Mes: octubre de 2018

Fer la república voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.

1. Situació canviant cada dia. Problemes que desapareixen i es creen contínuament. Potser per manca de plantejaments clars de camins a seguir, però pensant que des de fora, des de les instàncies de l’Estat, es produeixen actuacions i interferències greus. Només pensant en els presos polítics i els exiliats per començar.

2. Estem en una situació nova i molt positiva si ens comparem amb, per exemple fa 5 o 6 anys. La societat ara te idees assumides activament com república, dret a decidir, i tota una sèrie de valors socials que ens poden portar a una societat igualitària i diferent, justa. Veiem com la societat està preparada, com els diversos col•lectius tenen assumit la voluntat de canvi de la seva situació, siguin el personal sanitari, els treballadors de la neteja, els jubilats, els científics, els treballadors de l’ensenyament a tots nivells, els treballadors dels serveis públics, etc, etc. Això també es manifesta de forma col•lectiva en les manifestacions anuals de l’onze de setembre, i en les convocatòries de dues entitats civils i molt importants: Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

3. Són els conceptes com república, el dret a decidir, i tots els valors socials, que ens han de portar a una nova situació. Un país nou.

4. Hi ha la voluntat per part dels partits polítics sobiranistes d’augmentar la base social, el nombre de ciutadans que volen el canvi i fan propostes d’actuacions polítiques unitàries. Com ara la Crida per la República

5. Segur que és necessari augmentar el nombre de ciutadans que vulguin el canvi. Però el model al que volem tendir s’ha de definir. És cert que han de ser els partits polítics mitjançant les eleccions i el Parlament els que defineixin les polítiques. Però cal donar prèviament al model de societat que volem uns valors genèrics que facin que veiem els elements bàsics que la definiran, si volem que el ciutadà es senti atret per la proposta. Així si sabem que la societat que plantegem és d’economia liberal, o en ella predomina lo privat per sobre lo públic, sigui en educació o sanitat, per exemple, podrem considerar que aquesta nova societat no ens interessa.

6. Així doncs, cal posar prèviament els adjectius fonamentals que definiran la societat que volem construir, si hem de sentir-nos atrets per treballar per aquesta. I així ampliar la base, el nombre de ciutadans que volen el canvi.

7. I això ara no ho fa ni el govern ni els polítics en general.

8. Un altre tema, que té en els seus fonaments aquest darrer punt, és el full de ruta de les institucions polítiques sobiranistes. Un full de ruta que ha d’anar acompanyat d’una gestió política del dia a dia, ara, que demostri que ens dirigim cap aquesta nova nació, república independent si ho volem. No una política de caràcter autonomista que faci que el dia a dia, sigui continuista. I això és el que entenc que s’ha de fer, malgrat que sabem que estem condicionats dins de l’Estat espanyol.

9. S’han de fer polítiques demostrant quina societat volem i dirigint-nos cap a ella. Polítiques socials en paral•lel a tota la gestió del procés cap al nou estat, que evidentment s’ha de fer. Però així reforçarem i ens avançarem en el model de societat que volem, en tot allò que aconseguim ara.

10. No obstant, fer la república, encara que no tingui les definicions, o els adjectius encara clars, és extremadament positiu i necessari, doncs comporta sortir d’una monarquia que representa la continuïtat del franquisme ja que va ser posada per ell. Era la reforma o la ruptura que es va definir en el seu moment, en que es va triar el primer concepte. I això encara ens condiciona avui.

11. A la vegada voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.

Eduard Carbonell i Esteller (Barcelona, 1946) és Catedràtic d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Girona i Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya. Especialista en patrimoni cultural i museologia. Entre 1988 i 1994 fou Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i entre 1994 i 2005 Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Paraules d’agraïment pronunciades durant l’acte de lliurament del Premi Nacional de Recerca 2018 celebrat el dilluns 15 d’octubre al Teatre Nacional de Catalunya a Barcelona

Molt Honorable President, consellera, president de la Fundació Catalana per a la Recerca, amics, companys,

M’agradaria que ens trobéssim en circumstàncies normals i que les meves poguessin ser, en conseqüència, unes paraules d’agraïment normals.

