Mes: setembre de 2017

Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent.

Tot i que Catalunya se situa entre les regions europees que millors resultats obtenen en recerca, universitats i centres de recerca competitius i elevada capacitat de captar talent, hi ha alguns aspectes en els que no hem aconseguit els resultats que voldríem.

En aquest moment Catalunya disposa de 1.649 grups de recerca avaluats, 1.361 són consolidats i 288 emergents. Les 2/3 parts universitaris. Gràcies a la seva competitivitat, Catalunya capta de l’Estat un volum gran de recursos si els comparem amb els que rebria tenint en compte criteris de població. En retorn en el programa europeu Horitzó 2020 (dades de maig 2017), Espanya estava en el 4t lloc i els recursos captats per Catalunya el 28,5% del total espanyol. Un 25% empreses, cosa que no està gaire bé si es considera que la mitjana europea supera el 40%. Els resultats en conjunt no són prou satisfactoris si tenim en compte la poca participació empresarial i el mal lloc de Catalunya entre les regions innovadores.

Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent. No tenim una política de recanvi de professorat, en conjunt envellit i amb capacitats diferents de quan s’està en el pic de la productivitat. Les idees polítiques sobre la recerca són bastant bones, no així els recursos. Els recursos que avui està dedicant Catalunya a R+D+i són relativament escassos si ens comparem amb els països capdavanters.

Mereix un suspens la creació d’un sistema potent de connexió de projectes a l’empresa i les incubadores. Les idees hi són, els recursos no. Catalunya mereix que el seu sistema de R+D+i completi les seves capacitats i sigui capaç de convertir coneixement en riquesa per als ciutadans. La recerca que fem, bona i en alguns casos excel•lent, aporta poca riquesa i benestar als ciutadans. Ho podem aconseguir fàcilment si som capaços de dissenyar sense interferències exteriors les nostres polítiques de recerca i d’innovació, però també hem de ser capaços de disposar de tots els nostres recursos i d’establir les prioritats. Com a país dependent mai no ho aconseguirem. La independència ens permetrà aconseguir-ho i retornar a la societat el que la societat ens ha donat.

Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. Ha estat director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.

Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una.

Aquesta exigència ha de recaure també, i de forma molt clara, en el sector públic. Volem un país nou no per imitar i continuar els defectes d’aquell de qui ens volem lliurar, sinó per innovar també en política i manera de fer les coses. Catalunya ha de poder demostrar la capacitat de gestionar els recursos dels seus ciutadans amb honradesa i eficàcia. I els seus governants han de tenir la valentia de fer front als reptes no només de l’endemà, que n’hi ha de molt importants, més sabent d’on venim, sinó als que ajudaran a configurar un país de futur en un món tan competitiu i ampli com el que tenim al davant. En el camp de la recerca, ser valents per definir polítiques a anys vista, que no depenguin del govern de torn i de les seves ambicions partidistes i menudes, i on hi entrin les d’una educació secundària i superior de qualitat. L’increment en la inversió respecte al PIB ha d’anar paral•lela a la d’educació. El país necessitarà gent formada en els coneixements bàsics i en les tecnologies més modernes que hi donen suport. Aquesta gent ha de rebre la formació, sigui dins de les fronteres o millor fora d’elles, que els faci madurar i excel•lir com a investigadors, per després poder tenir a l’abast un sistema de recerca i desenvolupament, d’àmbit públic i privat, que aprofiti el que s’ha invertit en ells i on puguin desenvolupar les capacitats adquirides, amb els controls d’exigència imprescindibles. L’educació de la societat ha d’incloure també la informació necessària perquè aquesta societat sigui conscient de la riquesa i de l’aposta que representa un sistema sòlid de recerca i desenvolupament, i n’assumeixi l’exigència als polítics que la representin.

