Vaig escriure aquest article l’any 2012 arran de la polèmica que esclatà quan es discutia la possibilitat de demanar un cert nivell de coneixement de la llengua catalana per obtenir una posició de professor a les universitats catalanes. No el vaig arribar a publicar mai. Arran de les recents polèmiques un altre cop al voltant de llengua, he comprovat, desafortunadament, que no ha perdut actualitat. Es cert que caldria revisar algunes de les dades, però el missatge és, en la meva opinió, plenament vigent
Roderic Guigó
Una altra vegada, l’intent d’exigir un nivell determinat de coneixement del català a aquells professors que vulguin obtenir una plaça fixa a les universitats de Catalunya ha despertat el recel, si no la directa hostilitat, d’una gran part de la classe política i intel•lectual del país. L’argument unànimement esgrimit és que aquesta exigència aniria en detriment de l’excel•lència científica i docent de les nostres universitats, ja que, suposadament, actuaria com a fre per a la incorporació dels millors estudiants i professors.
La Wikipedia publica una compilació de les cent millors universitats del món a partir de diverses classificacions publicades recentment. La llista, en la qual, per cert, no apareix cap universitat de llengua espanyola, és, certament, dominada per les universitats americanes i angleses, però hi són presents prop de trenta universitats de països europeus la llengua dels quals no es l’anglès. Una anàlisi superficial, a partir de la informació que aquestes universitats proporcionen a Internet, demostra que els cursos de llicenciatura són impartits majoritàriament, o únicament, en la llengua nacional local. Això ocorre en estats oficialment bilingües, com ara Bèlgica, on, per exemple, les classes de pregrau a la Universitat de Gant són en holandès, però no pas en francès. Les classes tampoc són en francès (ni en italià) al prestigiós Institut Federal de Tecnologia de Zurich, a Suïssa, on el domini de l’alemany per part dels estudiants és, textualment, “imperatiu”. En canvi, a la no menys prestigiosa Escola Federal Politècnica de Lausana, també a Suïssa, les classes de pregrau són en francès i no en alemany. La utilització de la llengua local a les millors universitats europees és general, fins i tot en el cas de llengües demogràficament minoritàries. Així, per exemple, a l’Institut Karolinska, un comitè del qual atorga anualment el Premi Nobel de Medicina, la majoria de les classes són en suec i per tal de ser-hi admès cal demostrar el coneixement d’aquesta llengua. A la Universitat de Copenhaguen, la majoria de les classes són en danès, l’idioma de Dinamarca, un país que, amb un nombre d’habitants similar al de Catalunya, té dotze Premis Nobel. A la Universitat d’Hèlsinki, la majoria de les classes són en finès, una llengua amb una literatura més recent i reduïda que el català. Finalment, a la Universitat Hebrea de Jerusalem, per tal de ser-hi admès, cal demostrar un coneixement excel•lent de l’hebreu, el qual, per cert, no va reviure com a llengua parlada fins a final del segle XIX.
Les dades no avalen, doncs, que la utilització (i, en conseqüència, l’exigència tant a estudiants com a professors) de la llengua local sigui en perjudici de la qualitat i excel•lència de les universitats. Més aviat al contrari, les millors universitats europees potencien, gairebé sense excepció, la llengua local com a llengua comuna d’instrucció en els estudis de pregrau, fins i tot quan aquesta té menys parlants i menys tradició cultural que el català. Aquestes universitats potser han entès que la diversitat cultural és un patrimoni de tota la humanitat, però que són les universitats de les nacions més petites sobre les quals recau la responsabilitat de mantenir les llengües locals com a llengües plenes (i, per tant, perdurables). Qui mantindrà el danès com a llengua de cultura (en el sentit més ampli d’aquesta paraula, que inclou la ciència i la tecnologia) si no ho fan les universitats de Dinamarca? Només des d’una ignorància de dimensions extraordinàries (o potser directament des de la mala fe) es pot adduir que la llengua és un factor dissuasiu per a la incorporació de professors d’excel•lència a les universitats catalanes. Les universitats catalanes són poc atractives per als millors investigadors del món, no perquè s’hi parli el català, sinó pel seu regular (i irregular) nivell científic i intel•lectual, per la manca de recursos que les fa poc competitives (incloent-hi uns sous i uns recursos per la recerca ridículs) i per una anodina estructura funcionarial en la qual la promoció és molt difícil i guarda sovint poca relació amb el mèrit docent i investigador. Contràriament a allò que crida aquesta classe política i intel•lectual, la renúncia sistemàtica al català allunya les nostres universitats de les millors del món, les empobreix intel•lectualment i les fa provincianes i mediocres.
Roderic Guigó i Serra és Coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant. Premi Nacional de Recerca 2018.
Tenim un gran potencial però estem ofegats per estar encara supeditats a Espanya, que no creu ni aposta per la Universitat. Ho hem vist recentment, en els moments forts de la pandèmia l’estat preferia envoltar-se de militars més que dels experts; caldria cercar el coneixement per encarar millor els problemes.
Alícia Casals
Estem aquí per reivindicar un any més els nostres drets i llibertats des de la Universitat.
Som conscients que la universitat és font de coneixement, i el coneixement és font de llibertat, de riquesa, valors essencials per un país que vol ser pròsper i aconseguir el benestar de la gent. Cal doncs tenir-ne cura, potenciar-la.
