Why we need to leave this Spain

DJou.jpg
David Jou

How tired we are of Spain as an unfair barrier between us and Europe…


How exciting it is, instead, to build something new,
more reasonable and lively, a wider future,
not against Spain, not against Europe, not against reason…

How sick we are of being menaced, insulted and unheard
by this Spain which takes from us such dizzy amounts each year!
How fed up we are with its arrogance, intolerance, contempt!
How tired we are of Spain as an unfair barrier
between us and Europe,
as a hindrance to our development and structures,
as a blockage to our voice and presence in the world,
as a burden to our language, as a dismemberment of our culture,
as an hostile rejection of our history, our nation and our laws!

How sick we are of Spain as an obsessive possession of Madrid,
of its lurking network of relentless and corrupted powers!
There was the possibility of a Spain much better than this one,
rooted on cooperation and diversity, plurilingual, plurinational,
a fair sum of efforts and voices, but they will never allow for it,
because they boast themselves as their only and eternal owners.
Dialog and diversity were on the Constitution,
but they killed its soul, and the more they kill its soul
the more preposterously they require the literal fulfilment
of its betrayed and meaningless remains.

How exciting it is, instead, to build something new,
more reasonable and lively, a wider future,
not against Spain, not against Europe, not against reason,
but trying to participate in them from a deeper freedom,
with higher efficiency and on fairer grounds.
How emboldening is to share the energy of an engaged crowd,
to struggle democratically to decide on our future and needs.

we are committed to it. We want to be empowered for it.

David Jou (Sitges, 1953) és professor de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament a la seva tasca científica (sis llibres i 240 articles de recerca), Jou ha publicat 25 llibres de poesia (en català) i 10 obres d’assaig (sobre cosmologia, mecànica quàntica, neurobiologia, matèria i materialisme, temps, ciència i religió).

Vull canviar de tema

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi, de manera real i efectiva. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria.

ANavarro1.jpg
Arcadi Navarro i Cuartiellas

Fer un cafè o sopar amb amics, llegir diaris, pagar impostos, viatjar pel món –incloses, molt especialment, les Espanyes – sentir la ràdio, comprar el pa, anar a judici… Mirant enrere, molts catalans ens adonem que per a nosaltres, aquests actes tan propers i tan trivials són una experiència diferent. La nostra vida diària, feta d’aquesta mena de bocins, és diferent de la dels australians, finlandesos, extremenys o japonesos. Ho ha estat des que vam entrar a la vida adulta, potser abans.

No recordo quan vaig prendre consciència d’aquesta diferència. Potser des que, per primer cop, vaig demanar un “cafè amb llet” i me’l dugueren “amb gel”. Potser durant un viatge a Còrdova, quan un peculiar senyor, encara més perplex que no pas jo, em va retreure emfàticament la mania de parlar en català (“Mania?” pensava, jo. Quina “mania”? Com la mania de dormir, de respirar?). Potser des de que em van fer ”subsanar” pel Ministerio de Ciencia y Tecnología una documentació per “no estar escrita en Español” (era l’any 2000 i havia comés, per primer però no darrer cop, l’error d’enviar el meu currículum en anglès).

No recordo, deia, quan vaig ser conscient de la diferència. El que sí recordo és quan vaig afartar-me’n. Va ser fa pocs anys, quan una companya científica valenciana, respectada, alegre, enòfila i força intel·ligent, va dir-me a tall de salutació i amb un posat tens i seriós: “¿No te ofende que Mas os engañe tanto?”. L’entrada, tan típica, va donar lloc a l’encara més típica conversa en que un defensa la seva cultura i el seu dret a decidir (i a equivocar-se!), recorda les balances fiscals i la desinversió, menciona la continua invasió de competències, rememora el Decret de Nova Planta i parla, perdent el temps, de la nul·la separació de poders de l’Estat pel que fa als afers catalans… i etcètera i etcètera i etcètera… Quin dels lectors d’aquest blog no ha tingut mai una conversa com aquesta? Reconec que a mi no em molestaven, que fins i tot les fruïa, que m’agradava aportar una perspectiva que, en la resta de l’Estat, és sistemàticament ignorada tant per les elits intel·lectuals com pels mitjans de masses. Però aquell dia me’n vaig afartar. Era el sopar d’un congrés i tocava parlar de ciència, de política científica, de literatura, del temps o del que fos. Però un altre cop dels catalans? Un altre cop de com en som de maniàtics, de rucs, d’insolidaris? Quina mandra!.

