Fa molt i molts anys, a una galàxia llunyana, l’Imperi Galàctic maltractava les díscoles colònies de la perifèria (les colònies sempre són a la perifèria).
Joaquim Bosch
Un dels instruments amb què l’Imperi Galàctic les castigava era amb l’accés a la universitat. A les colònies hi havia el 15,6% dels estudiants de tot l’Imperi, però l’Imperi només hi destinava l’11% de les beques.
Per fer-ho encara més sagnant, i malgrat que les taxes més cares de tot l’Imperi eren a les universitats de les colònies, els (pocs) becaris que hi havia a les colònies veien que les seves beques venien amb menys diners que les dels estudiants de la resta de l’Imperi, perquè al seu 11% de beques l’Imperi només hi destinava el 10% dels diners.
Percentatge: estudiants universitaris de les colònies respecte els del conjunt de l’Imperi Galàctic (línia blava); beques atorgades a estudiants de les colònies respecte el conjunt de beques de l’Imperi (línia vermella); diners atorgats a becaris de les colònies respecte els diners per al conjunt d’universitaris de l’Imperi (línia verda), per als 10 últims cursos acadèmics disponibles. Fonts: INE, Idescat, i Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.
La situació no només era injusta, també era il·legal. Fins i tot el Tribunal Constitucional de l’Imperi havia dictat una sentència on reconeixia que els Estatuts d’Autonomia de les colònies, tant el de 1979 com el de l’any 2006 dDV (després de Darth Vader), els atorgaven la competència de les beques universitàries i instaven l’Imperi a traspassar la competències i els diners a les colònies. Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies. Aquí, i a la Xina Popular.
(To be continued)
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer. No continuar amb l’inadmissible salt entre la recerca i el sector productiu. I construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villa (UVic-UCC)
Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del nostre país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.
Després de les persones hi ha les infraestructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel•lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part d’altres regions de l’estat espanyol.
No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer.
El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitons al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el motor de la societat i la palanca on recolzar-se per a que la societat canviï.
I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no ad hoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Mestre, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.
Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel•lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.
Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.
Jordi Villà és professor titular a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Anteriorment investigador Ramón y Cajal i professor agregat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador en bioquímica computacional, ha basat gran part de la seva recerca en l’estudi molecular dels mecanismes de reactivitat enzimàtica i la interacció de proteïnes.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.
Josep M. Llovet
Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.
En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..
Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.
Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.
Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.
El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA
Quim Bosch (IFAE)
“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?
Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.
Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.
Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.
La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.
Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.
La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.
Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.
Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Davant la situació que estem vivint, només ens queda una solució possible: l’autogovern. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.
Mònica Roca
Podria dir-vos que ha estat la meva experiència a l’estranger o l’haver-me exposat a les mancances de finançament espanyol en l’àmbit en el què em moc, la teledetecció, el que m’ha fet adonar que l’únic camí per sobreviure … és la independència. Però si us digués això, us mentiria. Crec recordar la meva carpeta d’escola de 2n d’EGB, el curs 1976-77, on ja hi duia l’estelada. I el meu parer sobre la independència de Catalunya no ha canviat gota en aquests gairebé 40 anys. A l’estranger, on he viscut gairebé 10 anys, he trobat espanyols fantàstics com a persones i com a professionals. Però pocs, molt pocs, han sabut comprendre el meu (el nostre) sentiment. Des de l’any 94 m’he dedicat a difondre, raonar, explicar, justificar… les raons per les quals el poble de Catalunya no se sent integrat, ni en molts casos respectat, a Espanya. He vist reaccions de tota mena, però la que més m’ha molestat ha estat la incomprensió davant un problema que ni tan sols han arribat a reconèixer.
A l’Agència Espacial Europea (ESA) de catalans n’hi ha un munt. Això és bona notícia (tenim ànsia de coneixement) i mala notícia (no sempre la podem satisfer al nostre país). Era notori, però, que érem dels que més retornàvem a casa. Això sorprenia els “europeus” que comentaven com els catalans estimàvem la nostra terra. Darrerament, però, això ha canviat. Tornar a Catalunya ha començat a deixar de ser tornar a casa nostra. No se’ns deixa ser el que volem ser.
L’Estat espanyol va destinar a l’ESA, a la reunió ministerial del 2012, un 60% menys que en el període anterior. Només va subscriure el programa obligatori (clar, sinó fan fora Espanya de l’Agència), i no va subscriure res, zero, en els programes opcionals futurs com els de l’àmbit d’observació de la Terra. Això implicava que, a partir d’aquell moment, de tots els projectes de teledetecció i mediambientals de l’ESA, qualsevol empresa o institució espanyola en quedava exclosa. Gràcies, Espanya! D’acord que hi ha crisi, però algun dels altres països fins i tot va augmentar el seu pressupost, com per exemple Anglaterra un 30%. Una altra manera d’enfocar el problema, potser amb una visió més a llarg termini.
En aquell moment, moltes de les empreses en el sector espacial, particularment les que no van de la maneta del “ministerio”, ens vam haver de buscar la vida. Algunes van haver de tancar, d’altres vendre’s a altres empreses més grans, segurament a l’estranger, on aquest problema, malgrat la mateixa crisi, no existia; i d’altres, com la nostra, obrint seu a l’estranger, on en qualsevol cas és on érem, o així ens hi sentíem. Hi ha una fuga de talent que sobrepassa els límits del que és raonable, tant individual, com institucional, com empresarial. Però quin remei ens queda?