El dèficit fiscal i la centralització amb que ens ofega l’estat espanyol ens limiten en tots els sentits: gestió/ operativitat/ recursos. I amb el pas dels anys es van incrementant els greuges, o potser és que els hem fet més visibles i hem pres consciència de la situació que arrosseguem.
Avui encara hem de parlar dels greuges que comporta a la Universitat dependre de l’estat espanyol. Vull parlar de 4 punts bàsicament:
1. Les universitats catalanes són molt bones
2. Les universitats catalanes, tot i el traspàs de competències a les autonomies estan sotmeses a la legislació i decisions de l’estat espanyol
3. Les universitats catalanes estan mal finançades
4. Serem molt capaços de generar un entorn que la faci millor: la Universitat i els seus membres
1. Les universitats catalanes són molt bones
És ben conegut el nivell de les nostres universitats i la nostra recerca.
En els rànquings internacionals, p.ex. el Simago, d’entre les 100 primeres universitats d’Europa, 7 són espanyoles, de les quals 3 catalanes, la primera la UB (en la posició 31).
Conclusió: Espanya no és elit a Europa, però si que Catalunya està millor posicionada que la resta de l’Estat.
Perquè tenim un doble handicap: Espanya no té cura de les Universitats, i tampoc té cura de dotar a Catalunya del que li tocaria, tenim clarament reconegut un dèficit fiscal important. El que ens posa en una situació difícil … tot i això, Catalunya està més ben posicionada gràcies al sobreesforç del nostre personal.
– Tenim bons catalans, gent catalana de prestigi, formada a les nostres universitats, actualment a universitats i centres de prestigi arreu del món, amb càrrecs de responsabilitat, especialment en l’àmbit de salut. Com al Max Plank Institute, a la Universitat de Harvard, al Sloan Medical Center- NY, o la Clínica Mayo de Minnesota entre molts d’altres.
– Són dades de l’observatori de la recerca català: l’impacte de les publicacions científiques està un 40% per sobre de la mitjana mundial
N’hem d’estar orgullosos però dolguts de no poder oferir el que podríem ser amb un estat propi.
2. Les Universitats Catalanes estan sotmeses a la legislació espanyola, no es poden gestionar eficaçment
… i ens ho recorden contínuament amb les moltes lleis que ens tomben des de l’estat o via tribunals.
No ens podem gestionar tal com voldríem. Depenem de la legislació espanyola, de la que discrepem en molts aspectes. No podem sortir gaire de l’estructura funcionarial estatal que dona poc marge de maniobra. El sistema no motiva, no afavoreix la millora, la superació. Els incentius són limitadíssims. No podem contractar sovint a qui més convé a la Universitat, no és fàcil, ni per recursos, ni per tipologia de la contractació i vies de promoció en que ens hem de moure. Tot i que s’han pogut fer petites accions sortint d’aquests esquemes, amb molt bons resultats, han estat de forma molt limitada per manca de recursos i pel marc legislatiu. No pot seguir així!
Cert que hi ha debat de com haurem de funcionar quan ens puguem gestionar, no és simple, però ho hem de poder decidir valorant pros i contres de cada model universitari. Per sort hi ha nombroses iniciatives en aquest sentit que analitzen i aporten valoracions en polítiques i estratègies universitàries, com per exemple el congrés Catalunya i Futur, o la pròpia Sectorial d’Universitats i Recerca de l’Assemblea que organitza aquest acte. Estem clarament preparats i motivats pel repte de gestionar-nos millor.
Tenim poca estabilitat en la legislació degut a canvis massa freqüents de lleis d’educació. Des de la instauració de l’actual “democràcia” hi ha hagut 6 canvis profunds: LRU, LOE, LOMCE, … deguts als canvis de govern a Espanya. No hi ha pla a llarg termini i això és molt dolent pel dia a dia i per consolidar i aprofitar esforços de millora.
Es molt greu també l’estructura que fa que la possible carrera universitària (docència i recerca) sigui molt precària. És dur per qui tria per vocació aquesta professió. I també és dolent pel país per la quantitat de potencials bons professors i investigadors que renuncien a aquesta via, o han d’anar a l’estranger, per la manca de perspectives.
En la carrera universitària, actualment l’inici d’una certa estabilització comença cap els 40 anys, qui pot!
3. Les Universitats Catalanes estan mal finançades
La poca “autonomia” que ens queda, està limitada encara més per les mancances pressupostàries.
Més de la meitat de la plantilla de professorat és interí, en estat en general molt precari, per culpa de l’ofec econòmic. Hi ha precarietat també a Espanya, en general ja hem comentat el poc pes de la Universitat dins el que podríem dir “prioritats” de l’estat. Es prioritzen grans inversions en la compra d’armament, d’AVEs molt cars infrautilitzats, … i tot sovint darrera de negocis foscos.
Exemple: El pressupost anual de la UPC és d’uns 300M€ que serien, si ho comparem amb altres inversions, uns 10 km d’AVE sense viatgers (25 a 40 M€/Km). O si pensem en despesa militar i el referim al dèficit universitari, adquirir 1 avió de guerra menys dels 170 que té, permetria cobrir el dèficit de la UPC d’un any, o amb 1 dels 327 tancs de l’exèrcit
Pensem en el retorn d’una inversió o de l’altra. De la Universitat en surt: Cultura, coneixement, formació, innovació, creació d’empresa, efectivitat de les empreses perquè tenen més talent… Sovint valors intangibles no molt visibles a la gent en general. Bé, m’estalviaré de parlar del retorn de la despesa militar i el cost diari del seu manteniment.
