És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho?
Els arguments econòmics els hem sentit a bastament. No són mers focs d’encenalls, sinó basats en dades científiques objectives i àmpliament discutides. Els arguments socials també els coneixem, i els fem nostres com una de les principals pedres de toc de tot el procés. De fet, ambdós tipus d’arguments estan lligats pregonament: una Catalunya lliure podria ser més justa perquè tindria una capacitat real, tangible, per redistribuir una riquesa que ja no s’escaparia del país (abduïda sistemàticament per l’Estat espanyol), sinó que estaria a disposició per fer-ne el millor ús possible en bé de tots els nostres conciutadans.
Com podríem sinó justificar el nostre intens anhel de ser col·lectiu si la causa no fos manifestament justa i pensada per al bé comú? Com podríem aspirar a una llibertat autèntica si no pretenguéssim fer-ne un ús absolutament solidari? No hi hauria noblesa en els nostres cors, ni escalf humà en els nostres propòsits, si concebéssim tot aquest procés només amb l’àrida fredor del nostre cap. L’aspiració a una Catalunya lliure i independent no és simplement el resultat d’una numerologia econòmica o d’uns arguments merament utilitaristes i oportunistes, basats en allò del “ara és el moment perquè el vaixell s’enfonsa”. És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Sincerament, penso i sento que no és així; crec que hi juga un paper, i de llarg, el cor. Així fou també amb la Revolució Americana del s. XVIII: hi hagueren uns motius econòmics evidents (unes taxes excessives imposades per la corona anglesa sobre els colons), però per damunt de tot hi hagué el desig i la ferma voluntat d’uns homes que volien finalment administrar, ells mateixos, el seu país, el seu futur, les seves terres, i volien fer-ho amb les seves lleis i d’acord amb el seu tarannà. Sense aquesta profunda i legítima aspiració de llibertat n’estic segur que mai no haurien reeixit. No cal dir que les dues “revolucions’” no són directament comparables, però tenen quelcom en comú: un eix a gran escala en l’espai-temps.
En la revolució Americana, la imposició venia de lluny en la dimensió d’espai (concretament des de la metròpoli a l’altra banda de l’Atlàntic). En la nostra, en canvi, la llunyania li ve en la de temps: tres segles de distància pretèrita. En aquest llarguíssim període els governs espanyols de tots els colors de l’arc parlamentari han estat incapaços d’entendre l’esperit català i no han parat de fustigar la nostra llengua i cultura tant com han pogut. I, després de fer-ho, ho han negat tot sistemàticament, descaradament, com si no hagués passat res. Mentrestant no han parat de maquinar com integrar-nos en una uniformitat cultural totalment espanyolitzant. Fa només quatre dies que l’ex-ministre Wert encara feia un nou i fútil intent, l’enèsim, per anorrear-nos dins del mosaic cultural espanyol. I no cal dir que, si tot romangués igual, un altre Wert de torn vindria indefectiblement a fer l’intent n+1-èsim, i així ad infinitum.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho? Tres-cents anys és el temps que van estar els mexicans sota l’ègida (o hem de dir l’espasa?) espanyola abans d’independitzar-se, i tres-cents anys també van passar fins que els escocesos han fet el darrer (i infructuós) intent d’alliberar-se del jou anglès fins que els ministres i polítics de torn van desembarcar-hi, per terra, mar i aire, esgrimint tota l’artilleria dialèctica de la Casa dels Comuns per prometre’ls la lluna en un cova si no marxaven de la corona. I pregunto: no és, de fet, exactament això el que fan ara mateix els ministres i líders dels principals partits espanyols quan, per un costat, ens venen a fer por i ens amenacen amb la re-edició furibunda de totes les plagues d’Egipte, mentre que per l’altre hi ha els qui venen amb pell d’ovella (però amb els mateixos ullals de llop) i ens prometen el paradís del federalisme com si ara de cop i volta fos la solució màgica, la panacea universal, després que ells mateixos menystinguessin el seu més insigne proponent, el M. H. Pasqual Maragall? No foren també “ovelles” del mateix ramat les que ens “cepillaron” l’Estatut, en paraules del gran histrió polític dels anys 90, “Mr. Peace”? I ja no diguem les amabilíssimes paraules de “Mr. Philip”, qui finalment no ha pogut aguantar-se per més temps de dir el que sempre ha pensat, superant amb escreix el seu teloner habitual del passat.
Òbviament, tot el que diuen ara els seus adlàters actuals és un brindis més al sol, és a dir, fum i cendra. En veritat, ja no ens els podem creure més. És molt millor creure, finalment, en nosaltres mateixos. Tenim a favor nostre els clamorosos drets universals sobre la llibertat dels pobles, així com tots els arguments del cap i del cor. Els de cap me’ls crec, és clar, perquè som científics; però, què voleu que us digui, en aquesta tessitura em toquen més els de cor. Els percebo a la manera d’un ressò llunyà i subtil, però vívidament real, de les veus de milions de compatriotes que en tres segles d’intensa i feixuga història van deixar les seves vides per fer un país millor, pensant que un dia hi podrien viure els seus fills, i els fills dels seus fills, a la faiçó d’un poble veritablement lliure, un poble on es parlessin totes les llengües i s’estimessin totes les cultures. Finalment goso recordar, i fins i tot parafrasejar, aquells inoblidables mots de plany del gran poeta: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà… ” Potser ha arribat ja l’hora de no allunyar-nos-en melangiosament cap al nord, i tampoc cap al sud, sinó senzillament de romandre-hi fidels i poder dir amb joia: “Oh, que content que estic d’aquesta meva coratjosa, jovenívola i tan arrauxada terra, i com m’agradaria de fer-hi sojorn i de viure-hi, finalment, lliure, desacomplexat i feliç…”
Joan Solà Peracaula és catedràtic de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Departament d’Estructura i Constituents de la Matèria de la UB, especialista en Física de Partícules i Cosmologia. Els seus treballs científics han rebut reiteradament Menció d’Honor (la darrera vegada, aquest mateix any 2015) per part de la Gravity Research Foundation dels Estats Units, institució que promou una de les competicions científiques internacionals més rellevants en assaigs en el camp de la recerca teòrica i experimental en gravetat i cosmologia. Ha estat també distingit com a Outstanding Referee de les revistes científiques de la American Physical Society, editora de Physical Review i Physical Review Letters, les quals figuren entre les revistes de Física de més prestigi del món.