En un món sovint confús, que a vegades no sabem si avança o retrocedeix, la ciència contrasta de manera singular perquè, des de fa centenars d’anys, segueix una línia de progrés ininterromput. Coneixem cada cop millor com és el món i disposem d’instruments cada cop més potents per predir-ne i modificar-ne el comportament: som capaços de guarir millor les malalties, d’enviar naus espacials cada cop més lluny, de construir edificis més alts, de fabricar vehicles més ràpids…

M’agradaria aprofitar l’oportunitat per reflexionar molt breument sobre dos dels trets en què rau, al meu parer, aquest èxit singular de la ciència. Potser, penso, valdria la pena tenir-los presents en els moments, per a alguns desconcertants, en què com a societat ens trobem.

Primer. La ciència es fonamenta en el dret a qüestionar lliurement l’autoritat, i les convencions i els dogmes establerts. Sense llibertat, el progrés científic no és possible. De fet, hi ha una forta correlació entre la qualitat de la democràcia i la producció científica d’un país. Al mateix nivell de finançament, la ciència és millor en les nacions més democràtiques. En aquest sentit, el ràpid deteriorament dels principis democràtics més bàsics, al qual com a país tan dòcilment ens hem sotmès, també per a la ciència tindrà, eventualment, conseqüències negatives.

Segon. La ciència es caracteritza per la precisió en el llenguatge, per l’obsessió que les paraules reflecteixin de manera inequívoca la realitat i tinguin per a tothom exactament el mateix significat. Aquest significat compartit de les paraules genera un espai de confiança, en el qual jo entenc allò que vol dir l’altre i sé que allò que diu, equivocat o no, reflecteix honestament allò que pensa; uns fonaments sòlids que fan possible el progrés. En ciència no hi ha lloc per a la imprecisió, per a l’exageració, per als equívocs, per a la presumpció… L’engany, la creació de falses expectatives, no tenen recorregut en ciència. Són un fonament massa feble, sobre el qual es fa impossible d’avançar.

Tot i les circumstàncies, però, voldria acabar de manera més festiva, amb un agraïment, amb paraules molt més breus del que es mereixen, a tots aquells que han fet possible aquest premi: aquells amb qui m’he format i aquells que s’han format amb mi, perquè aprenem tant dels mestres com dels deixebles; els col•legues dels centres de recerca amb qui he treballat i treballo, especialment els col•legues del CRG, la UPF i el PRBB; els meus pares, que amb el seu esforç han fet possible el meu, la Montserrat Corominas, la independència de la qual ha estat la meva; els meus fills, que són el més important; la família; les germanes; els amics; els companys; els col•laboradors amb el algun dels quals la relació va mes enllà de la purament professional; els membres del Jurat, òbviament; la Fundació Catalana per a la Recerca, i segurament, sobretot, la sort.

Moltes gràcies

Roderic Guigó i Serra és Coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant. Premi Nacional de Recerca 2018.

 

La llei, et diuen, la llei! La llei que no porta enlloc,
perquè la fan ells, la interpreten ells i se la salten ells:
tal com va passar amb l’Estatut:
proposat, retallat, aprovat, rubricat segons la llei,
i al final rebentat per un tribunal innoble.

Aquests empresonats injustament,
preventivament, arbitràriament,
acusats d’una violència que no va existir,
quina llosa són sobre el país i sobre l’ànima!

El cor podrit d’una justícia que accepta la mentida,
com ho podreix i degrada tot!
Quant de mal estan fent els mals jutges,
atacant amb metòdic abús de poder
– “preventivament”– el cor de la democràcia!!

La democràcia es va inventar per a evitar coses
com les que estan passant ara i aquí,
posant en fallida política i en via morta un país
tip d’espolis, d’insults i d’amenaces.

La llei, et diuen, la llei! La llei que no porta enlloc,
perquè la fan ells, la interpreten ells i se la salten ells:
tal com va passar amb l’Estatut:
proposat, retallat, aprovat, rubricat segons la llei,
i al final rebentat per un tribunal innoble,
imposant un Estatut –com el d’ara– no votat per la gent.