Si que hi ha més ressò social d’altres dèficits, com és l’elevat cost de la matrícula, que és poc assequible per a molta gent. I han de ser més cares a Catalunya perquè no tenim prou recursos. Igual que en el tema de les autopistes, peatges aquí, i gratis a Madrid (les que encara hem de rescatar amb els diners de tots). Cal realment poder fer polítiques en aquesta línia, posant un preu raonable i dotar de beques a qui ho necessita.
I les beques? Només comentaré unes dades. Si anem a la base de dades del ministeri d’educació i formació professional, de la llista de beques tramitades el 2019 van sortint totes les universitats, amb un percentatge de tramitacions del 100% o 99%, pràcticament totes. Excepte que de tant en tant observem un valor discrepant, un 44% i resulta que correspon a la UAB, una amb 40%, és la UdG com també la UdL o la UPF, 45% la URV, 35% la URL o un 7,5% la UPC!!! Què passa? Caldria analitzar-ho, però en tot cas trobem una similitud amb el que passa amb l’execució del pressupost de l’estat a Catalunya, que és de mitjana un 40% del que es pressuposta, quan lògicament els pressupostos de les comunitats autònomes a Espanya s’executen prop del 100% i sovint amb execucions per sobre del 100% a Madrid.
Aquestes xifres queden reflectides en el percentatge de becats per nombre d’estudiants. Per ser catalans tenim menys opcions a tenir beques del ministeri. Altra cosa és el que podem aconseguir de fora o amb mitjans propis amb més esforç. És un greuge i una injustícia.
4. Tenim capacitat de millorar.
En qualitat, tant de resultats com qualitat de vida.
• Millorant contractació de personal de serveis, tècnics i professors. Una carrera docent amb perspectives de millora i estabilització, però motivant, amb avaluacions i incentius que és el que ens fa avançar. Com passa als països més avançats i amb millors resultats.
• Millora en la dotació de laboratoris i centres de recerca
• Millora en serveis de campus
• Millora en beques i matrícula
Hi ha molta feina a fer. Tot pot canviar substancialment.
Conclusions Podem generar un context millor, ara aconseguim ser on som amb un excessiu esforç, hem de poder tirar endavant dignament.
Tenim un gran potencial però estem ofegats per estar encara supeditats a Espanya, que no creu ni aposta per la Universitat. Ho hem vist recentment, en els moments forts de la pandèmia l’estat preferia envoltar-se de militars més que dels experts; caldria cercar el coneixement per encarar millor els problemes.
Ho podrem aconseguir en una Catalunya Lliure!
Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel•lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i actualment presidenta de la secció de Ciències i Tecnologia.
L’Associació Atenes Juristes pels Drets Civils va presentar ahir al Tribunal Europeu de Drets Humans una demanda de mesures provisionals urgentíssimes per denunciar la violació del dret a la vida que està duent a terme el govern espanyol en no tancar immediatament Madrid i les persones que hi havia quan es va conèixer l’existència d’un brot de COVID-19 en aquesta ciutat.
L’Associació Atenes ha presentat aquesta demanda de mesures provisionals urgentíssimes a partir de les dades i les crides al confinament que diferents experts en la matèria, com el doctor Oriol Mitjà i el doctor Antoni Trilla, han estat fent al govern espanyol, encapçalat per Pedro Sánchez, i veient el resultat de les mesures preses pel govern espanyol en comparació als resultats de les mesures preses per altres zones del món afectades que han actuat amb confinament immediat.
Les mesures insuficients i ineficaces per a la contenció del virus que ha dut a terme el govern espanyol, amb un increment dels contagis i de la mortalitat produïda per aquesta inacció, es contraposa amb l’actuació duta a terme a la conca de l’Òdena, que va ser confinada immediatament des del moment que es va saber que existia un brot de COVID-19 a la zona.
L’estat d’alarma decretat pel govern espanyol el dissabte 14 de març i que va entrar en vigor el mateix dissabte no va preveure mesures per aïllar el principal focus d’infecció d’Espanya, que era i és la ciutat de Madrid. En les restriccions de moviment previstes per a la població ni tan sols s’ha previst el confinament domèstic de la població que no treballa en serveis essencials ni tampoc s’ha prohibit el desplaçament entre diferents territoris, fent impossible controlar l’expansió del virus a altres territoris i poblacions i posant en risc gravíssim les persones. A diferència del que han fet altres països, com Itàlia o la Xina o Catalunya, que han confinat les regions amb brots de COVID-19, el govern espanyol no ha pres aquestes mesures i s’han multiplicat el nombre de persones infectades i de persones mortes.
Les mesures preses pel govern espanyol impliquen una violació del dret a la vida, consagrat en l’article 2 del Conveni Europeu de Drets Humans, conveni del qual Espanya n’és país signatari.
L’Associació Atenes reclama que el Tribunal Europeu de Drets Humans obligui el govern d’Espanya a aplicar el confinament de la ciutat de Madrid, de la comunitat autònoma de Madrid, i que permeti el tancament de territoris, com Catalunya, tal i com reclama el President de la Generalitat, Quim Torra, per protegir la ciutadania catalana i espanyola.
I que els camins d’esperança
que els jutges espanyols van tancant,
els obrís altre cop la claror triomfant
del dret, la decència, la veritat i la paraula.
