Vaig plorar per tot el que ens havia acabat de passar. Vaig plorar quan vaig veure companys amb el cos i la cara masegats. Vaig plorar quan em va trucar la meva dona per veure si estava bé. Vaig plorar quan em vaig retrobar amb ella un cop van marxar. Vaig plorar quan vaig arribar a casa i els petits, corrents cap a mi per abraçar-me, el primer que em van preguntar va ser: “Papa, t’ha pistolat la policia?” Vaig plorar i em vaig desfer.
La nostra història.
Durant el matí de divendres 29, vaig començar a sentir a parlar d’escolesobertes. Em va semblar una bona iniciativa. S’havia d’intentar garantir que tothom pogués votar, ja que no estava gens clar que les escoles poguessin estar obertes, o fins i tot, que els mossos les precintessin. Si, parlo d’aquestes garanties que uns demanen, però que alguns les treuen. Aquests alguns, en certs casos, poden ser els mateixos. En fi. Vaig enviar un correu electrònic a l’escola Pau Romeva, que és el col·legi electoral de la zona de Sant Ramon, barri de Les Corts, per veure com ho plantejaven ells. Cap resposta. Sortint de la feina, vaig atansar-me a l’escola, a veure què hi trobava. Quatre persones a la porta, que venien a fer exactament el mateix que jo, i que havien picat el timbre, i no els obrien. Estàvem fora de l’escola, amb les portes tancades. Al cap d’una estona, ens van venir a obrir. Ufff, no estàvem sols, a dins els patis, ja hi havia una vintena de pares i mares d’alumnes, veïns, i ex-alumnes que també tenien la mateixa idea al cap i ja feia uns minuts que en parlaven. Sempre hi ha gent amb ganes de cooperar. I un d’ells, fins i tot, ja portava la màrfega i el sac. És que hi ha gent determinada i amb les idees claríssimes. Allà, en aquell moment, començava a constituir-se el CDPR. Ja es va fer una primera assemblea, per decidir, un cop certificada la poca col·laboració de la directora del centre en la iniciativa de les escolesobertes, d’ocupar l’escola, i pernoctar-hi ja el mateix divendres. El començament d’un seguit de decisions brillants d’aquest dies. El primer entrebanc va ser convèncer a les empleades de la neteja que ens deixessin les claus, que no connectessin les alarmes, i que no tanquessin les portes amb clau. La seva primera reacció va ser negar-se en rodó. Complien ordres de la seva empresa privada. Això ho havíem de respectar. També complien ordres de la directora. Aquesta darrera, però, havia estat cessada del seu càrrec fins dilluns per la consellera d’Ensenyament. Que hi ha molta informació i aquesta circula molt ràpid, però estem súper connectats. Passaven els minuts, i no arribàvem a cap acord, però anaven veient com el grup de persones que hi havia a l’escola defensant la democràcia, creixia, a més, d’una manera molt transversal. Gent de totes les edats, tots cordials i il·lusionats amb el que creien. Finalment, no vam aconseguir les claus, però si vam aconseguir més fàcilment que no connectessin les alarmes, que no ens tanquessin amb clau, i que deixessin la porta principal oberta. Dialogant, les parts s’entenen.
El següent pas va ser fer una altra assemblea (si noi, la democràcia ja ho té això) per, un cop aconseguit ocupar l’escola, organitzar-nos. Havíem d’estar tots connectats entre sí, per tant, faríem un grup de WhatsApp. Havíem de decidir qui es quedava a dormir, com soparíem, què faríem el dia següent, dissabte, per omplir-lo d’activitats, havíem d’aconseguir cadenats, per, en un moment de necessitat, poder tancar l’escola, etc. Molta feina per endavant, molta energia a sobre.
