Érem unes 250 persones davant la porta, aguantant drets i amb l’ai al cor com a tots els col.legis, però la GC no ens va visitar. Els Mossos s’ho miraven (la caserna està just al costat) i ens saludaven quan els aplaudíem. Tercera llagrimeta. Hem deixat clar que treballarem fins arribar on ens mereixem arribar.
Encara estava empadronada a Badalona i vaig llevar-me a les 3:45h per ser a les 5h al Centre Cívic/Escola de Música de Dalt la Vila, el meu antic barri. Ja hi havia la família i una quarantena de persones fora. Cap a les 8:45 la urna va sortir de la casa d’un particular (no donaré més detalls però vàrem riure molt) i a les 9:15 aproximadament es van obrir les reixes i va començar la votació. La cua era quilomètrica, però els avis i persones amb dificultats físiques van ser els primers. Primera llagrimeta.
Vaig votar. Segona llagrimeta.
La llarguíssima cua, ordenada i sota la pluja (foto), era observada a mitja distància per una parella de mossos que només van apropar-se un parell de vegades per comprovar que l’interior estava ple de gent a vessar protegint les taules. Un fill va marxar a un altre col.legi on faltava gent per defensar les urnes. Al migdia vaig acompanyar una filla a l’aeroport per tornar a Berlin (va venir expressament per votar) i vaig passar la tarda fins les 22:30h al col.legi Pare Manyanet de Les Corts de Barcelona. Érem unes 250 persones davant la porta, aguantant drets i amb l’ai al cor com a tots els col.legis, però la GC no ens va visitar. Els Mossos s’ho miraven (la caserna està just al costat) i ens saludaven quan els aplaudíem. Tercera llagrimeta.
Hem deixat clar que treballarem fins arribar on ens mereixem arribar.
Teresa Ribalta és catedràtica d’Anatomia Patològica de la Universitat de Barcelona.