Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baïonetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.
Als historiadors ens agrada recordar que en política parlem de ‘dretes’ i ‘esquerres’ per un accident topogràfic— on van seure, l’any 1789 en els Estats Generals francesos, els partidaris de respectar el veto de Lluís XVI a una assemblea constituent (a la dreta del President) i els partidaris d’ignorar-lo (a l’esquerra).
Amb els anys, dretes i esquerres van agafar significat en el marc de la industrialització i les lluites obreres. En el segle XIX els polítics d’esquerres es van identificar amb el progrés social per a les classes baixes, amb la laïcitat davant l’integrisme catòlic, i es van apropiar de l’etiqueta “progressistes”. Després de 1945 els partits “progressistes” van gaudir del poder a molts països durant molts anys, sense fer gaire res que no fessin també els partits de dretes. I quan arriba el neoliberalisme de Thatcher, Bush i Sarkozy, i llurs propostes horroroses, què passa? No res. Els “progressistes” de França, d’Espanya, de Grècia, d’arreu, no tenien ni una p… idea al cap — en pilotes es queden, com el rei de la faula.
Brandant amb desvergonyiment la seva vacuïtat moral, els “progressistes” locals del PSOE i d’ICV, i alguns “comuns” (no molts), ara diuen que la unitat d’Espanya i de la classe obrera espanyola està per sobre de la democràcia. Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baionetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.
La independència hauria de servir per regenerar políticament el país. Ja n’hi ha prou de polítics com Duran i Lleida, com Iceta, com Coscubiela, que retorcen el significat de les paraules un dia i un altre i un altre, fins que la distància entre els mots i les coses es fa infinita. Son les noves dretes “progressistes”, que demanen regeneració i transparència mentre posen micròfons a La Camarga, i no passa res …
No ataco les seves idees, tan legítimes com les altres. Denuncio la seva demagògia populista, la manera com amaguen que no tenen cap projecte pel país, si no és fer de comparsa “progressista” dins de l’Espanya del PP i C’s i PSOE i l’IBEX. Catalunya podria tenir un sistema polític més honest, més transparent, amb partits polítics més seriosos, més democràtics. Els tindrem, si som capaços de separar-nos del règim hereu del franquisme, si no ens deixem entabanar per les dretes “progressistes”.
Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.