Mes: octubre de 2017

I think that unless the decent people of the western democracies put real pressure on their governments, their governments will do absolutely nothing to stop the escalation of state violence in Spain. Spain has learnt that it can get away with a lot in order to “defend law and order”. They will use again the same strategies, or worse, against Catalunya but also against any political opposition that they can label as a “threat to our Constitution”.

October 2nd, 1017

As I am sure you know, terrible things happened yesterday in the place I call home. There were almost 1000 people injured by the police, and one person lost an eye due to a rubber bullet, even though their use is illegal in Catalunya. Some of you have already written to express your worries, and I expect others are planning it, so let me first tell you that I and my family and friends are well.

My family and many others are among the many thousands throughout the country that spent Saturday night inside our schools (voting stations) to protect our ballot boxes and, with them, our right to vote in a peaceful referendum. We knew, because we were officially told, that at 6am the Catalan police would come to try to seize the boxes, and that at 9am the Spanish police might come as well. Knowing this, many Catalan voters started queuing outside the schools at 5am. When I woke up and opened the door of our school I saw nearly 100 people already gathered. Families with children, grandparents, workers… normal people, queuing up in the dark to vote and to help us protect the ballot boxes. Sure enough, at 6 am, the Catalan police came and, seeing the crowd, did the only decent thing a decent police force can do: take notice of the impossibility of seizing the boxes without hurting anyone, give us an official notice that our referendum was considered illegal, and left the school. At 9 am the vote started.

First there was excitement: celebration of the fact that we had managed to get that far. All the ballot boxes had been smuggled during the previous weeks under the vigilance of a reinforced police contingent. Several of our politicians had been arrested. There were attempts to enter the premises of legal political parties without a court warrant. All the websites related to the referendum, including many that belonged to NGO’s and thus were not bound by the judicial restrictions on the Catalan government, were closed down. Most had URL’s outside Spain, but the Spanish government forced the internet providers to set up a country-wide firewall against them. This is a first for a western democracy: other countries that block access to outside websites include China and North Korea.

Ten million ballots had been also seized by the Spanish government, but on the day of the referendum sure enough there were fresh ballots on the tables. The referendum was a victory in itself.

After the initial excitement, the news started to arrive into our mobile phones. Spanish police had charged with unspeakable brutality against this or that polling station. Horrific videos (if you have only seen the newspapers, you ain’t seen nothing yet) started to fly across our Whatsapp groups. Real panic, together with a reinforced sense of resolve, followed. We were no longer fighting to have a referendum. We were now fighting for survival. We were fighting against fascism.

Not all schools were attacked by the Spanish police. I have seen the pattern, and it is interesting: they hit hardest either at the polling stations of significant political leaders, or at the polling stations of working class neighbourhoods. Make of that what you will. I happen to live in the kind of gentlel neighbourhood that professors tend to favour, and we did not get attacked. But we did not know that we were not going to be attacked. Misinformation and false rumours were used as a weapon to induce panic, discourage people from going to vote, and keep us disoriented. We were running up and down and making constant calls to check out the situation everywhere. We got exhausted, stressed, sad and angry. In the places that were attacked, sometimes the police won, and sometimes they did not. Sometimes the ballot boxes were smuggled out to a safe haven until the police had left, and then the polling station reopened. The social network quickly informed of this, and voting queues quickly resumed. And this is the amazing thing: the people stubbornly queued to vote despite all. All kinds of people, young people, old people, disabled people, balding professors … people like me, or you.

At 8pm we closed the voting stations. Inside, the officials were counting. Outside, we were gathered expecting the Spanish police to arrive and seize the full boxes, as had been rumoured they would do so as to seize and lay to waste the maximum number of votes. We were exhausted and fearful, but also determined. In my school, the fire-fighters appeared to remind us that they were on our side. Indeed, we had all seen the videos of the fire-fighters making human barriers against the charges of the police –the police with batons, the firemen with just their hands. We all started to clap, and sing. And then we all started to cry. We cried and we clapped at the same time. At 43 years of age, I cried like I haven’t done since I was a child. My eyes are swelling as I type this, remembering the moment; I will never forget it as long as I live. There is nothing like the feeling of realising that you are not alone, that you belong to a group. I feel now closer to humankind than ever before.

