La recerca, una opció estratègica a llarg termini

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així.
Segur que la independència genera incerteses, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més.

JFont_2013.jpg
Jordi Font i Ferré

És clar que la recerca científica i tecnològica ha de ser un dels pols estratègics bàsics de qualsevol país que pensi en el benestar de tots els sectors de la població i en un futur més just i digne per als seus fills. Invertir en recerca és una opció fonamental i que dóna els seus fruits a llarg termini. Costa molt de temps i recursos posar en marxa un sistema públic de recerca potent i eficient, en canvi no costa gaire malmetre’l a base de retirar-li el suport econòmic i organitzatiu. I d’aquesta manera, en poc temps, s’aconsegueix que els millors científics joves, que ha costat formar i atraure cap al sistema, es veuen forçats a marxar cap a altres països que els ofereixen bones oportunitats, escapçant així el futur i obligant a tornar a començar casi de zero a bastir l’engranatge del sistema.

L’Estat espanyol, després d’haver fet importants esforços en aquest terreny, els ha engegat a rodar des que, amb la crisi econòmica, ha considerat que la recerca era com un luxe del qual es pot prescindir quan van maldades. En lloc d’incrementar, o almenys mantenir, els nivells de finançament pensant que és una eina vital per superar la crisi, com fan els països que realment pensen en els seus ciutadans, ha considerat que era un terreny fàcil on poder retallar sense que hi hagi gaire queixes. De fet, els científics no som més que una gent “rareta” i privilegiada que ens dediquem a gastar diners públics fent coses que llueixen però que es poden abandonar quan s’han d’establir prioritats “de debò”.

A Catalunya, la sensibilitat dels governants de diferents colors ha estat una altra i, tot i haver calgut aplicar retallades en recerca, han estat molt menors i han permès continuar funcionant un sistema que ha demostrat ser molt més eficient que l’obsolet i encotillat sistema espanyol. Segur que això té relació amb una població que, en general, pensa que cal fer esforços en recerca, com demostra l’èxit repetit de les maratons televisives any rere any. La realitat és que Catalunya, tot i les mancances de recursos i dèficits organitzatius, i la impossibilitat de dissenyar plenament una política de recerca pròpia, ha assolit un nivell en recerca que la situa en posició capdavantera en diversos àmbits. Pensem només que amb el 0,1% de la població generem l’1% de la producció científica mundial, que el finançament per habitant obtingut en convocatòries competitives europees ens situa entre els països que estan en primer lloc (curiosament la majoria d’una mida semblant a la nostra), i que alguns dels nostres centres de recerca han estat posicionats com capdavanters en el seu àmbit per organismes internacionals.

Ens sentim dir que cal ser un país gran i poderós per tirar endavant, i la realitat ens demostra que no és així. Voler la independència és un anacronisme que va contra la història, diuen, i es veu que els catalans preferiran “la solvència i seguretat” que proporciona l’estat espanyol en lloc de voler ser un país sobirà, petit i competitiu, que faci el seu camí lliurement. Segur que la independència genera incerteses, sobre tot en uns primers temps on caldrà encarar un munt de reptes abans de poder navegar com un país normal, però quedar-se dins l’Estat espanyol encara en genera moltes més. O més ben dit, ens assegura que anirem enrere com els crancs i que no podrem tenir el nivell de recerca que tots volem i necessitem.

Jordi Font i Ferré
és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.

Cal una visió catalana del món

La nova República tindrà prou cura en esmerçar prou despesa en Recerca, en el coneixement de més risc, d’on surten les idees essencials. I en promourà la seva transferència al mercat.

pJCardona_sq.jpg
Pere-Joan Cardona

Ens sembla oblidar que Catalunya també és la dels grans científics: Ferran, Turró, Esteve, Duran i Reynals, Duran i Jordà, Grífols, Trueta, Margalef… i tants d’altres que haguéssim pogut inscriure en progressió exponencial si no hagués estat pels anys de La Malaptesa. I per la transició posterior, que va permetre els néts del totalitarisme enquistar-se en el poder i fer-ne ús vocacional, quan no han pres la derivada de l’abús i la corrupció.

I els aires de canvi tampoc no aporten un escenari millor. Sembla que simplement es vulgui substituir la casta de l’ostentació per la de la frugalitat. Tots sabem quina és la més virtuosa, però lamentablement ambdues es caracteritzen per l’amor a la burocràcia, la jerarquia, i el “atado y bien atado”, en espanyol, és clar.