Aquests empresonats injustament, quin mal em fan,
quin mal ens fan a tots! Com pesen sobre tots!
I damunt de tots plegats, una cúpula negra de togues injustes,
un vent de revenja i de prepotència,
la corona tètrica dels forats negres del Dogma.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

La realitat política no és allò que les normes jurídiques diuen que és la realitat política. Aquesta última està en part conformada per les normes, però és la que és, diguin el que diguin les normes. Quan aquestes últimes son ineficients o poc adequades cal canviar-les. I per fer-ho, cal procedir a un acord polític previ entre les parts implicades basat en una negociació “de bona fe” en termes d’igualtat entre majoria i minories nacionals

A la vida política sorgeixen situacions perverses. Son aquelles que a cap de les parts implicades no li sembla convenient arribar però que acaben precipitant-se per desconfiances, afanys de protagonisme, interessos secundaris, rivalitats personals o de partit, etc.

Algunes d’aquestes perversitats presideixen les “unilateralitats” a l’estat espanyol, la Unió Europea i Catalunya. Sabem del desinterès que l’estat té per acomodar un pluralisme nacional i lingüístic que mai no ha fet seu. Es tracta d’un pluralisme que es vist com una molèstia per bona part de les institucions i organitzacions de l’estat. Especialment per part del “Deep State” format per la cúpula del poder judicial (TC, TS, CGPJ, Fiscalia), alts càrrecs dels Ministeris, majoria de partits d’àmbit estatal, etc. La cúpula judicial, per exemple, mostra comportaments clars de manca d’imparcialitat (més que de manca d’independència). De fet, és tan independent que sovint ho és respecte a la democràcia liberal (tal com aquesta s’entén en contexts civilitzats).

Amplis sectors del “Deep State” defensen posicions unilaterals que incentiven posicions unilaterals simètriques en institucions i actors de Catalunya. Pot superar-se aquesta doble unilateralitat a partir de la intervenció de tercers actors internacionals?. Centrem-nos en la UE.

Hi hauria com a mínim dues vies per fer-ho.

1. Establir una política europea, avui inexistent, sobre l’autodeterminació de les minories nacionals. És la via defensada en l’informe presentat en el Comitè nord-americà d’Assumptes Exteriors per P. Williams (American University, 2016): Establint un Marc Estratègic per Abordar el Conflicte entre Sobirania i Auto-determinació: Sobirania Guanyada. Curiosament, un article previ escrit pel mateix autor juntament amb R. Mansoor es titulava: “Com els votants de Catalunya poden canviar Europa” (2014).

La conclusió de l’informe estableix que “per tal de promoure l’estabilitat … és imperatiu que quan s’aborda l’autodeterminació nacional, els Estats Units canviïn d’una política que només emfatitza l’estabilitat i l’estatus quo de les fronteres actuals a una altra de sobirania guanyada”. L’informe aconsella als Estats Units adoptar una política molt més flexible respecte a les aspiracions dels moviments nacionals d’auto-determinació.

Aquesta podria ser una perspectiva racional, però és realista?. Crec que no. En la profunda crisi en que viu la UE, amb moviments populistes de dreta i d’esquerra, una greu manca de projecte i de lideratge, el tema irresolt dels immigrants i refugiats, etc, introduir aquesta perspectiva esdevé quasi un impossible en una organització que és un club d’estats. Així, el missatge que arriba d’Europa a les minories nacionals és clar: si vostè vol ser un actor europeu necessita ser un estat, tenir una cadira en el Consell i en la Comissió. Amb la seva passivitat i inoperància, la UE també incentiva que el moviment català a favor de l’autodeterminació sigui unilateral.

2. La segona via consistiria en transformar un procés d’autodeterminació “externa” (secessió d’un territori per constituir un estat independent), en un procés d’autodeterminació “interna” (separació d’un territori dins de les fronteres establertes). Va ser el cas de Massachusetts i Maine als USA o el dels cantons suïssos del Jura i Berna.

Naturalment això implicaria que la UE es transformés prèviament en una entitat federal o quasi federal per tal de procedir a una revisió de les seves “fronteres internes” (Requejo-Nagel, 2018). De nou, és aquesta una perspectiva realista a la UE actual?. La resposta torna a ser negativa per raons semblants a les anteriors.