Finalment, el sistema de creació i difusió del coneixement no pot defugir el plantejament dels organismes encarregats principalment de portar-lo a terme: universitats i centres de recerca. Un país petit com Catalunya, per poderós que sigui o pretengui ser, no pot pretendre que a totes les seves institucions universitàries i als centres de recerca, públics i privats, s’investigui de tot. Els recursos són limitats, ho seran, per independents que siguem, i Catalunya, per la seva situació social i econòmica, tindrà unes prioritats a curt i mig termini. Llavors, el sistema de recerca i desenvolupament, si vol comptar amb el suport popular que li cal i que forçaria als polítics i gestors a fer-ne cas, a més de fer una recerca de qualitat contrastada a nivell internacional, no ha de viure d’esquena a aquelles prioritats, i ha de saber conjugar una cosa amb l’altra.

Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una. Aquesta determinació serà indispensable per afrontar els reptes i saber eliminar els obstacles que rutines, corrupteles i incompetències posaran, com han fet tradicionalment en aquest i altres àmbits. La il•lusió en un projecte com el que tenim entre mans no ens ha de mantenir únicament als núvols, sinó que caldran els peus ben posats a terra i actuar en conseqüència. Que l’empresa s’ho val.

(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)

Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

El país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons.

Quan un país es planteja com afrontar el seu futur en ple segle XXI, i més encara si hi ha la tasca -il•lusionant i complexa- de construir un país nou, independent, cal posar sobre la taula un ventall ampli de qüestions i inquietuds d’ordre social i econòmic. I si s’actua amb prou intel•ligència política, aquestes qüestions no s’han de veure només com a resultat d’actuacions a curt termini, necessàries, sinó també com a oportunitats per posar sobre la taula iniciatives que contribueixin a consolidar el futur benestar general. En aquest context, la recerca, entesa com una eina per crear nous coneixements que trobin aplicacions per millorar la qualitat de vida de la societat i obrin vies de desenvolupament econòmic sostenible, és una de les oportunitats i cal aprofitar-la. Una recerca de qualitat no tan sols proporciona prestigi al país que li dóna suport, sinó que permet aprofitar-ne els seus fruits a través del teixit econòmic i social del seu entorn.

Per aprofitar aquesta oportunitat la societat catalana n’ha d’estar convençuda, tot i que el camí per assolir els objectius desitjats tingui encara un recorregut llarg. En proporció a la seva població, les dificultats de pressupost i els entrebancs administratius viscuts, és indiscutible que la qualitat de la investigació feta a Catalunya és de nivell europeu en molts camps, a desgrat de l’obligació d’augmentar el percentatge del PIB que hi dedica fins arribar als nivells dels països europeus amb els quals Catalunya s’emmiralla. Un dels exemples és el camp biomèdic, en què l’excel•lència assolida ens pot fer sentir orgullosos.

Amb tot, també hi ha punts foscos. Un dels més importants és la falta de convicció del sector privat per convertir-se en un motor del sistema de recerca i desenvolupament. En aquest context, el país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons. L’exigència per part de la societat perquè es faci un ús adequat dels seus impostos hauria incloure l’àmbit dels diners posats en recerca i el profit que en treu el país.

(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)

Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.

A l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.

Al 2018 la Unió Europea posarà en marxa un espai únic de patents que permetrà a les empreses patentar a vint-i-sis dels vint-i-vuit estats de la UE de manera molt més ràpida i a un cost molt menor del que té ara. Els dos estats que falten són Croàcia –que quan la UE va posar en marxa el mecanisme encara no n’era membre- i Espanya, que no només no hi vol participar sinó que va portar el Consell Europeu als tribunals per intentar prohibir aquesta iniciativa.

La història ve de lluny. Fins ara les patents es registren país a país, així que per patentar a tota la UE cal presentar sol·licituds a tots els seus països. Un a un. A cada país els tràmits s’han de fer amb el seu idioma oficial (que, en algun cas, són més d’un), així que no només és un procés lent i enrevessat sinó també molt costós, i les nombroses traduccions en són en bona part responsables. Patentar al conjunt de la UE és uns 10 cops més car que fer-ho als EUA o al Japó.

La UE és conscient que aquest sistema llastra la competitivitat de les seves empreses, i per solucionar-ho fa dècades que va intentar simplificar-ho establint un procedint únic per a tota la UE que en reduís temps i cost. Tot passa per fer una única sol·licitud i reduir els idiomes de treball al màxim, i la seva proposta va ser limitar-ho als tres idiomes oficials de l’Agència Europea de Patents: l’anglès, l’alemany i el francès. Sembla lògic, oi?