David Jou
Ha estat un mal any a molts llocs:
un any de retrocés en justícia i democràcia,
en progrés i llibertat, en ofegats a la Mediterrània,
en pau i en comerç, en perspectiva climàtica.
Ha estat un mal any a Catalunya i a Espanya:
als alts tribunals, prevaricació i represàlia;
a la premsa espanyola, mentida constant;
al Madrid del poder –mafiós i arrogant–,
prepotència, robatori, exasperació, contumàcia.
No passarà, però seria bo que passés:
que la justícia fos justa, que no prevariqués;
que en lloc de robar-nos, l’Estat ens escoltés;
que cadascú, més calmat, al seu lloc medités
les coses mal fetes, les ximpleries, l’excés
de bilis, de dogma, d’insult i de ràbia.
I que els camins d’esperança
que els jutges espanyols van tancant,
els obrís altre cop la claror triomfant
del dret, la decència, la veritat i la paraula.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Aquest clam de justícia;
aquest malestar de l’ànima,
aquesta set de voler ser…
Una història de Nadal per amorosir el dolor físic i moral de tanta gent que pateix per la voluntat de ser, individual i col·lectiva
Pere Roura Grabulosa
Damunt l’empostissat de l’establia,
la seva figura radiant,
(no pas el baf del bou i de la mula)
mica en mica, la neu desfà.
Degota l’aigua beneïda.
Cuita la pastora, la més vella.
Hi apropa les mans així,
com de captaire,
com les d’aquell qui va pidolant.
Mentre pels dits l’aigua s’escola,
la pell malmesa
de tant feinejar a la intempèrie,
de tants anys, tremola.
I li entra endins un escalf,
i ajunta les mans davant dels llavis
com qui prega.
Clinc, clonc!, fa el raig
mentre cau dins la gerra.
Clinc, clonc!. Ara canta, ara plora.
L’aguanta ferma, ella,
amb els braços estirats.
És la noia d’ulls clars,
la més jove, la més bella.
Es mira l’Infant i la mare.
No cal que li diguin res.
Un cop plena,
l’abraça ben fort, la gerra,
i se’n va.
Què se n’ha fet d’aquella aigua?
A qui li haurà profitat?
Vine d’on vulga que siguis, noia,
són tants els mals que cal curar!
Una gota contra la indiferència,
tres gotes contra la intolerància,
deu gotes contra la set de venjança.
Porta la gerra, noia,
hi mullarem les benes;
ens calen per amorosir el cos
dels cops, de les ferides, de les
cremades.
Tu ja ho saps.
Tremolosos, mirem a dins;
encara en queda, i no minva.
Encara degota la neu de l’establia.
Com qui no gosa,
com indignes de tocar una cosa santa,
amb el pla de la mà
en bevem un glop
que ens refà de befes,
d’insults, d’humiliacions;
i ens apropa a la pena
dels qui esperen a casa
els qui són lluny de casa,
injustament.
Aquest clam de justícia;
aquest malestar de l’ànima,
aquesta set de voler ser…
“Deixa’m beure un altre glop,
a veure si així s’apaga”.
“No cal. Que no saps, potser,
que la font d’aquesta set
és aquella aigua?”
Pere Roura Grabulosa (Sant Feliu de Pallerols, 1961) és Catedràtic de Ciència dels Materials a la Universitat de Girona. Llicenciat per la UB va fer la tesi doctoral sobre materials semiconductors a cavall entre la UB i l’INSA de Lyon. La seva especialitat és l’anàlisi tèrmica de materials. Actualment col•labora amb l’Institut de Ciència dels Materials de Barcelona (ICMAB) en l’optimització dels processos de síntesi de capes de superconductor d’alta temperatura.
Us envio un poema sobre la justícia, a base de versos dels Salms, amb uns quants versos meus intercalats per a contextualitzar el tema. Dos mil set-cents anys de queixes sobre condemnes injustes …
David Jou
Salms 7, 17, 25, 35, 55, 56, 59, 69, 73, 32
Fes-me justícia, Senyor!
Fan amb la llei el que els dóna la gana. Jutgen amb falsedat.
Condemnen amb mentides.
Sentencia tu mateix la meva causa:
els teus ulls veuran qui té raó.
L’injust ja esmola l’espasa,
tiba l’arc i l’apunta;
posa a punt les armes mortals,
prepara fletxes enceses.
Tu, Déu just, dóna la raó als innocents,
Tu que penetres el cor i els pensaments.
Fan de la llei una barricada
per defensar els seus ídols,
una mordassa per tapar-me la boca,
un martell per a esclafar-me.
Mira si en tinc, d’enemics,
i com en són , de violents, els seus odis.
Fes-me justícia, Senyor:
jo no tinc culpa i m’he portat honradament.
Acusa, Senyor, els qui m’acusen.
Aboquen damunt meu malediccions,
m’odien amb tota la ràbia,
m’agafa por i tremolo,
m’envaeix l’esgarrifança.
La seva llei és un parany,
va tancant tots els camins, un a un. El que jo dic ho falsegen tot el dia,
m’espien des d’un racó, segueixen els meus passos.
Amb quina violència parlen!
Els seus llavis semblen punyals.
Només volen els meus diners,
menyspreen la meva paraula, m’obliguen a tornar allò que no he pres,
L’orgull els fa de collaret, la violència de vestit,
es posen altius i amenacen amb la força.
Fins quan jutjaran contra justícia,
afavorint la causa dels culpables?
