Ciències de la Vida – Pàgina 2 – els científics, per la independència

El cas català i escocès: en matèria de recerca, Espanya no és el Regne Unit

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat.

Fa aproximadament un any que es va cel·lebrar el referèndum per decidir si Escòcia volia continuar sent part del Regne Unit o ser un país independent. Amb un resultat ajustat (55% en contra), va guanyar l’opció del no, és a dir, de romandre dins del Regne Unit.

D’aquell referèndum, i de la seva campanya, se’n poden aprendre moltes coses. Una de les més importants és que la gent vol trencar amb l’statu quo si l’alternativa és més bona. Sembla una raó obvia però és important ressaltar-ho, sobretot quan davant d’un eventual referèndum, un percentatge important de la població navega en la indecisió i s’acaba decantant cap a l’opció que cregui millor per les seves condicions de vida i la dels seus.

En un estat (el Regne Unit), amb una economia molt liberalitzada, semblava que el nacionalisme escocès, d’etiqueta socialdemòcrata, tenia l’avantatge de vendre una millora de l’estat del benestar en un futura Escòcia independent. El llibre blanc de la independència (Scotland’s Future) exposava les principals promeses que es podrien aconseguir amb un nou estat. Entre elles hi havia una cobertura més amplia en educació (fins ara pública només a partir dels 5 anys), un notable increment del pressupost del NHS (l’organisme públic de gestió de la sanitat) i més atenció per a les famílies amb necessitats especials.

El govern escocès, impulsor de la campanya a favor del sí, també tenia clar que la recerca és un pilar cabdal per millorar la societat i impulsar l’economia i que seria un sector estratègic en el model econòmic i social del nou estat. Tanmateix, en el cas de la recerca, l’objectiu de la campanya pel sí era marcadament continuista. El Regne Unit és un país amb molta tradició de recerca i on tradicionalment el govern i les empreses hi han invertit molt, creant un sistema eficient i competitiu. A tall d’exemple, de les 10 millors universitats europees, 7 són britàniques (QS World University Rankings 2014/15). Calia explicar a la societat, que en una Escòcia independent, els recursos destinats a la recerca no minvarien i que el nivell dels seus centres de recerca i universitats no es veuria afectat. Cal recordar que Escòcia té universitats de reconegut prestigi internacional com la Universitat d’Edimburg o la Universitat de St Adrews. La campanya dels partidaris del sí es va centrar doncs en explicar com es mantindria aquest alt nivell d’inversions, infraestructures i talent científic però resultava més difícil difondre que la independència podria millorar les condicions actuals.

A casa nostra el context és substancialment diferent. Espanya no és el Regne Unit, les inversions en recerca de l’estat espanyol, sigui en infraestructures o capital humà, és baix i resulta molt difícil competir per arribar, i mantenir-se, al més alt nivell. A Catalunya, fruit d’una aposta per la recerca a mig i llarg termini s’han anat creant programes de captació de talent (p. ex. ICREA) i una xarxa consolidada de centres de recerca (CERCAT) i universitats que generen i transfereixen coneixement d’alta qualitat. A diferència d’una Escòcia integrada en el Regne Unit, el poc interès en recerca i les limitades inversions que rep Catalunya des de l’administració espanyola fa que continuar depenent de l’estat espanyol redueixi el potencial del nostre sistema de recerca i que la transferència de coneixement a la societat se’n ressenteixi.

Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat. La creació d’un nou estat ens proporcionarà les eines per poder incrementar les inversions i gestionar els recursos eficaçment. D’aquesta manera es podrà millorar la qualitat de les nostres institucions científiques i ampliar la transferència de coneixement a la societat per tal que aquesta pugui gaudir dels avenços aconseguits.

Pol Llonch i Obiols és doctor en veterinària per la UAB, investigador a l’Scotland’s Rural College i professor convidat de la Universitat d’Edimburg. Després de 5 anys treballant a l’IRTA com a becari predoctoral, va treballar a la Universitat de Warwick (Regne Unit) com a investigador postdoctoral. Des de 2013 treballa al Roslin Institute d’Edimburg (Escòcia) investigant comportament i fisiologia animal gràcies a una beca postdoctoral Marie Curie. Els darrers dos anys ha viscut d’aprop el debat sobre la independència d’Escòcia i va seguir la campanya que va precedir el referèndum celebrat el passat 18 de setembre de 2014.

Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.

Catalunya poble, Catalunya Universitat

Catalunya vol sentir-se lliure. No som els millors, però hem de poder tenir l’aspiració a ser-ho i a que se’ns reconegui.
Fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda. De fet, el Decret de Nova Planta va ser, per dir-ho de forma planera, un intent de voler anul·lar una identitat que no era la castellana. Com també ho va ser l’onada migratòria, provocada indirectament o directa pel règim franquista, a mitjans del segle passat.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut molts fluxos migratoris i d’una forma o d’una altra ens les hem anat manegant per convertir la dissolució del nostre esperit en nous adeptes a una història comú. Ens hem negat a desaparèixer. De fet la immersió lingüística a l’escola durant el període postfranquista ha estat un èxit rotund, reconegut a nivell internacional, que ha cohesionat en lloc de trencar una societat multilingüista i multicultural. Però, això mai no ha agradat als democràtics governs espanyols, pels quals només existeix una identitat, l’espanyola. Per això la llengua catalana i la immersió, per exemple, estan patint tants atacs des del Govern de Madrid des de fa anys… vaja que la repressió a Catalunya encara continua, i ja portem més de 300 anys.

Pel que fa a l’aspecte Universitari, fa més de 700 anys que es va fundar la primera universitat Catalana, l’Studium Generale Ilerdense (1300) mercès a Jaume II amb el beneplàcit del papa Bonifaci VIII. La Universitat de Barcelona data de 1450, quan el rei Alfons V reunificà els centres universitaris de Catalunya a favor de l’Studium Generale de Barcelona, convertint-se el 1559 en l’Studium Generale de totes les facultats; els enfrontaments dels poders interessats en la creació i en el control (monarquia, església i municipi) no van deixar que fructifiqués abans, i de fet el Consell de Cent s’hi va negar dues vegades (1398 i 1408) però va haver de claudicar per la gran crisi demogràfica i econòmica que patia la ciutat a mitjans del segle XV. Desprès de 1714, els 6 centres universitaris que hi havia en aquell moment a Catalunya perden aquest status per un Decret Llei (1715) a favor de la creació de una nova Universitat a Cervera, com a premi a la ciutat de Cervera per haver estat al costat de Felipe V durant la guerra. La Universitat de Cervera fou inaugurada el 1740, però el 1842 es traslladà a Barcelona a l’antic convent dels Carmelites (en aquell moment de titularitat de l’Ajuntament desprès que fos abandonat el 1835 per la revolta de la “crema de convents”) i el 1874 s’inaugura l’edifici de la Plaça Universitat (el que ara es coneix com l’Edifici Històric). L’Estatut d’Autonomia Universitària data de 1933 però sis anys més tard s’inicia un altre període de repressió que durarà pràcticament fins el 1977 quan, desprès de la dictadura, comença la normalització, modernització i democratització de la Universitat, restablint-se l’Autonomia Universitària el 1985. Malgrat tots els inconvenients, la Universitat de Barcelona és en l’actualitat el principal centre de recerca universitari de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa. Ara, el nostre País ja compta amb 12 Universitats.

Com a poble hem defensat, des de sempre i de moltes maneres, la nostra identitat, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua −des de la família i des de la Universitat− malgrat totes les opressions, totes les injustícies, totes les amenaces, tots els assassinats i empresonaments que han patit des de 1714 persones capdavanteres o anònimes que estimaven i defensaven Catalunya. Com a catalans érem un poble i mai ho hem deixat de ser-ho. I està clar que, fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

Una Catalunya independent, a més de ser lliure, segur que serà pròspera, ja que tenim la gent i tindrem els mitjans, els que ens manquem des de fa tant de temps. La nostra història ja ho corrobora i el futur independent ho seguirà fent; no hi ha cap dubte d’això.

Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre. Ha impartit classes a l’escola privada (1983-1987) i pública (1987-1993) abans de guanyar la plaça de Professor Titular a la UB (1993).

El millor per a tots

Espanya és un exemple de suma negativa en la Teoria de Jocs. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat.

