Dia: 23 de setembre de 2015

Ens cal la independència per poder ser un país normal

Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer.

JoanValles.jpg
Joan Vallès Xirau

Jo tinc consciència de ser independentista des que als 13 anys, per practicar mecanografia, vaig copiar amb una màquina d’escriure del despatx del meu pare (que, si existeix, deu ser una peça de museu) els dos primers versos de la sardana ‘La Santa Espina’: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Durant molts dels 43 anys que duc, doncs, amb aquesta consciència, una aclaparadora majoria de gent dels meus entorns no ho era pas, d’independentista. Alguns, per por, d’altres, per convicció i encara d’altres, per mandra. Només darrerament (potser els últims cinc anys) he percebut un canvi que ja fa un xic que té ressonància pública i he vist, amb joia, que persones de qui mai no ho hauria suposat abracen el desig de tenir un país normal, de tenir un país, en definitiva. Per contra, en els darrers temps (ara vull dir mesos) veig que en molts dels casos que esmento, l’independentisme és reversible. I com que el procés dura molt i no s’hi veu una sortida clara, la gent es desanima, i molta es desactiva.

Josep Pla (que no va ser pas independentista, ni crec – costa poc de fer ciència-ficció – que ho hagués estat ara) l’encertava de ple quan deia que el que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Miquel Agustí, autor d’un tractat d’agronomia publicat el 1617, referència per a una de les meves línies de recerca, s’hi referia, de manera ben natural, a la nació catalana, i això no volia pas dir un estat independent, però sí una nació. De llavors ençà, hi hem perdut, i molt. Ara, Catalunya no ho és pas, una nació. I no ho esdevindrem pas, com per art de màgia, per molt que repetim -i que siguem molts a fer-ho- que ho som. De la mateixa manera que algú no esdevindrà pas premi Nobel pel fet d’anar repetint obstinadament que ho és. Ser una nació requereix que algun paper ho reconegui. El Quebec és una nació (tot i que no pas un estat independent), perquè els mandataris canadencs no són pas com els espanyols, i van pensar que convenia més donar al Quebec l’estatus legal de nació i tot allò que comportava, que no pas arriscar-se a perdre’l en un referèndum. Nosaltres, això, no ho obtindrem mai d’Espanya (dels mandataris d’ara, dels de fa uns anys i dels d’anys a venir, que ja ho han dit ben clar: ja ni admeten la famosa consulta legal i acordada que es van inventar com a idea, i que no hauria pogut fer-se mai, tampoc, per manca del seu acord).

Jo vull, i sé que molts volem, que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi. Des de temps ben reculats se sap que, econòmicament, no seria cap problema, de la mateixa manera que continuar dins d’Espanya també és tècnicament possible des d’aquest punt de vista (en el qual no aprofundeixo, perquè és un tema que desconec i que em desagrada, totes dues coses). Podríem posar a la balança molts altres aspectes, però el que a mi m’ha fet independentista és la llengua. Quan copiava aquells versos, no em cabia al cap que a l’escola m’obliguessin a escriure Juan Vallés i no Joan Vallès (el segon cognom, Xirau, és invariable, i encara bo que no se’ls acudia fer-me escriure Chirau!), i que ho fessin alguns mestres que, després, al carrer, ens parlaven en català, i fins i tot algun feia poesia en la nostra llengua. I ara no m’hi cap que un estat vagi en contra d’una de les seves llengües tan activament com l’espanyol amb la catalana. No em cap al cap, tot i que sé bé que és possible (i no pas només a l’estat espanyol), i em revolta; cada cop que m’assabento d’una ensulsiada més, perdo dies de vida, segur. Jo procuro ser tan poliglot com puc, però vull viure en un país on l’estat no ataqui el meu principal senyal d’identitat. Llavors, només tinc dues opcions: intentar -segurament sense èxit- fer-me andorrà o lluitar per una Catalunya independent -igualment sense gaires garanties-, i m’he decidit fa molt per la segona opció.
Acabo parlant del que aplega els qui escrivim i llegim aquest blog, la ciència, la recerca. Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara França, Portugal, Txèquia, Alemanya, Suècia, Noruega, Croàcia, la Xina, Espanya, Armènia, el Marroc i tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer, car actualment hi ha un conjunt de persones, d’estructures i d’institucions (algunes de pròpies, d’altres no, però ja ho esdevindrien en la mesura convenient) que ho asseguren. Jo, per descomptat, em presto a posar-hi el meu ínfim granet de sorra de seguida que calgui. Tot i que -no puc pas no dir-ho- tinc un xic de por de l’avenir d’alguns aspectes de la recerca bàsica (per exemple aquells poc o molt vinculats a l’àmbit naturalístic, en els quals jo treballo, justament) en una Catalunya independent, si en aquesta bugada jo, personalment, hi perdo algun llençol ho donaré per molt i molt bo.

Joan Vallès Xirau (Figueres, 1959) és doctor en farmàcia (botànica) i llicenciat en filologia (llengua catalana). Catedràtic de botànica de la Universitat de Barcelona. Ha publicat uns 110 articles en revistes SCI, uns 105 en altres revistes i uns 65 llibres o capítols de llibre -a part de diversos texts divulgatius-, sobre sistemàtica i evolució de plantes (amb èmfasi en aspectes citogenètics i moleculars), etnobotànica, història de la botànica i terminologia botànica. L’obra “Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana”, que ha dirigit, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or 2015 de recerca (altres ciències).

L’Estat que ens mereixem

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.

JosepMLlovet1.jpg
Josep M. Llovet

Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..

Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.

Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.

Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.

Per què no?

Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.

DolorsVinyoles.jpg
Dolors Vinyoles i Cartanyà

No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.

Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.

Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).