Durant la tarda-vespre, més d’una cinquantena de persones vam estar deliberant, preparant i treballant perquè, dissabte, però sobretot diumenge, per fi la frase de que unes eleccions són “una festa de la democràcia” cobrés sentit absolut. A la nit, per raons evidents, som persones, individus que tenim vides, només vam ser 15 persones qui ens vam quedar a dormir. La mitja d’edat, elevada, per estar fent el que estàvem fent. No hi havia cap associació, organització, grup polític darrera. Perdó, un representant de la CUP va passar a comentar algunes coses i donar alguna consigna. Com deia, érem tots veïns, pares/mares d’alumnes de l’escola i ex-alumnes. Aquests darrers van ser claus en tot moment, donada la seva coneixença del centre. Es movien com peixos a l’aigua pel recinte. I tots autoorganitzant-nos. Durant el vespre i a la nit, vam rebre la visita dels Mossos 3 cops. Van aixecar acta i cap problema. També vam tenir la visita d’un cotxe de la secreta quasi a mitjanit. Els vam veure perquè, evidentment, teníem torns per fer vigilància a la porta de fora.
Dissabte al matí, migdia i tarda va ser un dia d’activitats per a nens, una mica passat per aigua, cosa que als nens no els afecta, però als pares els trasbalsa. Pintar cartells, dibuixar mandales, malabars, jugar a futbol, muntar legos, racó de lectura i intercanvi de llibres.
Dissabte ja vam tenir companyia d’una representant del CDR Les Corts, i d’algunes persones més que, sense saber ben bé d’on venien o a on pertanyien, molt discretament, van venir a ajudar disposant d’informació més bona, sense compartir-la, encara. Mira, me n’assabento 4 dies després que algun d’aquests nous fitxatges pertanyen a la CUP. Ja ho he dit, discreció al màxim. Lo important no era el qui, si no el què anàvem a fer. Cap a les 19 hores, darrera assemblea important, el dia D s’acostava i s’havien de prendre més decisions trascendents, entre elles, que s’amagarien les urnes en cas d’amenaça, i que no sortirien de l’escola. Garantisme pur. Arribats en aquest punt, ja havíem creat grup de Signal, més segur per comunicarnos entre tots, i vam desmuntar el de Whatsapp. I els que ens quedàvem a dormir, érem un nucli reduït de 35 persones que cap d’ella anava sola, ja ens coneixíem tots.
Cal dir que, el petit comerç del barri va reaccionar molt bé, i, juntament amb alguns veïns ens van abastir de tot l’avituallament del dissabte a la nit i diumenge al matí Gentilesa genuïna. Ens van inundar a embotits, formatges, pa, pizzes, begudes, llet, aigua, càpsules de cafè, etc. Cohesió de barri, que potser li feia falta, o no ho sabíem veure que hi era. Esclat.
Durant la tarda-vespre, van començar a ser descarades les visites dels secretes. Van estudiar el perímetre de l’escola, van ser moments molt paranoics. En vam clissar uns quants, però també vam espifiar-la amb gent, que, un cop sotmesos a fotografies i preguntes, només eren veïns o pares d’alumnes de l’escola que volien ajudar. Ens l’estàvem jugant, calia ser previngut. Qui ho ha d’entendre, ho entendrà.
Ja entrada la nit, també vam interceptar l’entrada d’un grup de 6 persones que volien venir a ajudar. Dos nois, un d’ells vestit del Barça, van passar pel davant de l’escola a les 22:40, i van dir: “És aquí. Ara venim”. El seu aspecte, aquesta frase, la manera com la van dir, tot plegat ens va fer pudor, i un dels nostres els va seguir. Va veure com, al carrer de sobre, un cotxe negre s’aturava, i hi baixaven 4 persones que s’unien al parell d’abans. Van venir a la porta dient que volien ajudar a defensar el col·legi. El del Barça era l’únic que era de Barcelona, del barri. Els demés, amics de Madrid, de grups antifeixistes, segons ells. Pudor. Molta. No tant com les clavegueres (de l’estat), però quasi. Educadament els vam dir que ja s’havia decidit, en assemblea, com no, tancar l’escola a les 21h, que no entraria ningú més, que ja estava tot organitzat. La seva reacció, violenta. Verbal, però violenta. Vam encertar.
