El 27S per al CSIC: escollir entre modernitzar-se a la Catalunya independent o extingir-se a una Espanya cada cop més centralitzada

Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya.

MAR.jpg
Miquel Àngel Rodriguez Arias

El proper 27 de setembre el poble podrà finalment expressar amb el seu vot com desitja que sigui el futur polític de la nostra terra. Individualment l’opció escollida respondrà a múltiples aspectes racionals i irracionals vinculats a les experiències i als sentiments de cadascú. Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya. Als que encara no hagin decidit el sentit del seu vot sempre els hi suggereixo un exercici molt simple: escolliu aspectes concrets i importants de la vostra vida i projecteu cap al futur el que implicaria continuar a Espanya o ser independents. En tractar-se d’aspectes nuclears de la vida, en principi, tothom té, de manera conscient o inconscient, un model mental de com funcionen, i pot jugar a fer pronòstics de la seva futura evolució. De retruc, si estàs al costat de la persona que fa l’exercici resulta fàcil detectar unionistes disfressats d’indecisos –són aquells que, independentment del tema, projecten només un via crucis en cas d’independència-. Intentarem fer, doncs aquest exercici des del punt de vista d’un indecís que treballi en un dels centres del CSIC a Catalunya, i partirem d’una comparativa amb el sistema CERCA, propi dels centres de recerca de la Generalitat de Catalunya.

Al CSIC, el 50,5% dels treballadors són funcionaris i la resta tenen una volatilitat laboral molt elevada, mentre que als centres CERCA hi ha molts menys funcionaris però les condicions laborals són relativament estables pel personal científic sènior i pel personal de suport. La diferència principal però la trobem a nivell institucional. Al sistema CERCA les estratègies i el desenvolupament corporatiu són responsabilitat dels centres de recerca. Quan tot funciona correctament, la institució i els seus investigadors estan alineats i tendeixen a afavorir-se mútuament, de manera que el centre s’enforteix a la vegada que ho fan els seus grups de recerca. En el CSIC els instituts són simples estructures de gestió administrativa sense capacitat estratègica. La organització central funciona totalment dissociada i allunyada de la activitat investigadora dels instituts, fet que deriva en una manca sistèmica de polítiques i estratègies de centre, en una ineficiència acusada en la gestió dels recursos humans i les inversions, i en la generació constant de situacions absurdament conflictives que massa sovint es resolen per imposició jeràrquica. Per a molta gent que hi treballa, el funcionament institucional del CSIC és percebut com una llosa, una font de problemes i una barrera en el seu desenvolupament professional. Tot això permet explicar, al menys en part, la baixa capacitat de captació de recursos del CSIC respecte al sistema CERCA: el 2011 el CSIC globalment aconseguia només un 25% dels seus ingressos a partir de fons competitius i contractes, mentre que la majoria dels centres CERCA es situen en valors superiors al 50%. Dit d’una altra manera, mentre que el sistema CERCA pretén desenvolupar estructures institucionals alineades amb la missió i visió de les activitats científiques, el CSIC, com a part integral de la burocràtica administració pública espanyola, s’ha convertit en una institució intervinguda, sense autonomia i completament allunyada del que hauria de ser una entitat de recerca moderna.

En cas d’independència, els instituts catalans del CSIC s’hauran d’integrar en el sistema de recerca català, i encara que això es podrà fer moltes maneres incloent-hi fins i tot solucions a mida a títol individual, en el cas dels centres de recerca més grossos, això voldrà dir probablement una transició cap al model CERCA. Serà aquesta transició dura i difícil? La resposta es si, però no pas en termes laborals que és el que a tothom li fa por. Qui sigui funcionari ho podrà continuar sent a la República Catalana i aquells que això li pugui resultar massa repulsiu sempre podran demanar ser traslladats a algun altre centre de l’administració pública espanyola. La situació del personal contractat, en canvi, millorarà sensiblement perquè als centres CERCA hi ha carrera laboral, s’aplica correctament la legislació laboral vigent enlloc de les esperpèntiques absurditats cada cop més enrevessades que caracteritzen la captació i gestió dels recursos humans en el CSIC, on bona part del personal contractat actualment està en situació de “frau de llei” i on els processos de selecció són eterns i surrealistes. La principals dificultats de la transició dels centres del CSIC cap al model CERCA seran bàsicament quatre: la constitució de les noves institucions, la creació d’estructures de direcció i de gestió eficients a nivell de centre, l’empoderament del personal de suport i un inevitable canvi substancial en la cultura científica dels investigadors.