Salva’ns a tots del perill. Muda el temporal d’odi en lluminosa bonança.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
El dijous 20 de novembre representants de la comunitat universitària catalana han lliurat al President i la Mesa del Parlament el Manifest conjunt de les universitats catalanes de rebuig de les condemnes dels presos polítics catalans i de la judicialització de la política. En l’acte han intervingut Joan Gispets, doctor en Ciències, membre del Claustre de la UPC que ha parlat sobre “Defensa dels drets civils a les Universitats Catalanes 2017-2019”; Enric Marín, doctor en Ciències de la Informació, membre de la Mesa del Claustre de la UAB sobre “La significació del pronunciament conjunt dels claustres de les universitats catalanes”; Montserrat Camps, doctora en Filologia Clàssica, membre del Claustre de la UB sobre “Els valors ètics i la missió educativa de la universitat”; i finalment dos estudiants universitaris han llegit el manifest.
Amb el lliurament del Manifest conjunt de les universitats catalanes de rebuig de les condemnes dels presos polítics catalans i de la judicialització de la política al President del Parlament i representants dels grups parlamentaris, els impulsors del document han fet efectiu el darrer punt inclòs en la declaració, consistent justament en fer-ne la màxima difusió pública. El text va ser aprovat durant aquest passat mes d’octubre als claustres de totes les universitats públiques de Catalunya: la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Lleida, la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat de Girona, i també a la Universitat de Vic-UCC, un fet inèdit i significatiu que en justifica el lliurament a les màximes institucions de Catalunya.
Però, què és un claustre universitari? Com ja va dir la Dra. Conxita Àvila, membre del claustre de la UB, en la presentació del Manifest al Palau de la Generalitat, utilitzant la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, «el claustre és l’òrgan màxim de representació i control d’una universitat, on hi ha representats els tres col•lectius de la comunitat universitària: alumnat, personal d’administració i serveis, i personal docent i investigador». En la seva presentació al Parlament, Enric Marín, doctor en Ciències de la Comunicació i membre del claustre de la UAB, ha insistit també que «el claustre és l’espai de màxima representació de la comunitat universitària: un espai de debat democràtic». En el cas de les universitats públiques catalanes, segons dades dels portals web de l’ACUP i gencat.cat, aquest espai representa una comunitat de més de 200.000 persones. Fent una analogia amb el sistema polític, «el claustre —ha explicat Marín— és el parlament de la Universitat. Per això mateix, té tot el sentit que avui lliurem aquest document conjunt dels claustres de les universitats catalanes al Parlament de Catalunya. Al cap i a la fi, aquest edifici és el temple del diàleg i la seu de la sobirania popular».
Marín també ha recordat que els claustres han tingut un paper rellevant en la història recent del país. «Avui, 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador Franco, ve a tomb recordar el paper de la universitat com a espai de reivindicació democràtica i pacífica de les llibertats i d’afirmació de les seves funcions socials». «El 1975 —ha dit—, a les acaballes de la dictadura, el Claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona aprovava el Manifest de Bellaterra. Aquell fou el primer document públic des de la fi de la Guerra Civil en què es reivindicava una universitat catalana, democràtica i socialment responsable». Aquell Manifest «també reclamava una Universitat nacional catalana. Ni més ni menys».
El paper de les universitats
La Dra. Montserrat Camps, professora de Filologia Grega de la UB i membre també del claustre, ha fet èmfasi en el paper social de les universitats: «Les universitats no són res si no són motor crític de la societat, amb posicionament ferm davant les crisis de país». I a partir d’aquí ha llistat un bon nombre de pronunciaments que han fet els claustres sobre circumstàncies socials: «Comptant només des dels anys vuitanta, quan les universitats es van dotar d’estatuts democràtics, on també consta la funció d’expressar-se sobre temes de transcendència social, els claustres s’han pronunciat a favor del dret d’autodeterminació —el 1990 a la UB—, en defensa de comunitats reprimides d’Amèrica del Sud, contra la guerra, en defensa dels insubmisos, contra la modificació de la llei d’avortament, per la supressió de delictes d’injúries o ultratge a la bandera, contra les indústries militars, i un munt d’exemples més, i s’han pronunciat sempre a través del debat i del vot».
Callar, doncs, no és una opció: «No fer res, no dir res, ocupar-se només dels aspectes tècnics universitaris, això, senyors i senyores, també és fer política, però d’una manera no gens noble ni digna». La universitat té, entre les seves missions, la de participar en el debat públic… Parafrasejant la màxima de Terenci, res del que li és social no li és aliè. Pot parlar de tot i ha de parlar de tot», ha conclòs la professora Camps.
Universitats en defensa dels drets i la democràcia
«El novembre del 2017, amb la presentació a la UB del Manifest de la Taula del Personal Universitari de Catalunya (TPUC), es deixava clar que la comunitat universitària no podia quedar impassible», ha dit Joan Gispets, doctor en Ciències i membre del Claustre de la UPC, en explicar la motivació de la iniciativa en defensa dels drets i la democràcia. «Amb aquest Manifest conjunt que avui presentem al Parlament, la comunitat universitària catalana torna a deixar molt clar que no es vol mantenir en silenci davant aquesta situació excepcional, que ja fa temps, massa temps, que dura», ha dit.