La nit va ser tensa, nerviosa. Qui més va dormir, un parell d’horetes. Vam decidir tenir 4 persones fora de l’edifici però dins el perímetre ballat, per vigilar. I van estar tota la nit amunt i avall, fent fotos dels visitants no desitjats. A dins, les cafeteres treien fum, per partida doble. Alguns passaven el neguit xerrant, d’altres llegint, n’hi va haver uns quants que no paraven quiets amunt i avall, d’altres estirats. El denominador comú, però, és que tots estàvem molt pendents del mòbil. Els carregadors estaven més calents que la moto d’un hippie.
Una altra de les decisions preses va ser que, arribades les 5 de la matinada del diumenge, i seguint les instruccions, deixaríem l’escola buida per anar a fer bulto a l’entrada, a fora. Bé, no vam seguir del tot les indicacions. Vam deixar 10 persones dins l’escola. Ingenuïtat en aquestes alçades, no. O potser vam seguir bones indicacions.
Ja som diumenge. Quan vam sortir a les 5 de la matinada, molts veïns ja s’havien acostat a l’escola. Magnífica la reacció de la gent. En qüestió de minuts, i abans d’obrir l’escola, érem ben bé unes 300 ànimes. I això que es va haver de suportar una pluja, que en moments, va ser irada. I la pluja, encara ajudava a passar més desapercebuts els indesitjables. Pluja unionista, en dèiem.
Aquestes hores d’espera van ser també un “sinvivir”. Es tenien algunes informacions sobre les urnes, però poc clares. Hi havia un cotxe de mossos atravessat al carrer, que parava els cotxes que hi passaven. Hi havia policia de paisà, ja sense dissimular, entremig del “tumulto”. Les hores passaven lentament. Aquest tres dies ens han semblat eterns. I collons, les urnes no arribaven. I en un obrir i tancar d’ulls, sense que se n’assabentés gairebé ningú, es va obrir un caminet, i un grupet de persones, corrents, carregats, en sentit contrari al sentit únic dels cotxes en aquest carrer, van passar entre la massa, els vam obrir la porta de la reixa, van entrar, vam tornar a tancar, i ja teníem els objectes més preuats dins el col·legi, urnes, paperetes i sobres. Faltaven molt pocs minuts per les 9!!! Quin patir. A última hora. Podia ser més emocionant? Wait and see. Acte seguit, es fa la crida perquè es presentin les persones que han d’estar a les meses electorals. Ningú. Zero. Niente. No van arribar les notificacions? No els va donar la gana de presentar-se? No ho sé. Tant és, hem superat obstacles pitjors. Es va comunicar a tota la gentada acumulada amb ganes de votar que, els primers 18 votants serien els constituents de les meses. OK, endavant a constituir les 6 meses.
Llavors van venir els problemes informàtics. Tot i tenir entre nosaltres a gent amb molt bons coneixements, igualment es va demanar si hi havia algun metge a la sala, perdó, algun informàtic de nivell avançat entre la massa de ciutadans demòcrates, i en van sortir 7. Cap dins, que hi ha feina. No teníem la clau del wifi de l’escola, gentilesa de la direcció. La gent va portar cables de casa, es van treure routers d’on es va poder, es van remenar els switchos de l’escola, van pelar cables fins i tot, van connectar-se a servidors estrangers, van passar pel Tor, van posar a disposició un mòbil amb 30GB de dades per connectar-se 4G a través d’ell. ESPECTACULAR. Vam obrir el col·legi electoral a les 10:30, amb el sistema informàtic xutant a tot drap, i d’allà no es va moure ni una ànima.