Vull canviar de tema. Vull no haver de pensar més en el nostre encaix a Espanya. Vull que el meu vot serveixi –de manera real i efectiva, i no com a part d’una minoria menystenible– per decidir els models educatiu, taurí, territorial, universitari o judicial del meu país. Vull obrir els diaris i -miracle!- no veure articles sobre la despesa en AVEs ni sobre el “órdago” o la “deriva”. Vull que cap tribunal pugui declarar il·legal una manera d’organitzar-nos que hem decidit la majoria. Vull no haver de donar més explicacions. Vull que en Roderic deixi de demanar-me posts per blocs reivindicatius. Que carai: vull saltar-me un 11 de Setembre!! De fet, vull poder-me oblidar haver estat mai independentista. Vull que tots plegats puguem arribar, no a la meta, sinó a la línia de sortida. Vull que tinguem l’ocasió de viure amb normalitat. Imagineu no haver d’explicar res de tot això als vostres fills. O potser explicar-ho amb l’orgull indiferent amb què els francesos parlen de Napoleó, els escocesos de la invenció del telèfon o els suecs d’IKEA… Quin descans, oi? Els cafès tindrien un gust diferent, tant amb llet com amb gel.

Arcadi Navarro i Cuartiellas és professor d’investigació ICREA, Professor de genètica de la UPF, director del Grup de Recerca en Genòmica Evolutiva de l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE, CSIC-UPF) i cap de grup al Centre de Regulació Genòmica (CRG). Ha estat investigador postdoctoral a la Universitat d’Edinburgh, sotsdirector de l’IBE i actualment dirigeix el node de Genètica de Poblacions de l’Institut Nacional de Bioinformàtica (INB). Des de 2013 dirigeix el projecte EGA (Arxiu Europeu del Genoma-Fenoma) a Barcelona.

Un gran país petit

Crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

jlpelegri.jpg
Josep Lluís Pelegrí i Llopart

Vaig néixer a Veneçuela l’any 1957, fill d’emigrants catalans durant una època de recessió econòmica a tota Espanya, i vaig créixer a diversos països, amb uns pocs viatges a Catalunya, molt espaiats en el temps. Per a mi, al llarg dels anys, el principal lligam amb Catalunya ha estat la família i la llengua, el català com a llengua privada, parlada només amb pares, germans i alguns amics, i cantada tantes vegades en discos junt amb en Serrat, Llach, Raimon i molts d’altres. A principi dels 80, quin greu quan en Joan Manel Serrat va cantar només en castellà al Poliedro de Caracas davant de milers de persones, i quin goig sentir en Lluís Llach a la Universidad Simón Bolívar -no seríem més de dos o tres-cents estudiants- cantar una cançó darrera l’altra en català. Quan finalment el 2003 vaig venir a viure a Barcelona, em vaig trobar amb la sorpresa de sentir com si la meva família s’hagués engrandit sobtadament, amb aquell so familiar que ara sortia de qualsevol racó. Encara avui tinc aquesta sensació del català com a llengua íntima i gaudeixo de la conversa, meva i dels altres, al dinar, la feina o l’autobús.

Per què us explico tot això? Doncs perquè crec en, i en el màxim possible practico, un ideari de proximitat. Penso que la humanitat forma part, junt amb tot allò que viu a la terra, d’una essència única. Però crec que nosaltres, que vivim l’aquí i l’ara, tenim la capacitat d’establir connexions autèntiques només amb una part relativament petita del nostre planeta. Per a mi la globalització i el continu creixement econòmic són conceptes errats, que porten a dependències econòmiques i formes de comerç que no són ni justes ni sostenibles. El contrari de la globalització és la proximitat, i la llengua em sembla un bon exemple de proximitat i connectivitat. Gent propera que parla una mateixa llengua, o que té un mateix accent, amb la capacitat d’associar-se, donant-se la ma quan cal, per assolir uns objectius comuns.