La constitució dels nous centres no ha de ser més difícil de la que van experimentar en el seu dia els diferents centres CERCA. És cert que no seran constitucions de novo, però el sistema ja te experiència amb casos encara més complexos (pensem en el BSC o en el sincrotró) i ja existeix una institució CERCA a la qual se la pot habilitar com a organisme de suport. En el CSIC actual, els gerent són poc més que caps d’administració lligats curt per l’organització central, mentre que els directors, amb molt poc poder real i eines per exercir lideratge, són càrrecs rotatius escollits pels claustres dels centres. La selecció dels nous directors tampoc no ha de presentar cap dificultat, es podran fer processos de reclutament internacional com ja s’està fent darrerament en els centres CERCA i s’hauran d’evitar les designacions per afinitat política que va caracteritzar les primeres èpoques del sistema català. El canvi en les gerències anirà íntimament lligat als canvi en les administracions dels centres, que serà sens dubte uns dels més gran reptes de tot plegat. És probable que molts dels actuals funcionaris s’estimin més continuar en les administracions públiques catalana o espanyola i en aquests casos s’haurà d’agilitzar el procés del trasllat. Per aquells que es vulguin quedar, així com pels contractats (que finalment podran veure regularitzada la seva situació laboral), s’hauran d’analitzar les seves competències, trobar les funcions més adequades per ells en les noves administracions i capacitar-los quan sigui necessari mitjançant plans de formació especialitzats. Els perfils i les funcionalitats administratives actualment inexistents en el centres del CSIC (CEOs, CFOs, comptables, especialistes en KTT i en IP, captadors de fons, gestors de projecte, personal de comunicació) s’hauran de reclutar quan no sigui proveir-les amb el personal existent. En el cas del personal de suport tècnic, se’ls obrirà una gran finestra d’oportunitat per all seu desenvolupament professional. Actualment, el personal tècnic de suport al CSIC es percebut en la majoria dels casos com a assistents de determinats grups de recerca sota el control directe del personal científic. La transició cap al sistema CERCA implicarà un necessari empoderament d’aquest personal en paral·lel a la creació de serveis i instal·lacions de suport completament autònoms i responsables de la seva pròpia gestió a partir de les actuals, amb suficients recursos econòmics i humans per fer la seva feina i alineats a les estratègies de centre. La part difícil serà avaluar si totes les estructures de suport tècnic que existeixen avui als centres del CSIC actual són realment necessàries i viables, un tema tabú que de moment no s’està abordant però que serà impossible de no tenir en compte en cas de transició. La transició més subtil serà sens dubte el canvi de la cultura científica dels investigadors. Actualment, ser investigador del CSIC implica estar sol (sense cap suport més enllà del que l’investigador es procuri) però ser lliure i no rendir comptes. En els centres CERCA, en canvi, sí que hi ha retiment de comptes i un necessari alineament entre les línies de recerca individuals i la planificació estratègica del centre. A canvi de perdre alguns graus de llibertat, als centres CERCA, els investigadors estan envoltants d’un sistema que mira de promoure i valoritzar la seva recerca de manera eficient. La majoria dels investigadors del CSIC en principi valoraran positivament el canvi donat que finalment deixaran de lluitar contra la seva institució i en general són prou excel·lents per no tenir por de ser avaluats. Potser el més difícil serà crear una cultura de comunitat científica que col·labora activament per tirar endavant el centre. En l’actualitat, la majoria dels investigadors del CSIC funcionen com a “lonely riders” que col·laboren més fàcilment amb un col·lega de l’altre punta del món que amb un company de passadís.