La segona de les grans decisions preses va ser que, sabent que el lloc estava i estaria infestat de meduses, no s’obriria la porta gran, d’accés de camionetes, si no que s’obriria només la porta d’accés exterior de personal, estreta. I l’entrada de la gent es va fer amb control de DNIs. Primer entrarien les persones d’edat avançada, persones amb problemes físics, i sobretot, que fossin veïns. Sí, el cens era universal, però això es va saber a les 8 del matí. Per tant, és lògic pensar que la gent que hi havia allà des de les 5 del matí eren tots votants d’aquell col·legi electoral, i així ho corroboraria el seu DNI. Vam anar controlant el flux de gent que entrava, tant dins l’espai de patis, com dins l’espai interior de la sala on es votava. Control absolut. No volíem cap aglomeració, volíem tenir en tot moment una visió general de la gent que teníem dins. Vam tenir intents d’entrada al recinte de personal poc fiable, però els nostres mètodes, la nostra perseverància, la nostra intuïció, el nostre olfacte, la nostra il·lusió que allò tingués èxit va desmuntar-los. La gent va anar votant, la majoria contents, fent-se fotos, inclús fent algun crit de joia que ens va fer treure els budells de dins als que vetllaven per la seguretat del lloc. Hi havia gent votant amb els ulls negats. Hi havia gent que després de votar, es posava a plorar a raig. Vaig plorar veient la gent plorar. Quanta emotivitat. Tots sabíem que estàvem en un dia històric. Conscients que era un dia histriònic, però ni ens ensumàvem que seria un dia histèric.
Ja portàvem una bona estona de votació quan a algú se li va ocórrer fer una recol·lecta monetària als votants i al personal del CDPR, per comprar menjar pels integrants de les meses i per la pròpia gent del CDPR. En força menys de dues hores, quasi 300 euros. No cal dir res més. La gent, aquesta gent, la nostra gent. GENT MAJÚSCULA. Amb tot el merder, ningú dels nostres havia votat. Sort que sempre hi ha gent amb el cap despejat, i ens van recordar que, tan aviat com poguéssim, votéssim. I vaig votar, tens, sense càmeres, sense comitiva.
Fins que, poc abans de les 14h, quan tota la gent gran havia votat, quan ja estaven votant persones de totes les edats, quan ja estàvem al corrent que hi havia furgones de policia nacional que estaven en ruta a la caça d’urnes, ens van donar el funest avís que la Policia estava entrant al nostre col·legi, destrossant la xarxa exterior del cantó oposat de la porta principal. 30 furgones rodejaven l’edifici. 30!!! Calculeu el nombre de policies i el nombre porres, i el nombre pistoles que ens va dedicar l’estat espanyol. Vam tenir uns minuts per tancar l’escola amb cadenats, amagar urnes i fer barreres de gent assegudes al terra a la porta principal, tant fora, com a dins. Van entrar uns minuts després de les 14. Només havíem tingut 3 hores i mitja de votació. Un cop a dins el recinte, i al veure la barrera de gent, tant de l’organització, com de votants que, per mala llet, els havia tocat en aquell moment ser allà, i van decidir quedar-se (aquests són valents, no els de les porres), van optar per entrar per una porta lateral, la del AMPA. I cap allà que hi falta gent, vam muntar una segona sentada pacífica en aquell passadís estret. Alguns dels nostres anaven dient-nos que mantinguéssim la calma, que no oposéssim resistència, pes mort, cul a terra. Van trencar el cadenat, van esbotzar els vidres i la porta, i van començar a arrencar cebes amb la seva característica amabilitat i delicadesa. Quantes coses que haurien d’aprendre dels pagesos, també herois en aquests dies. Estibades de cabell, apretades de nuca, patades, cops de mà, estrebades, tirades al terra, arrossegades i cops de porra. Tot ben proporcionat i democràtic.
Quan ens van haver fet fora a tots, ens vam quedar tancats al pati, doncs tampoc ens deixaven sortir al carrer, va començar, perdó, va continuar la destrossa del cole, per buscar les urnes. Mentrestant, nosaltres, a fora, plorant, abraçant-nos, cridant, cassolades dels veïns que ho veien de primera fila des dels balcons, càntics, nervis. Vaig plorar per tot el que ens havia acabat de passar. Vaig plorar quan vaig veure companys amb el cos i la cara masegats. Vaig plorar quan em va trucar la meva dona per veure si estava bé. Vaig plorar quan em vaig retrobar amb ella un cop van marxar. Vaig plorar quan vaig arribar a casa i els petits, corrents cap a mi per abraçar-me, el primer que em van preguntar va ser: “Papa, t’ha pistolat la policia?” Vaig plorar i em vaig desfer.
