Dia: 7 d'octubre de 2019

Quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!

Aquests darrers anys, de mica en mica,
una paraula se m’ha anat fent odiosa: la llei.

Respecto i aprecio la llei i la justícia,
el dret, la jurisprudència, la protecció del vulnerable,
però quan la llei s’estrafà, combinant-la amb la mentida,
per a fer-ne un instrument d’escarment i represàlia,
una barricada per a no escoltar,
una arma d’una màfia criminal de salvapàtries,
quin fàstic em fa la llei! Com en temo l’arbitrarietat!

“La ley está por encima de la convivencia”
diu un franquista que ens vingué a colpejar.
“La ley está por encima del diálogo”,
diu un progressista –progressisme hispà–:
només saben parlar de la llei que ells fan i desfan,
interpreten, burlen, vulneren, retorcen i estrafan.

Mentides, muntatges policials, acusacions infundades,
presons preventives, penes exagerades,
manipulacions sistemàtiques dels mitjans,
setge al Parlament i a la llibertat de paraula…:

quan la justícia es torna una paròdia tràgica,
quan s’enfonsa l’estat de dret i el poder no vol escoltar,
i només amenaça, menysprea, insulta i castiga,
com es degrada tot! Quina immensa ferida!

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.

Tinc al despatx, en lloc preferent,
el cartell del referèndum de l’1 d’octubre,
un dels cartells més odiats i perseguits
per la sempre civilitzada i oberta Espanya.

M’agrada, de tant en tant, contemplar-lo:
la bifurcació ferroviària en un paisatge
de boscos i turons:
llibertat, pau, natura, i democràcia
-massa idíl•lic, certament

Urnes il•legals, perquè ells les declaren il•legals,
unilateralment,
no pas perquè trenquin cap lògica, cap ètica,
cap dret, cap convivència,
urnes demanades per molts durant molts anys
i aprovades en seu parlamentària.

Hi veig, certament, conflictes d’interessos,
laberints legals, passions de moltes menes,
reticències legítimes, precipitacions innecessàries,
ingenuïtat d’uns, malvolences d’altres,
però no cap mal que mereixi ni un minut de presó.

Avui, dos anys després, miro el cartell:
sobre el paisatge hi veig un núvol de tempesta,
un torb de togues negres, de polítics carronyaires,
una foscor de corbs i de mentides,
de tribunals parcials, de justícia malferida,
un vandalisme de revenja i represàlia.

M’agrada el cartell:
en la seva suposada il•legalitat
hi ha més futur i dignitat que en la llei
que manté a la presó qui demanava la paraula.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).