Doncs vet aquí que dos països, Espanya i Itàlia, s’hi van oposar. Ambdós pel mateix motiu: l’idioma. Espanya volia incloure el castellà com a idioma de treball, i Itàlia l’italià. La UE s’hi va negar. Les negociacions es van estancar durant anys, fins que, al 2010, la UE va decidir tirar pel dret i acollir-se a un mecanisme extraordinari (la cooperació reforçada) per crear aquest espai. Formalment, no és la UE qui crea l’espai sinó que són els països qui, a títol individual, s’hi adhereixen. Un cop la Comissió, (al desembre del 2010), el Parlament Europeu (febrer 2011) i el Consell de Competitivitat (març 2011) li van donar el vistiplau, Espanya i Itàlia van interposar una demanda contra el Consell Europeu, i van demanar al Tribunal de Justícia de la UE que declarés il·legal l’espai europeu de patents.

L’abril del 2013 el Tribunal de Justícia de la UE va emetre la seva sentència: va donar la raó al Consell Europeu i va condemnar Espanya i Itàlia a pagar les despeses judicials del procés. Després d’aquesta sentència, Itàlia va decidir incorporar-se a l’espai europeu de patents. Espanya continua negant-s’hi mentre el castellà no en sigui idioma oficial.

Una dada final: a l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.

PS Malauradament, aquest post també s’hauria pogut titular “¡Que inventen ellos! (encara)”.

Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

La independència farà més properes les nostres propostes als administradors dels recursos per la recerca. També farà més propers els nostres resultats als ciutadans els quals, amb els seus impostos, han de cobrir les nostres necessitats.

La investigació a l’estat espanyol ha esdevingut, en els darrers anys, un repte quasi impossible per als grups poc nombrosos. De poc han servit molts anys d’activitat continuada en l’estudi de les malalties neurològiques dels animals. Ni la direcció de tesis doctorals, treballs de màster i de grau. Ni la formació continuada de graduats, de residents, i de veterinaris d’arreu. Tampoc ha resultat d’interès la participació activa en congressos i cursos internacionals, col·laborant en projectes de recerca, co-dirigint treballs i estudis de recerca. Ni les publicacions indexades, ni el reconeixement extern. Les nostres diverses propostes de projectes de recerca han topat en els darrers anys amb una resposta negativa, i sempre amb l’argument de “la limitació dels recursos disponibles, malgrat el seu possible interès”.

L’àmbit de recerca veterinària, petit però productiu, sembla que ara ja no sigui prioritari, en un estat espanyol que sempre s’ha dit que compta amb un potencial agrícola i, sobretot, ramader dels més importants de la UE.

Per tot això, ens hem vist abocats a obrir serveis per tal de generar recursos que ens permetin seguir vius en el món de la recerca. Per poder mantenir les nostres línies de recerca i assegurar un present i un futur immediat als nostres becaris. Per poder continuar les nostres col·laboracions amb d’altres grups de recerca. D’aquesta manera, gràcies a la feina que fem dia rere dia, ens mantenim en un nivell acceptable dins el nostre àmbit.

Què ens pot deparar la independència de Catalunya?

No som tan il·lusos com per creure que amb la independència s’acabaran de cop totes les nostres mancances. Sí que hem detectat un interès i una preocupació creixent dels darrers governs catalans per la recerca, per la seva promoció i suport, pel seu futur i, ara, un compromís perquè aquest àmbit estigui entre les prioritats del nou país que volem crear.

La independència farà més properes les nostres propostes als administradors dels recursos per la recerca. També farà més propers els nostres resultats als ciutadans els quals, amb els seus impostos, han de cobrir les nostres necessitats.

La independència ha de permetre generar un pla de gestió de la recerca al servei de les necessitats reals del país, prioritzant aquells àmbits que realment siguin d’interès per a cada sector.

La independència ha de potenciar els grans grups i centres de recerca que ja existeixen al país, però no ha d’oblidar mai els altres grups, més petits, però també interessants i necessaris.

La independència ha d’exigir l’excel·lència dels investigadors i dels grups de recerca per projectar-los, des de Catalunya cap a les xarxes de recerca internacionals.

