El desengany i l’única sortida

Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”. Però, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar), els nuclis de poder del franquisme -després d’un temps més o menys cohibits de cara enfora- van passar a l’ofensiva en tots els àmbits, i de mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat.

JFont_2013.jpg
Jordi Font

Fa quaranta anys començava el Congrés de Cultura Catalana. A l’àmbit de la Recerca, impulsat sobretot des del Col·legi de Llicenciats que aleshores tenia per degà en Ramon Fuster i Rabés, es van fer moltes reunions obertes i discussions plenes d’il·lusió, esperança i idees. Pensàvem en un futur sistema català de recerca bastit al voltant de l’Institut d’Estudis Catalans.

En Franco encara era viu i tot bullia. Eren temps de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, els tres punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya. Però hi havia també un quart punt que parlava de la “coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”. Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”, on no només les diversitats culturals serien respectades, sinó que entre tots construiríem un país nou lliure de les xacres i injustícies del franquisme. Els independentistes d’aquells anys setanta semblaven una petita colla d’il·luminats allunyats de la realitat.

Però les coses han canviat. I molt. L’esperança d’arribar a una Espanya multinacional es va anar desinflant. Els nuclis de poder del franquisme seguien dominant-ho tot. I després de passar un temps més o menys cohibits de cara enfora, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar) van passar a l’ofensiva en tots els àmbits i mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat. I amb ells han arrossegat una esquerra espanyola cada cop més desorientada i en el fons tan nacionalista i mentalment tancada com la dreta. Queda clar que no és un problema d’un govern de dreta retrògrada, és un problema de les estructures d’un estat que no té cap intenció ni és conceptualment capaç de canviar.

Ara, la majoria dels antics esperançats no tan sols veiem impossible una Espanya diferent sinó que pensem que n’hem de marxar per pur esperit de supervivència. No hi ha alternativa. Sempre serem minoria a Espanya, és una senzilla qüestió de matemàtica poblacional, i no podem dependre de la bona voluntat dels que potser ens arribaran a admetre com som. Tenim pressa per treure’ns de sobre unes estructures que ens ofeguen. Un estat que en lloc de donar-nos suport ens posa traves i ens enfanga amb inèrcies inútils, per exemple en el camp de la recerca. No ens ajudarà mai a salvar la nostra llengua, sinó que està sempre a punt per enfonsar-la, li fa nosa. L’Espanya multicultural i multinacional és simplement inviable amb un estat com aquest. Ens n’hem de desfer. I després, quan ja no depenguem més que de nosaltres mateixos, ja veurem amb qui i per a què ens podem associar.

I com a científics volem contribuir a construir un futur per a la nostra societat on la recerca sigui un impuls autèntic per a la millora de les condicions de vida de les persones. Som en un món que està sotmès a un procés irreversible de canvi profund, on el sistema actual de funcionament es veu que és insostenible i avança cap al col·lapse energètic, ambiental i social. Nosaltres tenim alguna cosa a aportar per construir una nova societat, que ja no estigui regida pels depredadors de recursos naturals i econòmics. Una República Catalana nova és una oportunitat històrica per començar a fer les coses d’una altra manera. I en aquest context la recerca pot agafar una gran embranzida i esdevenir un eix fonamental del canvi cap a una societat més lliure i humana.

Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.

Recerca espacial

Davant la situació que estem vivint, només ens queda una solució possible: l’autogovern. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

