El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina.
La visió majoritària i compartida que la independència de Catalunya comportarà millores en la recerca i l’educació superior del nostre país està prou fonamentada en una legislació i una gestió de les polítiques vinculades al coneixement pel Govern espanyol plenes de burocràcia, inflexibilitat i manca de transparència. Alguns articles de periodistes internacionals ho exposen clarament i amb bona documentació (What impact would Catalan independence have on universities?) Els elements més concrets en que es fonamenta aquesta hipòtesi cal anar desgranant-los i fer-los evidents. Quim Bosch, per exemple, ja va fer palès en aquest fòrum les injustícies que reben els becaris catalans (Les beques universitàries a l’Imperi Galàctic). El tema de les beques universitàries és tan injust que continuarà…
Un altre dels temes que vull remarcar és la composició de les comissions d’avaluació i els tribunals de selecció del personal. El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina. Un dels elements claus en la gestió del talent és l’avaluació i selecció del personal. Escollir els millors per una posició, sigui la que sigui, no és gens fàcil i, per això, hi ha mecanismes que ajuden a no equivocar-se gaire. Un exemple d’aquests mecanismes és la comissió d’avaluació o el tribunal de selecció, segons el cas. I aquí ve una de les diferències més estratègiques en una Catalunya independent en aquest àmbit.
Des de Catalunya estem convençuts que la internacionalització dels comitès afavoreix la nostra qualitat com a sistema. Alguns exemples es trobem en les comissions d’ICREA on trobem membres de les universitats d’Oxford, Cambridge, Delft, París, Munich, etc. i d’altres entitats com el CNRS, el Max-Planck, etc. També ho especifica la normativa del programa Serra Hunter: “Les comissions encarregades de jutjar els mèrits acadèmics dels aspirants …estan formades per persones de reconegut prestigi, tant nacional com internacional…” Sense ànim de confrontació, per exemple, a l’Estat espanyol la tradició més aviat ha estat que la comissió de selecció de professors universitaris siguin tots ells de la mateixa universitat que convoca la plaça (p. 56204) o només cal mirar la composició de les comissions d’avaluació de l’ANECA on els membres són representants de les universitats espanyoles. Si volem competir internacionalment i tenir alguna garantia d’èxit hem de refermar la manera com seleccionem el millor talent que acabarà donant fruits a la nostra economia i la nostra societat. La competitivitat internacional ens imposa jugar amb les regles que juga tothom i això en aquest cas vol dir sempre comissions d’avaluadors experts internacionals.
Jordi Mas és doctor en Microbiologia per la UB i MBA per ESADE. Professor associat de la UAB. Actualment dirigeix l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).
Com antic vicerrector de professorat de l’UB, totalment d’acord amb tu. El primer que s’ha de desmuntar es l’acreditació, aquest especia d’aranzel que les autoritats de Madrid varen crear per tancar el sistema perquè els de fora no puguin venir, creant mes comissions (mes cost) pel final arribar de nou a un concurs oposició. De pots doc a catedràtic calen quatre acreditacions mes 4 oposicions amb un brutal cost per l’administració. Cal només un concurs amb base al HR logo en el que hi pugui competir-hi tothom. Si els nostres fill competeixen a fora, els de fora també han de poder fer-ho a casa. Ara be cal millorar sensiblement els pressupostos públics i provats amb recerca perquè, tant els de dins com els de fora puguin assolir els projectes que els encomanem. Amb una República catalana estic segur que assolirem aquests objectius.