Una Catalunya independent haurà de promoure també la recerca veterinària en tots els seus àmbits i en totes les espècies animals. I també fomentar els grups multidisciplinars d’investigadors que, des de la veterinària, col·laborin amb els altres àmbits propers. Sols així, amb aquest esperit obert i participatiu la recerca veterinària catalana podrà ocupar el lloc que li pertoca en el mapa científic internacional.

Martí Pumarola és catedràtic d’universitat, adscrit al Departament de Medicina i Cirurgia Animals de la UAB, amb docència a la Facultat de Veterinària. Diplomat Europeu en Patologia Animal, especialitzat en neuropatologia veterinària. Línies de recerca: malalties degeneratives i envelliment animal; neuroncologia veterinària; malalties priòniques; neuropatologia comparada; dret animal..

Hem de construir un entorn que als vinguts de fora els faci agafar ganes de ser un més del nostre col•lectiu i als que ja hi som ens faci sentir més orgullosos de mostrar no només els nostres monuments sinó també la nostra quotidianitat.

He llegit força articles molt valuosos sobre l’economia d’una propera Catalunya independent. Hi ha unanimitat que, des del punt de vista econòmic, hi guanyarem. I, al poder disposar de més pressupost tindrem una educació de més qualitat, uns millors serveis socials, una atenció a la salut més global… Tot això és inqüestionable. Però hi ha d’altres aspectes no menys importants i als què no hem donat prou atenció. Permeteu-me que us en parli: al ser independents d’un Estat que ens menysté, també hi guanyarem com a poble, com a comunitat: ens sentirem més segures, tindrem una moral més alta, serem més creatives i més audaços. Podrem acomboiar la nostra joventut, convèncer-los de les seves possibilitats, proporcionar-los un entorn més estimulant que els permeti escollir un pla de vida que s’avingui amb les seves expectatives…i, una cosa molt important: aconseguir la participació activa dels ciutadans en tot allò que ens afecta i que contribueixi a la creació d’un ambient en el que sigui possible sortir a passejar sense acabar de mal humor que és el que succeeix ara com ara, ja que constantment veiem persones que obren un paquet de tabac i llencen l’embolcall a terra, que mengen pipes i van deixant un rastre de closques, que al transport públic ocupen, sense ser-ne destinataris, els seients reservats a les persones que tenen necessitats especials… I no podem culpar d’això els encarregats de mantenir l’ordre perquè no poden donar l’abast; ens hi hem d’involucrar totes i tots. Res de fer veure que no ho hem vist: intervenir, assenyalar, i, si és possible, establir un diàleg amb els implicats per fer-los veure que la neteja i l’ordre són necessaris per a la convivència i el manteniment d’un entorn agradable.

Hem de construir un entorn que als vinguts de fora els faci agafar ganes de ser un més del nostre col·lectiu i als que ja hi som ens faci sentir més orgullosos de mostrar no només els nostres monuments sinó també la nostra quotidianitat.

Forma part del nostre passat recent et fet d’escombrar i regar cada matí la part de carrer que dona a l’entrada de cada casa; evidentment això ja no cal, però sí que cal que mantinguem l’esperit que ens ho feia fer.

I finalment la llengua: l’Estatut, que va nàixer en un moment molt complicat de la nostra història, ens ordena “entendre” (no obliga a parlar) el català i agafant-nos a aquesta permissivitat, moltes persones que viuen fa anys a Catalunya encara parlen exclusivament castellà; i el pitjor és que nosaltres ens hi conformem i fins i tot, per una pretesa “educació”, els parlem castellà. Ho tenim mal entès!!

Hem d’acostumar-nos a actuar amb fermesa: si persistim en l’ús de la nostra llengua, veurem que al cap d’un estona la majoria dels nostres interlocutors fan l’esforç de posar-s’hi, i això va sobre tot pels directius de bars i restaurants que, en buscar cambrers i cambreres valoren més com els queden els uniformes (sobre tot a elles les faldilletes molt curtes) que les seves habilitats lingüístiques.

N’hi ha més, però seguirem un altre dia.

Maria Lluïsa Fabra és psicòloga i professora jubilada de la UAB.