MRoca.jpg
Mònica Roca

Podria dir-vos que ha estat la meva experiència a l’estranger o l’haver-me exposat a les mancances de finançament espanyol en l’àmbit en el què em moc, la teledetecció, el que m’ha fet adonar que l’únic camí per sobreviure … és la independència. Però si us digués això, us mentiria. Crec recordar la meva carpeta d’escola de 2n d’EGB, el curs 1976-77, on ja hi duia l’estelada. I el meu parer sobre la independència de Catalunya no ha canviat gota en aquests gairebé 40 anys. A l’estranger, on he viscut gairebé 10 anys, he trobat espanyols fantàstics com a persones i com a professionals. Però pocs, molt pocs, han sabut comprendre el meu (el nostre) sentiment. Des de l’any 94 m’he dedicat a difondre, raonar, explicar, justificar… les raons per les quals el poble de Catalunya no se sent integrat, ni en molts casos respectat, a Espanya. He vist reaccions de tota mena, però la que més m’ha molestat ha estat la incomprensió davant un problema que ni tan sols han arribat a reconèixer.

A l’Agència Espacial Europea (ESA) de catalans n’hi ha un munt. Això és bona notícia (tenim ànsia de coneixement) i mala notícia (no sempre la podem satisfer al nostre país). Era notori, però, que érem dels que més retornàvem a casa. Això sorprenia els “europeus” que comentaven com els catalans estimàvem la nostra terra. Darrerament, però, això ha canviat. Tornar a Catalunya ha començat a deixar de ser tornar a casa nostra. No se’ns deixa ser el que volem ser.

L’Estat espanyol va destinar a l’ESA, a la reunió ministerial del 2012, un 60% menys que en el període anterior. Només va subscriure el programa obligatori (clar, sinó fan fora Espanya de l’Agència), i no va subscriure res, zero, en els programes opcionals futurs com els de l’àmbit d’observació de la Terra. Això implicava que, a partir d’aquell moment, de tots els projectes de teledetecció i mediambientals de l’ESA, qualsevol empresa o institució espanyola en quedava exclosa. Gràcies, Espanya! D’acord que hi ha crisi, però algun dels altres països fins i tot va augmentar el seu pressupost, com per exemple Anglaterra un 30%. Una altra manera d’enfocar el problema, potser amb una visió més a llarg termini.

En aquell moment, moltes de les empreses en el sector espacial, particularment les que no van de la maneta del “ministerio”, ens vam haver de buscar la vida. Algunes van haver de tancar, d’altres vendre’s a altres empreses més grans, segurament a l’estranger, on aquest problema, malgrat la mateixa crisi, no existia; i d’altres, com la nostra, obrint seu a l’estranger, on en qualsevol cas és on érem, o així ens hi sentíem. Hi ha una fuga de talent que sobrepassa els límits del que és raonable, tant individual, com institucional, com empresarial. Però quin remei ens queda?

Davant la situació que estem vivint només ens queda una solució possible, l’autogovern: hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Volem que el nostre país sigui mediocre? (Espanya és actualment l’únic país membre de l’ESA que no té agència espacial pròpia) O volem que sigui capdavanter en tecnologia espacial? L’àmbit tecnològic-científic espacial abasta des de l’estudi de l’univers per entendre d’on venim i com és que som aquí, fins a quin tipus d’energia cal que fem servir per continuar sent-hi, fent de nosaltres un poble sostenible que respecta delicadament allò que se’ns ha regalat: la Terra.

Aquests darrers anys només m’han confirmat amb xifres el que el meu cor sentia des de la carpeta d’escola dels 6 anys. No gaire més que això. La gran diferència és que aleshores només podia parlar de sensacions, mentre que ara, des de l’experiència, puc parlar de dades i fets.

Mònica Roca és enginyera de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundadora el 2006 i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Es dedica a la recerca en l’àmbit de l’observació de la Terra processant dades de satèl.lits. De 1995 a 2003 va treballar al centre ESTEC, Noordwijk, Holanda, de l’Agència Espacial Europea (ESA) on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.

La independència, una opció de futur

En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

JoaquimBruna.jpg
Joaquim Bruna

Per quins motius sóc independentista?

En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.

En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.

Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.

Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.

També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.

Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.

Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.

Barça, recerca i independència (vídeo-post)

Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Innovació, benestar i sobirania

La creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir internacionalment de manera eficaç i garantir el benestar de la població.