Què li pot passar al centres del CSIC si no hi ha independència? Doncs en principi res de gaire excitant. Bàsicament la projecció cap al futur de les tendències actuals, tenint en compte que no hi ha cap previsió de modernització institucional. Recentment s’ha comunicat la intenció del govern central de transformar el CSIC en Organisme Autònom (com per exemple el Servei de Parcs Nacionals), i que deixi de ser Agència Estatal. Això implica perdre autonomia funcional, responsabilitat de gestió i control de resultats. Com a Organisme Autònom, tota despesa requerirà autorització prèvia des del punt de vista d’una administració que dona un servei públic. No cal tenir gaire imaginació per entendre que l’execució de les despeses dels projectes de recerca, incloses les de personal, serà tot un malson (i ja ara no es pas un camí de roses). Aquesta involució en l’estructura institucional va acompanyada d’una pèrdua de massa crítica. Entre el 2011 i el 2014, el personal del CSIC va perdre un 22,6% del seu personal. Entre els funcionaris la reducció va ser per jubilació i va representar el 6,1%. El més afectats van ser els contractats, que es van reduir en un 38,6%. No hi ha compromís ferm per assolir taxes de recanvi en els funcionaris que permetin mantenir el personal actual, sent el més probable que el degoteig continuï els propers anys, encara que de manera no tan accentuada. Quan es jubilen científics es perden línies de recerca senceres, així com la capacitat de captació de fons i per tant els calers necessaris per mantenir el personal contractat i per cobrir el dèficit en fons estructurals que ja comencen a experimentar alguns centres del CSIC (en alguns casos sobredimensionats en l’època de les vaques grosses –recordem que als centres del CSIC no hi ha planificació estratègica real). Quan es jubilen els funcionaris que formen part del personal tècnic i de l’administració es perden capacitats i competències essencials que sovint no poden ser cobertes pel personal que es queda i s’entra en risc de col·lapse de funcionament. Un problema afegit és que les reposicions de personal funcionari no es fan per centres sinó que són globals. A la pràctica això implica que els centres que conjunturalment s’han trobat amb moltes jubilacions des de l’any 2010 estiguin perdent personal més ràpidament encara que els altres i que no tinguin cap garantia de recuperar-se encara que torni a entrar personal.
Algú podria dir que la situació es transitòria i que eventualment el CSIC es recuperarà quan l’economia ho permeti. Globalment però, hi ha un problema basal de la percepció del CSIC per part de l’administració pública espanyola que considera la institució més com una càrrega problemàtica que com un actiu que ha de liderar l’R+D espanyola. La realitat és que la diagnosi feta en el paràgraf anterior no sembla casual i podria formar part d’un pla per reduir la mida del CSIC i per tant el seu cost com a institució. Sota aquest escenari, bona part del CSIC tendiria a convertir-se en un cementiri d’elefants i el govern promouria únicament aquella part que s’alineï millor amb les seves polítiques d’innovació o pel seu valor patrimonial (instituts tecno-científics, infraestructures tecnològiques singulars i museus). En el cas dels instituts catalans del CSIC, la situació encara podria ser pitjor, perquè el més probable és que es mantingui el seu dèficit estructural respecte als de la resta d’Espanya. Paradoxalment, és la crisi econòmica la que permet evidenciar aquest fet. Entre el 2011 i el 2014 el personal dels instituts del CSIC a Catalunya van decréixer menys que els de la resta d’Espanya (un 19,3% respecte a un 22,6%). Aquest descens no va ser gaire diferent en el personal científic però si entre el personal de suport (descens del 13% a Catalunya, i del 29% a la resta d’Espanya). L’explicació fàcil podria ser una suposada major capacitat de captació de recursos dels centres catalans del CSIC però això es contradiu amb el fet que l’any 2011 els centres de la resta d’Espanya tenien proporcionalment molt més personal de suport que els de Catalunya (1,61 persones per investigador a la resta d’Espanya i 1,41 a Catalunya). Dit clar i català, abans de la crisi els centres del CSIC de la resta d’Espanya havien rebut significativament més recursos per investigador que els centres catalans. Algú amb dos dits de front pot pensar que això hauria de ser diferent en el futur?

Fonts: Les dades han estat elaborades a partir d’informes oficials. Les del CSIC es poden trobar a les memòries anuals dels anys 2011 al 2014, les úniques que proporcionen dades desglossades de personal per comunitat autònoma. Desafortunadament aquesta informació no està disponible a nivell econòmic i s’haurien d’agregar les dades individuals dels centres. La informació relativa als centres CERCA (no es fàcil tampoc disposar d’informació agregada) s’han estret de la revisió dels comptes de l’any 2011 feta per la Sindicatura de Comptes de Catalunya (informe 13/2013).

Miquel Àngel Rodriguez Arias és actualment fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballar en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.