Durant aquests dos anys, la comunitat universitària s’ha mantingut activa amb declaracions aprovades en òrgans de govern que demanaven diàleg, i denunciaven la criminalització del dret de protesta i la vulneració de drets fonamentals. També ha organitzat actes diversos, entre els quals destaca l’acte interuniversitari del 14 de juny de 2018, que justament portava per títol «Les universitats catalanes pels drets civils i la democràcia», origen del blog homònim Universitats pels Drets Civils i d’un manifest acadèmic internacional, que compta amb signants de més de 25 països i ha estat publicat a la premsa internacional (The National Scotland, maig 2019). En la plataforma hi participen col•lectius formats a cada universitat en pro dels drets civils i la república i altres de transversals com la sectorial d’Universitats i Recerca per la independència de l’ANC.
Poc abans de la publicació de la sentència, feta pública el 14 d’octubre passat, «des de la base de la comunitat universitària, hem fet un exercici de democràcia: ens hem coordinat per demanar als nostres representants electes als claustres de les universitats que sol•licitessin als rectorats la convocatòria de claustres extraordinaris, i hem debatut i aprovat amb una amplíssima majoria el Manifest conjunt», ha explicat Gispets.
Els set claustres extraordinaris de les universitats públiques es van celebrar en un interval de pocs dies, entre el 17 i el 25 d’octubre, i el dia 29 s’hi va sumar el de la UVic-UCC. El vot favorable al Manifest ha estat àmpliament majoritari, amb percentatges que han anat del 75 al 90 %. Si els claustrals s’haguessin reunit en un claustre únic, el suport hauria estat del 84 %.
Cal tenir present que, com han recordat els ponents, en els objectius fonamentals de les universitats del sistema universitari de Catalunya (LUC 2003) s’inclou el foment del pensament crític i de la cultura de la llibertat, la solidaritat, la igualtat i el pluralisme, i la transmissió dels valors cívics i socials propis d’una societat democràtica. Per tant, la comunitat universitària no pot defugir el seu compromís en la defensa dels drets i la democràcia.
Contacte:
Universitats pels Drets Civils
universitatspelsdretscivils@gmail.com
Amb la RAG es tracta de recopilar col•lectivament accions genocides contra la nació catalana, «facta non verba», sense entrar en consideracions teòriques o visions explicatives. No es tracta de fer raonaments teòrics que mirin d’explicar una realitat, sinó de recopilar accions concretes, accions que tant serveixen per a un estudiós de les ciències del comportament com jo mateix, com a un historiador o com a un jurista, perquè haurien de servir per defensar el nostre cas, atès que des del 12 gener 1951 les accions genocides són considerades delictives per les Nacions Unides (Resolució 260 de l’Assemblea General).
Lluís Garcia Sevilla
Benvolguts col•legues de Científics per la Independència,
Davant la impossibilitat de fer arribar aquest convit a tots vosaltres, per la senzilla raó que no tenc les vostres adreces electròniques, vos escric conjuntament.
La raó d’aquest correu és convidar-vos a participar individualment [mitjançant el meu correu electrònic: lgarcia@iec.cat] en una Recopilació d’Accions Genocides (RAG) contra la nació catalana, una obra col•lectiva que estic portant a terme, a base de convidar gent de diverses professions a participar-hi, fonamentalment historiadors, juristes, filòlegs, etc. Ja som 28 persones que hi hem fet aportacions, i vos anim a fer-ho.
La RAG vol eixamplar la idea del genocidi més enllà de les guerres d’extermini i de la neteja ètnica. De moment la recopilació es va engrossint i tenc l’esperança, potser vana, que pugui servir com a base de futures demandes polítiques. Vos n’adjunt la RAG (4), o sigui la versió quarta. Els redactats de la RAG preferiblement són curts i anant al gra, com podeu comprovar. La versió final de la RAG (5..n), document publicable, serà encapçalat pels noms, per ordre alfabètic dels cognoms, de totes les persones que hi hagin enviat la seves aportacions. De participar-hi, vos n’enviaré la versió completa final i caldrà que m’envieu personalment, per correu electrònic, el vostre vistiplau individual de la versió final perquè hi figureu públicament com a autor/a.
Una manera fàcil d’enganxar-vos seria, seguint la nostra metodologia, repassar la RAG (4) i que m’enviàssiu a lgarcia@iec.cat les rectificacions, afegitons o comentaris que trobeu oportuns, per tal de poder millorar la futura RAG (5). Si hi trobau errors o indicacions poc clares, envieu-me un correu amb les rectificacions o afegitons que hi trobeu que cal fer-hi. I, sobretot, mirau d’eixamplar el nombre d’accions, inspirant-vos en les ja ressenyades. Si teniu cap dificultat per saber a quin capítol, apartat o epígraf, cal col•locar les vostres aportacions, no vos preocupeu perquè ja les col•locaré jo i ja em direu si considerau que és el seu lloc, quan repassarem la RAG (5).
En definitiva, amb la RAG es tracta de recopilar col•lectivament accions genocides contra la nació catalana, «facta non verba», sense entrar en consideracions teòriques o visions explicatives. Amb la RAG no es tracta de fer raonaments teòrics que mirin d’explicar una realitat, sinó de recopilar accions concretes, accions que tant serveixen per a un estudiós de les ciències del comportament com jo mateix, com a un historiador o com a un jurista, perquè haurien de servir per defensar el nostre cas, atès que des del 12 gener 1951 les accions genocides són considerades delictives per les Nacions Unides (Resolució 260 de l’Assemblea General).
Esper els vostres correus amb aportacions.