Perdó, sóc un ésser humà, no com altres. Segueixo, que això és un relat general del dia. Van rebentar totes i cadascuna de les portes que es van anar trobant, de totes les aules, armaris. S’hi van estar una bona estona fins que van sortir, i en un arreplegament militar, van començar a desfilar cap a les furgones. Entre tant de robocop ensinistrat i adoctrinat, hi havia un policia que, a la mà, hi duia una capsa de plàstic sense tapa, amb papers dintre. Sabeu què era? Voleu saber què portava? No ho diríeu mai: Una caixa de joguines dels nens de P3, plena de paperetes sense omplir que hi havia a disposició dels votants. Aquest era el seu trofeu. Qui és l’humiliat?
La cosa no va acabar aquí. A fora de l’escola, també van atonyinar a discreció a la gent que donava suport a la celebració del referèndum. Quan els de dins del col·legi vam poder sortir, ens vam unir amb els de fora, i vam poder fer recular cap a les seves furgones als policies, amb càntics, amb crits, amb insults, amb tota la ràbia i impotència acumulada, però sense armes, ni pedres ni res. A pèl. I ens van disparar. No sabem del cert si bales de goma o salves, però vam veure uns quants policies amb la característica arma llarga de canó ample apuntant, i sentir el característic so del tret. Una desena de cops.
Acte seguit, els integrants que ens vam quedar a dormir del CDPR vam tornar a dins del cole. S’havien de tractar certs temes candents. Evidentment, es donava per tancada l’escola com a col·legi electoral, s’informava a la gent de fora que no havia votat encara, que es podia anar a votar a d’altres llocs propers. I ara venia la millor notícia: No havien trobat les urnes!!! Les 6 urnes estaven intactes. Aquesta notícia ens va reanimar, va ser una descàrrega elèctrica efectiva de desfibril·lador. Les 6 urnes continuaven a l’amagatall que només sabien molt poques persones. Un amagatall triat per ex-alumnes, qui millor per conèixer racons inhòspits del lloc on has estat durant uns quants anys de la teva vida. Sabeu què és una escola? Un lloc on et fas com a persona, on aprens valors com el respecte, la tolerància. Ha quedat clar que alguns sembla que no hi hagin anat mai, o que ho hagin oblidat completament. Es va avisar a tots els membres de la mesa que tornessin a entrar, a tots els apoderats, i que es faria el recompte ja mateix, sense ningú més que ells. Més garantisme pur, i un cop fet, es distribuirien els vots, les paperetes,les urnes, com estava previst oficialment. I així es va fer. Quin bàlsam! Tot aquell patir havia servit d’alguna cosa. La notícia va ser tant alliberadora del dolor momentani com una tirita amb dibuixos ho és per un nen petit quan es fa un tallet al dit.
Tocava fer-se fotos de grup amb les urnes ja buides del recompte, abraçades, alegria per la feina ingent feta, de la brutal autoorganització, de que hi ha molts cracks en tots els sentits entre nosaltres, que hi ha líders nats, i que SOM COLLONUTS!
Ja han passat 3 dies, que semblen una eternitat. Com a catalans que som que fem coses, el CDPR hem fet coses. Ens hem tornat a reunir, per veure’ns, per comentar històries, per buidar-nos, per donar-nos suport, per esclarir dubtes, per ajudar-nos en tots els problemes que puguem tenir, per centralitzar imatges, vídeos, partes mèdics, denúncies. Som un grup, estem units. La il·lusió de votar per la llibertat ens va unir, i la repressió policial, ens ha segellat. Juntament amb el CDRLes Corts, es van organitzar cercaviles el dia després, posada de flors, la majoria de paper, puig que era un dia de vaga, i no es podia anar a comprar. Si és que som més papistes que el Papa. Va ser multitudinari, l’escola oberta de bat a bat i plena de gom a gom, com hauria d’haver estat el diumenge-Sunday, bloody Sunday.
Aquest és el relat del que es va viure durant 3 dies al Pau Romeva. Vist des dels meus ulls, amb l’ajuda d’alguns ulls més, però relat. I seqüencial, per no perdre’s.
