Sixena i l’art de la Franja

Un museu no és només un lloc on es conserva el patrimoni cultural i artístic. Hi ha aquesta funció de salvaguarda (que vol dir conservació preventiva, restauració, documentació,…), que fa que l’obra d’art es mantingui com a testimoni del passat. Però l’obra d’art és molt més en un museu. Doncs el museu difon les seves col·leccions, i genera una aproximació a l’obra d’art d’un nombre elevat de ciutadans del món.

 carbonell.jpg
Eduard Carbonell

A Catalunya a partir de la segona meitat del segle XIX els bisbats recullen les imatges que pertanyen a les parròquies i que no s’utilitzen per al culte. Sovint el canvi de litúrgia pressuposa la necessitat de modificar les imatges de culte. Sovint també, les reformes arquitectòniques de les esglésies pressuposen la substitució o anul·lació d’imatges. Així es creen els museus diocesans que expliquen, amb les obres que formen la seva col·lecció, l’art de l’Església i dels fidels d’un territori, el territori del bisbat. Aquest és l’origen a Catalunya per exemple dels museus de Vic, Solsona i Lleida.

De vegades hi ha canvis territorials de bisbat. Així a la primera meitat del segle XX Vic i Solsona, varen canviar territoris. Les obres d’art del Museu de Vic procedents de territoris traspassats a Solsona es quedaren al Museu Episcopal de Vic. En el cas de les diòcesis de Lleida i de Tortosa, els seus límits van, o anaven en el cas de Lleida, més enllà de les “fronteres” administratives que definien les províncies del segle XIX, i ara dins de diferents comunitats autònomes.

L’Església catòlica en cada moment pot decidir de fragmentar un bisbat si creu que cal afavorir-ne algun altre debilitat per baixa demografia, per exemple. I segrega territoris que tenen una llarga vinculació històrica, com és el cas del bisbat de Lleida de més de 800 anys, des de la conquesta de la Lleida islàmica, 1149. I ho fa al marge de la història i de la cultura del territori.

Aquest és l’origen del problema de les obres del Museu de Lleida. Fa més de vint anys, el 1996, la debilitat del Bisbat de Barbastre-Montsó, amb un territori poc poblat, i la proximitat de Torreciudad i la força de l’Opus Dei al Vaticà, fan que l’Església catòlica prengui la decisió de fragmentar el territori del Bisbat de Lleida, per donar-lo al Bisbat de Barbastre-Montsó. El Govern de l’Estat espanyol, amb J.A. Belloch, alcalde de Saragossa entre 2003 i 2015, i en aquell moment com a ministre a la vegada de Justícia i Interior va facilitar ràpidament els tràmits. Cal tenir present també, en aquell moment, la debilitat de la Conferència Episcopal Tarraconense enfront de l’espanyola. Amb aquesta decisió es trenquen més de 800 anys de la història comuna d’uns habitants d’un territori, del qual Lleida n’és la capital. Ja que al marge de límits administratius, són sempre els habitants d’un territori en el seu fer de cada dia els que en fixen els seus límits. Les obres d’art, ara en qüestió, són la història i el testimoni de més de 800 anys d’aquest territori; i sense relació amb el bisbat de Barbastre-Montsó.

Hi ha un altre factor decisiu a tenir en compte. És el cas dels museus, i del plantejament internacional en qüestions com la que ara ens ocupa i que ens permetrà parlar de les pintures murals de Sixena que guarda el MNAC.