En la Teoria de Jocs, la suma és positiva si els beneficis són superiors quan els individus actuen conjuntament que quan ho fan per separat. Per exemple, quan un nen s’enfila a les espatlles d’un altre per arribar a una fruita que penja d’un arbre i a la qual cap dels dos, altrament, arribaria. Espanya, en canvi, és un exemple de suma negativa. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat. El costos d’Espanya inclouen la guerra i la violència, que són intrínsecs a la seva gènesi i supervivència; les infraestructures irracionals, l’objectiu de les quals és la vertebració artificiosa del país més que no pas resoldre les necessitats dels ciutadans; la destrucció de la diversitat cultural i lingüística per tal d’imposar una identitat nacional comú i uniforme; el malbaratament de recursos que suposa una situació de conflicte permanent.

Conflictes de tota mena. Conflicte polític (reflectit, per exemple, en el fet que les lleis elaborades en el Parlament de Catalunya són sistemàticament impugnades per l’Estat), intel·lectual (reflectit en l’atenció sobredimensionada que atorguen a la qüestió territorial els mitjans de comunicació i els intel·lectuals i pensadors espanyols més destacats), social (reflectit en l’enorme antipatia entre sectors amplis de la ciutadania de regions espanyoles diferents), etc. Uns costos que paguen tots els espanyols: els ciutadans de les regions més productives, de les quals es sostreuen recursos per intentar anivellar les regions mes desfavorides, però també els ciutadans d’aquests regions, que són mantinguts en una situació continuada de dependència i subordinació. Uns costos que són, potser, la causa de què Espanya, que després de la descoberta d’Amèrica esdevingué la primera nació global de la història i tingué a l’abast una quantitat gairebé il·limitada de recursos, es trobi avui en dia entre els països més subdesenvolupats de l’Europa occidental.

És per aquestes raons que la independència de Catalunya és, en canvi, suma positiva. Beneficia tant els catalans com la resta d’espanyols. De fet, un projecte polític que beneficiés set milions de persones, però en perjudiqués trenta-tres, seria molt difícil de defensar. La independència fa de Catalunya un lloc millor per viure, però també ho fa d’Espanya, i, en conseqüència, del món en general. Posaré un altre exemple. Una embarcació de vuit remers va més depressa que una de quatre, però no en dobla la velocitat. La manca de sincronització (com la que existeix entre Catalunya i Espanya) pot fer desaparèixer l’avantatge. Si, a més, dos tripulants remen en direcció contrària, l’embarcació de vuit remers serà més lenta que la de quatre. En aquest cas, anar en barques separades és el millor per a tots.

Roderic Guigó i Serra és coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant.

Independència per a un ple desenvolupament lliure de jous i de llasts

Com a científic considero que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius.

Voler la independència de la teva nació, en el meu cas Catalunya, pressuposa que: 1) Catalunya és una nació; i 2) que Catalunya està en unes condicions que frenen o impedeixen el seu ple desenvolupament nacional.

Que Catalunya és una nació està fora de dubte, malgrat les disquisicions teòric-jurídiques, sovint molt interessades, del que s’entén o entenem per nació. Catalunya va ser l’ànima durant 4 segles de la Confederació Catalanoaragonesa (Regne d’Aragó pels puristes) i va ser part d’un regne confederat durant els Habsburgs o Àustries (quasi 2 segles). No és fins el 1714 quan, manu militari (no ho oblidem), va perdre aquesta condició i se la va assimilar a les lleis de Castella esteses a tota España. La condició històrica nacional de Catalunya és doncs prou clara, condició reblada per tenir una llengua pròpia, usos i costums diferenciats molt arrelats, i la consciència col·lectiva de ser una nació.

Que Catalunya està en unes condicions que frenen un ple desenvolupament nacional es basa en: 1) l’evident asimetria del nacionalisme català respecte al nacionalisme espanyol; i 2) la gran discriminació econòmica que Catalunya pateix davant el poder central i davant les poderoses “administracions xucladores” de les diferents comunitats autònomes espanyoles derivades del ‘café para todos’ de la Transició. L’asimetria a favor del nacionalisme espanyol es deu al fet que a Espanya, la majoria de ciutadans s’identifiquen, lògicament, amb el nacionalisme espanyol i les seves essències. Catalunya sempre estarà doncs en minoria. A més, el nacionalisme espanyol té al seu costat a l’Estat, la Corona, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, i l’aixeta dels diners (Hisenda), que de manera contínua ajuden al nacionalisme espanyol, els seus interessos i la seva llengua, mentre ajuden molt menys o literalment no ajuden a Catalunya i altres nacionalitats ‘perifèriques’, les seves llengües, i els seus interessos. Voleu més asimetria que aquesta?

