La nostra força científica

Quan Catalunya es planteja de fer la seva pròpia via i surten les veus de sempre fent el discurs de la por, és important de ser conscients que el nostre és un país fort en molts àmbits.

JDFerrer.jpg
Josep Domingo Ferrer

Amb un 16,2% de la població de l’actual estat espanyol, el nostre país té una potència molt superior al seu pes demogràfic. La producció científica de Catalunya és el 26% de la producció científica de l’actual estat espanyol i un 1% de la producció científica mundial, és a dir, 10 vegades el que li correspondria per població. En termes comparatius, Catalunya supera ja països com Àustria, Finlàndia i Noruega, tot i dedicar menys recursos a l’R+D. Això és cert tant si ens fixem en el nombre absolut d’articles escrits, com en l’impacte normalitzat (citacions rebudes per aquests articles). El nostre país també excel·leix en el nombre d’ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC), els ajuts europeus que s’atorguen només a recerca d’altíssim nivell: n’obté 24 per milió d’habitants, la segona xifra més alta de la Unió Europea (només superada per Holanda), 3,4 vegades superior a la del conjunt de l’estat espanyol i més de 4 vegades superior a la d’Espanya sense Catalunya. En termes absoluts, Catalunya obté més de la meitat dels ajuts ERC de tot l’estat espanyol.

Si ens fixem en la posició mundial de les universitats catalanes, Catalunya situa 3 universitats (UPF, UAB i URV) entre les 100 millors de menys de 50 anys (rànquing THE 2015). La resta d’Espanya només n’hi té 3 més i en posicions més baixes. Val a dir que, en el rànquing mundial d’universitats més utilitzat, el de Xangai, ni les universitats catalanes ni certament les espanyoles no ocupen encara les posicions que caldria. Ara bé, això s’explica en part pel fet que, a diferència del que s’esdevé en d’altres països, una part important de la producció científica de Catalunya (i d’Espanya) es fa en centres de recerca fora de les universitats, que no són comptats al rànquing.

Pel que fa a recerca industrial o pre-industrial, el nombre de patents europees per milió d’habitants sol·licitades per Catalunya és el doble que el d’Espanya, però només la meitat de la mitjana europea. En aquest sentit, la indústria catalana no només hauria d’exportar molt, com ja fa, sinó augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions. Un bon nivell tecnològic, a banda de suposar més valor afegit, és una protecció contra la deslocalització.

I com s’han assolit els resultats anteriors? El 2013 el nostre país va dedicar l’1.50% del seu PIB a R+D, superior a l’1.33% d’Espanya, però sensiblement inferior a la mitjana de la UE-27 (1.94%), a la xifra del Japó (3.26%) i a la dels Estats Units (2.77%). En qualsevol cas, podem afirmar que, pel que fa a la recerca acadèmica, la productivitat catalana és elevadíssima: la bona situació de la ciència del país és espectacular tenint en compte els recursos de què disposa. Imagineu-vos amb els recursos que tindríem com a estat independent!

Josep Domingo-Ferrer és Catedràtic Distingit d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Dirigeix la Càtedra UNESCO de Privadesa de dades i és expert en seguretat i privadesa de la informació. Ha rebut el Premi ICREA Acadèmia (2008 i 2013) i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2012). És Fellow de l’IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) i membre de l’Academia Europaea.

Catalunya poble, Catalunya Universitat

Catalunya vol sentir-se lliure. No som els millors, però hem de poder tenir l’aspiració a ser-ho i a que se’ns reconegui.
Fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

JPujade.jpg
Juli Pujade

El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda. De fet, el Decret de Nova Planta va ser, per dir-ho de forma planera, un intent de voler anul·lar una identitat que no era la castellana. Com també ho va ser l’onada migratòria, provocada indirectament o directa pel règim franquista, a mitjans del segle passat.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut molts fluxos migratoris i d’una forma o d’una altra ens les hem anat manegant per convertir la dissolució del nostre esperit en nous adeptes a una història comú. Ens hem negat a desaparèixer. De fet la immersió lingüística a l’escola durant el període postfranquista ha estat un èxit rotund, reconegut a nivell internacional, que ha cohesionat en lloc de trencar una societat multilingüista i multicultural. Però, això mai no ha agradat als democràtics governs espanyols, pels quals només existeix una identitat, l’espanyola. Per això la llengua catalana i la immersió, per exemple, estan patint tants atacs des del Govern de Madrid des de fa anys… vaja que la repressió a Catalunya encara continua, i ja portem més de 300 anys.