 Vull que el nostre jovent conegui el món lliurement i torni carregat del seu viatge a la terra dels seus ancestres per millorar-la. Perquè serà un jovent que reconeixerà la inversió que hi ha esmerçat la cosa pública, la República, i estarà delitosa de multiplicar-ne el retorn, pels que vindran després i pels que, maltractats per la vida o la genètica, necessitin de l’ajut dels conciutadans. I també perquè des de casa seva és d’on millor podran actuar, transformar i canviar el món.

Aquest jovent que ajudarem a fer-se a si mateix no tindrà por del fracàs. Aprendrà a fracassar ràpid per tornar-se a aixecar i millorar en el seu nou projecte. Tindrà clar què és la cosa pública i què és la cosa privada, i per això en promourà una millor col·laboració.

Perquè la nova República tindrà prou cura en esmerçar prou despesa en Recerca, en el coneixement de més risc, d’on surten les idees essencials. I en promourà la seva transferència al mercat subvencionant-ne el prototipatge; i també sabrà atraure les empreses als nuclis acadèmics per entendre les seves necessitats i la col·laboració mútua per fer millors productes.

I això ho sabrem fer en català, perquè el món necessita diversitat, i nosaltres som responsables d’una visió única que cal que transferim i mesclem amb tantes d’altres. El món no es pot permetre perdre’ns. Diuen que els espanyols han aportat 3 grans paraules a la parla universal: “Mañana”, “Fiesta” i “Siesta”. Quines aportarem els catalans? A mi m’agradaria la dita “Qui no arrisca no pisca”.

Penseu que aquest projecte és possible dins l’Estat espanyol avui, demà o d’aquí a vint anys? Jo crec que no.

Ara tenim l’oportunitat de fer-lo i ampliar-lo i que altra vegada el nostre destí depengui només de nosaltres.

Pere-Joan Cardona és manresà, metge, doctor i especialista en Microbiologia. Fa 20 anys que fa recerca a la Unitat de Tuberculosi Experimental a l’Hospital Germans Trias i Pujol. És co-fundador de les “spin-offs” Archivel Farma i Manremyc per desenvolupar la vacuna RUTI i el suplement alimentari Nyaditum resae.

Capacitat d’administrar-nos per ser capdavanters a Europa

Malgrat els bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa.

canela_sq.jpg
Enric Canela

Catalunya és un país amb uns excel·lents resultats en recerca. Si Catalunya fos un estat estaria entre els capdavanters d’Europa. Tenim un país atractiu per als científics d’altres països que intenten venir i alhora formem joves científics que es veuen obligats a emigrar perquè no troben feina digna.

Catalunya ha pogut organitzar una xarxa d’instituts i centres de recerca d’altíssim nivell, però el gruix de la recerca, de qualitat, sense oblidar els hospitals, es fa a les universitats.

Malauradament les competències legislatives bàsiques sobre la universitat de Catalunya les té l’Estat espanyol. Les competències del govern català són escasses i el nostre govern no pot modificar els aspectes fonamentals per al seu bon funcionament i competitivitat.

Tanmateix, malgrat aquests bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa. La manca de recursos, i de política adequada, per què no dir-ho, han impedit crear espais de foment de la innovació i la creació de empreses fruit de la recerca.

Només des de la completa llibertat, la de tenir un Estat propi, podrem desenvolupar-nos. Amb la independència Catalunya disposarà de molts més recursos econòmics i podrem dedicar una part a superar la barrera de la inversió del 2% del PIB en R+D, imprescindible, per integrar-nos plenament en l’economia del coneixement. També tindrem el que és tan important o més, la capacitat d’administrar-nos i decidir el nostre futur.

Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.

Independència = Llibertat per aplicar un model català a tot el sistema

Tot i poder preveure que la independència comportarà un augment dels recursos públics, el que és important per sí mateix és el convenciment de que tot el país es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tot el sistema aquells elements no financers del model català.

montse-daban
Montse Daban

A Catalunya, les competències en R+D estan distribuïdes entre l’Estat i la Generalitat, amb models de política científica força diferents pel que fa a governança de les institucions, recursos humans i criteris de distribució del finançament, entre d’altres. El resultat és un sistema híbrid on la col·laboració i les sinergies són excel·lents entre centres i grups de recerca, però amb una limitada capacitat de ser gestionat en la seva totalitat d’acord amb el model català.

