Repòquer judicial

El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors.

FerranRequejo_sq.jpg
Ferran Requejo

L’estat de dret constitueix la columna vertebral de les democràcies liberals. I la separació de poders i la imparcialitat dels tribunals de justícia constitueixen columnes vertebrals de l’estat de dret. Quan el poder judicial falla tot l’edifici de la democràcia està en situació precària.

Dos criteris fonamentals pel bon funcionament del poder judicial son la seva independència i la seva imparcialitat. Son dues coses diferents. Es pot assolir una i no l’altra. Però sense una justícia alhora imparcial i independent s’obté un estat de dret coix i una democràcia malalta.

Les perversions del sistema judicial espanyol son estructurals. Radiquen en deficiències del seu disseny institucional. Això afecta sobretot a la cúpula judicial. Podem parlar d’un “repòquer” institucional en la degradació judicial de l’estat de dret: l’Audiència Nacional (AN), el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el Tribunal Suprem (TS), el Tribunal Constitucional (TC), i la Fiscalia General (FG).

El Consell d’Europa ha destacat reiteradament les deficiències del poder judicial espanyol en relació als criteris d’independència i d’imparcialitat. L’AN és un tribunal en continuïtat amb el Tribunal d’Ordre Públic del franquisme. Vinculat en bona part a la lluita contra ETA representa una vulneració del dret dels ciutadans al jutge ordinari. Una reforma del poder judicial hauria simplement d’abolir aquest tribunal. No fa cap falta.

El CGPJ, l’òrgan de govern del jutges que entre altres funcions nomena els membres del TS, està escollit pels partits polítics, els quals atenen més a criteris de lleialtat ideològica que de competència professional. Es tracta d’una descarada politització de la justícia controlada pels partits dominants (tradicionalment PP i PSOE) a costa dels criteris de competència i mèrit.

A més dels diversos ridículs internacionals, resulten clares les vulneracions del criteri d’imparcialitat de la sala penal del TS i de l’AN: invenció de delictes -rebel•lió, terrorisme- inaplicables a casos concrets (Altsasu, polítics i líders socials catalans), laminacions de la llibertat d’expressió (rapers), parcialitat procedimental basada en “informes” (sic) de la Guardia Civil com a via de descripció de fets, dispersió de les causes que genera indefensió, ús autoritari de la presó preventiva, vista grossa davant agressions de l’extrema dreta, etc. No es tracta d’actuacions merament “desproporcionades” sinó d’autèntics fraus de llei decidits sota el paraigües d’una impunitat jurídica pràctica.

La politització és flagrant en el nomenament dels membres del TC, un òrgan extern al poder judicial però amb una clara incidència política. Es tracta d’una institució que ha sofert una notòria degradació en les dues darreres dècades. El prestigi dels primers presidents i magistrats, així com la qualitat de les sentències del anys vuitanta i noranta contrasta amb decisions posteriors que mostren una autèntica “caiguda lliure” del TC en termes de qualitat i de legitimitat. La darrera reforma que dota aquest tribunal d’unes capacitats executives inèdites a Europa aprofundeix la dilució de la separació de poders.

Finalment, la parcialitat política de la FG en les seves funcions –obstinació en el delicte de rebel•lió, negació a investigar fets com les càrregues policials de l’1 d’octubre- afegeix una corretja de transmissió que incideix en la pèrdua de legitimitat del sistema.

El “repòquer” judicial espanyol actua en els termes del que Carl Schmitt mantenia en “Defensa de la Constitució”. Com es sabut, aquest constitucionalista del període d’entreguerres no es referia a la defensa de la Constitució vigent (Weimar), sinó a la defensa d’Alemanya, a la defensa de l’estat alemany. Els actors judicials espanyols es comporten de manera semblant: la unitat d’Espanya és més important que l’estat de dret (això defensat explícitament pel president del TS i del CGPJ). No importa gaire si es vulneren drets polítics o llibertats parlamentàries quan es qüestiona aquella unitat.

A bona part de les decisions del repòquer de la cúpula judicial espanyola li escauen les paraules que Shakespeare posa en boca del Rumor en el Pròleg d’Enric IV, 2ª part: “A la llengua em cavalquen contínues calumnies/que pronuncio en tots els idiomes/farcint de falsedats les orelles dels homes/Parlo de pau mentre l’oculta hostilitat/fereix el món amb un somriure acollidor”.

La impunitat converteix la mentida protegida en costum i la mera opinió en sentència judicial arbitraria. El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors. Mentre no hi hagi aquesta reforma del repòquer judicial la democràcia espanyola serà de Segona B, allunyada de les de l’entorn occidental que juguen la Champions dels estats de dret.

Un estat de dret sempre ha de lluitar per no caure en els perill advertits per Rousseau (Discurs sobre els Orígens de la Desigualtat): “els defectes que fan necessàries les institucions socials son els mateixos que fan inevitable el seu abús”.

(Publicat a La Vanguardia, 29 de juny de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.