Ben cordialment,
Lluís Garcia
Secció de Ciències Biològiques (IEC)
Lluís Garcia Sevilla és metge, professor de psicologia i membre de l’Institut d’Estudis Catalans en la Secció de Ciències Biològiques .
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha rebut aquest dijous 7 de novembre, al Palau, representants dels claustres de les universitats públiques catalanes, que li han lliurat el manifest conjunt que han subscrit rebutjant les condemnes dels presos polítics catalans i la judicialització de la política. Conxita Àvila, de la Universitat de Barcelona, hi ha llegit el següent escrit de presentació:
Conxita Àvila
Bon dia a tothom. En primer lloc volem començar aquest acte manifestant el nostre sentit condol al legítim President de la Generalitat a l’exili, el Molt Honorable President Carles Puigdemont, per la mort del seu pare.
En segon lloc, volem agrair al Molt Honorable President Torra que ens hagi rebut avui al Palau de la Generalitat per presentar el manifest dels claustres universitaris.
Aquesta breu introducció al manifest la volem dividir en tres punts que considerem rellevants. En primer lloc, volem explicar què és un claustre universitari, en segon lloc, comentarem quin paper han jugat els claustres històricament, i per últim, explicarem per què és important aquest manifest.
1. QUÈ ÉS UN CLAUSTRE UNIVERSITARI?
– El claustre és l’òrgan màxim de representació i control d’una universitat (segons la definició de l’Institut d’Estudis Catalans).
– Hi ha representats els 3 col•lectius de la comunitat universitària (alumnat, Personal d’Administració i Serveis, i Personal Docent-Investigador) en una proporció definida, i es vota a persones, no a llistes tancades. Se sap el que es vota: són persones que per la seva rellevància de pensament i d’acció a la universitat, hom vol que ens representin. La part institucional està representada pels membres nats, o sigui en funció del seu càrrec (25%); per tant, només es pot votar el 75% de llocs a cobrir. Es renova cada 4 anys (o 2), en funció del col•lectiu.
– El claustre és representatiu de la comunitat universitària en els termes d’Estatut: com hem dit, “és el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària”.
– Les decisions que adopta el claustre són les més representatives de la Universitat. Els grans temes que impliquen l’orientació científica, educativa, social i valors de la institució emergeixen del Claustre: Estatut, censura del Rector (en algunes universitats es pot elegir el rector), declaracions diverses de posicionaments en matèria politicosocial, etc.
Les universitats tenen un rellevant paper social. Com a exemple, esmentarem el que diu l’Estatut de la UB, que és similar al que existeix en altres universitats. En el seu preàmbul es diu que la universitat afronta importants reptes, que són especialment rellevants en una societat que reconeix el paper del coneixement com a actiu essencial, on és fonamental continuar estant a l’altura de la confiança que la societat i el país li fan arribar. També diu que es ratifica el compromís com a universitat pública al servei de la societat i del país.
Entre els objectius fonamentals de la UB, destaca el foment del pensament crític i de la cultura de la llibertat i el pluralisme, i la transmissió dels valors cívics i socials propis d’una societat democràtica, així com l’enriquiment del patrimoni intel•lectual, cultural i científic de Catalunya, el seu desenvolupament econòmic i el benestar social.
En un altre article, es diu que la Universitat fa seus els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat. Tots els membres de la comunitat universitària estan obligats a atenir-s’hi en la seva actuació. Així, són proclamats i garantits, entre d’altres, l’orientació cap a la cultura de la pau, i el progrés social i humà fonamentat en els drets humans.
Igualment, es destaca que el Claustre Universitari és el màxim òrgan de representació de la comunitat universitària, com ja hem dit, format per una representació del personal acadèmic, d’estudiants, i del personal d’administració i serveis.
Entre les competències del claustre, destaca ser el principal òrgan de consulta de la comunitat universitària, i també debatre i aprovar propostes de resolució sobre temes de transcendència social o universitària.
Tot això és molt semblant als estatuts de la resta d’universitats del país, i ARA MÉS QUE MAI cal tenir-ho ben present… De fet, si no és ara, quan?
2. QUIN PAPER HAN JUGAT ELS CLAUSTRES HISTÒRICAMENT?
No és la primera vegada que els claustres s’expressen per demandes i temes socials. Històricament, els claustres han representat el conjunt del professorat de les universitats (des dels seus inicis medievals). Avui s’hi expressen la totalitat de col•lectius que en formen part: professorat, alumnat i PAS. La Universitat s’ha pronunciat històricament al voltant dels grans temes de país. La Universitat de Barcelona va ser clausurada el 1714 i la resta d’universitats catalanes ho van ser el 1717 a causa de la seva actitud política austriacista; el desterrament, a Cervera, va durar fins al 1837-1842, quan, amb la Revolució Liberal, es va produir el retorn de la universitat a Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), estudiants i professors van protagonitzar actuacions a favor de la democràcia. Amb la II República, l’Estatut d’Autonomia de 1932 i la instauració de la Generalitat va esdevenir Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell període, la universitat va adoptar el lema: “Libertas perfundet omnia luce”, que va ser prohibit per la dictadura franquista el 1939. El seu rector, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, va ser empresonat pels fets d’octubre de 1934, i es va haver d’exiliar el 1939, amb l’ocupació franquista de Barcelona (va ser professor de la UNAM, a Mèxic). Molts altres professors van patir depuració, presó o exili. Durant la dictadura franquista, diversos col•lectius de professors i alumnes es van mobilitzar contra el règim i van patir repressió. Va ser important la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i els fets de la Caputxinada (1966). Les universitats van tenir un paper clau en els anys de la Transició. El 1987 es va recuperar el lema prohibit durant la dictadura. Es va contribuir al procés de “democratització”, per la llibertat, per l’amnistia, i pel canvi social profund que es va produir… tot i que veiem ara que no va ser suficient.