Davant la situació que estem vivint només ens queda una solució possible, l’autogovern: hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.
Volem que el nostre país sigui mediocre? (Espanya és actualment l’únic país membre de l’ESA que no té agència espacial pròpia) O volem que sigui capdavanter en tecnologia espacial? L’àmbit tecnològic-científic espacial abasta des de l’estudi de l’univers per entendre d’on venim i com és que som aquí, fins a quin tipus d’energia cal que fem servir per continuar sent-hi, fent de nosaltres un poble sostenible que respecta delicadament allò que se’ns ha regalat: la Terra.
Aquests darrers anys només m’han confirmat amb xifres el que el meu cor sentia des de la carpeta d’escola dels 6 anys. No gaire més que això. La gran diferència és que aleshores només podia parlar de sensacions, mentre que ara, des de l’experiència, puc parlar de dades i fets.
Mònica Roca és enginyera de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundadora el 2006 i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Es dedica a la recerca en l’àmbit de l’observació de la Terra processant dades de satèl.lits. De 1995 a 2003 va treballar al centre ESTEC, Noordwijk, Holanda, de l’Agència Espacial Europea (ESA) on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.
Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Javier del Campo, University of British Columbia (Canadà)
Que si marxen molts però en venen molts també, que si cal marxar per aprendre com es treballa a fora, que si d’Espanya en surten magnífics científics que són l’orgull del país… coses així llegim i sentim quan es parla de la “fuga de cervells”, una etiqueta que m’irrita particularment… Sóc un d’aquests joves científics (bé, ja no tan jove) que hem marxat per continuar la nostra carrera científica a l’estranger. I content de fer-ho, perquè la meva experiència està sent molt positiva i m’està permetent créixer com a científic i com a persona.
Tinc una miríada de raons, algunes petites i d’altres molt més solemnes, per voler la llibertat del meu país, però una de les raons per les quals com a científic vull un país lliure i sobirà en les seves decisions és perquè vull tornar a Catalunya a fer recerca. I ras i curt no veig que sigui possible, o desitjable, si no esdevenim independents. De moment no tinc cap ànsia de tornar, però sé que la tindré perquè no només vull fer recerca. També la vull fer entre els meus, on crec que seré un plus més feliç i qui sap si fruit d’aquest sentir-me a casa seré també un plus més productiu. A Espanya som un país exportador net de científics, és un fet conegut arreu. Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Per sort durant anys el Govern de Catalunya ha mostrat, des de sensibilitats polítiques ben diferents, un interès genuí per impulsar la recerca en l’àmbit català, tot i les limitacions i dificultats que pertànyer a l’estat espanyol implicaven i impliquen. L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu amb, per exemple, extraordinaris resultats en les convocatòries de l’European Research Council. A nivell d’Espanya, tot i que no crec que passi inadvertit, no reverteix pas en forma d’un increment de fons per recerca o per a beques, ni tan sols reverteix en adequar les inversions rebudes en aquest àmbit a la població o als impostos que paguem els catalans. Per no revertir no reverteix ni en l’adopció per part de l’Estat Espanyol d’aquest model que dóna fruits, cosa que potser seria una bona idea. Aquest model va acompanyat d’un instrument com ICREA que té com a principal funció l’atracció activa de talent internacional, la seva aportació és tan modesta com remarcable. Un programa finançat per una govern autonòmic escanyat pressupostàriament, també en l’àmbit de la recerca, per un govern central que a sobre ho està fent pitjor, de nou com a mostra podem mirar-nos les convocatòries de l’European Research Council. La meritocràcia brillant per la seva absència en els afers de l’Estat espanyol, un cop més.
Com a ciutadà i com a científic fa temps (uns 8 anys ja, cap al 2007) vaig arribar a la conclusió que la millor manera de superar aquesta situació era treballar per esdevenir un nou estat. Al cap i a la fi un país independent on 1) no patim espoli fiscal, 2) puguem gestionar els nostres recursos i 3) puguem apostar per al nostre model de recerca sense interferències serà un país on tindré més fàcil tornar sempre i quan faci bé la meva feina, sigui creatiu, busqui la recerca de frontera, posi ganes i il·lusió davant la pipeta o l’ordinador per descobrir i crear. Parlo de mi, però parlant de mi també puc parlar de nosaltres. El nou país serà també un lloc on altres com jo podran tornar si ho volen i són prou bons; i contribuiran a la creació d’un espai de recerca català d’encara més qualitat que, de retruc, repercutirà també en la meva recerca fent-la millor (sóc un egoïsta), doncs la ciència és sobretot col·laboració, i què millor que tenir col·legues excel·lents per aprendre i millorar?
Jo vull que Catalunya sigui un país exportador de ciència i importadora de científics, que els millor científics catalans puguin, si volen, tornar a casa seva i que els millors científics del món vulguin, i puguin, fer de Catalunya casa seva, no pel bon temps (que també) sinó per la bona recerca i l’excel·lent entorn científic que aquest petit país a la riba del Mediterrani té el potencial de dur a terme. Deixem anar llast i despleguem aquest potencial, i no perdem ni un moment, que hi ha molta ciència per fer, que hi ha molt a descobrir.
Javier del Campo és investigador postdoctoral a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà) amb una beca Marie Curie de la Unió Europea. Desenvolupa la seva recerca en el camp de l’ecologia i evolució de microorganismes.