Així, la conclusió sobre la possibilitat de sortir d’aquest pervers triple joc d’unilateralitats és escèptica. Es sabut que el dret internacional no facilita processos de secessió, però també es sabut que tampoc els prohibeix. El principi d’integritat territorial contingut en normes internacionals es refereix a la no intromissió d’un estat en els assumptes d’un altre, no al cas de secessions en un estat.

La realitat política no és allò que les normes jurídiques diuen que és la realitat política. Aquesta última està en part conformada per les normes, però és la que és, diguin el que diguin les normes. Quan aquestes últimes son ineficients o poc adequades cal canviar-les. I per fer-ho, cal procedir a un acord polític previ entre les parts implicades basat en una negociació “de bona fe” en termes d’igualtat entre majoria i minories nacionals, tal com exigeix el conegut dictamen del Tribunal Suprem de Canadà (1998) sobre la secessió de Quebec. Un acord polític. Les normes jurídiques han de venir desprès, no abans.

Si a tot això hi afegim el tema dels presos i exiliats, el panorama apareix temporalment bloquejat. No es pot superar el problema de fons fent comèdia de “diàlegs” superficials. Davant dels matrimonis forçats, un divorci forçat sempre serà una sortida potencial. Recordin allò de que “qui ha fracassat en tots els adéus no pot esperar gran cosa dels retrobaments” (M. Kundera), i allò altra de que “hi ha matrimonis que acaben bé, mentre que altres duren tota la vida” (Woody Allen).

(Publicat a La Vanguardia, 28 setembre 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Encara no hem aconseguit la llibertat ni la sobirania plenes, però les tenim a tocar, si avancem junts. Ara ja no ens plantegem si serem lliures i sobirans, sinó de quina manera guanyarem el dret a ser-ho. Hem de fer camí amb resolució, però sense por ni violència. Perquè qualsevol manifestació violenta dona ales al règim del 78 per justificar la repressió.

“Tots, tot ho podem fer / si anem colze amb colze”, canten els pimburguesos al començament d’El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Aquesta obra teatral, una de les de més èxit popular a la dècada dels setanta, pot llegir-se avui, en alguns aspectes, com si hagués estat escrita fa quatre dies. En lloc del flagell de les rates que han de patir els pimburguesos, els catalans en tenim un altre encara més pervers i lamentable en ple segle XXI: la duríssima repressió de l’Estat espanyol i la força bruta ideològica que la sustenta. Però, com proclamen els pimburguesos, podem guanyar la partida de la democràcia i de la llibertat si anem units, sense por, sense violència, intensament. És el nostre somni, la nostra esperança.

Des de l’1 d’Octubre de 2017 ençà, una data més per a la ignomínia de la història d’Espanya, hem conegut més detalls de la immunda actuació de l’Estat per frenar a cops de porres i de togues la democràcia i la llibertat a Catalunya. Cada vegada s’evindencia més que les seves estructures de poder són deutores de la dictadura franquista. Podrit de corrupció i d’indecència, l’Estat espanyol no garanteix els drets fonamentals i arrela en la injustícia i l’opressió la seva fúria. El govern espanyol –amb el PP o el PSOE al capdavant– ha manipulat l’opinió pública i ha pervertit les seves pròpies lleis; ha avalat l’ús brutal de la violència policial i jurídica; ha practicat la mentida sistemàtica; ha menystingut amb actitud colonialista les institucions catalanes, i ha violentat fins al grotesc els mecanismes de cooperació internacional. Ara sabem més que mai que, en estàndards democràtics, Espanya s’assembla a Turquia o a la Xina.

Als catalans, tanmateix, no ens ha de guiar ni la ràbia ni l’odi, sinó la convicció i la força que, amb mitjans sempre noviolents, farem realitat la República que volem, una forma de govern al servei de la democràcia, la justícia, la solidaritat i els drets dels ciutadans. Encara no hem aconseguit la llibertat ni la sobirania plenes, però les tenim a tocar, si avancem junts. Ara ja no ens plantegem si serem lliures i sobirans, sinó de quina manera guanyarem el dret a ser-ho. Hem de fer camí amb resolució, però sense por ni violència. Perquè qualsevol manifestació violenta dona ales al règim del 78 per justificar la repressió. En canvi, la lluita noviolenta com a imperatiu d’acció no tan sols ens legitima internament, perquè el fi (la República que volem) està contingut en els mitjans (pacífics), sinó també ens reforça per desarmar les fal•làcies dels repressors i ens fa guanyar més simpaties internacionals.