But my tears also contain anger and sadness at what is happening to us humans. Everywhere I see the rise of things that look very much like fascism. Xenophobia in the UK, the ascent of Le Pen in France or the neo-nazis in Germany, Erdogan in Turkey, even the political discourse of Trump, they all point at the same direction. And now it is in Spain. This being a country of extremes, where we do not do things by half-measures, our fascism has manifested itself most virulently. Spain had a Civil War between 1936 and 1939. Hitler and Mussolini helped Franco, the western democracies did not help our democracy. In 1939 our civil war ended, and WWII followed immediately; many regard our war as the first battle of WWII.

We are not there yet, but we are getting there. I think that unless the decent people of the western democracies put real pressure on their governments, their governments will do absolutely nothing to stop the escalation of state violence in Spain. Spain has learnt that it can get away with a lot in order to “defend law and order”. They will use again the same strategies, or worse, against Catalunya but also against any political opposition that they can label as a “threat to our Constitution”. The only thing that can stop the Spanish government now is serious and public condemnations and sanctions from foreign countries. If we do not do it now, I fear for the future of democracy here and everywhere.

So, this is my story, but it is also a very long preamble to ask you a favour. Please, PLEASE, start campaigning for us, actively. Write to your MP’s and political representatives. Write letters to the newspapers and magazines. Use your social networks. Write petitions. Or at least, sign petitions. Below is one that was started by my partner; feel free to sign it and pass it on, or write your own. Do whatever, but do something.

Gustau Catalan

ICREA Research Professor,
Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia

PS. Here the petition:
https://www.change.org/p/european-parliament-eu-action-against-the-spanish-state-for-violence-against-the-catalan-voters?recruiter=39567986&utm_source=share_petition&utm_medium=copylink&utm_campaign=share_petition&utm_term=triggered

Gustau Catalan és un professor d’investigació ICREA a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia, on lidera el grup de Nanofísica d’Òxids. Quan no treballa en la física dels nanomaterials, li agrada jugar al ping pong (mediocrement), escalar (acceptablement), i tocar l’ukelele (terriblement).

 

quin gust de victòria té votar avui,
quina proesa gairebé heroica és aquest vot
-sí, no, en blanc, nul- aconseguit contra l’obcecació,
contra l’abús de poder, contra la mentida,
contra l’amenaça, la intimidació i el xantatge!

Quan la llei és el problema, i no la solució,
perquè n’han fet una arma per a no escoltar-nos,
quan la policia ocupant és desordre i violència
contra gent en ordre i en pau,
quan alguns jutjats degeneren
en una barricada dels corruptes
per a tota mena de sancions i represàlies,

quin gust de victòria té votar avui,
quina proesa gairebé heroica és aquest vot
-sí, no, en blanc, nul- aconseguit contra l’obcecació,
contra l’abús de poder, contra la mentida,
contra l’amenaça, la intimidació i el xantatge!.

Tantes hores davant dels punts de votació
que ens volien clausurar,
tantes hores defensant la possibilitat de la paraula
contra tantes forces que volien esclafar-la!

Un agraïment als votants:
gràcies d’haver cregut en la llibertat, en la democràcia.

I una súplica a qui vulgui escoltar-la:
refredar el torrent d’odi, d’insults i de calúmnies,
posar a zero la via judicial, tan absurda i estèril,
de querelles, condemnes, fiances i sancions,
i fer de debò política: lleis noves més justes,
més prudents, obertes i creatives,
i escoltar-nos els uns als altres.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

 

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tant present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

A mi em tocava el Matas i Ramis, un centre cívic d’Horta. Hi vaig anar divendres a la tarda a fer un vol i veure com estava. La sorpresa va ser que el vam trobar tancat. Vaig avisar a la Crida per la Democràcia per veure si ens reubicarien a tots. Aleshores parlant amb veïns vam sospitar que l’havien tancat els mateixos del centre cívic per tal que no fos precintat.

Vam començar a coordinar-nos amb el veïnat. El dissabte al matí ja hi havia una llista de whatsapp del veïnatge que votava al Matas i Ramis, que va arribar a acollir unes 250 persones. Vam decidir que després de dinar ens trobàvem per ocupar-lo. Vaig anar-hi amb tota la meva família (parella i 3 fills de 13, 11 i 9), amb sacs i màrfegues, jocs per passar l’estona i una mica de teca. La meva sorpresa va ser quan cap a les 6 ja devíem ser més de 100 persones. Ens vam organitzar per grups de funcions, incloent-hi intendència. Al vespre vam veure “V de Vendetta”, molt escaient. Ens vam quedar a dormir un 35-40. Jo no vaig aclucar ull. Els nanos poc, ho van viure molt intensament. A les 4 del matí ja va començar a arribar gent per cobrir l’entrada, i a les 6 ja hi havia multitud de gent. A quarts de 8, ja amb les taules preparades va arribar en Baños en un cotxe de camuflatge, amb les urnes i les paperetes. Va ser èpic, un dels millors moment de la jornada. Ens van informar del tema de cens comú i connexió a internet. Jo per sort duia l’ordinador (pretenia acabar una presentació que havia de fer dilluns a Roma) i una tauleta, i la gent anava baixant ordinadors de casa seva, amb una facilitat, i sabent que si venia la nacional ens els podien requisar. Jo anava amb les dades del meu mòbil perquè la wifi del centre estava que treia fum.