Pel que fa a l’aspecte Universitari, fa més de 700 anys que es va fundar la primera universitat Catalana, l’Studium Generale Ilerdense (1300) mercès a Jaume II amb el beneplàcit del papa Bonifaci VIII. La Universitat de Barcelona data de 1450, quan el rei Alfons V reunificà els centres universitaris de Catalunya a favor de l’Studium Generale de Barcelona, convertint-se el 1559 en l’Studium Generale de totes les facultats; els enfrontaments dels poders interessats en la creació i en el control (monarquia, església i municipi) no van deixar que fructifiqués abans, i de fet el Consell de Cent s’hi va negar dues vegades (1398 i 1408) però va haver de claudicar per la gran crisi demogràfica i econòmica que patia la ciutat a mitjans del segle XV. Desprès de 1714, els 6 centres universitaris que hi havia en aquell moment a Catalunya perden aquest status per un Decret Llei (1715) a favor de la creació de una nova Universitat a Cervera, com a premi a la ciutat de Cervera per haver estat al costat de Felipe V durant la guerra. La Universitat de Cervera fou inaugurada el 1740, però el 1842 es traslladà a Barcelona a l’antic convent dels Carmelites (en aquell moment de titularitat de l’Ajuntament desprès que fos abandonat el 1835 per la revolta de la “crema de convents”) i el 1874 s’inaugura l’edifici de la Plaça Universitat (el que ara es coneix com l’Edifici Històric). L’Estatut d’Autonomia Universitària data de 1933 però sis anys més tard s’inicia un altre període de repressió que durarà pràcticament fins el 1977 quan, desprès de la dictadura, comença la normalització, modernització i democratització de la Universitat, restablint-se l’Autonomia Universitària el 1985. Malgrat tots els inconvenients, la Universitat de Barcelona és en l’actualitat el principal centre de recerca universitari de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa. Ara, el nostre País ja compta amb 12 Universitats.

Com a poble hem defensat, des de sempre i de moltes maneres, la nostra identitat, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua −des de la família i des de la Universitat− malgrat totes les opressions, totes les injustícies, totes les amenaces, tots els assassinats i empresonaments que han patit des de 1714 persones capdavanteres o anònimes que estimaven i defensaven Catalunya. Com a catalans érem un poble i mai ho hem deixat de ser-ho. I està clar que, fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

Una Catalunya independent, a més de ser lliure, segur que serà pròspera, ja que tenim la gent i tindrem els mitjans, els que ens manquem des de fa tant de temps. La nostra història ja ho corrobora i el futur independent ho seguirà fent; no hi ha cap dubte d’això.

Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre. Ha impartit classes a l’escola privada (1983-1987) i pública (1987-1993) abans de guanyar la plaça de Professor Titular a la UB (1993).

I si hi arribem… el model de recerca?

No cal fer un referèndum per saber que no volem un país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones.

ACirera.jpg
Albert Cirera

El dia després segur que tots anirem a treballar. Potser una hora tard per la celebració, amb unes ulleres considerables i cara de son. Contents o decebuts –que també és lícit!-, la pregunta serà a l’aire… i ara què fem?

Crec que no cal fer un referèndum per saber que no volem tenir una país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones. És per aquest motiu que potser fem tard a definir quin model volem. El model ha d’atènyer tant l’objecte (la recerca, el coneixement) com el subjecte (els investigadors) i no ha de perdre de vista a qui va dirigit (societat, empreses). Finalment no cal oblidar el moment clau, la transició, en la que estem immersos.

La recerca
Hem de ser conscients d’on vivim, som un país petit. Podem ser excelsos en un nombre limitat de tòpics, però no en tot. Hauríem de començar a contemplar si alguns dels nostres camps de recerca poden subsumir-se en un altre de més gran en pro de l’excel·lència comuna, la de país. Això no ha de significar suprimir línies de recerca, sinó fer polítiques que apropin les línies minoritàries als focus principals. I en quines línies som forts? Biomedicina, Nanotecnologia, Energia…? Ens ho hem de mirar, i cal fer-ho al més aviat possible.

