Més eficiència per a la recerca i la innovació tecnològica

Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.

AliciaCasals.jpg
Alícia Casals

Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.

En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.

En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.

En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.

Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

La independència, una opció de futur

En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

JoaquimBruna.jpg
Joaquim Bruna

Per quins motius sóc independentista?

En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.

En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.

Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.

Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.

També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.

Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.

Independència per a un ple desenvolupament lliure de jous i de llasts

Com a científic considero que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius.

baguna.jpg
Jaume Baguñà

Voler la independència de la teva nació, en el meu cas Catalunya, pressuposa que: 1) Catalunya és una nació; i 2) que Catalunya està en unes condicions que frenen o impedeixen el seu ple desenvolupament nacional.

Que Catalunya és una nació està fora de dubte, malgrat les disquisicions teòric-jurídiques, sovint molt interessades, del que s’entén o entenem per nació. Catalunya va ser l’ànima durant 4 segles de la Confederació Catalanoaragonesa (Regne d’Aragó pels puristes) i va ser part d’un regne confederat durant els Habsburgs o Àustries (quasi 2 segles). No és fins el 1714 quan, manu militari (no ho oblidem), va perdre aquesta condició i se la va assimilar a les lleis de Castella esteses a tota España. La condició històrica nacional de Catalunya és doncs prou clara, condició reblada per tenir una llengua pròpia, usos i costums diferenciats molt arrelats, i la consciència col·lectiva de ser una nació.

Que Catalunya està en unes condicions que frenen un ple desenvolupament nacional es basa en: 1) l’evident asimetria del nacionalisme català respecte al nacionalisme espanyol; i 2) la gran discriminació econòmica que Catalunya pateix davant el poder central i davant les poderoses “administracions xucladores” de les diferents comunitats autònomes espanyoles derivades del ‘café para todos’ de la Transició. L’asimetria a favor del nacionalisme espanyol es deu al fet que a Espanya, la majoria de ciutadans s’identifiquen, lògicament, amb el nacionalisme espanyol i les seves essències. Catalunya sempre estarà doncs en minoria. A més, el nacionalisme espanyol té al seu costat a l’Estat, la Corona, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, i l’aixeta dels diners (Hisenda), que de manera contínua ajuden al nacionalisme espanyol, els seus interessos i la seva llengua, mentre ajuden molt menys o literalment no ajuden a Catalunya i altres nacionalitats ‘perifèriques’, les seves llengües, i els seus interessos. Voleu més asimetria que aquesta?

Sobre la discriminació econòmica que Catalunya pateix, no cal afegir res més del que ja prou s’ha dit. Tant emprant el mètode del flux monetari com el molt menys racional i interessat de càrrega-benefici, des de Catalunya s’ha drenat i es drena una quantitat molt important de diners (de 8.000 a 16.000 milions d’euros/any). Això és totalment injust i ha frenat i està frenant el ple desenvolupament de Catalunya i la seva productivitat sense que la productivitat de la resta d’Espanya hagi millorat en res.

Com a científic em sembla evident que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius. No en debades, les universitats catalanes són les millors d’Espanya, i Catalunya ha estat capdavantera en posar a punt instituts de recerca d’abast internacional i en aconseguir fons europeus molt per damunt de la resta d’Espanya.

Per desfer-nos del jou econòmic i no dependre del llast científic espanyols, ens cal la independència.

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.