6 pensaments quant a “El 27S per al CSIC: escollir entre modernitzar-se a la Catalunya independent o extingir-se a una Espanya cada cop més centralitzada”

  1. En primer lloc “agrair” a Mr. Quemasda que hagi fet un perfil psicològic a tots els que aquí hem contribuït.
    No puc parlat pels demés, però les meves raons per ser independents són centenars, milers, millions, de fet cada segon que passa gent com vosté em donen més i més motius per voler ser-ho.
    Així que si, la pela és la pela, però li asseguro que alegrement pagaré el que calgui per allunyar-me de l’espanya rància que vosté representa.

  2. Gracias por dejarnos bien claro cual es la única razón de sus ansias de independencia: La pela es la pela. De hecho, si como usted dice, aparta su ‘velo personal’ verá que lo único por lo que están protestando en este blog, la raíz de fondo de todo, es tristemente la pela… Lo cual por otro lado es lo único a lo que se pueden agarrar para quejarse, ya que el catalán lejos de estar censurado está al orden del día en periódicos, radios, televisiones, administraciones públicas… el catalán no corre peligro ni su identidad como catalanes… Así que para protestar lo único a lo que agarrarse es que quieren más pelas, que españa les roba (distingan por favor entre políticos y ciudadanos de españa), como si no les hubieran robado bochornosamente los politicos catalanes nunca…
    Siendo honestos creo que todos los científicos españoles desearían tener más pelas, no solo ustedes, por qué no se unen a ellos en defensa de la ciencia? Es más fácil cambiar el partido en el gobierno que crear un nuevo país a base de juntar fuerzas de izquierda y derecha sin otro programa político que la independencia y luego esperar que se invierta en ciencia como es debido, exijan eso ya al futuro gobierno español…

    Dejando de lado el hecho de que usted citará a los economistas afines a su ideología, sea consciente de que los economistas no son tan fiables, se equivocan a menudo, y muchas veces inducen a error de manera maliciosa para ganar adeptos en su cruzada ideológica. Prueba de ello ya no es el tema catalán, sino la gestión interesada para los intereses de mercado y desastrosa para los ciudadanos de la crisis que estamos sufriendo todos los ciudadanos españoles, no solo ustedes…

    Entiendo que siguiendo ese patrón de razonamiento y en caso de lograr una independencia de catalunya pronto perseguirán la independencia de Barcelona respecto del resto de catalunya. Está claro que Barcelona será mucho más rica que los pueblos de Tarragona… por qué habrían de seguir repartiendo recursos con ellos si Barcelona genera más y además hablan el catalán con otro acento?

  3. El tema de les balances fiscal està més que debatut entre economistes molt més experts que jo i fins i tot el càlcul de les balances fiscals fet pel mateix govern espanyol deixa molt en evidència els càlculs del Sr. Borrell.
    Per tant tota la resta de la seva argumentació careix de base sòlida. D’altra banda deixem d’una vegada de mitificar els diners del Plans Nacionals espanyols, el seu volum de recursos és irrisori, fàcilment millorable en qualsevol nou país amb una política de recerca clara, estratègica i moderna. Promoure aquesta modernització estratègica a la resta del sistema més enllà dels centres CERCA serà una de les fites a assolir per la República Catalana, quelcom que està perfectament al seu abast. Disposar d’un sistema de recerca modern és, en canvi i ara per ara, una utopia irrealitzable dintre de l’estat espanyol. I vosté si treballa com a científic, fa ús crític de la raó, i és capaç de veure més enllà del seu vel identitari, sap perfectament que tinc raó

  4. El economista Josep Borrell en su libro “Las cuentas y los cuentos de la independencia” (2015) con Joan Llorach, señala que aunque Cataluña tiene eectivament un déficit fiscal superior al que se puede justificar por un razonable efecto redistributivo con el resto de España, este no es de 16.000 millones de euros, sino del orden de 1,5 % del PIB catalan, unos 3.000 millones de euros.
    El propio Mas Colell lo confirmaba recientemente cuando dije: “Amb els impostos que paguem actualment podem cobrir el cost de tots els serveis públics que rebem i encara quedaria
    un petit excedent”. Petit.
    No llegaría ni de lejos para pagar sólo a los funcionarios según su cáculo salarial.
    Por otro lado, cuando hablaba del los distintos planes nacionales, contratos de investigación, etc. no me refería sólo a CSIC, sino a la mayoría de grupos de investigación de Universidades, centros hospitalarios y bastantes fundaciones que se nutren en su mayoría de fondos estatales y no de fondos autonómicos. Dudo que la nueva república con su “pequeño” excedente vaya a dedicar esos fondos a los científicos (que somos denostados normalmente independientemente del estado) cuando tendría muchas bocas de amigos que agradecer.