Els investigadors
La recerca és bàsicament la capacitat dels seus investigadors posada en escena. Sense capital humà no podrem generar coneixement. Hem de fer un model autosostingut i commensurat a la nostrat societat i, especialment, a on hem d’arribar. Aquest model ha de permetre els investigadors la suficient comoditat com per no amoïnar-se pel futur immediat, però prou esperó com per menar-los a un treball intens i competitiu. Igualment hem d’atreure capital humà de relleu internacional. Aquest és el caldo de cultiu que genera coneixement i, sobretot, el seu aprofitament.

Societat i empreses
El coneixement i la recerca seran ineficients, i per tant a la llarga insostenibles, si no serveixen. Han de permetre viure millor (físicament, intel·lectualment) a les persones i també generar beneficis empresarials que retornin en rèdits econòmics a la societat. La promoció pública i/o privada de la recerca ha de ser un instrument a llarg termini, molt llarg termini. Les decisions han de ser estratègiques, i mai conjunturals. L’R+D+I ha de ser valorada tant en clau del país, -on volem arribar en funció del que ja tenim i del que sabem fer o no-, com de l’escena internacional -on volem col·locar Catalunya en certs àmbits-.

La transició
Amb les idees bàsiques dels punts anteriors és més que probable que models funcionarials com el francès no hi tinguin cabuda. Necessitem agilitat, una característica dels animals petits que els fa sobreviure. Però no som una crisàlide, no ens podem transformar de cop en papallona i volar. Sobretot no podem oblidar-nos del que tenim, i en especial de les persones. Els actors són clarament avui en dia els investigadors de centres / instituts / institucions de recerca (CERCA, ICREA i d’altres), els investigadors del CSIC i els professors d’universitat, apart de la incipient recerca en l’empresa privada. Fem el que fem, hem de contemplar un pas “suau” al nou model. Hem de buscar una primera derivada constant, canviem el que calgui, però no destruïm allò que ja tenim perquè ha quedat demostrat que és vàlid. Posem-nos tothom a favor, els que vindran amb son el dia després i aquells que hi estaven en contra.

Albert Cirera és professor agregat (Departament d’Electrònica, UB) i professor ICREA Acadèmia. Realitza la seva recerca en nanoelectrònica aplicada a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona. Rep el guardó Antoni Caparrós l’any 2008 per la tasca de transferència tecnològica. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i actualment és el coordinador del Doctorat en Nanociències de la Universitat de Barcelona i coordinador del Doctorat Industrial en Materials, Nanotecnologies i Processos Industrials (UB, +UPC, +UAB, +UdG, +UVic, +URV).

El millor per a tots

Espanya és un exemple de suma negativa en la Teoria de Jocs. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat.

RGuigo.jpg
Roderic Guigó i Serra

En la Teoria de Jocs, la suma és positiva si els beneficis són superiors quan els individus actuen conjuntament que quan ho fan per separat. Per exemple, quan un nen s’enfila a les espatlles d’un altre per arribar a una fruita que penja d’un arbre i a la qual cap dels dos, altrament, arribaria. Espanya, en canvi, és un exemple de suma negativa. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat. El costos d’Espanya inclouen la guerra i la violència, que són intrínsecs a la seva gènesi i supervivència; les infraestructures irracionals, l’objectiu de les quals és la vertebració artificiosa del país més que no pas resoldre les necessitats dels ciutadans; la destrucció de la diversitat cultural i lingüística per tal d’imposar una identitat nacional comú i uniforme; el malbaratament de recursos que suposa una situació de conflicte permanent.

Conflictes de tota mena. Conflicte polític (reflectit, per exemple, en el fet que les lleis elaborades en el Parlament de Catalunya són sistemàticament impugnades per l’Estat), intel·lectual (reflectit en l’atenció sobredimensionada que atorguen a la qüestió territorial els mitjans de comunicació i els intel·lectuals i pensadors espanyols més destacats), social (reflectit en l’enorme antipatia entre sectors amplis de la ciutadania de regions espanyoles diferents), etc. Uns costos que paguen tots els espanyols: els ciutadans de les regions més productives, de les quals es sostreuen recursos per intentar anivellar les regions mes desfavorides, però també els ciutadans d’aquests regions, que són mantinguts en una situació continuada de dependència i subordinació. Uns costos que són, potser, la causa de què Espanya, que després de la descoberta d’Amèrica esdevingué la primera nació global de la història i tingué a l’abast una quantitat gairebé il·limitada de recursos, es trobi avui en dia entre els països més subdesenvolupats de l’Europa occidental.

És per aquestes raons que la independència de Catalunya és, en canvi, suma positiva. Beneficia tant els catalans com la resta d’espanyols. De fet, un projecte polític que beneficiés set milions de persones, però en perjudiqués trenta-tres, seria molt difícil de defensar. La independència fa de Catalunya un lloc millor per viure, però també ho fa d’Espanya, i, en conseqüència, del món en general. Posaré un altre exemple. Una embarcació de vuit remers va més depressa que una de quatre, però no en dobla la velocitat. La manca de sincronització (com la que existeix entre Catalunya i Espanya) pot fer desaparèixer l’avantatge. Si, a més, dos tripulants remen en direcció contrària, l’embarcació de vuit remers serà més lenta que la de quatre. En aquest cas, anar en barques separades és el millor per a tots.

Roderic Guigó i Serra és coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant.

Independència per a un ple desenvolupament lliure de jous i de llasts

Com a científic considero que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius.

baguna.jpg
Jaume Baguñà

Voler la independència de la teva nació, en el meu cas Catalunya, pressuposa que: 1) Catalunya és una nació; i 2) que Catalunya està en unes condicions que frenen o impedeixen el seu ple desenvolupament nacional.

Que Catalunya és una nació està fora de dubte, malgrat les disquisicions teòric-jurídiques, sovint molt interessades, del que s’entén o entenem per nació. Catalunya va ser l’ànima durant 4 segles de la Confederació Catalanoaragonesa (Regne d’Aragó pels puristes) i va ser part d’un regne confederat durant els Habsburgs o Àustries (quasi 2 segles). No és fins el 1714 quan, manu militari (no ho oblidem), va perdre aquesta condició i se la va assimilar a les lleis de Castella esteses a tota España. La condició històrica nacional de Catalunya és doncs prou clara, condició reblada per tenir una llengua pròpia, usos i costums diferenciats molt arrelats, i la consciència col·lectiva de ser una nació.

Que Catalunya està en unes condicions que frenen un ple desenvolupament nacional es basa en: 1) l’evident asimetria del nacionalisme català respecte al nacionalisme espanyol; i 2) la gran discriminació econòmica que Catalunya pateix davant el poder central i davant les poderoses “administracions xucladores” de les diferents comunitats autònomes espanyoles derivades del ‘café para todos’ de la Transició. L’asimetria a favor del nacionalisme espanyol es deu al fet que a Espanya, la majoria de ciutadans s’identifiquen, lògicament, amb el nacionalisme espanyol i les seves essències. Catalunya sempre estarà doncs en minoria. A més, el nacionalisme espanyol té al seu costat a l’Estat, la Corona, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, i l’aixeta dels diners (Hisenda), que de manera contínua ajuden al nacionalisme espanyol, els seus interessos i la seva llengua, mentre ajuden molt menys o literalment no ajuden a Catalunya i altres nacionalitats ‘perifèriques’, les seves llengües, i els seus interessos. Voleu més asimetria que aquesta?

Sobre la discriminació econòmica que Catalunya pateix, no cal afegir res més del que ja prou s’ha dit. Tant emprant el mètode del flux monetari com el molt menys racional i interessat de càrrega-benefici, des de Catalunya s’ha drenat i es drena una quantitat molt important de diners (de 8.000 a 16.000 milions d’euros/any). Això és totalment injust i ha frenat i està frenant el ple desenvolupament de Catalunya i la seva productivitat sense que la productivitat de la resta d’Espanya hagi millorat en res.

Com a científic em sembla evident que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius. No en debades, les universitats catalanes són les millors d’Espanya, i Catalunya ha estat capdavantera en posar a punt instituts de recerca d’abast internacional i en aconseguir fons europeus molt per damunt de la resta d’Espanya.

Per desfer-nos del jou econòmic i no dependre del llast científic espanyols, ens cal la independència.

