1 d’Octubre: Família ocupa

 

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tant present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

MRoca.jpg
Mònica Roca

A mi em tocava el Matas i Ramis, un centre cívic d’Horta. Hi vaig anar divendres a la tarda a fer un vol i veure com estava. La sorpresa va ser que el vam trobar tancat. Vaig avisar a la Crida per la Democràcia per veure si ens reubicarien a tots. Aleshores parlant amb veïns vam sospitar que l’havien tancat els mateixos del centre cívic per tal que no fos precintat.

Vam començar a coordinar-nos amb el veïnat. El dissabte al matí ja hi havia una llista de whatsapp del veïnatge que votava al Matas i Ramis, que va arribar a acollir unes 250 persones. Vam decidir que després de dinar ens trobàvem per ocupar-lo. Vaig anar-hi amb tota la meva família (parella i 3 fills de 13, 11 i 9), amb sacs i màrfegues, jocs per passar l’estona i una mica de teca. La meva sorpresa va ser quan cap a les 6 ja devíem ser més de 100 persones. Ens vam organitzar per grups de funcions, incloent-hi intendència. Al vespre vam veure “V de Vendetta”, molt escaient. Ens vam quedar a dormir un 35-40. Jo no vaig aclucar ull. Els nanos poc, ho van viure molt intensament. A les 4 del matí ja va començar a arribar gent per cobrir l’entrada, i a les 6 ja hi havia multitud de gent. A quarts de 8, ja amb les taules preparades va arribar en Baños en un cotxe de camuflatge, amb les urnes i les paperetes. Va ser èpic, un dels millors moment de la jornada. Ens van informar del tema de cens comú i connexió a internet. Jo per sort duia l’ordinador (pretenia acabar una presentació que havia de fer dilluns a Roma) i una tauleta, i la gent anava baixant ordinadors de casa seva, amb una facilitat, i sabent que si venia la nacional ens els podien requisar. Jo anava amb les dades del meu mòbil perquè la wifi del centre estava que treia fum.

A les 9 en punt començava la festa. El sistema anava lent però funcionava. La cua a fora era inhumana. A 2/4 d’11 va deixar de funcionar. Aquí vam tenir moments de molt d’estrès. Sabíem que algun altre centre estava començant a fer-ho a mà, però nosaltres no volíem i vam decidir esperar. Al cap d’una hora vam tornar-ho a aconseguir. I a partir d’allà el sistema va anar més o menys bé fins al final.

Però cada vegada anàvem sentint més notícies de la brutalitat dels fets. Cap al migdia van arrasar una escola del barri, ben a prop, la Mare Nostrum. També vam saber que una altra (les dominiques) havien intentat entrar i no ho havien aconseguit. I fins i tot una segona vegada. La gent d’aquests dos col.legis baixava a votar al nostre centre. Jo només pensava què faríem quan vinguessin. Tenien la part del darrera, on hi havia també una entrada amb un pati interior, molt desprotegida. El Baños comenta de fer alguna cosa amb aquella entrada i se’ns acut de fer-ne una barricada amb un testos enormes i cadires. No crec que hagué servit de massa amb els desplegament que portaven, però ens semblava que com a mínim ens donava una mica més de temps.

Els presidents de mesa teníem discrepàncies en què fer si venien. Normal suposo. A mi em semblava que no ens podíem quedar amb els braços creuats, veient com 5000 vots (teníem 10 meses) se n’anaven a prendre pel sac (perdó), i tota la feinada de la gent (400 persones) que havien estat tot el dia protegint el col.legi també. Vam seguir fins al final amb les discrepàncies. Per SORT, molta sort, no va passar d’aquí perquè mai no van arribar. La gentada que hi havia era inhumana, fins a quarts d’ 11 que vam acabar el recompte. Impressionant. A part vam tenir 2 mossos d’esquadra protegint l’entrada del carrer tot el dia. Fantàstic.

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tan present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

Ahir, com era d’imaginar, no vaig anar a Roma. Era incapaç de fer com si no hagués passat res. Vaig aprofitar per fer-ne ressò i vaig demanar que el chair de la sessió digués que “la Mònica no havia pogut assistir degut a la situació política a Catalunya i els fet tan greus succeïts el dia abans”. No sé ben bé què va acabar dient, però. Entre altres coses perquè era francès.

Mònica Roca és Enginyera de Telecomunicacions (UPC). Fundadora i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Recerca en observació de la Terra processant dades de satèl.lits. Ha treballat al centre ESTEC de l’Agència Espacial Europea (ESA) a Noordwijk, Holanda, on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.