El mes d’octubre de l’any 2002 els principals directors de museus del món varem preparar un document de posició conjunta que va ser lliurat a les autoritats internacionals davant la reclamació per part de la ministra de cultura grega, Melina Mercouri, del retorn dels marbres del Partenó conservats al British Museum. Signàvem el document els directors i directores dels Museus de Berlín, del Museu del Louvre, del British Museum, del Getty Museum, del Metropolitan de Nova York, entre molts altres. D’Espanya signàvem els directors del Museu del Prado, del Museu Thyssen Bornemisza, i del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Ens oposàvem al trasllat de les obres gregues del British Museum. Els arguments que figuraven en aquest document procedien de diverses reflexions i aportacions dels directors de museus i eren, entre d’altres:

1.- Un museu no és només un lloc on es conserva el patrimoni cultural i artístic. Hi ha aquesta funció de salvaguarda (que vol dir conservació preventiva, restauració, documentació,…), que fa que l’obra d’art es mantingui com a testimoni del passat. Però l’obra d’art és molt més en un museu. Doncs el museu difon les seves col·leccions, i genera una aproximació a l’obra d’art d’un nombre elevat de ciutadans del món.

2.- L’obra d’art adquireix uns nous valors i sensibilitats, al convertir-se en font de coneixement i estudi per al passat i per a la contemporaneïtat. Permet la comparació, no només entre obres de diverses civilitzacions i estils, sinó amb la contemporaneïtat. El museu fomenta el coneixement per un procés continu de reinterpretació.

3.- L’obra d’art en un museu adquireix un valor educatiu fonamental. Doncs l’educació és una de les funcions fonamentals de qualsevol museu.

4.- Tot el dit fins ara, adquireix el seu sentit quan ve avalat per la pròpia història del museu. La majoria dels museus d’art, feta excepció dels museus d’art contemporani, tenen una història centenària, i les seves col·leccions les han adquirit de moltes i diverses maneres; i ho seguiran fent. Els museus doncs, són en sí mateixos testimonis de la història; i dissoldre els museus, és a dir, dissoldre les seves col·leccions, vol dir suprimir la pròpia història del museu i de la ciència museològica. Però vol dir, de manera fonamental, negar la Història, o, si es vol, tornar a escriure la història del passat. Desfer un museu és desfer la Història.

Ara decidir la fragmentació d’un museu voldria dir, ben segur, obrir un procés que tindria difícil final. Seria com obrir la caixa de Pandora, amb les reclamacions i els litigis que es podrien succeir de manera indiscriminada: en el marc internacional entre Estats, a Espanya, a Catalunya, entre bisbats, entre municipis, que ara valoren el patrimoni, i en el moment de la incorporació de les obres als museus no. Ara ja en segle XXI la valoració del Patrimoni Cultural ha canviat. Però mai cal tornar enrere, doncs les obres desplaçades tenen una nova identitat, i en cap cas aconseguirien la que tenien en el seu moment encara que tornessin al seu lloc d’origen, com és el cas de Sixena a l’entorn de 1200.

(article publicat al diari ARA el 20 de juliol de 2016)

Eduard Carbonell i Esteller (Barcelona, 1946) és Catedràtic d’Història de l’Art Medieval de la Universitat de Girona i Vicepresident de la Junta de Museus de Catalunya. Especialista en patrimoni cultural i museologia. Entre 1988 i 1994 fou Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, i entre 1994 i 2005 Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Un pensament quant a “Sixena i l’art de la Franja”

  1. Els plantejaments ex novo sobre consevació, estudi i divulgació del patrimoni han de ser el més integrals possible i respectiosos amb l’entorn geogràfic i immoble al que s’insereixen. Esticd’acord, però, amb l’autor d’aquest aricle en el sentit que un cop unes obres d’art – també objectes històrics,arqueològics i etnològics- una vegada han entrat legalment en un museu no en poden sortir; la unitat de col·lecció està reconeguda per l’ICOM, l’UNESCO i totes les lleis contemporànies de patrimoni, impera sobre cap altra consideració. Històricament, els museus han estat “un mal menor” en la conservació del Patrimoni i gràcies a ells coneixem i gaudim moltes obres i objectes que amb molta probabilitat s’haurien perdut o ens haurien arribat en pitjor estat que l’actual.

Els comentaris estan tancats.