Això no obstant, a El crit de la consciència (1967), un recull de conferències que sintetitza el seu pensament, Martin Luther King hi apuntava que la protesta no violenta –boicots, manifestacions pacífiques, peticions…– ha de madurar prou per atènyer un nivell més alt: el de la desobediència civil i massiva: “Hi ha d’haver una força capaç d’aturar el funcionament de la societat en un moment clau. Tot i això, aquesta interrupció no ha de ser ni clandestina ni supersticiosa. […] Cal que sigui oberta, clara i, sobretot, portada per grans masses i sense violència.” Aquesta desobediència civil i massiva ha de concebre’s com una força “constructiva i creadora” –en paraules també de King–, atès que esdevé “un instrument d’acció social” que l’Estat, per més que empri mitjans violents, té moltes dificultats per aturar. Amb l’experiència acumulada d’aquests anys, els catalans hem de ser capaços de trobar la via més idònia per fer efectiva aquesta immensa força amb una estratègia i una organització sòlides, ben pensades, conjuntes, unitàries, de les entitats de la societat civil i les forces polítiques republicanes. Totes ho podem tot.

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’estat. Allò que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir uns líders amb majoria parlamentària que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable.

En el món natural hi ha algunes espècies que s’han anat diferenciant evolutivament en quedar en ribes diferents de rius cabalosos. Si no hi ha ponts, les ribes dels rius esdevenen territoris no comunicats. Això es pot aplicar a alguns marcs mentals humans.

Qüestionar la unitat territorial de l’estat és viscut per alguns sectors com quelcom inconcebible, com quelcom que no es pot ni pensar sense vulnerar una lògica arrelada en segles d’hegemonia política. La unitat de l’estat és pensada per alguns actors polítics com una realitat prèvia i, de fet, més important que la democràcia o els drets i llibertats dels ciutadans. Qui gosi posar això en qüestió ha de ser reprimit i castigat de manera que serveixi de precedent inequívoc, com un avís per a navegants.

Aquesta cultura política és sobretot la del Deep State espanyol (estat profund o “estat dins de l’estat”) format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de Ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera

En cas de crisi política greu, bona part dels membres del Deep State probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent. Fins i tot això es podria produir abans que acceptar que els ciutadans de Catalunya fessin com els d’Escòcia o Quebec: votar i decidir el seu futur polític. En cas de conflicte, el Deep State posa el seu nacionalisme per sobre de la democràcia i de les llibertats. Es tracta d’un unilateralisme basat en una cultura política que suposa un obstacle decisiu fins i tot per definir correctament el problema nacional-territorial de fons de l’estat.

Addicionalment, tot indica que els judicis contra els presos polítics catalans seran una exemplificació d’aquest unilateralisme. Sembla que la Fiscalia no canviarà el càrrec de rebel•lió en el seu escrit d’acusació. Malgrat el criteri inequívoc de diverses justícies europees, l’actitud del Deep State judicial serà la molt hispànica actitud del “sostenella, y no enmendalla”, dit famós de l’obra Las mocedades del Cid de Rubén de Castro (en altres versions s’escriu “mantenella, y no enmendalla“). No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’estat. Allò que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir uns líders amb majoria parlamentària que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable.

L’argument que la legalitat s’ha de complir acostuma a ser correcte en abstracte. Tanmateix, quan parlem en concret, no de la legalitat sinó d’aquesta legalitat, les coses canvien. Per què? Doncs perquè precisament aquesta legalitat –que no es pot reformar en termes pràctics d’una manera consensuada entre majories i minories nacionals- és bona part del problema (sobretot tal com la interpreta el Deep State polític i judicial).

El catalanisme polític dels segles XIX i XX no era majoritàriament independentista. Ara ho és. Només aquest fet hauria de fer reflexionar als actors i institucions de l’estat sobre les seves causes i conseqüències, encara que només fos per entendre què està passant. Però la cultura nacionalista espanyola -versions conservadora, jacobina, o una barreja de les dues- actua com una llosa que ho impedeix.