Des de fora de Catalunya s’observa amb atenció el cas català (en gran mesura pel contrast amb l’espanyol, en relació als principals indicadors amb què Europa mesura les capacitats en recerca). Fins al punt que es considera que ha crescut malgrat les polítiques de l’Estat, el model del qual és força més encotillat que el nostre. La comunitat investigadora de Catalunya, i també les institucions i l’Administració, han reclamat reiteradament a l’Estat major flexibilitat, una priorització de criteris competitius i una desburocratització de la recerca, entre d’altres mesures d’urgència. No deixen de ser les mateixes que la Comissió Europea, mitjançant l’ERAC (Comitè Assessor de l’Espai Europeu de Recerca), ha recomanat a l’Estat espanyol que apliqui si vol millorar en aquest àmbit.

El cert és que el sistema català d’R+D ha crescut per l’esforç i capacitat dels seus actors principals, científics i institucions, i pel manteniment, malgrat les dificultats, dels trets que el caracteritzen. La captació de fons competitius i els indicadors de productivitat no han deixat de créixer, per mèrit de tots i també del model. I d’això cal parlar-ne, perquè força membres de la comunitat científica catalana pensen que seria adequat mantenir aquesta línia i ampliar-la a elements del sistema actualment sota regulació estatal.

Ara bé, si fins al moment s’ha pogut créixer malgrat l’Estat, els canvis que cal aplicar per fer que el país creixi de veritat a partir del coneixement han de ser de major profunditat. En els territoris d’alta capacitat d’innovació es diu que l’estat ha de crear un ecosistema que faciliti “que passin coses”. Cal una fiscalitat molt sensible a la innovació, incidir en les polítiques regulatòries dels sectors estratègics i dels mecanismes de capital risc, augmentar l’autonomia del sistema i ser present a les organitzacions internacionals, entre molts altres factors decisius. Cal un estat que entengui el valor d’apostar per la recerca, fer d’aquesta una de les seves prioritats i impulsar mesures perquè generi creixement i resolgui els grans reptes de la societat (no cal dir que el finançament que ve d’Europa va en aquesta línia).

Hi ha força evidències que indiquen que l’Estat espanyol no ho entén. Podem confiar en que l’Estat català ho entendrà? Justament, en l’àmbit de recerca és on hem mostrat tenir un model propi, diferenciat i d’èxit. Per tant, tot i poder preveure que la independència comportarà per se un augment dels recursos públics per a la recerca i la innovació, el que és prou important per sí mateix és el convenciment de que Catalunya (tot el país) es beneficiarà de la possibilitat d’estendre a tots els agents del sistema d’R+D+I aquells elements no financers del model català que han contribuït al seu reconegut èxit.

Montse Daban és doctora en Biologia Molecular i màster en Comunicació Científica; ha estat investigadora postdoctoral dins i fora de Catalunya i editora científica. Ha ocupat diversos càrrecs en comunicació, relacions institucionals i relacions internacionals. Actualment, a la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya). Traductora al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer i únic recurs en català sobre una misssió activa de la NASA. Articulista, redactora i traductora per a diverses publicacions. Membre de l’ANC.

Deconstruir Espanya per reconstruir Europa

La creació d’un nou estat com Catalunya permetrà obrir noves vies per desgranar el pes polític dels grans estats europeus.  Les actuals crisis evidencien que hem d’aspirar a un poder europeu no sustentat pel poder hegemònic dels més grans, que pretenen marcar el ritme de la Unió.

Estivill-sq.jpg
Xavier Estivill

La disgregació del poder dels estats en un poder únic europeu, no basat en el pes de les potències tradicionals, hauria de ser la forma de construir realment Europa. En aquest sentit, la creació d’un nou estat com Catalunya és un pas endavant vers a l’Europa plurinacional a la qual hem d’aspirar. Cal deconstruir el lideratge alemany, francès i britànic per tal de reconstruir la nova Europa. Però també és el torn de les altres grans cultures que, en el seu dia, van ser el bressol de la civilització. Grècia, Roma i Ibèria tenen ara l’oportunitat de reinventar la seva posició estratègica i ser capdavanteres en aquesta deconstrucció d’Europa.