Mayos.jpg
Gonçal Mayos Solsona

La turboglobalització actual ha generat una economia planetària marcada per una intensa competitivitat internacional en tots els àmbits. Ara bé, es constata que l’impacte de la innovació és cada vegada més el factor decisiu, per sobre dels factors tradicionals com la disponibilitat de matèries primeres o el nombre i cost dels treballadors manuals. Per això, els països que no formen adequadament les seves poblacions en la creativitat i la innovació les condemnen a treballs degradats, mal pagats i a la pobresa.

Avui sens dubte, maximitzar la formació cognitiva i la innovació és el factor més important per garantir el desenvolupament social dels països i el benestar de la gent, incloent el manteniment d’un Estat del benestar cada vegada més car de finançar (per l’envelliment de la població, les creixents necessitats…)

A més, a la turboglobalització s’hi afegeixen actualment molt rellevants “fenòmens-inter” -com la integració europea- que impedeixen les velles polítiques autocràtiques i de devaluació de la moneda per mantenir la competitivitat internacional dels països. Per això, són molt més decisives que mai abans les eficaces, justes, àgils i compromeses polítiques de proximitat educatives, de recerca i de foment de la innovació.

La innovació no és fàcil i, àdhuc petits endarreriments fan que es bloquegi o que s’hi arribi tard i malament. Necessita complexes i coordinades polítiques educatives, socials, tecnològiques, econòmiques… molt àgils, flexibles, atentes, compromeses i col·laboradores amb les persones innovadores i amb el conjunt de la població. Per tant, requereixen un Estat i una classe política molt propers, implicats i atents a les necessitats de la gent.

El pitjor és un Estat i una classe política llunyans, displicents, poc compromesos amb la gent i més preocupats pels seus equilibris electorals (p.e. per l’oposició d’interessos, ideologies, cultures i territoris). Encara és pitjor si hi ha corrupció i elits extractives, que poden encomanar al conjunt de la població els seus costums corruptes, acomodats i menyspreadors de la intel.ligència. En aquests casos els recercadors, innovadors i el conjunt de la població es troba en clara inferioritat comparativa amb països menys corruptes, més àgils i més preocupats per l’educació, la recerca i la innovació.

Per això, la creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir eficaçment internacionalment i garantir el benestar de la població.

Perquè ens cal un nou Estat que impulsi polítiques basades en l’intens compromís amb la gent, en l’agilitat i flexibilitat al potenciar la necessària innovació, en aprofitar fins a les més petites oportunitats i avantatges comparatius que permeten la població i el territori, en fomentar l’educació, la recerca, el coneixement i la cultura…

Gonçal Mayos Solsona és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i director del Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’ (GIRCHE) i de l’Open Network for Postdisciplinarity and Macrophilosophy (OPEN-Filosofia). Ha obtingut els Premi Extraordinari llicenciatura (UB), Tercer Premio Final Carrera (MEC) i Premi Prat de la Riba (IEC). Ha publicat més de 15 llibres i de 80 articles, la major part dels quals són accesibles gratuïtament als seus Web i Blog. Ha encunyat el terme “macrofilosofia” per referir-se als processos de llarga durada que uneixen interdisciplinàriament les vessants filosòfiques, epistemològiques, sociològiques i polítiques dels grans moviments culturals i dels trencaments en les mentalitats socials.

Independència: Fins i tot pagant, si cal!

En un escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals.
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics.

JGali.jpg
Jordi Galí

Amb esperit lúdic, i adreçant-me als lectors que gaudeixin de les matemàtiques recreatives i que sentin curiositat pel tipus d’eines que fem servir els economistes, els proposo un problema molt senzill que suggereix que els catalans hauríem d’estar fins i tot disposats a pagar per poder ser independents.