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

Raons del somni

Un poble no es manté sotmés durant segles sense la connivència dels colonitzats.
La fundació d’un estat, com el naixement d’una persona, és l’instant en que es renova la comunitat humana.

jr_resina.jpg
Joan Ramon Resina

De raons per la independència d’un país n’hi ha tantes que en realitat caldria preguntar-se per les raons de no voler-la. Ben entés que parlem de les raons dels autòctons. Els altres, els colonitzadors, tenen les seves raons per conservar les colonies, però no hi deuen confiar gaire, perquè quan la persuasió els falla —i tard o d’hora acaba fallant—recorren sense miraments a la força. Llavors ja s’és al cap del carrer de la dominació. Al seu llibre Mythologies, Roland Barthes analitzà el “mitema” colonial per excelència: un negre uniformat saludant la bandera francesa. L’estat colonial disfressa la dominació d’igualtat sota uns mateixos colors. El negre se sent enfant de la patrie perquè ha estat investit amb l’égalité que representa l’uniforme, i l’agraïment el duu a defensar la grandeur amb la seva sang africana. Aquest reclam no enganyava ningú: ni l’alt funcionari de la metropolis ni els miserables que s’allistaven per fugir de la misèria i compartir, amb el fusell a la mà, un petit reflex de l’autoritat de l’opressor. Però com tots els mites, aquest també feia la seva feina, que no era ser cregut sinó impedir el debat i paralitzar la crítica. ¿Podia haver-hi millor proba de la inclusivitat de la République, de l’extensió dels droits de l’homme als pobles sobre els quals França exercia un protectorat benèfic i dignificador?

Si algú l’hagués posat davant d’aquest mitema, Rajoy hauria dit que examinar-lo semiològicament equivalia a negar-li al soldat colonial la possibilitat de ser blanc i negre alhora. Denunciar el mite equivalia a llevar-li al soldat la seva ànima blanca, atemptant contra la seva natural francesitat. Però Barthes mostrava senzillament el mecanisme dels mites. Si la tricolor ja parlava en llenguatge simbòlic, el mite elevava la imatge a la segona potència del símbol, convertint-la en ideològica. Una imatge objectiva—un negre saludant militarment la bandera francesa—esdevenia simbòlica al tenyir-se furtivament de referencialitat a tot un complex de valors abstractes que, per dir-ho aviat, es resumien en liberté, egalité, fraternité. Per això, en una altra obra, Elements de semiologia, Barthes definia el discurs ideològic com la transposició del llenguatge denotatiu a un llenguatge de segon grau.

Els catalans coneixem prou bé la duplicitat del discurs ideològic i hem fet sovint el paper del negre que saluda la bandera. Encara l’hi fem fins nivells insospitats per nosaltres mateixos. Un poble no es manté sotmés durant segles sense la connivència dels colonitzats. I en primer lloc, d’unes elits conscients que deuen el seu privilegi a la situació colonial. La caiguda dels Pujol, com abans la de Maragall, era un avís per a navegants del que comporta desafiar el pacte de dependència. Malgrat el títol de president i les ínfules de govern, els dos protagonistes de la política catalana del postfranquisme no haurien estat més que apoderats del domini si no haguessin depassat la seva subalternitat, l’un plantejant el reconeixement del subjecte polític català en un nou estatut, i l’altre declarant que ja no li quedaven raons contra la independència. Això valia tant com dir que la raó estava del costat dels independentistes, i ho feia un Jordi Pujol que es sabia amb peus de fang, que potser fins i tot es sabia amenaçat. L’estat els guillotinà tots dos a fi de recordar tothom que els mites no ho són debades.

El mite, efectivament, resisteix l’anàlisi de la raó. Els plançons d’una burgesia esplèndidament recompensada per la seva submissió, i els pied noirs que deuen la seva mediocre superioritat al fet de pertànyer al grup dominant, s’han beneficiat llargament de la ignomínia col.lectiva. Res d’estrany, doncs, que siguin ells els qui alimenten promeses d’acomodació tan desesperades com buides. Buides, perquè la raó que s’esgrimeix per propugnar-les és la d’una legalitat on cristalitzen relacions seculars de violència. Una legalitat extorquida, que automatitza la punició i justifica el despotisme.