A les 9 en punt començava la festa. El sistema anava lent però funcionava. La cua a fora era inhumana. A 2/4 d’11 va deixar de funcionar. Aquí vam tenir moments de molt d’estrès. Sabíem que algun altre centre estava començant a fer-ho a mà, però nosaltres no volíem i vam decidir esperar. Al cap d’una hora vam tornar-ho a aconseguir. I a partir d’allà el sistema va anar més o menys bé fins al final.

Però cada vegada anàvem sentint més notícies de la brutalitat dels fets. Cap al migdia van arrasar una escola del barri, ben a prop, la Mare Nostrum. També vam saber que una altra (les dominiques) havien intentat entrar i no ho havien aconseguit. I fins i tot una segona vegada. La gent d’aquests dos col.legis baixava a votar al nostre centre. Jo només pensava què faríem quan vinguessin. Tenien la part del darrera, on hi havia també una entrada amb un pati interior, molt desprotegida. El Baños comenta de fer alguna cosa amb aquella entrada i se’ns acut de fer-ne una barricada amb un testos enormes i cadires. No crec que hagué servit de massa amb els desplegament que portaven, però ens semblava que com a mínim ens donava una mica més de temps.

Els presidents de mesa teníem discrepàncies en què fer si venien. Normal suposo. A mi em semblava que no ens podíem quedar amb els braços creuats, veient com 5000 vots (teníem 10 meses) se n’anaven a prendre pel sac (perdó), i tota la feinada de la gent (400 persones) que havien estat tot el dia protegint el col.legi també. Vam seguir fins al final amb les discrepàncies. Per SORT, molta sort, no va passar d’aquí perquè mai no van arribar. La gentada que hi havia era inhumana, fins a quarts d’ 11 que vam acabar el recompte. Impressionant. A part vam tenir 2 mossos d’esquadra protegint l’entrada del carrer tot el dia. Fantàstic.

La sensació era molt barrejada. Per una part contents perquè no ens havia tocat i havíem pogut defensar bé el centre, per l’actitud del poble que és que no tinc paraules per descriure-la, i evidentment, perquè s’havia acabat materialitzant el referèndum. Però la sensació de pena, ràbia i indignació era tan present, que la victòria no acabava de tenir bon gust.

Ahir, com era d’imaginar, no vaig anar a Roma. Era incapaç de fer com si no hagués passat res. Vaig aprofitar per fer-ne ressò i vaig demanar que el chair de la sessió digués que “la Mònica no havia pogut assistir degut a la situació política a Catalunya i els fet tan greus succeïts el dia abans”. No sé ben bé què va acabar dient, però. Entre altres coses perquè era francès.

Mònica Roca és Enginyera de Telecomunicacions (UPC). Fundadora i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Recerca en observació de la Terra processant dades de satèl.lits. Ha treballat al centre ESTEC de l’Agència Espacial Europea (ESA) a Noordwijk, Holanda, on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.

 

En resum, el procés es va fer el millor possible donades les circumstàncies i totes les accions son plenament traçables i la informació és en mans de la Sindicatura Electoral. Trigaran a fer el recompte definitiu perquè probablement hauran de verificar tots els DNIs de totes les llistes de votants. Per l’experiència a les taules els resultats obtinguts no haurien de ballar en mes d’un 0,25%

Com a representant de l’administració electoral (RA) en el col•legi electoral CEIP Verneda us puc informar de com es va gestionar el tema del cens des del Govern pel Referèndum. Nosaltres érem informats a través de la nostra cadena de comandament. La idea inicial era tenir llistes de cens en paper com en unes eleccions normals i que per tant només tenen els votants del col•legi en qüestió. El Govern Espanyol va amenaçar al Govern de la Generalitat de detenir a tothom que tingués accés a aquestes llistes per vulneració de la llei de protecció de dades (8 anys de presó i 300.000 euros de multa). Això volia dir amenaçar de manera directa a unes 20.000 persones.

