Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història.
Hi ha un munt de raons per al sí a la independència. Les més il•lusionadores, les de futur: en un moment que al món es preveuen i es fan necessaris grans canvis de model en molts àmbits (el social, l’econòmic, l’energètic, el climàtic), és un privilegi i una grandíssima oportunitat la construcció d’un nou estat, amb una nova constitució i la possibilitat de debatre el model. La societat civil de Catalunya, durant tot el procés d’aquests anys, ha demostrat que no hi ha únicament emprenyament i reacció, hi ha també il•lusió i ganes de construir. La gent de Catalunya no és millor ni pitjor que la d’arreu. Però sí que tenim una trajectòria llarguíssima d’associacionisme i voluntariat, que s’ha reforçat últimament amb el procés. Això, juntament amb el fet que, en l’últim segle, no hem tingut grans privilegis de dominació, ens permetria d’aportar al món una manera de fer il•lusionada, justa i pacífica, amb pocs llasts estratègics, que s’hauria de notar en les relacions amb els altres estats. Som una societat amb molta gimnàstica d’acollida (però ep!, no abaixem la guàrdia). A més, som un poble creatiu, tant en l’àmbit de les arts com en el de la recerca científica, que resulta atractiu per la barreja de tarannà, clima i paisatge. Això ens ho diuen molts científics de tot el món amb qui tractem, oi? Hauríem d’aprofitar-ho per establir i enfortir llaços de cooperació en la construcció de coneixement i innovació en tots els àmbits, no pas per convertir-nos en un país de serveis.
Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història.
Comparteixo el poema que se m’ha encarregat per a un cant de commemoració dels 50 anys de la UAB, estrenat l’altre dia. Vol ser un cant a la mirada cap al futur des del coneixement:
Aprendre els uns dels altres per comprendre’ns.
Teixir més que tenir; cavar, covar.
Sembrar noves preguntes a les cendres,
trobar-nos per cercar.
Mai no tenir-ne prou amb informar-nos,
voler traspassar els límits i crear,
conèixer més que créixer, i explicar-nos,
cridats a transformar.
Amb mapes sota el braç llevar-nos d’hora,
tirar per camins nous a pas canviant
per fer-lo més de tots, mirant alhora
a terra i endavant.
Trenar amb admiració l’esforç de segles
de tants que han pres abans llapis i falç,
repensar els ensopecs, saber-nos ventre,
inèdits i ancestrals.
Això és el que ens fa ser: l’arrel i el quàntum,
el gen i la paraula,
la xarxa, el temps llaurat
Rafel Simó Martorell és Doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i Professor d’Investigació de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Es dedica a l’estudi de les relacions entre oceans, atmosfera i clima. Té una llarga trajectòria en associacionisme, i escriu en hores mortes. És membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya.