El PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país.
El Producte Interior Brut (PIB) és un dels indicadors econòmics més populars. Contínuament se’ns informa de si puja o baixa, i se’ns explica com les principals decisions econòmiques, industrials o polítiques s’hi remeten. De fet, avui dia, aquest indicador s’utilitza en la majoria de les anàlisis, planificacions i avaluacions econòmiques nacionals i internacionals, tant si són promogudes per governs de dretes com d’esquerres. És tant omnipresent que ja ni se l’esmenta: ha esdevingut gairebé sinònim de riquesa del país. Per aquesta raó, molta gent creu que el PIB és un indicador fiable, que reflecteix el progrés real del país i, per tant, s’alegren quan puja i es planyen quan baixa. La realitat, però, és molt, molt diferent.
Sota l’influx de les teories que l’economista britànic John M. Keynes va popularitzar als anys 1930, el PIB (Gross Domestic Product en anglès) fou concebut als Estats Units l’any 1942, en una època en que l’escassetat de recursos naturals i la degradació ambiental preocupaven ben poc. Una vegada incorporat dins del sistema de comptabilitat nacional promogut per l’Oficina d’Estadística de les Nacions Unides, i amb el suport de les institucions econòmiques més influents, el PIB va assolir un gran prestigi internacional, que manté encara en un món ben diferent, immers en una acceleració sense precedents.
La veritat és que el PIB és un indicador més fragmentari i esbiaixat del que la majoria de la gent pensa. La definició de capital que usa és tan limitada que no inclou ni el consum dels recursos naturals ni la degradació ecològica del medi ambient, malgrat que formen part indiscutible del ‘capital’ real de cada país. Què vol dir això, a la pràctica? Doncs que un país pot destruir els seus recursos naturals, degradar i contaminar el seu medi ambient, perjudicant greument la salut social, i tenir alhora un excel•lent PIB. O, encara més breu: els accidents industrials, les catàstrofes naturals, les guerres i molts altres fenòmens indesitjables quasi sempre fan pujar el PIB. Dit amb altres termes, el PIB ignora la majoria dels efectes negatius indesitjables del sistema industrial, que els països que ens autoanomenem ‘desenvolupats’ tendim a exportar cap a d’altres menys afavorits, de manera cada vegada més eficient. Què vol dir això? Doncs que com que el PIB ignora els efectes ambientals de les decisions polítiques i econòmiques, indirectament fomenta un desenvolupament insostenible, els efectes negatius del qual creixen de forma exponencial a nivell mundial. Fou per això que, fa més de vint anys, la Comissió Mundial pel Desenvolupament i el Medi Ambient va instar a la comunitat internacional a corregir-lo, o usar indicadors alternatius, sense que ho hagi aconseguit encara.
El PIB és un indicador engendrat per l’economia neoclàssica, una disciplina tan eficaç en el marc dels béns de propietat privada i llurs productes mercantils, com incapaç de tractar els processos i els productes que generen els béns públics i comunals, dels quals no sols depèn el benestar de la societat, sinó fins i tot la continuïtat de la vida. A més, com que l’economia neoclàssica està lligada al present i al curt termini en el que es mouen tant les empreses com els cicles electorals, el seu utillatge conceptual no li permet tenir en compte el llarg termini, és dir, el futur, el qual, no és mai representat en el mercat. Les conseqüències que això comporta en una economia esdevinguda mestressa preponent, es poden resumir en una infravaloració sistemàtica dels valors socials i mediambientals essencials, amb l’encadenament d’efectes negatius que tots podem constatar.
Aquesta economia ignora que la immensa majoria dels béns i dels serveis que la natura (o els ecosistemes i el medi ambient, si ho preferiu) faciliten gratuïtament a la societat no són mercantils ni tenen substituts. Des de la regulació de la composició química de l’atmosfera o del clima global, fins la regulació del règim hídric, l’emmagatzematge subterrani d’aigua, la formació del sòl, els cicles dels nutrients, la pol•linització de les plantes, les migracions estacionals de les espècies, i un llarguíssim etc. no tenen vàlua monetària, per més indispensables que siguin per a la vida, la salut i el benestar. És per això que el medi ambient escapa a l’abast conceptual de l’economia neoclàssica, fet que explica les greus ineficiències que resulten quan hom s’entesta a aplicar-la-hi, tal com veiem contínuament al nostre redós.
Els escassos avenços fets en l’aplicació del Cinquè Programa de la Comunitat Europea del 1992, aquell que justament es titulava “Cap a un Desenvolupament Sostenible” es van fer palesos en l’informe Dobrís de 1995 i en la seves posteriors actualitzacions. La Cimera Rio+20, l’any 2012, va constatar el fort declivi que, des de 1992, han experimentat la majoria de les dimensions essencials per a la sostenibilitat global, malgrat la proliferació de tractats i convenis internacionals.
L’esbiaixament del PIB ha estat denunciat per experts de primera fila, que han demostrat que la consecució d’un desenvolupament més sostenible és sistemàticament minada per les decisions basades en aquest indicador obsolet. Fa més de 35 anys que Fritz Schumacher, un dels economistes més lúcids del segle passat, declarava que “el fet que el PIB pugi o baixi hauria de deixar perfectament indiferent a qualsevol persona raonable”. Aquesta opinió es va anar estenent gradualment entre els experts més conscients, fins al punt que cada vegada són més els països, que han adoptat sistemes de comptabilitat nacional alternatius: Noruega, Canadà, Holanda, França, Japó, Vermont, Bhutan ha estat més valent, perquè ha substitut el PIB per un indicador radicalment diferent que anomena Felicitat nacional agregada (Gross National Happiness) un dels vectors de la qual és la qualitat ambiental.
Entre els indicadors alternatius que han anat sorgint els darrers trenta anys escau destacar l’Index de Progrés Genuí (que integra indicadors socials, ambientals i econòmics); l’Índex de Desenvolupament Humà, proposat per l’ONU; el PIB verd (que descompta les externalitats negatives); la petjada ecològica (que mesura la pressió global del país als ecosistemes) i el seu correlat el dèficit ecològic (molt més greu que l’econòmic) entre altres. L’aplicació d’aquests indicadors alternatius posa de manifest l’engany del PIB: la societat de molts dels estats que tenen un PIB baix estan realment millor que d’altres països que des de fa anys mantenen els PIB més alts del món.
Hi ha un ampli consens internacional que un sistema de comptabilitat nacional que reflectís adequadament l’estat dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país esdevindria un instrument essencial per integrar les polítiques ambientals i econòmiques en tots els sectors de l’administració pública. Les passes concretes que caldria donar perquè una alternativa es pogués introduir globalment, Robert Repetto les va resumir així: Les institucions clau (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i OCDE) haurien de posar-se d’acord per adoptar un nou indicador més integrador i fiable, haurien de publicar-ne els resultats anuals i haurien de facilitar assistència tècnica als països que volguessin introduir-lo. I a més, caldria que les Nacions Unides li donessin suport explícit. El desenvolupament de l’economia especulativa i les plutocràcies associades han anat bloquejant els intents que aquest acord institucional al màxim nivell avancés. Tanmateix, aquesta paràlisi no justifica quedar-se plegats de braços.
A nivell de Catalunya, la substitució del PIB per un indicador que integrés l’estat real dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país seria, probablement, una de les accions més útils que es podrien impulsar per ajudar a que la nostra societat, i els polítics que la representen, prenguessin consciència de la necessitat de redreçar l’actual model de desenvolupament insostenible. Altrament, les decisions polítiques i econòmiques, mancades d’una guia fiable, seguiran empenyent inexorablement en direcció contrària a la que tots declaren que volen anar.
Arribats a aquest punt escau demanar quin seria el PIB de Catalunya si es descomptessin, com caldria, les pèrdues ocasionades per la pèrdua de biodiversitat (que ha patit un 20% de declivi els darrers 15 anys), la contaminació de la majoria d’aqüífers, la pèrdua irreversible dels bons sòls agrícoles, la degradació dels ecosistemes litorals i dels seus paisatges, la regressió generalitzada de les platges, la destrucció i l’empobriment dels ecosistemes fluvials, la contaminació atmosfèrica, els sorolls que afecten a la major part de la població urbana, i, naturalment, els danys provocats per les morts i les malalties (tant físiques com psíquiques) produïdes pels tots aquests factors combinats. Recordem que l’any passat només la contaminació atmosfèrica es va estimar que havia causat, a Catalunya, el triple de morts que els accidents de trànsit.
Ara que el nostre Govern s’ha compromès a avançar cap un nou estat, i que s’ha creat el Consell de la República, seria molt desitjable abordar aquest tema seriosament. Una proposta factible seria la següent: que un equip d’economistes independents i honestos, formats en l’economia ecològica i ambiental –i Catalunya en té de molt prestigiosos- calculessin els indicadors alternatius esmentats i que les instàncies corresponents en publiquessin els resultats regularment. Així el nostre Govern podria orientar les seves polítiques a partir d’indicadors més solvents i integradors, i demostrar que li interessa, realment, el benestar de la nostra societat més que no pas l’evolució d’indicadors econòmics tan enganyosos com el PIB.
(reescrit a partir d’un article publicat el 2006 al Diari d’Andorra)
Josep Maria Mallarach és Doctor en Biologia-Medi Ambient i Master en Ciències Ambientals. Treballa com a consultor independent, en temes vinculats a les polítiques ambientals i de conservació del patrimoni natural i cultural, des de l’àmbit local i català fins al internacional (UICN, UNESCO). Imparteix classes en cinc universitats i és autor o coautor d’una vintena de llibres i nombrosos articles científics i divulgatius.