I quasi per una qüestió merament lògica ens trobem amb que l’unilateralisme de l’estat arrossega al catalanisme al seu propi unilateralisme. Tot es remonta al procés de reforma de l’Estatut (recollida de signatures del PP, recurs i sentència del TC del 2010, etc). Si no hi ha ponts pràctics el que passa a cada riba no pot ser més que unilateral.

Em refereixo a ponts reals, no a ponts retòrics que només estan dibuixats, es diu, en un planell que de moment sembla estar en blanc. En aquesta situació, ¿val la pena que des de les institucions catalanes s’entri en una lògica de “diàleg i negociació” amb l’actual govern del PSOE?. Doncs crec que sí. I ho crec malgrat que l’actitud racional d’entrada no pot ser més que la d’un escepticisme tan gran com la suma de Pirró, Montaigne i Hume junts. Un escepticisme que no afecta només a un improbable resultat final, sinó simplement a que s’estableixi un llenguatge i una agenda compartides. Les paraules sovint son les mateixes, però els conceptes i la interpretació dels valors que les acompanyen, no ho són. De fet, hi ha solucions institucionals en la política comparada de les democràcies plurinacionals, però cal voler incloure-les a l’agenda de negociació.

Tanmateix, crec que seria un error tant per motius de fons com estratègics que l’independentisme es negués a explorar aquesta via. Crec que cal esgotar el camí d’una comissió “bilateral” malgrat que no es vegi a l’horitzó del PSOE ni els elements intel•lectuals i analítics adequats, ni una situació de fortalesa parlamentària, ni la voluntat de plantejar solucions al problema de fons- que no és un problema català, sinó espanyol. Sempre és diferent que una negociació hagi fracassat que no se sàpiga què passa perquè no s’ha portat a terme.

El primer pas, el d’oferir un model de reconeixement i acomodació política per Catalunya, li correspon al govern central. Mentre aquest model no hi sigui, tot sonarà a una mera estratègia de guanyar temps pensada per altres objectius del partit socialista. Tanmateix, aquí ressorgeix inevitablement el tema dels presos i dels judicis. En aquestes condicions no pot fer-se cap “negociació” que mereixi aquest nom. Manquen estadistes en el govern central. Estadistes recolzats en ponts sòlids que no semblen possibles sense una intervenció internacional solvent. Avui hi ha massa riu per ponts tant precaris.

( Publicat al diari Ara, 15 setembre 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

 

El meu cor, no cal dir-ho, encara és allà,
en aquell u d’octubre de presència, de resistència, de coratge,
des de l’alba fins al vespre, molts, en pau,
resistint com es podia la violència policial,
la imposició brutal i ridícula del seu dogma intocable,
la invocació obsessiva a la llei pels qui se salten la llei quan els convé.

Va ser intens, ser-hi! Des de les quatre de la matinada,
sota una mica de pluja intermitent,
primer uns quants, després més, cada vegada més,
tot el dia molts, a cada hora molts, fins a la nit molts,
sabent més que mai el valor preciós d’un vot,
d’una urna, d’un cartell, d’una papereta
–perseguits per l’autoritat–,
de la llibertat de poder votar sí o no o en blanc o de quedar-se a casa
–prohibida per l’autoritat–,
de la grandesa de tenir tots els mateixos drets
–boicotejada per l’autoritat–,
de la lògica dels arguments i de la paraula
–menystinguda per l’autoritat–.
Van reaccionar de l’única manera que saben:
mentint, insultant, envaint, colpejant, atacant
–i, després, processant, multant, empresonant,
envilint la justícia amb parcialitat i mentides.
El meu cor, no cal dir-ho, encara és allà,
en aquell u d’octubre de presència, de resistència, de coratge,
des de l’alba fins al vespre, molts, en pau,
resistint com es podia la violència policial,
la imposició brutal i ridícula del seu dogma intocable,
la invocació obsessiva a la llei pels qui se salten la llei quan els convé.
Una part del meu cor, no cal dir-ho, encara és allà,
en el temps i fora del temps,
en el passat, en el present, en el futur,
perquè va ser bell i va ser gran, molt bell, molt gran,
defensar el que defensàvem.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).