És, doncs, incontestable que els Claustres són actors representatius socials de rellevant importància. Temes com els models d’immersió a Catalunya, el NO a la guerra, les declaracions per la mort del Dr. Lluch, i d’altres, són exemples d’això.
Més recentment, per exemple, al claustre de la UB del 15 de novembre de 2017, es va aprovar un document contra la presó preventiva dels que acabaven de ser empresonats i a favor dels drets civils i socials.
3. PER QUÈ ÉS IMPORTANT AQUEST MANIFEST?
És important perquè les universitats catalanes es manifesten públicament des dels seus màxims òrgans de representativitat, des de l’acadèmia, a través de Claustres extraordinaris demanats simultàniament des de la base de la comunitat universitària, enfront de la falsa equidistància dels rectors, que no es volen posicionar, però alguns van a aplaudir al rei del país veí. És un clam de la societat que la universitat surti d’aquesta equidistància i reflecteixi el que la societat demana. Ens hem volgut pronunciar, doncs, per contribuir a enfortir les demandes de la societat, no només perquè així ho diuen els nostres estatuts, sinó perquè la societat ens interpel•la i com a universitaris hem de respondre.
En l’històric dels claustres universitaris no hi ha precedent d’un manifest conjunt sorgit de tots els claustres. Hi ha moltes altres declaracions, manifestos, actes, recollida de signatures… que s’han fet en els darrers anys, alguns s’han aprovat als claustres de diferents maneres al llarg del temps, però cap com aquest, en claustres extraordinaris gairebé simultanis i amb un text pràcticament igual. Com a exemple de declaracions fetes anteriorment, cal destacar la presentació de la sectorial de recerca de l’ANC, el 20 de setembre de 2017, de més de 1.800 signatures de científics catalans a favor de la independència, que va passar força desapercebuda. Per tant, com hem dit abans, és la primera vegada que es fa un manifest conjunt a tots els claustres de les universitats públiques catalanes, i que a més, ha obtingut un suport molt contundent. Cal dir que a la Universitat de Barcelona, el claustre el va aprovar amb un 90% de vots, un 79% a la Universitat Autònoma de Barcelona, un 88% a la Universitat Politècnica de Catalunya, un 78% a la Universitat Pompeu Fabra, un 89% a la Universitat de Lleida, un 74% a la Universitat Rovira i Virgili, i un 84% a la Universitat de Girona. A més la Universitat de Vic també s’hi ha adherit mitjançant un claustre ordinari, i també ho han fet les Taules per la Democràcia de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i el Col•lectiu Laude d’exrectors. En conjunt, doncs, el manifest surt de la comunitat universitària, que aplega més de 200.000 persones.
És comparable això a altres textos o cartes signades per alguns “professors”? No. De cap manera. Ni per representativitat, ni per rellevància. La carta de més de mil “professors” està signada en realitat per només 134 professors d’universitats catalanes (un 10 % aproximadament dels signants), és a dir, un nombre de persones inferior fins i tot a alguns dels nostres departaments universitaris, sense cap representativitat. Aquestes persones estan representades als claustres, on han pogut manifestar-se lliurement i debatre el manifest, que com ja s’ha dit ha obtingut un suport molt contundent.
Hem rebut ja algunes denúncies pel nostre manifest, ara en fase d’al•legacions, que ja veurem si ens afecten a tots els signants, a les meses dels claustres, o als rectors, i que únicament pretenen laminar l’autonomia universitària i reprimir la voluntat d’una clara majoria mitjançant un ús partidista de la llei i judicialitzant la democràcia. Des d’aquí els avisem, no podran res contra un poble unit, pacífic, i decidit a lluitar pels seus drets civils i socials, i que té al seu costat, com no podia ser d’una altra manera, la comunitat universitària.
Visca Catalunya!
Llegit al Palau de la Generalitat, 7 de Novembre de 2019.
Conxita Àvila és investigadora i professora de Biologia Animal a la Universitat de Barcelona. Treballa en la biologia i ecologia dels organismes que habiten els fons marins, a latituds temperades, tropicals, i sobretot antàrtiques. Ha estudiat les interaccions entre organismes regulades per productes naturals i el possible ús d’aquestes molècules úniques com a productes bioactius útils per als éssers humans.
Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.
….
Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,
David Jou
Els pacífics, a la presó,
i als carrers cops, focs i barricades;
el desprestigi de la llei, el naufragi de la raó.
A tot arreu sobren vàndals.
Els vàndals del tribunals
–foc a les paraules per fer mal–
i els vàndals encaputxats
–foc als carrers per ràbia i vanitat–,
destruint la convivència els uns i els altres.
Aquests jutges, quan seran jutjats?
La justícia, quan serà restaurada?
Els incendiaris, quan seran aturats?
Quan acabaran les provocacions i les flames?
Quants quilòmetres haurem de caminar,
quanta energia haurem de dilapidar
per ser escoltats d’una vegada?
Quan deixaran espai a la paraula,
sense menyspreus, ni mentides, ni presons,
sense la llosa d’una Espanya autoritària?
Les presons duren molts anys.
Els focs de seguida s’apaguen,
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
