Fer la república voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.
1. Situació canviant cada dia. Problemes que desapareixen i es creen contínuament. Potser per manca de plantejaments clars de camins a seguir, però pensant que des de fora, des de les instàncies de l’Estat, es produeixen actuacions i interferències greus. Només pensant en els presos polítics i els exiliats per començar.
2. Estem en una situació nova i molt positiva si ens comparem amb, per exemple fa 5 o 6 anys. La societat ara te idees assumides activament com república, dret a decidir, i tota una sèrie de valors socials que ens poden portar a una societat igualitària i diferent, justa. Veiem com la societat està preparada, com els diversos col•lectius tenen assumit la voluntat de canvi de la seva situació, siguin el personal sanitari, els treballadors de la neteja, els jubilats, els científics, els treballadors de l’ensenyament a tots nivells, els treballadors dels serveis públics, etc, etc. Això també es manifesta de forma col•lectiva en les manifestacions anuals de l’onze de setembre, i en les convocatòries de dues entitats civils i molt importants: Omnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.
3. Són els conceptes com república, el dret a decidir, i tots els valors socials, que ens han de portar a una nova situació. Un país nou.
4. Hi ha la voluntat per part dels partits polítics sobiranistes d’augmentar la base social, el nombre de ciutadans que volen el canvi i fan propostes d’actuacions polítiques unitàries. Com ara la Crida per la República
5. Segur que és necessari augmentar el nombre de ciutadans que vulguin el canvi. Però el model al que volem tendir s’ha de definir. És cert que han de ser els partits polítics mitjançant les eleccions i el Parlament els que defineixin les polítiques. Però cal donar prèviament al model de societat que volem uns valors genèrics que facin que veiem els elements bàsics que la definiran, si volem que el ciutadà es senti atret per la proposta. Així si sabem que la societat que plantegem és d’economia liberal, o en ella predomina lo privat per sobre lo públic, sigui en educació o sanitat, per exemple, podrem considerar que aquesta nova societat no ens interessa.
6. Així doncs, cal posar prèviament els adjectius fonamentals que definiran la societat que volem construir, si hem de sentir-nos atrets per treballar per aquesta. I així ampliar la base, el nombre de ciutadans que volen el canvi.
7. I això ara no ho fa ni el govern ni els polítics en general.
8. Un altre tema, que té en els seus fonaments aquest darrer punt, és el full de ruta de les institucions polítiques sobiranistes. Un full de ruta que ha d’anar acompanyat d’una gestió política del dia a dia, ara, que demostri que ens dirigim cap aquesta nova nació, república independent si ho volem. No una política de caràcter autonomista que faci que el dia a dia, sigui continuista. I això és el que entenc que s’ha de fer, malgrat que sabem que estem condicionats dins de l’Estat espanyol.
9. S’han de fer polítiques demostrant quina societat volem i dirigint-nos cap a ella. Polítiques socials en paral•lel a tota la gestió del procés cap al nou estat, que evidentment s’ha de fer. Però així reforçarem i ens avançarem en el model de societat que volem, en tot allò que aconseguim ara.
10. No obstant, fer la república, encara que no tingui les definicions, o els adjectius encara clars, és extremadament positiu i necessari, doncs comporta sortir d’una monarquia que representa la continuïtat del franquisme ja que va ser posada per ell. Era la reforma o la ruptura que es va definir en el seu moment, en que es va triar el primer concepte. I això encara ens condiciona avui.
11. A la vegada voldrà dir també acabar amb el règim de la transició que els partits que han estat al govern des de l’any 1978, sigui a Catalunya i sobre tot a Espanya, han representat. I ara, ja fa temps, és necessari abandonar aquesta transició de manera definitiva i l’eliminació de tot rastre de la dictadura en les estructures actuals de l’Estat.
Eduard Carbonell i Esteller (Barcelona, 1946) és Catedràtic d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Girona i Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya. Especialista en patrimoni cultural i museologia. Entre 1988 i 1994 fou Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i entre 1994 i 2005 Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Jo crec que voler decidir com ha de ser Catalunya abans que sigui és el que impedirà que sigui.
Com sempre l’excés de matisos ens portarà al no res, l’adversari, quasi enemic diria, no sap perquè vol ser a Espanya, però ho vol.
La llibertat la volem per ser com vulguem, però primer hem de ser lliures.
Us imagineu un esclau que no s’escapés per no saber cap on anar!
Alguns apunts, per si són del vostre interès:
1.- En dret internacional, existeix el que s’anomena llei de successió d’estats: quan un estat s’escindeix d’un altre al qual pertanyia anteriorment, adopta, de manera explícita, les lleis de l’estat anterior mentre no tingui una llei pròpia. Això evita que l’estat escindit es paralitzi (per exemple, quedar-se sense codi de circulació o no poder signar una hipoteca) i aporta seguretat jurídica a tots els seus habitants. Aquesta successió inclou els tractats internacionals i els tractats bilaterals (comerç, aranzels, dobles nacionalitats, etc). Dit d’una altra manera, elimina o pot eliminar moltes pors inicials.
