Per una desobediència civil i massiva

Encara no hem aconseguit la llibertat ni la sobirania plenes, però les tenim a tocar, si avancem junts. Ara ja no ens plantegem si serem lliures i sobirans, sinó de quina manera guanyarem el dret a ser-ho. Hem de fer camí amb resolució, però sense por ni violència. Perquè qualsevol manifestació violenta dona ales al règim del 78 per justificar la repressió.

Foguet.jpg
Francesc Foguet

“Tots, tot ho podem fer / si anem colze amb colze”, canten els pimburguesos al començament d’El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Aquesta obra teatral, una de les de més èxit popular a la dècada dels setanta, pot llegir-se avui, en alguns aspectes, com si hagués estat escrita fa quatre dies. En lloc del flagell de les rates que han de patir els pimburguesos, els catalans en tenim un altre encara més pervers i lamentable en ple segle XXI: la duríssima repressió de l’Estat espanyol i la força bruta ideològica que la sustenta. Però, com proclamen els pimburguesos, podem guanyar la partida de la democràcia i de la llibertat si anem units, sense por, sense violència, intensament. És el nostre somni, la nostra esperança.

Des de l’1 d’Octubre de 2017 ençà, una data més per a la ignomínia de la història d’Espanya, hem conegut més detalls de la immunda actuació de l’Estat per frenar a cops de porres i de togues la democràcia i la llibertat a Catalunya. Cada vegada s’evindencia més que les seves estructures de poder són deutores de la dictadura franquista. Podrit de corrupció i d’indecència, l’Estat espanyol no garanteix els drets fonamentals i arrela en la injustícia i l’opressió la seva fúria. El govern espanyol –amb el PP o el PSOE al capdavant– ha manipulat l’opinió pública i ha pervertit les seves pròpies lleis; ha avalat l’ús brutal de la violència policial i jurídica; ha practicat la mentida sistemàtica; ha menystingut amb actitud colonialista les institucions catalanes, i ha violentat fins al grotesc els mecanismes de cooperació internacional. Ara sabem més que mai que, en estàndards democràtics, Espanya s’assembla a Turquia o a la Xina.

Als catalans, tanmateix, no ens ha de guiar ni la ràbia ni l’odi, sinó la convicció i la força que, amb mitjans sempre noviolents, farem realitat la República que volem, una forma de govern al servei de la democràcia, la justícia, la solidaritat i els drets dels ciutadans. Encara no hem aconseguit la llibertat ni la sobirania plenes, però les tenim a tocar, si avancem junts. Ara ja no ens plantegem si serem lliures i sobirans, sinó de quina manera guanyarem el dret a ser-ho. Hem de fer camí amb resolució, però sense por ni violència. Perquè qualsevol manifestació violenta dona ales al règim del 78 per justificar la repressió. En canvi, la lluita noviolenta com a imperatiu d’acció no tan sols ens legitima internament, perquè el fi (la República que volem) està contingut en els mitjans (pacífics), sinó també ens reforça per desarmar les fal•làcies dels repressors i ens fa guanyar més simpaties internacionals.

Això no obstant, a El crit de la consciència (1967), un recull de conferències que sintetitza el seu pensament, Martin Luther King hi apuntava que la protesta no violenta –boicots, manifestacions pacífiques, peticions…– ha de madurar prou per atènyer un nivell més alt: el de la desobediència civil i massiva: “Hi ha d’haver una força capaç d’aturar el funcionament de la societat en un moment clau. Tot i això, aquesta interrupció no ha de ser ni clandestina ni supersticiosa. […] Cal que sigui oberta, clara i, sobretot, portada per grans masses i sense violència.” Aquesta desobediència civil i massiva ha de concebre’s com una força “constructiva i creadora” –en paraules també de King–, atès que esdevé “un instrument d’acció social” que l’Estat, per més que empri mitjans violents, té moltes dificultats per aturar. Amb l’experiència acumulada d’aquests anys, els catalans hem de ser capaços de trobar la via més idònia per fer efectiva aquesta immensa força amb una estratègia i una organització sòlides, ben pensades, conjuntes, unitàries, de les entitats de la societat civil i les forces polítiques republicanes. Totes ho podem tot.

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.