Davant l’ultima ratio, el diàleg esdevé xantatge i l’entesa imposició. La independència no és cap utopia, però el refús de l’abjecció ja és un baptisme. La fundació d’un estat, com el naixement d’una persona, és l’instant en que es renova la comunitat humana. Una constitució és la carn nova que permet bastir un futur. Però es neix—i es viu—una sola vegada; per això importa que el part il.lumini una vida amb sentit. Una bona constitució, diuen els metges, augura una vida llarga. Començar de nou és l’única manera de reconstruir la convivència sobre el caràcter propi de la comunitat i donar una oportunitat a la felicitat, entenent per felicitat la conformitat entre un ésser i la vida que mena. Els catalans volem deixar de ser espanyols per poder viure com a catalans. Ser independent no és només fer-se amb la tutela dels propis recursos, millorar les prestacions, imposar la meritocràcia on ara fa estralls el clientelisme, o implantar la democràcia allà on els voltors de la política ballen entorn de la carcassa colonial. Es també somniar la fi de la contradicció entre l’ésser i l’existir, entre el que diem que som i els actes amb que ho neguem a cada pas.

N’hi ha de porucs, que volen la llibertat a condició que els la regalin. Són els del pacte dintre de la legalitat colonial, els del no res. N’hi ha que maldiuen dels intrèpids mentre encoratgen els porucs. Són els assenyats, els responsables, els que s’adornen amb riscos imaginaris i es troben sempre en el punt dolç de la centralitat, allà on l’opinió és més impersonal i més massificada. Aquests són els més populars, perquè encoratgen sense demanar sacrificis; prometen el que algú altre complirà. Quan donen un pas endavant duen posada l’armilla antibales i la pòlissa a la butxaca. Són els que sempre cauen d’empeus. I encara hi ha les cinc verges prudents amb l’oli a punt, tant si el nuvi triga com si arriba més d’hora. La paràbola de Mateu explica que totes les verges van adormir-se mentre esperaven el nuvi, i que a mitjanit una veu les despertà advertint-les que aquest s’acostava. Cinc d’elles, però, no havien pensat a portar oli per la llàntia, i el somni sols els serví per perdre un temps que els hauria calgut per anar a cercar-ne. D’aquestes, la paràbola en diu les verges fàtues. Les altres cinc anaven previngudes, i cal pensar que somniaren la festa sense ensurts. La paràbola sol interpretar-se en sentit metafísic, tot i que Mateu explicita que es tracta d’un regne futur (el regne del cel). La moral vulgar és que per entrar en aquest regne cal fer mèrits, tenir-ho tot a punt, ben controlat. A mi em sembla que, en parlar del somni de les verges i del diferent despertar d’unes i altres, la paràbola també ens diu quelcom important sobre els somnis. Ens proposa que per entrar a la festa de noces, cal haver-les somniades. Que sense somniar-lo, el nuvi no arriba, i que és la vetlla—l’ànsia, el desassossec, el càlcul, la cura, la voluntat d’agradar, la fantasia anticipativa de les verges —el que n’ajorna la vinguda. La llibertat és un somni que, com el cometa Halley, es deixa veure un cop cada segle. La il.lusió de veure’l potser sigui menys una raó que un instint irreprimible. Però en tot cas, com deia Albert Camus, cal saber entregar-se al somni quan el somni s’entrega a nosaltres.

Joan Ramon Resina és catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Stanford i director del Iberian Studies Program al Freeman Spogli Institute for International Studies. Autor de diversos llibres, entre els quals La vocació de modernitat de Barcelona: Auge i declivi d’una imatge urbana, guardonat amb el Premi Serra d’Or 2009 en la categoria de crítica literària. La versió original anglesa va rebre la menció honorífica al Katherine Singer Kovacs Prize de la Modern Language Association. Altres guardons: Premi Joan B. Cendrós d’Omnium Cultural (2007). Premi de la Institució de les Lletres Catalanes a la crítica literària (2006). Premi J.M Batista i Roca de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (2005). Donald Andrews Whittier Fellowship del Stanford Humanities Center (2014- 2015). Beca de recerca “Internationales Kolleg Morphomata” de la Universität zu Köln (2014). Beca de recerca del Simon-Dubnow-Institut für jüdische Geschicte und Kultur de Leipzig (2010). Beques de recerca Fulbright (1982-84), Alexander-von-Humboldt (1995-1996), i DAAD (1994).

La recerca, una opció estratègica a llarg termini

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.

JFont_2013.jpg
Jordi Font i Ferré

És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.

L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.

A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.

Jordi Font i Ferré
és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.