Jo imagino un futur món format per estats petits. Cadascun d’aquests estats tindrà la capacitat de desenvolupar una economia sostenible, de manera que tots els seus habitants tinguin una vida digna, i gaudirà d’unes fortaleses específiques, que li faran assolir nivells mes alts de benestar mitjançant un comerç just entre països. És una idea senzilla que conté dos factors clau. El primer és el concepte d’un país proper. Prou petit, si es vol, perquè tots estem connectats, perquè tinguem una societat humana, fins i tot familiar. Aquesta humanitat i espiritualitat és el que garanteix el benestar personal i social, i no a l’inrevés. I el segon factor és la igualtat dins la diversitat, les relacions entre els països i les seves gents han de ser sempre en condicions d’igualtat, ajudant-se a assolir uns nivells de vida digna i compartint la riquesa cultural. Jo crec que Catalunya té les qualitats necessàries per ser un gran país petit, un país sostenible i alhora capdavanter, tant en humanitat dins les seves fronteres com en solidaritat amb els països veïns.

Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.

Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

RSole.jpg
Ricard Solé

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.

La nostra força científica

Quan Catalunya es planteja de fer la seva pròpia via i surten les veus de sempre fent el discurs de la por, és important de ser conscients que el nostre és un país fort en molts àmbits.

JDFerrer.jpg
Josep Domingo Ferrer

Amb un 16,2% de la població de l’actual estat espanyol, el nostre país té una potència molt superior al seu pes demogràfic. La producció científica de Catalunya és el 26% de la producció científica de l’actual estat espanyol i un 1% de la producció científica mundial, és a dir, 10 vegades el que li correspondria per població. En termes comparatius, Catalunya supera ja països com Àustria, Finlàndia i Noruega, tot i dedicar menys recursos a l’R+D. Això és cert tant si ens fixem en el nombre absolut d’articles escrits, com en l’impacte normalitzat (citacions rebudes per aquests articles). El nostre país també excel·leix en el nombre d’ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC), els ajuts europeus que s’atorguen només a recerca d’altíssim nivell: n’obté 24 per milió d’habitants, la segona xifra més alta de la Unió Europea (només superada per Holanda), 3,4 vegades superior a la del conjunt de l’estat espanyol i més de 4 vegades superior a la d’Espanya sense Catalunya. En termes absoluts, Catalunya obté més de la meitat dels ajuts ERC de tot l’estat espanyol.

Si ens fixem en la posició mundial de les universitats catalanes, Catalunya situa 3 universitats (UPF, UAB i URV) entre les 100 millors de menys de 50 anys (rànquing THE 2015). La resta d’Espanya només n’hi té 3 més i en posicions més baixes. Val a dir que, en el rànquing mundial d’universitats més utilitzat, el de Xangai, ni les universitats catalanes ni certament les espanyoles no ocupen encara les posicions que caldria. Ara bé, això s’explica en part pel fet que, a diferència del que s’esdevé en d’altres països, una part important de la producció científica de Catalunya (i d’Espanya) es fa en centres de recerca fora de les universitats, que no són comptats al rànquing.

Pel que fa a recerca industrial o pre-industrial, el nombre de patents europees per milió d’habitants sol·licitades per Catalunya és el doble que el d’Espanya, però només la meitat de la mitjana europea. En aquest sentit, la indústria catalana no només hauria d’exportar molt, com ja fa, sinó augmentar el nivell tecnològic de les seves exportacions. Un bon nivell tecnològic, a banda de suposar més valor afegit, és una protecció contra la deslocalització.

I com s’han assolit els resultats anteriors? El 2013 el nostre país va dedicar l’1.50% del seu PIB a R+D, superior a l’1.33% d’Espanya, però sensiblement inferior a la mitjana de la UE-27 (1.94%), a la xifra del Japó (3.26%) i a la dels Estats Units (2.77%). En qualsevol cas, podem afirmar que, pel que fa a la recerca acadèmica, la productivitat catalana és elevadíssima: la bona situació de la ciència del país és espectacular tenint en compte els recursos de què disposa. Imagineu-vos amb els recursos que tindríem com a estat independent!

Josep Domingo-Ferrer és Catedràtic Distingit d’Enginyeria Informàtica de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona). Dirigeix la Càtedra UNESCO de Privadesa de dades i és expert en seguretat i privadesa de la informació. Ha rebut el Premi ICREA Acadèmia (2008 i 2013) i la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2012). És Fellow de l’IEEE (Institute of Electrical and Electronics Engineers) i membre de l’Academia Europaea.