Davant d’aquesta situació el Govern va desenvolupar una aplicació de consulta del cens universal. L’aplicació simplement verificava si el DNI introduït estava en el cens. Si hi havia una segona consulta d’aquell DNI ho indicava. D’aquesta manera s’aconseguia per un costat assegurar-se que el votant estava en el cens i per l’altre que no votés dues vegades. Tenia l’avantatge addicional de permetre votar en qualsevol punt de votació, que donada la repressió policial va ser un aspecte clau. Cada taula electoral, a més, tenia una llista de votants on s’apuntaven manualment tots els DNIs que votaven.

L’ús de l’aplicació per accedir al cens universals va ser una informació que els responsables dels col•legis electorals vam rebre a dos quarts d’una de la matinada. Implicava que havíem de tenir Internet en el col•legi electoral i un dispositiu per accedir-hi (mòbil, tablet o ordinador). Les dades per registrar cada taula amb un codi únic a l’aplicació les vam rebre a primera hora del matí. En el meu cas a les 08:00 quan ja estava muntant les meses electorals i les urnes.

Com sabeu hi va haver una guerra cibernètica que va ser molt intensa tot el matí. En el meu cas a les 10:00 no havia pogut encara enregistrar i per tant accedir al cens universal en cap de les tres taules del meu col•legi electoral. Mentre rebíem indicacions de no fer servir cap altre mètode en cap cas. El nostre col•legi va ser assaltat a les 10:30 i vam aconseguir retenir a la policia nacional durant hora i mitja amb molt poca gent (era un barri unionista). Van trobar dues urnes. Quan va marxar la policia, vaig tornar a instal•lar de nou la urna que s’havia salvat. Vam trigar mitja hora més en poder registrar l’urna a l’aplicació del cens, concretament a les 12:30 va poder votar la primera persona. En aquell moment teniem unes 8 IPs diferents per provar. Al minut va tornar a caure i així va estar la mesa parada 20 minuts mes mentre tenia observadors internacionals constatant les destroçes ocasionades al col•legi i a informàtics voluntaris intentant connectar de nou al cens. A les 12:50 havien muntat un VPN i van aconseguir tornar a accedir al cens. En el primer recompte de les 13:00 la meva mesa tenia només 37 vots.

En tot aquest temps sentíem la pressió dels votants que volien votar (sobre tot després de l’assalt) i em consta que en alguns casos d’altres col•legis es van fer votacions sense verificar el cens, simplement apuntant a la llista de votants els DNIs que votaven. Nosaltres vam poder votar sense problemes informàtics fent servir el cens universal fins a les 16:00. Llavors vam començar a tenir problemes un altre cop. Van poden accedir intermitentment al cens universal fins a les 16:30 i a partir d’aquell moment el nostre sistema va caure completament.

El Govern cap a les 15:00 va enviar instruccions per fer vot manual:

– aquells col•legis que havien fet vot manual abans de les 15:00, tan bon punt tinguessin accés al cens universal havien de comprovar els DNIs que havien votat sense la comprovació del cens universal. En alguns casos em consta que es van fer correccions en el moment del recompte com ara eliminar de la urna aleatòriament tant vots com vots duplicat s’haguessin detectat. Altres col•legis simplement ho van anotar tot, identificant en la llista de votants aquells DNIs que havien votat mes d’una vegada per que la Sindicatura Electoral gestionés durant el recompte la incidència de la manera que considerés mes adequada. En qualsevol cas el % de vots duplicats per aquests col•legis estava al voltant del 0,25%

– a partir de les 15:00 si hi havia problemes informàtics per poder accedir al cens universal, automàticament es passava a vot manual. Es marcaven aquests votants a la llista de votants i es verificaven els seus DNIs un cop es recuperés el sistema. Per evitar el vot de gent que no tenia dret a votar en el referèndum es feia servir la plana “on votar” de la web del referèndum. Nosaltres vam fer servir la copia penjada a Wikileaks. Amb això comprovàvem si la persona se li assignava o no un lloc on votar. Nosaltres vam rebutjar dos persones que vam intentar votar i que no eren residents a Catalunya. Aprofitant la informació de la plana “on votar” nosaltres també anotaven el col•legi a on li tocava el votant. Com es va caure el nostre sistema nosaltres no vam poder fer la comprovació d’aquests vots manuals. En la meva mesa van votar 907 persones. Unes 600, ara no ho recordo exactament, van votar amb el control del cens universal electrònics i son vots indiscutibles. Els últims 300 votants, podien tots votar, però la Sindicatura Electoral els haurà de comprovar per possibles duplicitats de vot en altres col•legis electorals