Suposem que les preferències dels catalans venen descrites per una funció d’utilitat

formula1

onxciycrepresenten la quantitat de dos béns públics consumida pels catalans. Aquestes preferències contrasten amb les dels espanyols, que venen donades per la funció d’utilitat.

formula2

onxeiyerepresenten la quantitat dels mateixos béns públics consumida pels espanyols.

Fixin-se que les dues poblacions assignen “pesos” diferents als dos béns. Per exemple, el bé “x” podria consistir en “curses de braus,” mentre que el bé “y” podria correspondre a “teatre en català.”

Suposem, per simplificar, que la mida de les dues poblacions és idèntica i que generen la mateixa quantitat de recursos públics (impostos), que normalitzem a 1 per a cada “regió.”

En una escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals (1+1=2) al consum dels dos béns públics de les dues poblacions. Suposem, però, que a l’hora de decidir, aquest govern utilitza les preferències de la població espanyola (representades per la funció V) com a criteri a maximitzar per a les dues poblacions. Concretament, el govern resol el següent problema:

formula3

subjecte a la restriccióformula4

En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics. Aleshores el seu consum de béns públics serà la solució del problema:

formula5

subjecte a la restriccióformula6 Òbviament en cas de separació, el govern espanyol resoldria un problema semblant pel seu compte, però ara maximitzant la funció formula7

Ara és quan toca agafar paper i llapis, i arremangar-se. A veure si poden contestar les següents preguntes:

1) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’integració política?

2) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’independència?

3) Quin escenari és més desitjable per als catalans? I per als espanyols?

4) Suposem que, en cas d’independència, el govern català pot fer una transferència de valor t>0 al govern espanyol, de forma que els recursos de què disposin els dos governs siguin 1-t i 1+t, respectivament. Demostreu que els catalans estarien disposats a fer aquesta transferència (si no fos excessiva!) si això fos una condició per assolir la independència, i que els espanyols haurien d’acceptar aquest pacte de bon grat (per petita que fos la transferència!).

5) Quin és el màxim de recursos que els catalans estarien disposats a transferir a Espanya per “comprar” la seva llibertat?

No cal dir que, més enllà de l’òbvia simplificació del problema, alguns dels supòsits distorsionen aspectes de la realitat que són rellevants per a la qüestió tractada (e.g. la simetria de recursos). Però n’emfasitza un que, al meu parer, no rep prou atenció: el de l’heterogeneïtat de preferències.

Espero que gaudeixin del problema! (però no en facin massa propaganda a l’adversari…).


Podran trobar les solucions del problema aquí

Jordi Galí és un economista català, considerat una de les principals figures de la nova macroeconomia keynesiana. Actualment és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Després d’obtenir el seu doctorat en el MIT el 1989 sota la supervisió d’Olivier Blanchard, va ocupar càrrecs docents a la Universitat de Columbia i la Universitat de Nova York abans de traslladar-se a Barcelona. Galí va ser esmentat com un possible guardonat del Premi Nobel 2009 en Ciències Econòmiques. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson el novembre de 2012. El 2005, Galí va rebre el . És Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2011; Premi Societat Catalana d’Economia 2008; Premio Rey Jaime I de Economía, Generalitat Valenciana 2004 i Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, categoria de Jove Investigador 2000.

El cas català i escocès: en matèria de recerca, Espanya no és el Regne Unit

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat.

PLlonch.jpg
Pol Llonch i Obiols

Fa aproximadament un any que es va cel·lebrar el referèndum per decidir si Escòcia volia continuar sent part del Regne Unit o ser un país independent. Amb un resultat ajustat (55% en contra), va guanyar l’opció del no, és a dir, de romandre dins del Regne Unit.

D’aquell referèndum, i de la seva campanya, se’n poden aprendre moltes coses. Una de les més importants és que la gent vol trencar amb l’statu quo si l’alternativa és més bona. Sembla una raó obvia però és important ressaltar-ho, sobretot quan davant d’un eventual referèndum, un percentatge important de la població navega en la indecisió i s’acaba decantant cap a l’opció que cregui millor per les seves condicions de vida i la dels seus.