2.- No és legal començar un procés constituent si prèviament no has declarat que ets independent. El procés constituent (la definició bàsica de quina mena de país volem, com molt bé reclama el professor Carbonell) només es podrà encetar un cop declarada (i posada en marxa) la independència. Nogensmenys, en la legislatura anterior es va crear al parlament de Catalunya una Comissió del procés constituent que va fer una sèrie de treballs. Es poden trobar (tant l’estudi com les conclusions) a la web del Parlament. La comissió la presidia inicialment Muriel Casals, i a la seva mort va ser substituïda per Lluís Llach. És per això que ha estat nomenat ara com a coordinador del nou ens de nom complicadíssim que es va aprovar fa uns dies.
3.- Un estat es defineix internacionalment, i de manera bàsica, per algunes condicions: ha d’estar format per una comunitat que es reconeix a si mateixa per trets comuns (històrics/culturals/lingüístics). Ha de tenir un territori definit i una moneda. Ha de controlar aquest territori (inclou espai aeri, aigües territorials i el que es coneix com a Zona Econòmica Exclusiva (em sembla que són unes 250 milles des de terra, a Catalunya tenim més mar que terra, em sembla). Només així serà reconegut per la comunitat internacional.
En tot cas, personalment considero que el més urgent és posar en marxa la república, de la manera que sigui, que després ja farem la constitució, la votarem, i finalment el que prevaldran seran els pressupostos de cada any (la llei més important que s’aprova en un parlament) que estaran definits pels que guanyin les eleccions i és responsabilitat de cadascú de nosaltres votar els nostres representants. Perquè l’alternativa a no tenir una república, sigui la que sigui, és la monarquia falangista. Y ahí lo dejo, que diu aquell.
Totalment d’acord amb l’escrit del Dr. Carbonell en el sentit de que ens cal, als convençuts i als indecisos, saber què farem quan siguem independents, el que ell en diu el “model”. De fet, en principi fa exactament un any que ho som i molts ens ho sentim, i res serà mai més com fa deu anys. Però encara no som prou gent és perquè les incerteses devant un esdeveniment d’aquesta importància alimenten la por oel rebuig. Per això, centenars de milers de persones no veuen clar el per a què ha ser (a) ni com fer-ho (b); a altres (c) ja els està be el què hi ha, i fins i tot alguns tenen ràbia (c). Em penso que cal fer un esforç per a apropar el sector (a) i explicar be al (b) com fer-ho. Al (c) trobar una manera de que se sentin còmodes (enlloc de deixar que ens plantegin l’opció ells d’un nou estatut), i al (d) que els moqui la iaia, o donar-los til·la en camions cisterna. Suposo que cap de nosaltres o dels de (b) no pot ni pensar en fer una còpia del què hi havia a Espanya i crear una Espanyeta en petit, amb les mateixes mesquineses dels partits actuals però enlloc de fer-les a Madrid fer-les a Barcelona. Tampoc volem la independència per posar millor els pronoms febles, ni per veure la sardana dança oficial, com diuen els (d), però de vegades quan alguns obren la boqueta ho sembla. Per tant, ja fa temps que calia definir, ni que fos a grans trets, les bases de la Constitució de la República Catalana, que no han de ser un llistí telefònic. Al contrari: hi ha d’haver uns punts bàsics, irrenunciables, però que s’han de posar sobre paper. Ja. No crec que calgui arribar a dir que si l’escola ha de ser pública o privada, per exemple; als detalls no podem entrar-hi ara quan ens ho juguem tot. Però si que cal definir els punts bàsics. I una altra cosa: definir les transitòries, que és el què pot donar-nos credibilitat devant el sector (b) i deixar tranquil al sector (c). Durant un cert periode, pot ser que calgui mantenir estructures anteriors. Si no es preveu les transitòries, com es pot implementar res?. No fer això és crear indefinició i incertesa. Aquesta incertesa es veu alimentada pel fet real de que alguns polítics arrosseguen una història prèvia que encara ara empastifa i dona arguments al sector (d) per al seu relat. No voldria que es condemnés a l’ostracisme ningú en el procés engegat, ni al sector (d); ens hauria d’importar més de les persones el seu futur que no pas el seu passat. Però precisament per això, encara amb més raó cal parlar clar i establir compromisos i no fer més gesticulació: aquest país te milions de persones, compten totes (“nosaltres”, a,b,c,d) i la gent defensarà alló que cregui que li millora la vida en termes de llibertat i sobretot de capacitat real de desenvolupar-se.
Plantejament molt interessant i compromès tant amb la República catalana com amb les fites socials de l’hipotètic o desitjat país nou. Pels historiadors de l’art i de les societats és difícil pensar que pot aparèixer un país nou, la força del passat i la “path dependence”ho fan difícil. El text esmenta la Crida com a eina per augmentar la base social sobiranista, hem de veure encara com funcionarà aquest enginy. Podríem afegir-hi un esment a la Taula per la Democràcia que va saber aglutinar el 3 d’octubre de 2017 l´aturada i manifestació unitària més transversal i de base més amplia que s’ha mobilitzat mai. Potser s’hauria de recuperar aquella idea, potser la més semblant a l’Assemblea de Catalunya… Els aconteixements però del mes d’octubre del 2017 és van precipitar a redós de la voluntat de ser, de les lluites per l’hegemonia i d´un miratge d’emocions col·lectives. Sabíem que les revolucions són quelcom més doloroses i complexes que no pas la revolució dels somriures. El camí però resta obert, cal recorre’l colze a colze.
Una abraçada