  5. Me asombra la facilidad con la que se solucionan los problemas desde el mundo de la fantasía:
    “Qui sigui funcionari ho podrà continuar sent a la República Catalana…”

    Cataluña tiene unos 30.000 funcionarios estatales según los últimos contajes oficiales y un número indeterminado de trabajadores temporales que son pagados por los disitintos ministerios.

    Dentro del CSIC además de los funcionarios, casi todo el personal temporal está pagado por el CSIC central. En los centros de CERCA el sistema es totalmente distinto y el personal que paga la Generalitat muchisimo menor. No incluye nadie en su análisis a los «Ramón y Cajal», «Juan de la Cierva» y «Torres Quevedo». ¿Qué pasa con los proyectos de investigación del Plan Nacional, SAF, BFU, Explora, etc, con los Centros de Excelencia «Severo Ochoa» y las Unidades de Excelencia «María de Maeztu», etc.? La Generalitat no tiene nada similar, ni plan para tenerlo, ¿de donde va a salir toda esa financiación ya sea en el CSIC o en cualquier otro OPI o Universidad? La mayoría de los grupos de investigación subsisten gracias a los menguantes proyectos del Plan Nacional con ninguna ayuda de la Generalitat.

    Todo ello son cantidades de dinero que tendría que absorber la hipotética República catalana y que no he visto a nadir cuantificar ni explicar como se pagarían.

    He asistido a alguna charla de responsables políticos de CiU sobre el tema, y ante este tipo de preguntas la respuesta es más un menos un “Dios proveerá”.

    1. Que el funcionariat del CSIC i de qualsevol altre cos o entitat de l’administració pública espanyola a Catalunya seria assimilat per una futura República catalana no es cap fantasia.

      L’economista Josep Pedrol al llibre “Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència” (Profit, 2014) assenyala que caldrà incorporar entre 50000 i 70000 nous funcionaris als que ja existeixen en la actualitat a Catalunya. Podem assumir que en el menys conservatiu dels cassos possibles s’haurien d’incorporar unes 105000 persones a l’administració del nou Estat (70000 noves incorporacions + 35000 funcionaris assimilats de l’Estat)
      Quin cost suposa això?. Assumint un cost salarial promig d’uns 45000 euros per persona/any (i l’estic posant alt), tenim que el cost dels treballadors addicionals en la administració pública del nou estat correspon a uns 4725 milions d’euros anuals. Això representa únicament entre la tercera i quarta part de l’expoli fiscal anual actual. Fins i tot es una quantitat inferior a la reconeguda en el càlcul de les balances fiscal feta per l’Estat Espanyol. On està a fantasia?

      Respecte a la seva preocupació pel finançament competitiu als centres del CSIC en cas d’independència degut a la impossibilitat d’accedir als fons del Pla Nacional espanyol, el promig actual de captació de fons al CSIC es situa entorn a uns 50000 euros per investigador i any. Això inclou tot el finançament espanyol (com voste diu «Ramón y Cajal», «Juan de la Cierva» y «Torres Quevedo», projectes I+D, SAF, BFU, Explora, «Severo Ochoa», «María de Maeztu» i d’altres eines), el finançament autònomic, l’europeu i els contractes amb empreses. Amb aquests diners és com els investigadors del CSIC “mantenen” els seus grups de recerca. A Catalunya hi ha uns 600 investigadors del CSIC en l’actualitat, això vol dir que capten de manera competitiva uns 30 milions d’euros anuals, i si, sobre tot del Pla Nacional, perquè aquesta és una de les deficiències estructurals del CSIC. Descomptant els projectes europeus i els contractes amb empreses estaríem parlant d’una quantitat al voltant dels 25 milions d’euros anuals com l’aportació via competitiva del Pla Nacional espanyol als centres del CSIC.
      Creu seriosament que aquest finançament és tan significatiu i que no s’el podria permetre sobradament una Catalunya independent?

Els comentaris estan tancats.