En resum, el procés es va fer el millor possible donades les circumstàncies i totes les accions son plenament traçables i la informació és en mans de la Sindicatura Electoral. Trigaran a fer el recompte definitiu perquè probablement hauran de verificar tots els DNIs de totes les llistes de votants. Per l’experiència a les taules els resultats obtinguts no haurien de ballar en mes d’un 0,25%

Com es pot saber quants vots van ser robats per la policia espanyola? Només en el cas que els membres de les meses o els RAs van aconseguir conservar les llistes de votants en el moment que va ser assaltats per la forces de seguretat de l’estat. Allà surt qui havia votat fins aquell moment. Si alguna d’aquestes persones va tornar a votar després el seu segon vot podria ser vàlid i simplement es reduiria el nombre de vots robats. Això però serà feina de la Sindicatura Electoral. És factible el nombre de 770.000 vots robats que s’ha estat comentant? Podria ser factible, però crec que no és un recompte de la participació en les llistes de votants de les urnes robades. En molts col•legis com el meu la policia es va endur urnes buides que encara no tenien cap vot. La policia va atacar 391 col•legis electorals, a cada col•legi en promig hi han vàries urnes i a cada urna vota un cens que està entre les 1000 i les 1500 persones. Podrien sortir al voltant de 1,6 milions de persones censades als col•legis atacats. Crec que els 770.000 surten d’aplicar el % de participació sobre aquest cens. Segurament bona part d’aquesta gent va votar en altres llocs. Jo assumiria que només la meitat d’aquests 700.000 es van perdre per robatori (vots robats) i/o coacció directa (gent que va patir l’assalt i que després no va votar en altres llocs). Això pujaria la participació fins a 2,6 o 2,7 milions de persones, es a dir el 50% del cens. No oblidem però la coacció indirecta, és a dir la gent que en veure els atacs policials es va quedar a casa. Crec que molts vots “blancs” i “nos” es van perdre d’aquesta manera. Això podria explicar el 90% obtingut pel sí en lloc del 65 o 70% que indicaven les enquestes. Aquests vots perduts per coacció indirecta podrien ser perfectament 200 o 300 mil, i per tant la figura dels 3 milions de votants l’1O és bastant robusta. Però per desgracia, sempre serà una estimació.

Miquel Àngel Rodríguez Arias Actualment, fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballat en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.

La nostra intenció era mantenir el blog obert només fins el dia 1 d’Octubre. Esperàvem un referèndum, però ens vàrem trobar una altra cosa.

La jornada extraordinària d l’1 d’Octubre va posar de manifest les dues cares contraposades de la naturalesa humana: d’un costat, l’estultícia, l’odi, la covardia, la violència irracional, la misèria moral i intel•lectual; de l’altre, la intel•ligència, la cooperació, la generositat, la il•lusió, la determinació pacifica. L’1 d’Octubre va ser un d’aquells moments singulars en la historia en que la força individualment minúscula de la majoria determinada se sobreposa a la força majúscula d’una minoria corrupta i opressora.

Estem esgotats i volíem tancar el blog, però com escriu Shakespeare, “el passat és nomes el pròleg”. L’1 d’Octubre és alhora un final i un principi. Els esdeveniments d’aquestes darreres setmanes, que han culminat amb la repressió criminal el diumenge i l’al•locució indecent del rei el dimarts, demostren que pels catalans, la vida—una vida normal, feliç, plena, tranquil•la, lliure,…—ens és impossible dins l’Estat Espanyol. En conseqüència, perquè ara, que ja som gairebé a tocar la independència (el pròleg d’un país nou), no podem defallir, hem decidit mantenir el blog obert.

El diumenge vàrem ser molts els professors i els científics, els qui, al costat de tot un poble – els pagesos, els impressors, els bombers, els mestres, els advocats, els artistes, els escriptors, els empresaris, …, tots els treballadors (i els jubilats!) – vàrem defensar la llibertat amb una determinació i valentia que molts no sospitàvem que posseíem.

La Marta Alegret (UB) ha publicat al blog les seves vivències el diumenge passat.

Us demanem, aquells que ho vulgueu, que ens envieu un petit escrit sobre com vareu viure el referèndum de l’1 d’Octubre. Com sempre, entrades curtes (duescentes, trescentes, no més de cinccentes paraules). Circuleu aquesta invitació als vostres col•legues.

