Dia: 17 de setembre de 2017

El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina.

La visió majoritària i compartida que la independència de Catalunya comportarà millores en la recerca i l’educació superior del nostre país està prou fonamentada en una legislació i una gestió de les polítiques vinculades al coneixement pel Govern espanyol plenes de burocràcia, inflexibilitat i manca de transparència. Alguns articles de periodistes internacionals ho exposen clarament i amb bona documentació (What impact would Catalan independence have on universities?) Els elements més concrets en que es fonamenta aquesta hipòtesi cal anar desgranant-los i fer-los evidents. Quim Bosch, per exemple, ja va fer palès en aquest fòrum les injustícies que reben els becaris catalans (Les beques universitàries a l’Imperi Galàctic). El tema de les beques universitàries és tan injust que continuarà…

Un altre dels temes que vull remarcar és la composició de les comissions d’avaluació i els tribunals de selecció del personal. El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina. Un dels elements claus en la gestió del talent és l’avaluació i selecció del personal. Escollir els millors per una posició, sigui la que sigui, no és gens fàcil i, per això, hi ha mecanismes que ajuden a no equivocar-se gaire. Un exemple d’aquests mecanismes és la comissió d’avaluació o el tribunal de selecció, segons el cas. I aquí ve una de les diferències més estratègiques en una Catalunya independent en aquest àmbit.

Des de Catalunya estem convençuts que la internacionalització dels comitès afavoreix la nostra qualitat com a sistema. Alguns exemples es trobem en les comissions d’ICREA on trobem membres de les universitats d’Oxford, Cambridge, Delft, París, Munich, etc. i d’altres entitats com el CNRS, el Max-Planck, etc. També ho especifica la normativa del programa Serra Hunter: “Les comissions encarregades de jutjar els mèrits acadèmics dels aspirants …estan formades per persones de reconegut prestigi, tant nacional com internacional…” Sense ànim de confrontació, per exemple, a l’Estat espanyol la tradició més aviat ha estat que la comissió de selecció de professors universitaris siguin tots ells de la mateixa universitat que convoca la plaça (p. 56204) o només cal mirar la composició de les comissions d’avaluació de l’ANECA on els membres són representants de les universitats espanyoles. Si volem competir internacionalment i tenir alguna garantia d’èxit hem de refermar la manera com seleccionem el millor talent que acabarà donant fruits a la nostra economia i la nostra societat. La competitivitat internacional ens imposa jugar amb les regles que juga tothom i això en aquest cas vol dir sempre comissions d’avaluadors experts internacionals.

Jordi Mas és doctor en Microbiologia per la UB i MBA per ESADE. Professor associat de la UAB. Actualment dirigeix l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).

Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Tot i que el debat independentista ha estat en bona mesura cec al gènere, la creació d’una república catalana esdevé una gran oportunitat per tenir en compte les dones i les seves reivindicacions. Aquestes es menystingueren en l’elaboració de la Constitució del 78. Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Una república catalana és una oportunitat per posar la vida en el centre de les estructures i polítiques. Això implica que les prioritats han de virar cap al benestar i les cures de les persones. Per això cal assegurar la universalitat i qualitat del sistema de salut i avançar en altres aspectes fins ara desconsiderats en el marc espanyol. Per exemple, caldria dotar-nos dels recursos suficients per desplegar la llei de la dependència. Fer-ho té importants impactes sobre les dones que tradicionalment han estat les nostres cuidadores.

També és crucial assolir la presència equitativa de les dones a tots els nivells de decisió i espais de participació política, social i laboral. Cal doncs fer front a la divisió sexual del treball, tant vertical com horitzontal. Això ens permetria acabar amb el sostre de vidre i amb la bretxa salarial de gènere, però també amb el valor desigual del treball productiu i reproductiu, així com el repartiment desigual del temps. Les dones dediquem de mitjana el doble d’hores setmanals que els homes a les tasques de la llar i de cura. Per tot això, també ens cal avançar cap a la reforma horària i garantir l’educació i cura dels infants.

En el marc espanyol se’ns impedeix actuar davant l’emergència social, com en el cas de la pobresa energètica, els problemes d’habitatge o l’acollida de refugiats. Ara podem apostar per un ferm compromís contra les desigualtats i una redistribució de la riquesa amb sentit. Fer-ho té importants impactes de gènere, doncs les dones es troben sobre representades entre les persones amb risc de pobresa i exclusió social.

En una nova república catalana s’ha de superar la LOMCE, recuperar els continguts d’igualtat, apostar per una educació sexual de qualitat, així com garantir la coeducació. També cal avançar, definitivament, en matèria de gènere en les nostres universitats i centres de recerca. La nova república ens ha de permetre acabar amb els exèrcits i poder així dedicar aquests recursos a la millora de les condicions de vida de les persones i a exportar la cultura de la pau enlloc d’armament.

Finalment, cal garantir el dret al propi cos i a la llibertat sexual, així com avançar en garantir vides lliures de violència. Per això, fer front a la violència masclista ha d’esdevenir una qüestió d’estat i, així, eradicar els maltractaments i assassinats que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho i les violències cap a les col.lectivitats LGTBI+. Ja comptem amb una legislació pionera i molt més avançada que l’espanyola i ara cal poder-la desenvolupar i implementar en condicions. A què esperem per aprofitar aquesta gran oportunitat?

Núria Vergés Bosch és Professora lectora del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. És Membra del grup de recerca consolidat Copolis de la UB, així com de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Gènere de Catalunya. És també membra de l’associació de dones per la recerca i l’acció ALIA i del Seminari interdisciplinar de metodologies de recerca feminista, SIMREF. És Cofundadora del col·lectiu de dones i tecnologies Donestech i forma part de Feministes per la independència. Les seves línies de treball actuals versen sobre la relació gènere i tecnologies, les polítiques socials i familiars, la comunicació intercultural, les violències masclistes i les metodologies de recerca feminista.