En un estat (el Regne Unit), amb una economia molt liberalitzada, semblava que el nacionalisme escocès, d’etiqueta socialdemòcrata, tenia l’avantatge de vendre una millora de l’estat del benestar en un futura Escòcia independent. El llibre blanc de la independència (Scotland’s Future) exposava les principals promeses que es podrien aconseguir amb un nou estat. Entre elles hi havia una cobertura més amplia en educació (fins ara pública només a partir dels 5 anys), un notable increment del pressupost del NHS (l’organisme públic de gestió de la sanitat) i més atenció per a les famílies amb necessitats especials.

El govern escocès, impulsor de la campanya a favor del sí, també tenia clar que la recerca és un pilar cabdal per millorar la societat i impulsar l’economia i que seria un sector estratègic en el model econòmic i social del nou estat. Tanmateix, en el cas de la recerca, l’objectiu de la campanya pel sí era marcadament continuista. El Regne Unit és un país amb molta tradició de recerca i on tradicionalment el govern i les empreses hi han invertit molt, creant un sistema eficient i competitiu. A tall d’exemple, de les 10 millors universitats europees, 7 són britàniques (QS World University Rankings 2014/15). Calia explicar a la societat, que en una Escòcia independent, els recursos destinats a la recerca no minvarien i que el nivell dels seus centres de recerca i universitats no es veuria afectat. Cal recordar que Escòcia té universitats de reconegut prestigi internacional com la Universitat d’Edimburg o la Universitat de St Adrews. La campanya dels partidaris del sí es va centrar doncs en explicar com es mantindria aquest alt nivell d’inversions, infraestructures i talent científic però resultava més difícil difondre que la independència podria millorar les condicions actuals.

A casa nostra el context és substancialment diferent. Espanya no és el Regne Unit, les inversions en recerca de l’estat espanyol, sigui en infraestructures o capital humà, és baix i resulta molt difícil competir per arribar, i mantenir-se, al més alt nivell. A Catalunya, fruit d’una aposta per la recerca a mig i llarg termini s’han anat creant programes de captació de talent (p. ex. ICREA) i una xarxa consolidada de centres de recerca (CERCAT) i universitats que generen i transfereixen coneixement d’alta qualitat. A diferència d’una Escòcia integrada en el Regne Unit, el poc interès en recerca i les limitades inversions que rep Catalunya des de l’administració espanyola fa que continuar depenent de l’estat espanyol redueixi el potencial del nostre sistema de recerca i que la transferència de coneixement a la societat se’n ressenteixi.

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat. La creació d’un nou estat ens proporcionarà les eines per poder incrementar les inversions i gestionar els recursos eficaçment. D’aquesta manera es podrà millorar la qualitat de les nostres institucions científiques i ampliar la transferència de coneixement a la societat per tal que aquesta pugui gaudir dels avenços aconseguits.

Pol Llonch i Obiols és doctor en veterinària per la UAB, investigador a l’Scotland’s Rural College i professor convidat de la Universitat d’Edimburg. Després de 5 anys treballant a l’IRTA com a becari predoctoral, va treballar a la Universitat de Warwick (Regne Unit) com a investigador postdoctoral. Des de 2013 treballa al Roslin Institute d’Edimburg (Escòcia) investigant comportament i fisiologia animal gràcies a una beca postdoctoral Marie Curie. Els darrers dos anys ha viscut d’aprop el debat sobre la independència d’Escòcia i va seguir la campanya que va precedir el referèndum celebrat el passat 18 de setembre de 2014.

Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

ANavarro1.jpg
Arcadi Navarro i Cuartiellas

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

jlpelegri.jpg
Josep Lluís Pelegrí i Llopart

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

RSole.jpg
Ricard Solé

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.