’aquells anys setanta semblaven una petita colla d’il·luminats allunyats de la realitat.

Però les coses han canviat. I molt. L’esperança d’arribar a una Espanya multinacional es va anar desinflant. Els nuclis de poder del franquisme seguien dominant-ho tot. I després de passar un temps més o menys cohibits de cara enfora, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar) van passar a l’ofensiva en tots els àmbits i mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat. I amb ells han arrossegat una esquerra espanyola cada cop més desorientada i en el fons tan nacionalista i mentalment tancada com la dreta. Queda clar que no és un problema d’un govern de dreta retrògrada, és un problema de les estructures d’un estat que no té cap intenció ni és conceptualment capaç de canviar.

Ara, la majoria dels antics esperançats no tan sols veiem impossible una Espanya diferent sinó que pensem que n’hem de marxar per pur esperit de supervivència. No hi ha alternativa. Sempre serem minoria a Espanya, és una senzilla qüestió de matemàtica poblacional, i no podem dependre de la bona voluntat dels que potser ens arribaran a admetre com som. Tenim pressa per treure’ns de sobre unes estructures que ens ofeguen. Un estat que en lloc de donar-nos suport ens posa traves i ens enfanga amb inèrcies inútils, per exemple en el camp de la recerca. No ens ajudarà mai a salvar la nostra llengua, sinó que està sempre a punt per enfonsar-la, li fa nosa. L’Espanya multicultural i multinacional és simplement inviable amb un estat com aquest. Ens n’hem de desfer. I després, quan ja no depenguem més que de nosaltres mateixos, ja veurem amb qui i per a què ens podem associar.

I com a científics volem contribuir a construir un futur per a la nostra societat on la recerca sigui un impuls autèntic per a la millora de les condicions de vida de les persones. Som en un món que està sotmès a un procés irreversible de canvi profund, on el sistema actual de funcionament es veu que és insostenible i avança cap al col·lapse energètic, ambiental i social. Nosaltres tenim alguna cosa a aportar per construir una nova societat, que ja no estigui regida pels depredadors de recursos naturals i econòmics. Una República Catalana nova és una oportunitat històrica per començar a fer les coses d’una altra manera. I en aquest context la recerca pot agafar una gran embranzida i esdevenir un eix fonamental del canvi cap a una societat més lliure i humana.

Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.

Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

ANavarro1.jpg
Arcadi Navarro i Cuartiellas

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

jlpelegri.jpg
Josep Lluís Pelegrí i Llopart

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

La recerca, una opció estratègica a llarg termini

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.

JFont_2013.jpg
Jordi Font i Ferré

És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.

L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.

A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.

Jordi Font i Ferré
és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.