Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40.
El retrat del sistema de recerca català actual, que han anat pintant de manera coral diversos participants d’aquest bloc, es podria resumir amb una paraula: clarobscurs. Caricaturitzant, descriuria el retrat així: al cantó fosc, una universitat i un CSIC envellits i funcionarials. Al cantó lluminós, el lideratge en la captació de talent i de fons europeus gràcies a iniciatives com el programa ICREA i el sistema CERCA. I arreu, un problema transversal: la precarietat dels joves investigadors, que es tradueix en diàspora o abandonament de la carrera científica.
L’èxit de les iniciatives del govern de la Generalitat en matèria de recerca, tot i el seu abast limitat, fa pensar que una Catalunya independent només pot aportar-nos millores respecte la Catalunya (post)autonòmica actual. És ben sabut que Catalunya capta una gran quantitat de fons europeus i internacionals en proporció a la seva mida. Això està molt bé però, al meu entendre, basar la supervivència en aquesta estratègia és un clar símptoma d’un sistema disfuncional, crònicament infrafinançat, i en conseqüència esbiaixat cap als sectors que es consideren econòmicament productius a curt termini (biomedicina, farmàcia, tecnologies diverses…). Un sistema amb greus dificultats per donar sortida als joves investigadors i per consolidar el personal tècnic.
Una Catalunya independent podria destinar, sense grans esforços i a pocs anys vista, més d’un 2% del PIB a la recerca, potser fins i tot duplicar l’1.5% actual (https://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=6110). Això sol ja dóna esperances, i fa pensar que podríem entrar a la lliga dels admirats països on la recerca és vista com el motor del benestar i no com un llast (tafanegeu aquí per descobrir-los: http://bit.ly/2dLjLeE). És més, podria enfocar aquests recursos a retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40. Persones amb una excel•lent i llarguíssima formació (pagada entre tots), amb experiència i xarxa internacional, motivades i productives, àvides d’assumir més responsabilitats i de gaudir d’una certa seguretat laboral (i no parlo de places vitalícies). Fins aquí el tall publicitari.
El paràgraf anterior està escrit en condicional. Que es transformi en present depèn de dues coses: d’un rotund SÍ en el referèndum de l’1-O, que ens doni l’oportunitat de redefinir el sistema de recerca i universitats; i de la nostra capacitat d’aprofitar-la, apostant per una reestructuració profunda que, a més d’expandir el sistema de recerca, n’asseguri el relleu generacional a llarg termini. Fent-lo prou flexible per evitar les muntanyes russes i els colls d’ampolla desproporcionats lligats als cicles econòmics, polítics i demogràfics. Ens hi posem?
Martí Galí és investigador postdoctoral a l’Université Laval (Quebec, Canadà), on estudia les interaccions entre el plàncton marí i el clima.