Personalment, i només parlant de mi i de com m’he sentit, què he pensat, com he reaccionat, us dic que estic baldat, física i emocionalment. A les 19 de l’1 d’octubre em vaig estirar al llit, i no em vaig despertar fins les 8 del matí següent. 13 hores seguides, i això que tinc canalla molt petita. Jo no esperava una situació així. Jo no havia estat mai davant un antidisturbi. He anat a unes quantes manifestacions, però sempre de manera pacífica, i si veia que es torçaven les coses, cap a casa. La paranoia dels secretes voltant tots els dies, els grups ultra, les notícies de policia nacional rebentant col·legis electorals i, finalment, la destrossa del meu col·legi electoral i la brutalitat contra la gent de dins i fora, és difícil de pair.
Els segons abans de ser desallotjat, allà assegut veient com tractaven els de davant meu, són molt durs. Pel cap et passen mil pensaments, penses en la teva família que et necessita tant com tu a ells, penses en el teu físic, que no vols que et fereixin, penses en fotre el camp i amagar-te. Però llavors mires al voltant, i tots estan com tu, pensarosos, nerviosos, fins i tot plorant, però no es mou ni déu! Hi ha persones que, en aparença, són més dèbils que tu, per edat, per condició física, i allà estan, aguantant. Que cony! Llavors és quan t’abraces més fort als del teu costat, amb els ulls que quasi ja no hi veus, la unió fa la força, i que passi el que hagi de passar, ben acollonit.
Mira si sóc covard (ja ho sé, no ho sóc perquè allà estava, els covards són els que peguen amb la porra a gent indefensa) que vaig pensar que, merda, estava a tercera línia, massa al principi, que no estava preparat per rebre, però vist lo vist, vaig tenir sort. Els policies no tenien massa espai per agredir-nos encara, allà NOMÉS podien estirar-nos els cabells, apretar-nos el coll, colpejar-nos amb mans i peus. Però, un cop van desbrossar el camí, als companys de darrera, a banda de fer-los el que ens van fer a nosaltres, van tenir espai per arrossegar-los, colpejar-los amb les porres i tirar-los escala avall.
He estat, per decisió pròpia, 2 dies sense veure pràcticament gens la meva família. I quan em veien, mostrava un aspecte cansat i un estat nerviós. No s’ho mereixen. I els petits, que tenen ulls i oïdes, pregunten. I m’agrada que ho facin, s’estan formant com a persones, han de tenir aquest esperit crític i analític, al seu nivell infantil, de preguntar el que no entenen però veuen. I ara explica’ls, després d’haver-los dit que, els policies, aquells que veuen quasi a diàriament pel carrer (ells veuen urbans i mossos, però amb ells, es fa un sac del mot policia on hi entren tots els cossos), hi són per protegir-nos, per evitar que la gent robi, per mantenir un cert ordre, ara resulta que disparen a la gent que vol votar (van sentir els trets des del balcó llunyà), peguen a la gent que defensava l’escola (la mama els ha hagut de dir que al papa l’han pegat, a un nen no li pots ocultar la veritat, en tot cas, li pots explicar al seu nivell, però mai ocultarli). I ara què? Ara, fatigat mental i físicament (per acabar-ho d’adobar, acabo de passar una pneumònia, no estic en el millor moment), ara esforça’t en explicar-los les diferències, en explicar-los aquest contrasentit. I, evidentment que ho he fet. Amb més o menys encert, però ho he fet. Paga la pena.
Ara necessito descansar, però, collons, els dies que venen no acompanyen.
Que no hagi estat tot això en va. Si hem aguantat fins aquí tots aquests anys, totes aquestes darreres setmanes, i totes aquestes darreres hores, si hi ha hagut ments brillants que han ideat lo de les urnes, lo del cens universal, confio que hi ha matèria gris i ganes per trobar una solució, sempre endavant, i arribar a bon port. El port de la llibertat del nostre poble. Ens ho mereixem.
Visca Catalunya lliure.
Roger Collell és Enginyer de Telecomunicacions. Actualment és inspector de telecomunicacions en matèria de mitjans de comunicació audiovisual (interí al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya).