“Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos”
(M.A. Arnedo)
Dia: 25 de setembre de 2015
Sense llibertat no hi ha recerca
A Catalunya s’han fet bé moltes coses en recerca, i això s’hauria de transformar amb una gran ona social. Aquest estat que volem construir està basat en coses fonamentals: té un esperit crític, col·laboratiu, participatiu. Però sobretot té una base científica i tecnològica, i no hi ha res més humà, ni un humanisme més profund, que l’humanisme tecnològic.
Estem en el món de la revolució científico-tècnica i la ciència i la tecnologia han de jugar un paper fonamental en la reorganització del nostre país, però també de qualsevol altre país que vulgui tenir una qualitat humana i social important.
Sense ciència, això és una opinió meva, no hi pot haver un país, una Catalunya amb un estat competent, no competitiu, a Europa.
S’ha arribat a un moment que hi ha un bloc social molt important, que està bàsicament recolzat pels sectors populars, els sindicats, estructures polítiques, plataformes, associacions, que promouen una cosa fonamental que és el dret que un poble pugui decidir si volem o no un estat.
El més important és que ens hi sentim tots representants encara que no hi estiguem d’acord. Aquest procés l’impulsem perquè tots els catalans visquem millor i perquè tampoc visquin pitjor els espanyols ni els europeus.
No hi pot haver cap societat en el segle XXI, en un món que està planetitzat, prefereixo dir planetitzat i no globalitzat, on necessitem la intervenció de matèries primeres de tot el món, necessitem l’ajut de tot el coneixement, necessitem la força i l’energia del coneixement de tots, de tota la diversitat humana que s’està perdent lamentablement. Si no tenim tot això, es molt improbable, és molt impossible que Catalunya pugui tenir un paper important en aquesta forma d’interdependència a Europa i al món. La sobirania està lligada a la interdependència.
Jo tinc el convenciment que a aquesta Catalunya més reduïda, més practicable, més propera, li podrem explicar molt bé el perquè és important que ciutadans catalans fem ciència a tots els nivells, i que aquesta ciència sigui de qualitat. I que sigui bàsica, perquè moltes coses que estem estudiant ara no tindran resultats fins d’aquí a 20 anys però probablement si no les comencem a estudiar 20 anys abans no tindrem una Catalunya com volem, dissenyada a partir de la qualitat i del progrés científic.
La ciència no s’ha de comunicar només, la ciència no s’ha de divulgar, sinó que el coneixement s’ha d’integrar en el pensament de cadascun dels ciutadans de Catalunya …. i òbviament d’Espanya i del món perquè tots som ciutadans del món.
A Catalunya s’han fet bé moltes coses en recerca, i això s’hauria de transformar amb una gran ona social. Aquest estat que volem construir està basat en coses fonamentals: té un esperit crític, col·laboratiu, participatiu. Però sobretot té una base científica i tecnològica, i no hi ha res més humà, ni un humanisme més profund, que l’humanisme tecnològic.
L’administració ha de rebre la pressió d’aquests ciutadans que tenen molt clar que sense ciència no hi haurà òbviament Catalunya estat ni un retorn econòmic important en el futur. I els científics hem de veure com podem influir per millorar les constants socials.
El futur de la recerca a Catalunya jo el definiria amb una expressió: molt social.
NOTA: frases extretes d’una entrevista per al video “Estem preparats per ser capdavanters en recerca”, maig 2014.
Eudald Carbonell és catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i director en funcions de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Té un ampli bagatge en la recerca sobre evolució humana, fet que l’ha portat a viatjar pels cinc continents. És autor de nombrosos llibres per a tot els públics i d’articles d’impacte científic. Considera que encara no som humans i insta a la consciència crítica d’espècie per assolit una societat millor.
Una nova oportunitat, una aposta per la recerca
Assolir un estat independent pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia. Sempre espero amb optimisme les noves oportunitats per millorar, i aquesta n’és una.
El món científic sempre ha de lluitar per estar al capdavant de la societat. Sabem que el finançament de la recerca ha deixat de ser només una qüestió estatal, però el posicionament d’un estat front a la recerca és clau per dotar a aquest sector d’una base sòlida per consolidar projectes internacionals de recerca. Assolir un estat independent, pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia, per fugir definitivament d’una aproximació conservadora de finançament de la recerca, sovint basada en pressupostos residuals. El meu propòsit és aconseguir que un nou sistema social i polític permeti una més justa repartiment de la riquesa i una inversió en recerca conseqüent i responsable.
Tal com per molts altres àmbits, aquesta voluntat d’independència no és pas per aïllar-nos ni d’Espanya ni d’Europa, sinó per millorar, per construir un sistema més just i directe des de la base. En el cas del món científic, per afavorir que un govern permeti finançar correctament la recerca, per donar-li un lloc protagonista i no secundari, i aportar coneixement i innovació a tots, catalans i no catalans, amb total solidaritat amb altres països.
En un moment on davant el creixement global de la població, la pesca extractiva ha arribat al seu límit de producció, només una aqüicultura racional i durable pot cobrir les necessitats futures d’aliments aquàtics. Dins l’aqüicultura, la crisi ha estat colpidora i tot un programa espanyol de finançament de la recerca en aqüicultura va ser interromput de cop. No va sofrir pas una reducció, sinó l’abolició. Tot i una crisi, no es pot justificar un plantejament de retallades absolutes dins un àmbit de recerca, ja que aquesta estratègia, a més d’endarrerir l’obtenció de coneixement, pot posar en perill tota una comunitat científica.
La previsió de la UE és que el nombre de científics augmenti durant el segle XXI considerablement, i preveu, mitjançant els seus programes Marie Sklodowska Curie, respondre a aquestes necessitats. No podem permetre que l’estratègia a la UE sigui incrementar el nombre de científics, i que aquí sigui reduir-lo i donar via lliure a la fugida d’investigadores i d’investigadors.
Espero sempre amb optimisme, en tots els àmbits, les noves oportunitats per millorar. Aquesta n’és una a no mancar. Amb un grau d’incertesa? Evidentment, ja que una inversió justa en recerca requerirà que la societat i els polítics estiguin a l’alçada, i això es veurà en el futur. Ara, pel resultat del propi procés que estem vivint, tinc la intuïció que dins una Catalunya Independent, si la societat vol finançar la recerca amb dignitat, aquest finançament hi serà.
Jorge Diogène Fadini és investigador de l’IRTA i director del Subprograma de Seguiment del Medi Marí a Sant Carles de la Ràpita. Es dedica a la recerca dins l’àmbit de les toxines marines i és responsable del programa de seguiment de la qualitat de les aigües a les zones de producció de mol·luscs a Catalunya. Té un doctorat en toxicologia per la Universitat de París 7, i ha desenvolupat la seva carrera investigadora als Estats Units, França, Canadà, Galícia i Catalunya.
L’estratègia de la por i els científics
També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous. La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans” però son inaplicables “el dia després”.
Aquests dies estem assistint al bombardeig de missatges des de molts agents compromesos amb el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol adreçats a fer por a la gent per les preteses conseqüències catastròfiques de la independència. També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous.
A part dels aspectes ètics i de dignitat personal que mereix aquesta estratègia i que es desqualifica per si sola, crec que les amenaces tenen en el nostre cas poca credibilitat, com ja s’ha indicat en aquest blog per part d’altres col·legues.
Vull afegir que la meva experiència com a avaluador de plans nacionals de recerca de països europeus petits m’ha demostrat que és un marc molt més favorable a la internacionalització i objectivitat que el manteniment d’un marc “nacional” espanyol, amb les seves servituds de pretesos equilibris territorials i centralisme a Madrid. Potser l’atorgament de fons competitius en el projectes del “Plan Nacional” ha mantingut uns estàndards d’objectivitat raonables envers Catalunya, gràcies sovint als nostres col·legues raonables de la resta de l’Estat. No obstant, les inversions milionàries de l’Estat en centres i estructures de recerca a Madrid, independentment de qualsevol criteri diferent al control central i absorció de recursos des de tot l’Estat, és un llast que deu n’hi do la “por” que fa. Us recomano l’article de Manel Esteller a “El Periódico” de fa unes setmanes per a un assortit d’anècdotes al respecte. I pel que segueix fent referència a la “por”, tot tipus de represàlies envers finançament o manteniment de salaris de personal investigador son inversemblants.
La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans des de Madrid seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans”, però son inaplicables “el dia després” si el volt massiu i democràtic és favorable a l’Estat propi i no hi ha més remei que entrar en una negociació de com es fan les coses sense que cap part es vegi perjudicada.
Francesc Villarroya i Gombau és Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de Institut de Biomedicina de la UB i investigador ICREA Acadèmia. És expert en estudis de regulació metabòlica en relació a malalties com la obesitat i la diabetis.