Envieu les vostres contribucions a contacte@cientificsperlaindependencia.cat Adjunteu un fotografia i una curta biografia.

 

Quan jo tenia 10 anys, el 1976, recordo un dia que vaig anar al centre de Barcelona amb la meva mare i ens vàrem veure embolicades en una manifestació que baixava Rambles avall. Ens vàrem arrecerar al que llavors era el Banc Central, a la part de dalt de les Rambles, i davant nostre un policia va fer caure un noi a terra i li pegava amb la porra brutalment.

Quan jo tenia 10 anys, el 1976, recordo un dia que vaig anar al centre de Barcelona amb la meva mare i ens vàrem veure embolicades en una manifestació que baixava Rambles avall. Ens vàrem arrecerar al que llavors era el Banc Central, a la part de dalt de les Rambles, i davant nostre un policia va fer caure un noi a terra i li pegava amb la porra brutalment. Recordo el meu esglai com si fos ara, i com la meva mare cridava a aquell policia “ets un bèstia, un animal”. Durant molt de temps em va fer por baixar al centre a passejar. No em pensava que mai més hagués de viure una situació com aquella, i tanmateix ahir 1 d’octubre del 2017, més de 40 anys després, la vaig tornar a viure.

El meu lloc de votació era l’escola Mas Casanova, al barri d’Horta Guinardó. Divendres a la nit l’escola era tancada, i vaig témer que no s’hi organitzaria res. Però allà ens vam trobar uns quants, ens vàrem passar el telèfon i dissabte al matí ja érem un grup de més de 100 persones organitzant activitats per tot el cap de setmana. La solidaritat del barri es va expressar com no em podia imaginar, es va comprar menjar, es van pintar cartells, cadascú va contribuir com millor va saber i com a resultat l’escola va estar plena de gent tot el dissabte i la nit de dissabte a diumenge.

Jo no em vaig quedar a dormir, però la matinada de diumenge a les 4,30 ja era allí, disposada a compartir un esmorzar amb una gentada impressionant. Moment emocionant l’arribada de les urnes, embolicades en plàstic negre sota la pluja. Com que ningú havia rebut citació per les meses, els primers en arribar vam ser cridats per formar-les. Quin orgull vaig sentir de ser en una mesa! I quan van arribar els primers votants, emoció desbordada! Tot i els entrebancs del sistema informàtic, la infinita paciència de la gent fent cua sota la pluja em deixava meravellada. I llavors, cap a quarts d’una del migdia, la frase temuda: “ja vénen”. I sí, venien, i eren molts. Des de dins els veia baixar pel carrer, veia els cascs negres, i tremolava. La gent al pati, dreta i amb les mans en alt, rebien empentes i cops. Per sort, ningú va resultar ferit. I al final van entrar. A l’escola, on s’estava celebrant un acte tan essencial en democràcia com és votar, van entrar amb els seus cascs, les seves porres i els seus passamuntanyes, a fer-nos por, a amenaçar-nos. Es van endur les nostres urnes, amb els pocs vots que hi havia dintre. Però no es van endur la nostra dignitat, la nostra fermesa, el nostre desig d’esdevenir lliures. Mai ho oblidarem.

Marta Alegret és Llicenciada i Doctora en Farmàcia. Professora de Farmacologia del Grau de Farmàcia, Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels mecanismes moleculars que relacionen el consum de dietes riques en sucres amb les malalties metabòliques.

La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.

El tren ja ha arribat a l’estació.

És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.

Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?

I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il•lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel•ligència.

Entre els diversos tipus d’intel•ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les dels altres per adaptar-se a les situacions, aconseguir metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta el terme adaptar-se. La definició d’intel•ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!

Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel•ligència emocional col•lectiva; i quan dic col•lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel•ligència emocional col•lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.

La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo-estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel•ligència emocional: és necessari que utilitzem l’adaptació com una crossa que ens ajudi a conviure amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.

I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.

Cal apel•lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.

Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm3 (any 2014, font INE: http://www.ine.es/prensa/np992.pdf). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm3) ¡¡ Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.

L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.

Gabriel Borràs Calvo és llicenciat en biologia i la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’aigua; des de l’any 1992 que ingressà a l’Agència Catalana de l’Aigua fins al març de 2011 ha treballat en la depuració d’aigües residuals i en la planificació de l’aigua a Catalunya. Des de fa sis anys és el responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya i coordinador tècnic del projecte Life MEDACC.