En el moment en el que Catalunya surti d’Espanya, s’haurien d’obrir noves vies per desgranar el pes polític dels grans estats europeus. Grans en el sentit de les dimensions i del pes específic que tenen en les decisions. Europa haurà de ser l’Europa de les regions o l’Europa dels estats i territoris. Es tracta de que cada estat o regió tingui el seu paper i contribueixi el millor que pugui a una Europa de tots. Catalunya té la mida adequada per fer-ho. A nivell de la ciència, ja fa molts anys que les accions dels seus investigadors no estan només centrades a Espanya. Els nostres col•laboradors són arreu i els equips de recerca tenen la marca que tenen però són universals en la seva factura.

Els casos de les crisis econòmiques de Grècia, Portugal i Espanya ens han de fer veure que no hi ha aixopluc en aquesta distribució territorial d’Europa. Ens mostra que hem d’aspirar a un poder europeu no sustentat pel poder hegemònic dels més grans, que pretenen marcar el ritme de la Unió. Catalunya ha de seguir aquest camí encara que només sigui per supervivència del gran depredador que és Espanya, que pren per model –pel dolent– els seus socis rics del nord.

Xavier Estivill és Investigador Sènior del Centre de Regulació Genòmica (CRG), Professor Associat de la Universitat Pompeu Fabra i Director de la Unitat de Medicina Genòmica i Personalitzada de Salut de la Dona Dexeus.

Els científics, per la independència

 

NEIX EL BLOG “CIENTÍFICS PER LA INDEPENDÈNCIA”

Per fer escoltar la seva veu i compartir les raons que els fan estar a favor de la independència de Catalunya

Sovint, el món sembla un lloc confús i inestable; es fa difícil identificar una línia clara de progrés moral, social o polític, i, moltes vegades, no sabem si avança o retrocedeix. Els esdeveniments recents a l’Orient Mitjà, per exemple, ens retrotrauen a una societat trista, opressiva i barbàrica que crèiem superada. Enmig d’aquest confusió, una activitat humana destaca en exhibir una direcció de progrés clara, diàfana, nítida. Es tracta de la ciència i de la tecnologia. Avui coneixem el món natural millor que ahir, però pitjor que demà, i la nostra capacitat per controlar-lo és cada cop més sofisticada: les comunicacions telemàtiques, la productivitat dels conreus, els mitjans de transport, els nous materials, la lluita contra les malalties, els viatges interplanetaris …

Sota estricte control democràtic, la recerca científica, i la capacitat tecnològica que aquesta proporciona, fa el món més segur i confortable. És una empresa que no coneix fronteres: és de la humanitat per a la humanitat. Però és responsabilitat, sobretot, d’aquelles nacions que, com Catalunya, han assolit un alt nivell de benestar econòmic i social. La contribució des del nostre país a aquesta empresa ha estat, tanmateix, molt limitada. La subordinació política, social i cultural a una nació, l’espanyola, que ens ha estat durant segles majoritàriament hostil, ens ha fet porucs, servils, poc ambiciosos—trets que són difícilment compatibles amb la ciència.

La tímida recuperació de la nostra dignitat com a nació els darrers anys s’ha vist, doncs, també reflectida en la nostra ciència, la qual avui en dia, almenys en determinades disciplines, està esdevenint capdavantera a Europa. Tanmateix, malgrat l’enorme impacte de la seva tasca en la societat, els científics a Catalunya són majoritàriament desconeguts pels ciutadans: no són convidats als debats, ni a les tertúlies radiofòniques, no fan rodes de premsa, la seva vida privada no desperta l’interès de la dels esportistes, els artistes o els actors. Contràriament a la visió gairebé caricaturesca que hom podria tenir, però, l’obsessió per la ciència no fa els científics aliens als reptes de les societats que els envolten. Catalunya viu un moment únic en la seva història, en el qual possiblement es jugui la seva pervivència com a nació. Els científics a Catalunya, com la resta de ciutadans, viuen intensament aquest moment. No sabem si la majoria són favorables o contraris a la independència de Catalunya. Sabem, això sí, que n’hi ha molts, entre ells els més reconeguts, que hi estan inqüestionablement a favor. Aquest blog és per escoltar-ne les raons.