Sobre la discriminació econòmica que Catalunya pateix, no cal afegir res més del que ja prou s’ha dit. Tant emprant el mètode del flux monetari com el molt menys racional i interessat de càrrega-benefici, des de Catalunya s’ha drenat i es drena una quantitat molt important de diners (de 8.000 a 16.000 milions d’euros/any). Això és totalment injust i ha frenat i està frenant el ple desenvolupament de Catalunya i la seva productivitat sense que la productivitat de la resta d’Espanya hagi millorat en res.

Com a científic em sembla evident que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius. No en debades, les universitats catalanes són les millors d’Espanya, i Catalunya ha estat capdavantera en posar a punt instituts de recerca d’abast internacional i en aconseguir fons europeus molt per damunt de la resta d’Espanya.

Per desfer-nos del jou econòmic i no dependre del llast científic espanyols, ens cal la independència.

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

El legal i el democràtic

Al final, el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar el poble.

Quan surto del teatre després d’una representació d’‘Un enemic del poble’ sempre em sento mentalment segrestat per Ibsen; obligat a qüestionar l’essència mateixa de la democràcia. Aquesta dramatúrgica confrontació entre la ciència i la voluntat popular ens demostra que allò que estableixen les lleis i la voluntat dels qui tenen la capacitat d’aplicar-les no sempre es correspon amb allò que és necessari i de justícia.

Una visió obsessiva de la legalitat argumentaria que aquestes contradiccions entre lleis i justícia no existeixen, i que allò que és legal és just per definició, i que, per torna, tot l’il·legal és injust. Afortunadament, la història està plena d’exemples que demostren que, sovint, la justícia necessita sotmetre la legalitat per poder existir.

En el procés català cap a la independència, aquest debat es torna obrir amb força quan la legalitat espanyola vigent es confronta a la voluntat d’una gran majoria dels catalans de votar per decidir el nostre futur com a poble. Els catalans esgrimim arguments històrics, culturals, econòmics i de drets humans fonamentals per defensar el nostre desig de VOTAR !

Els espanyols responen amb articles de la constitució del 78.

Però són les seves actituds accessòries les que demostren la seva manca de legitimitat moral. D’aquestes n’hi ha molts exemples, però cap de tan clar com l’anunciada maniobra de presentar una moció de censura contra el president Mas per endarrerir la data de les properes eleccions.

Aquesta estratègia és legal, sí, però està absolutament mancada de cap fonament que no sigui fer descarrilar unes eleccions convocades legalment per atendre el dret fonamental dels catalans d’escollir els nostres dirigents. I això demostra com, per als polítics del PP, les lleis i les normes no són més que eines per manipular la els esdeveniments al seu favor.

El Partit Popular entén el sistema legal com un instrument al seu servei, no com una bastida de normes dissenyada per defensar la voluntat del poble (sigui el poble que sigui), i per tant adaptable. Aquells que només poden oferir un llistat d’articles com a resposta a un debat tan ric com el de la independència de Catalunya, són els que no dubtaran en modificar aquests articles a cuita-corrents si això els permet millorar el seu grau de control de tots els espanyols.

Perquè al final el debat sobre el nostre dret a decidir és un enfrontament entre un poble que vol ser lliure a través de la democràcia contra una gent que vol, a través de la legalitat, manipular i controlar al poble.

Lluis Ribas de Pouplana és investigador ICREA i investigador principal a l’Institut de recerca Biomèdica de Barcelona. És fundador i CSO de l’empresa Omnia Molecular. Llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, es va doctorar en Bioquímica per la Univesitat d’Edimburg i ha fet una estada postdoctoral al Massachusetts Institute of Technology.

Independència i reptes globals

Viure en un estat que ens va a la contra ens amputa i empetiteix. Només amb un estat propi en el món dependent d’avui i amenaçats per una crisi ecològica descontrolada podrem assolir les més altes cotes de creixement i serem capaços de contribuir a fer front als reptes globals.

Vaig conèixer la independència en una col·laboració amb el govern andorrà sobre els efectes en la salut dels veïns d’una vella incineradora. Allí vaig veure els andorrans exercint les més altes representacions en organitzacions governamentals com la OMS, la ILO o la ONU. Ser independents en un món dependent havia fet créixer als nivells més alts de decisió, i en molt poques generacions, aquells néts de ramaders d’alta muntanya.

El segon tast va venir quan, en una estada a Noruega, vaig viure la celebració de la seva independència assolida fa tot just un segle. Les converses amb els investigadors noruecs em van ensenyar que quan et sents teu el país, el serveixes generosament i la força creativa que això genera en els individus és multiplicadora. Em vaig adonar que el nostre mal-conviure amb un estat que ens va a la contra i un país que no és el nostre ens amputa, també, com a individus.

El darrer apunt es refereix a la recerca que jo faig, multidisciplinària i multicèntrica, que m’ha dut a treballar amb companys d’arreu i practicar una Europa sense fronteres en recerca. Així, puc dir als meus amics de Menorca i València, Granada i Guipúscoa que la independència de Catalunya no ha de malmetre els projectes conjunts que fem. Però, alhora, les retallades del 40% en recerca a Espanya alcen barreres i ens empetiteixen en comparació a la resta de companys europeus. Aquesta política demostra malfiança en la creativitat dels científics i poc interès en les futures generacions. En canvi, l’aprovació per tot el ple del parlament de la llei catalana de recerca i el manteniment del ‘migrat’ pressupost català en recerca aquests anys d’ofec són una garantia de que el nostre país, amb un estat propi, apostaria per la creativitat i l’esperança del benestar de les futures generacions i per una terra sostenible, tot invertint en recerca (i cultura i educació).

Jordi Sunyer és investigador del CREAL i catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la UPF. La seva recerca en l’efecte de les exposicions ambientals en l’origen de la vida durant el desenvolupament dels nens i, en especial, els efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu han tingut un gran impacte.

Cambiemos la Historia

Me gustaría poder saber que en el año 2115 alguien no leerá documentos de 2015 sorprendiéndose de que nada ha cambiado con respecto a Cataluña.

El próximo 27 de septiembre se han convocado antes de tiempo las elecciones al Parlamento de Catalunya, se ha hecho para decidir lo que no nos han dejado hacer mediante un referéndum. Pues el 27 de septiembre se decide si se quiere estar en la República de Catalunya independiente o en el Reino de España, y para ello hay solamente dos listas que inequívocamente persigan este objetivo.

Esto ocurre cien años después de la creación de la Mancomunidad de Cataluña. Hoy hace cien años que Prat de la Riba dejó escrito “el sistema centralista toma a ayuntamientos, diputaciones y corporaciones como menores de edad, que deben ser tuteladas desde Madrid los cuales deben pedir sumisamente el correspondiente beneplácitos. Y cada día aumentan sus pretensiones, cada día aumentan sus injerencias, sus limitaciones, y la libre actividad de los ciudadanos y corporaciones”. Cien años, y esta descripción, podría ser aplicada perfectamente en el día de hoy sin tocar una coma. Cien años, y no hay nada nuevo bajo el sol.

¿Es de extrañar que, un siglo después de esfuerzos inútiles Cataluña quiera probar suerte por su cuenta? Lo que extraña, lo que realmente extraña es que sea solamente Cataluña quien proteste contra esta situación de modelo de estado, cuando es toda España la perjudicada, cuando las decisiones no se toman en función del bien común, sino de los intereses del poder de un centro administrativo. Pero yo no soy quien para meterme en las decisiones de otras comunidades o naciones. Solo diré que a mí personalmente, me gustaría poder saber que en el año 2115 alguien no leerá documentos de 2015 sorprendiéndose de que nada ha cambiado con respecto a Cataluña.

Si queremos un verdadero cambio, no un cambio cosmético, o incluso regresivo, que es lo que prometen los futuros gobiernos de PSOE/Podemos ó PP/Ciutadans, tenemos una oportunidad inmejorable, y es, partiendo de cero, crear un nuevo Estado, libre de inercias pasadas, de sistemas anquilosados, herencia de un sistema borbónico centralista, de intereses creados y de un modo de pensar en el que todo se decide de forma jerárquica desde un centro político. Podemos construir una República donde la justicia social, la democracia participativa, la innovación y la actividad productiva vayan de la mano. Nada de esto está garantizado en el nuevo estado, pero solo será posible empezando de cero desde ese nuevo estado.

Mario Ezquerra és investigador Miguel Servet a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Barcelona), dins del grup Neurodegenerative diseases: Clinical and Experimental Research.

Dl	Dt	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31